http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
TRIBUNA
La meva vida treballant al Decathlon
Elena de Céspedes

Per a aquesta multinacional som màquines que s’han de fer funcionar cada vegada més ràpid al menor cost. Se’ns pot esprémer i descartar, tot pels seus guanys.

Ver online

Sóc una treballadora d’un dels magatzems que assorteix de productes a les tendes Decathlon de tot el continent europeu. Tinc 20 anys i la mitjana d’edat dels meus companys ronda els 25. Tenint moltes vegades, com en el meu cas, que compaginar-ho amb estudiar de forma gairebé impossible.

Durem 3 mesos per contracte, prorrogable uns altres 3 més i amb una possibilitat (absolutament remota) de passar a plantilla de forma indefinida. Altres persones no obstant això, són acomiadades en el mes de prova, ja que així és procedent. Moltes se’n van perquè no poden aguantar més, d’aquí l’escàs nombre d’acomiadaments que se li coneix a aquesta empresa. Les hores extra són obligatòries, no remunerades com a extres i poden ser 10 o més a la setmana.

Entro a les 6 del matí al magatzem, havent d’aixecar-me a les 4 del matí per caminar gairebé sense transport públic fins al lloc on em recull algun company amb el seu cotxe per portar-me a un magatzem fora de la ciutat, a qui he tractat de localitzar cada tarda amb la incertesa de saber si algú entrarà a la mateixa hora que jo i l’ansietat d’estar pendent de les respostes.

Altres vegades entro a les 7 o a les 8, ja que els meus torns canvien contínuament, sent algunes setmanes també rotatius a les nits. En diverses ocasions he estat més d’una hora abans en el magatzem perquè ningú em podia portar a la meva hora i encara sent centenars de treballadors (molts joves sense cotxe) no hi ha cap tipus de transport d’empresa.

Esperen que arribem desperts i amb força per a tasques físiques dures despertant-nos un dia abans que claregi i al següent anant-nos a dormir després de treballar tota la nit. La falta de somni i els dolors musculars els compartim totes les persones que treballem en aquest magatzem. Els meus dies lliures (també es treballa dissabte i diumenge) els he passat recuperant hores de son i tractant de calmar el dolor en braços, coll, cames o esquena.

És fàcil acabar amb els dits plens de burxades dels articles amb grapes o amb un fort dolor en les ungles per realitzar sempre els mateixos moviments. Per exemple, en transportar unes tovalloles que vénen de Bangladesh ens piquen els braços, els ulls o el nas la resta del dia. Què portaran i a què estaran exposats els treballadors que les fabriquen durant 12 o 14 hores al dia per menys de 1€/hora en condicions infrahumanes?

Aixequem caixes de més de 30 quilos, tirem de carros o transpalets que poden tenir tres vegades el nostre pes, portem pesats carretons, les bateries dels quals tenen àcid i guants de plàstic com a protecció per canviar-les, carreguem i descarreguem camions o facturem comandes sota un cansament que pesa com una llosa sobre el cos i la ment.

Tenim, depenent del dia, 15, 20, 25 minuts o res de descans on poder parlar amb els companys de dolors, hores de son dormides, anteriors treballs encara pitjors o exàmens que no s’aproven per falta de temps i energia per preparar-los. Allà dins no tens més que dos segons per saludar mentre creues d’un costat a un altre portant mercaderia.

La pressió per produir més i més és constant. Hi ha dies que s’han enviat 2,5 milions d’articles des d’un magatzem preparat per a un milió, tot sobre les nostres esquenes. Et repeteixen constantment que cal donar més, sempre més.

Els teus resultats i els de els teus companys, com la productivitat hora o els errors, s’exposen públicament, juntament amb el cost a l’empresa dels errors comesos, entorn del 0,01% del que guanya aquell dia. També et donen el cost d’article/hora, amb el qual descobreixes amb una senzilla operació que, sense la plusvàlua que enriqueix als directius i CEO, el nostre sou seria més de 6 vegades superior.

El rentat de cervell és constant i meticulós. Amb el pretext de la venda d’articles esportius, l’empresa utilitza l’esport com un mecanisme d’adhesió emocional a la companyia que troba la seva millor analogia en una secta a l’ús. Això és propi de qualsevol empresa capitalista, no es tracta ni molt menys d’una cosa particular. Simplement, es donen situacions pròpies d’un futur distòpic.

L’empresa organitza esdeveniments esportius i activitats amb un fort segell corporatiu i tens la pressió implícita d’anar fora del teu horari laboral a col·laborar en aquest rentat de cara de la teva empresa. Totes les mesures de pressió estan acompanyades d’eslògans com “Sóc un col·laborador-autor feliç”, “Celebrem les victòries junts” o “Cada dia juguem el nostre partit més important”, que, repetits fins a la sacietat, fan encara més sinistra l’altra cara de la relació amb l’empresa: el mobbing o assetjament laboral.

He vist companyes i companys sortir destrossats de les “entrevistes” individuals que es fan cada mes, he vist com després no tornen, he vist en testimoniatges a la xarxa com aquests atacs morals i psicològics es repeteixen amb esquemes i fins i tot frases iguals en llocs de treball d’aquesta multinacional de més ciutats, i sempre recauen sobre “responsables” o càrrecs mitjans, sense haver d’implicar-se la direcció.

M’han amenaçat en iniciar aquestes “entrevistes” amb no passar el període de prova, m’han repetit errors esmenats comesos en els primers dies de feina una vegada i una altra, per desqualificar el meu treball, m’han anomenat asocial i al mateix temps massa sociable, afirmant que no m’implico amb els meus companys, però parlo massa amb ells en lloc de treballar, m’han pressionat dient que em preocupo dels estudis en lloc de fer bé el meu treball, m’han cridat lenta treballant (dóna la casualitat que la meva productivitat està bastant per sobre de la mitjana) i m’han acusat de ser una càrrega per als meus companys de treball.

Això no és un cas aïllat, ni meu, ni de la meva empresa, ni del meu sector. Això és el dia a dia de milions de treballadors precaris a tot el món. Resistir. No m’estic queixant, ni ploriquejant, denuncio i lluito. Si algú vol dir-me que em resigni, que en altres llocs estan pitjor, ja ho sé.

En una conversa comentàvem que si els treballadors de la fàbrica de matalassos de davant tenien bus d’empresa sent menys no era perquè els seus caps eren millors, sinó perquè ho havien lluitat. Quantes coses avançarien si avancés la nostra organització com a treballadors? Tal vegada tinguem un treball més precari, però som la mateixa classe i aquesta lliçó ens la estan donant.

Arrencar cada conquesta entenent que tractaran de tornar a treure’ns el poc que no ens falta per guanyar. No ens han regalat gens. Pel que lluitem és per les nostres pròpies vides, i definitivament, valen més que els seus guanys.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic