http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
MÓN OBRER
Malgrat l’estiu, la lluita de classes no es refreda
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito

Sense fer cas a la “passivitat” imperant que porta el clima estiuenc i les il·lusions de que puguin venir canvis “des de dalt” amb el nou Govern Sánchez, múltiples sectors de la nostra classe estan sortint a lluitar. Aquí en fem un breu repàs.

Ver online

El nou govern “socialista” ha sembrat noves il·lusions, recreant un clima de passivitat social que semblava començar a trencar-se en els últims mesos a la calor de les massives manifestacions dels pensionistes, la històrica vaga de dones del 8M i les múltiples lluites contra la precarietat.

Pedro Sánchez gaudeix aquestes setmanes de la seva “lluna de mel” entre gestos buits cap als immigrants per encobrir la continuïtat de les seves polítiques reaccionàries i piulades en català per beneir la tornada del processime a la cleda de l’autonomisme, mentre manté l’essencial de la política econòmica neoliberal del PP i la defensa a ultrança del Règim del 78.

L’excés de retòrica del “neoliberalisme progre” de Sánchez, al que Unidos Podemos s’hi ha sumat com a comparsa amb el penós argument de “cooperar i confrontar”, encara no li ha passat factura. És molt aviat per a això i les temperatures estiuenques no ajuden.

Però els canvis “des de dalt”, en la superestructura política, no modifiquen el que passa “a baix”, on operen i es reprodueixen les relacions socials d’explotació capitalista. Els patiments quotidians de la classe treballadora, la precarietat, la desocupació, la repressió, la persecució sindical i el despotisme capitalista a les fàbriques, empreses i establiments públics continuen com cada dia. I l’enfrontament també.

Per això, sortejant la “passivitat” imperant, múltiples sectors de la nostra classe estan sortint a la lluita. Fem un breu repàs.

Les treballadores i treballadors d’Amazon, que fa tres mesos sostenen una lluita important en defensa del seu conveni contra el capitalista mes ric del món, es preparen per a una nova vaga els dies 16, 17 i 18 de juliol. Ni més ni menys que durant el ‘Prime Day’, les 36 hores de majors vendes de l’empresa a l’any, en les quals la sobreexplotació de la plantilla s’intensificarà. La vaga paralitzarà el magatzem del que l’any passat van arribar a sortir mig milió de paquets en un sol dia, mentre els seus companys i companyes d’ Amazon a Alemanya, Itàlia, França i Polònia també se sumarien a la vaga per espatllar-li la festa del ‘Prime Day’ a Europa a Jeff Bezos.

Pocs dies després, els tripulants de cabina de Ryanair també es preparen per al combat contra la precarietat d’una empresa que no només és famosa pels seus vols insuportables, sinó també per sobreexplotar a la seva plantilla amb totes les forces. Els propers 25 i 26 de juliol els tripulants de cabina de la companyia low cost aniran a la vaga en forma coordinada a l’Estat espanyol, Portugal i Bèlgica (i a Itàlia se sumaran el 25). Una de les seves principals reivindicacions és que els treballadors d’ETT tinguin les mateixes condicions laborals que la plantilla de la companyia.

En aquests dos conflictes apareix un element nou molt auspiciós: la coordinació internacional de les vagues en sectors transnacionalitzats del capital. Una tendència que, si es desenvolupa, no només pot crear-los importants problemes als capitalistes, sinó sembrar un extraordinari exemple per potenciar la lluita de classes continentalment. En el cas de Ryanair, a més, el distintiu és la lluita conjunta contra la precarietat laboral dels treballadors temporals.

Però la lluita contra la precarietat no només és cosa de les “low cost”. Els dies 27 i 28 de juliol i el 3 i 4 d’agost, les i els treballadors del personal de terra d’Iberia també van a la vaga. Així, a la vaga de Ryanair se sumarien els més de 2000 treballadors i treballadores d’Iberia a El Prat, entre empleats dels mostradors, els gasoliners, el personal de rampa, de càtering i els maleters. És a dir, d’un sector clau del que depèn l’equipament total dels avions que surten i entren de l’aeroport català.
Un altre element a destacar és que moltes de les lluites obreres recents o en curs són protagonitzades per dones o plantilles majoritàriament femenines, en les quals les dones treballadores es posicionen a l’avantguarda del combat.

Així va ser amb la gran vaga de les treballadores d’H&M de Sant Fernando d’Henares, al costat d’Amazon, que després de 9 dies de vaga indefinida al magatzem logístic de la multinacional sueca li han torçat el braç a l’empresa guanyant les seves reivindicacions salarials.

La feminització de la força de treball és un procés que no ha deixat de desenvolupar-se en les últimes dècades. I ho ha fet de la mà de la creixent precarietat laboral que afecta especialment a les dones treballadores. Per això no són pocs els conflictes en els quals les dones estiguin al capdavant de la batalla.

Aquest també és el cas de les treballadores de l’Hotel Exe Getafe, algunes de les quals pertanyen a l’associació Las Kellys i van ser acomiadades per organitzar una secció sindical de la CNT per exigir a la patronal els seus drets. O les treballadores del Servei d’Assistència Domiciliària de Barcelona (SAD) que denuncien a l’Ajuntament per ser responsable que l’empresa contracta en la qual treballen, Accent Social, les estigui precaritzat.

Encara que un dels conflictes més ressonants protagonitzats per dones treballadores a l’últim període potser hagi estat el de les jornaleres immigrants de Huelva que es van posar en peus de guerra contra els abusos i l’explotació. Les treballadores, en la seva majoria immigrants marroquines, van denunciar abusos sexuals per part dels empresaris i capatassos de la maduixa. Un cas brutal que va encendre la indignació i va motoritzar manifestacions de solidaritat amb les jornaleres a diverses ciutats de l’Estat espanyol.

La terra calenta d’Andalusia, amb la seva llarga tradició combativa, ha concentrat importants conflictes de classe en els últims mesos. Al juny, van ser milers els treballadors del sector del metall de la Badia de Cadis que sortien a la vaga contra la precarietat laboral, el compliment del conveni i per la càrrega de treball. La mort de dos treballadors subcontractats un mes abans va ser el detonant que va fer esclatar la ràbia i l’odi de classe.

Ara és la plantilla d’Airbus a Puerto Real que també està en lluita per la readmissió de 15 treballadors acomiadats, mentre la batalla contra la patronal imperialista francesa s’estén a altres centres.

La zona industrial de la Badia de Cadis, amb la seva llarga tradició combativa, es posa així a l’avantguarda en la lluita per la defensa dels drets laborals. I no ho fa com un raig en cel serè. Està precedida per importants conflictes com el dels docents interins andalusos, que van anar a la vaga el passat 14 de maig per exigir un pla d’estabilitat.

Aquests conflictes no són tots, ni tan sols una mínima part, dels que tenen lloc en aquests moments a tot l’Estat. Molts combats de la nostra classe, per no dir la majoria, són desconeguts, ja sigui pel seu aïllament o perquè són silenciats expressament per la gran premsa. Especialment quan la classe treballadora triomfa, com va ser el cas dels treballadors de residus a Burgos que, després d’una lluita de mesos al Centre de tractament de residus d’Abajas, van imposar a l’empresa les seves reivindicacions. Però existeixen i són part d’un lent però profund procés de recomposició de la capacitat defensiva de lluita de la classe obrera a l’Estat espanyol.

Aquestes lluites són conflictes parcials, amb el límit que encara no es coordinen entre elles, quelcom promogut per les burocràcies sindicals que prefereixen mantenir els conflictes aïllats, en comptes de desenvolupar la coordinació i la solidaritat de classe.

Això no és casual. Si la multiplicitat de conflictes parcials que lliura permanentment la classe treballadora tendís a depassar els objectius immediats i buscar la coordinació més enllà del ram o la ubicació geogràfica, aquest procés enfortiria qualitativament no solament les pròpies lluites sinó també, encara més important, la consciència de classe dels qui són part d’elles, impactant al mateix temps en el conjunt de la classe.

Un procés així, si es desenvolupa amb energia i combativitat, fins i tot si es donés en una determinada ciutat o regió, plantejaria el problema de les formes d’organització de les treballadores i els treballadors, i la qüestió de l’extensió i la profunditat de la lluita de classes contra el seu enemic comú; o, dit d’una altra manera, podria generar les condicions perquè allò que només existeix en germen en cada conflicte de classe pugui desenvolupar-se: el desafiament i la impugnació del poder capitalista.

Això és el que més temen no només el Rei i els grans partits capitalistes del règim, sinó també les burocràcies sindicals que ho sostenen, mentre negocien salaris de misèria amb el Govern. Al cap i a la fi, són conscients que, com va dir el ministre prussià von Puttkamer, “Tota vaga amaga la hidra de la revolució”.

Encara no estem en un marc d’ascens de vagues, ni molt menys, però la possibilitat del seu desenvolupament està inscrita en la situació. La clau és preparar-se per a això.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic