Aquest divendres es realitzarà la primera visita del Rei Felipe VI a Catalunya després de l’aixecament del 155. No està previst que la seva presència generi cap rebuda popular entusiasta, més aviat al contrari. Com ja va passar a l’agost, després dels atemptats de les Rambles, i al febrer, durant l’inauguració del MWC, el que trobarà al carrer seran noves xiulades i esbroncs.

En aquesta ocasió presidirà la inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona. A més Felipe VI ve de passar uns dies a la Casa Blanca amb Donald Trump, just al mateix moment que saltava l’escàndol de la política racista de la Casa Blanca contra els menors migrants.

És encara una incògnita si serà rebut pel President de la Generalitat, Quim Torra. Aquest li va dirigir una carta, signada també pels seus dos predecessors, Artur Mas i Carles Puigdemont, per exigir-li que demani disculpes al poble català pel seu discurs del 3 d’octubre i demandar-li audiència. Sarsuela li va passar la carta a Moncloa, i el seu nou inquilí, Pedro Sánchez, ja ha anunciat que no existirà tal trobada.

El que veurem en aquests dies a Catalunya serà un reflex més d’un fet amb difícil tornada: la Corona ha perdut Catalunya. El primer acte d’aquest divorci el vam veure en la massiva xiulada que va rebre Felipe VI al mes d’agost. Amb la complicitat incial del llavors Govern Puigdemont i l’alcaldessa Ada Colau, la Corona va voler posar-se al capdavant d’una operació d’unitat nacional instrumentalitzant l’atemptat de les Rambles, tal com denunciava en aquesta nota el meu company Guillermo Ferrari. https://www.izquierdadiario.es/La-Unidad-de-la-sagrada-familia-real?id_rubrique=2653

No obstant això, els públics i coneguts llaços entre els Borbó i les monarquies del Golf, moltes d’elles finançadores i protectores de l’ISIS i altres grups terroristes, va omplir d’indignació la manifestació contra els atemptats. La presència de l’amic d’Aràbia Saudita a la capçalera va ser resposta amb la major xiulada rebuda per un Borbó en els seus tres segles de regnat.

Solament uns mesos abans, al gener de 2017, havia protagonitzat una visita amb magnificència a la Cort Saudita. Felipe VI ha seguit, amb el suport del PP, el PSOE i Cs, sent l’ambaixador privilegiat en el suport a aquests règims, actuant d’amfitrió del seu princep hereu el passat mes d’abril

Però va ser el seu discurs del “a por ellos”, pronunciat el 3 d’octubre, el que va acabar de volar els ponts. En ell va donar el seu suport a la brutal repressió de la policia contra el referèndum, que va deixar més d’1.000 ferits, i va fer una crida al fet que es prenguessin totes les mesures necessàries per restablir la normalitat institucional. Amb aquelles paraules donava llum verda al cop institucional del 155, i per si hi hagués algun dubte va tornar a pronunciar-se en el mateix sentit en el lliurament dels Premis Princesa d’Astúries i en el seu discurs de Nadal.

El seu paper de cap en l’ombra del cop institucional contra la Generalitat i l’escalada repressiva sense precedents contra el moviment independentista, li va portar el seu segon mal glop. Amb motiu de la seva presència al Congrés Mundial de Mòbils (MWC) es va trobar amb un desvergonyiment institucional que va aixecar butllofes. I això que el President del Parlament, Roger Torrent, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, simplement es van negar a estar presents en un acte tan de l’edat mitjana com “petonejar les mans”. Després es van asseure a la taula amb la seva Majestat, com titulava també Guillermo Ferrari, el que el 155 separa, el MWC ho uneix.

Al carrer l’ambient va ser molt més hostil. Diversos milers de persones van envoltar els carrers propers al Palau de la Música on es realitzava l’acte i Felipe VI va entrar entre xiuletades i l’Himne de Riego a tot volum sonant des d’algun balcó dels veïns de la zona.

En aquesta ocasió el desvergonyiment institucional no se sap fins a on arribarà. No obstant això no és el més interessant. De fet, més enllà dels gestos, el missatge que Torra, Mas i Puigdemont li han traslladat a la seva carta és bastant qüestionable. Atribueixen al monarca el seu suport a la repressió de l’1-O, però també el no haver jugat un rol d’arbitratge entre l’Estat i les aspiracions democràtiques del poble català. Com si això fos possible, o com si Estat i Corona fossin coses diferents. La Monarquia és, juntament amb l’Exèrcit, la principal garant de que el dret a decidir no es pugui exercir. Però a més el més greu és que avalen amb aquest “retret” el reaccionari rol bonapartista que li reserva la Constitució del 78 a la Casa Real.

Com a l’agost o al febrer el més interessant estarà al carrer, en les concentracions que des dels CDR i altres organitzacions socials s’estan convocant per donar la rebuda que es mereix el Borbó. El missatge és clar: no volem Corona. No es pot reconèixer una institució, la legitimitat de la qual emana del nomenament de Juan Carlos I com a hereu de Franco per les seves Corts al 1969. Una restauració borbònica, després d’haver-se expulsat a aquesta dinastia reaccionària al 1931, que es va fer possible sobre la victòria feixista a la guerra civil.

La lluita contra la Corona té avui a Catalunya la seva posició més forta, però no és l’única. Al barri madrileny de Vallekas es prepara una consulta popular sobre la Monarquia, i malgrat els intents de la institució de recobrar legitimitat per mitjà de l’abdicació en Felipe VI, el cas Urdangarín i el qüestionament al Règim del 78 han deixat a la Corona en una posició de feblesa. Com a punt al seu favor compta amb la pusil·lànime política de Podemos i IU. Els primers han abandonat obertament el qüestionament a la forma d’Estat, els segons se’n recorden d’això solament el 14 d’abril.

Les xiulades i mobilitzacions contra el Borbó a Catalunya haurien de servir d’inspiració per impulsar un gran moviment a tot l’Estat contra aquest pilar del Règim del 78. Que el Cap de l’Estat sigui una figura hereditària, inimputable i que treballa per definició a l’ombra, és el súmmum d’aquesta democràcia degradada. La lluita per acabar amb ella, com a part de la batalla per imposar processos constituents on poder debatre i resoldre totes les grans demandes socials i democràtiques, ha de passar a ser una part essencial de l’agenda de l’esquerra, les organitzacions obreres i tots els moviments democràtics.