http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
GOVERN PSOE
Amb el nou ministre de l’Interior Marlaska hi haurà mordassa i impunitat per a estona
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El TEDH va condemnar sis processos que va instruir per no investigar tortures i la AN va reconèixer confessions obtingudes per tortura en una altra causa. Grande-Marlaska també va reactivar la persecussió a Batasuna, va asseure a la banqueta a El Jueves i va exigir penes contra activistes del 15M i tuitaires.

Ver online

Foto: EFE

Les grans senyals d’identitat del defenestrat govern Rajoy seguiran presents al gabinet de Pedro Sánchez. La seva composició n’és un clar exemple d’això. Però, si hi ha un nou ministre que representa la continuïtat de les grans polítiques del PP aquest és el nou ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

El nomenament del Cap de la Sala Penal de l’Audiència Nacional és un missatge clar: la retallada de drets i llibertats democràtiques que es ve sofrint en els últims anys ha arribat per quedar-se. Només cal fer un breu repàs del currículum d’aquest jutge, que des de 2013 era part del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP.

El seu full de serveis compta amb l’empresonament de presos polítics, la persecució d’organitzacions polítiques, fer els ulls grossos davant les tortures policials i l’obertura de judicis i emissió de vots particulars contra la llibertat d’expressió. Fem un repàs del "full de serveis” del nou ministre.

Tal com denuncia Amnistia Internacional, l’Estat espanyol és un bon país per a torturadors, entre altres raons, gràcies a la negativa de molts jutges a investigar aquestes pràctiques quan són denunciades. No obstant això, per ser justs cal dir que no tots els jutges són iguals. Hi ha alguns, com Marlaska, que són de rècord. De les 9 sentències emeses pel Tribunal Europeu de Drets Humans en què es condemna a l’Estat espanyol per no investigar denúncies de tortures, 6 dels casos van comptar amb ell com a jutge instructor.

Un d’aquests, només un, és el de Beatriz Etxebarria, qui va denunciar els cinc dies d’infern que va sofrir el 2011 després de la seva detenció per part de la Guàrdia Civil. En aquells dies va denunciar haver estat colpejada, amenaçada i violada. No obstant això, el jutge, avui ministre d’un govern que es vol presentar com a “feminista”, va decidir que no s’investigués. Estrasburg finalment va condemnar a l’Estat espanyol a indemnitzar-la amb 29.000 euros i el Tribunal Supremo va haver d’anul·lar la condemna imposada a l’acusada.

Però no cal anar a la “sediciosa” jurisprudència del TEDH per trobar sentències en les quals es reconegui la particular actitud de la seva senyoria ministre respecte a la tortura. Una sentència de la mateixa Audiència Nacional va acabar absolent als 40 joves acusats de pertànyer a SEGI en haver d’anul·lar unes confessions obtingudes sota tortures que el jutge instructor, Marlaska, no va prendre mesures per evitar.

En la repressió contra l’esquerra abertzale i les seves organitzacions Marlaska també es va destacar. Quan va substituir a Baltasar Garzón en l’Audiència Nacional el 2005, va reactivar la causa contra Batasuna que havia estat il·legalitzada per l’antidemocràtica Llei de Partits de 2002. Va ser peça clau en la doctrina del “todo es ETA”, que equiparava al grup armat amb les diverses marques polítiques de l’esquerra abertzale, passant per organitzacions juvenils com SEGI o les associacions de familiars de presos. Entre els seus “mèrits”, esgrimits avui per tota la caverna mediàtica, està el d’haver contribuït al fet que Arnaldo Otegi passés gairebé 7 anys empresonat per intentar reconstruir una força política de l’esquerra independentista basca.

També va ser part activa de la croada contra la llibertat d’expressió i de manifestació dels últims anys. En aquesta matèria es pot dir que va ser un dels “pioners”, asseient a la banqueta els dibuixants de El Jueves per la famosa portada en la qual es feia una sàtira del llavors Príncep d’Astúries i la seva esposa -avui Reis d’Espanya- i la seva escassa afició pel treball. La revista va ser segrestada dels quioscs i els seus directius jutjats per un delicte d’injúries a la Corona.

Com a part del judici contra els manifestants del 15M que al juny de 2011 van envoltar el Parlament català, i que van quedar finalment absolts, Marlaska va emetre un vot particular en el qual defensava que havien de ser condemnats. El mateix va fer, votar en contra, de la sentència que absolia a un tuitaire per un acudit de Carrero Blanco. Marlaska va considerar llavors que calia condemnar-lo, almenys, per un delicte d’enaltiment del terrorisme.

Coneguts els nomenaments dels nous ministres Pablo Iglesias ha sortit a queixar-se que el PSOE sembla haver-se oblidat d’ells. No obstant això, els qui tenen un problema de memòria no són els nous inquilins de la Moncloa, sinó, en tot cas, els dirigents de la formació lila. El càntic del 15M de “PSOE i PP, la mateixa merda és” manté tota la seva vigència el 2018. El partit de la reconversió industrial, els GAL, la puntada a la porta, els desnonaments exprés, les reformes laborals que van introduir la precarietat o el “pensionazo”, és el mateix al que vénen des de 2014 mendigant un acord de govern de coalició.

Les continuïtats no es donen només a Interior. Si Rajoy va ser el campió de les polítiques d’ajust, l’obediència als plans de la Troica i el rescat de bancs, autopistes i grans concessionàries. Sánchez assumeix plenament els seus Pressupostos, posa a Nadia Calviño, exdirectora general de la Comissió Europea, al capdavant d’Economia i a Teresa Ribera a Energia i Medi ambient, la que va autoritzar el Projecte Castor que ha suposat un rescat públic de 2.400 milions per al conglomerat d’accionistes encapçalat per Florentino Pérez.

Si Rajoy es va convertir, amb el Rei i la Judicatura al seu costat, en l’assot dels independentistes catalans. Sánchez posa a Exteriors a Josep Borell, qui va encapçalar la primera gran manifestació unionista del grup ultra Societat Civil Catalana el passat 8 d’octubre i qui parlava en la campanya electoral del 21D de la necessitat de “desinfectar Catalunya”. Tot un fitxatge a l’altura dels Zoido, Miró o Wert i la seva idea de “espanyolitzar” als estudiants catalans.

No obstant això, el nou reformisme aspira a jugar el mateix rol que històricament va jugar el vell, des del PCE de Carrillo fins a la IU de Llamazares. No treure els peus del plat – és a dir no ficar-se amb cap línia vermella com la Corona o el dret a decidir- i limitar-se a ser el consort de governs com el de ZP, encarregats de cobrir amb un vernís “progre” les mateixes polítiques retalladores de drets socials i democràtiques i al servei de la banca i les grans empreses.

Mentre aquesta “esquerra del canvi” fa efectiva la seva adaptació com a nova crossa esquerra -ja que ni a pota han arribat- del Règim del 78, és hora que des de l’esquerra anticapitalista, el moviment obrer, la joventut i el moviment feminista obrim la discussió sobre quina esquerra necessitem per combatre al nou govern de “torn”. Una esquerra que lluiti contra aquest règim podrit, contra la impunitat, els atacs als drets democràtics, per la fi de la Corona, pel dret d’autodeterminació i per un programa contra l’atur, la precarietat i els grans problemes socials que permeti resoldre’ls sobre la base dels beneficis dels grans capitalistes.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic