Una lluita per mantenir la universitat nascuda de maig del 68

La lluita a les universitats franceses es una lluita per una universitat oberta a tots. Aquesta tardor, el govern de Macron, ha decidit reformar les condicions d’ingrés a l’ensenyament superior, instituint una selecció. Anteriorment tots els batxillers podien entrar en la facultat de la seva elecció sense selectivitat. D’ara en més els estudiants secundaris hauran de presentar les seves notes obtingudes en els seus liceus, una carta de motivació i un projecte professional que concordi amb les expectatives de la universitat per ser seleccionats. El projecte del govern és reduir el nombre d’estudiants.

L’altre punt important d’aquesta reforma és crear una competència entre universitats i, a mig termini, augmentar el preu de la matrícula. De moment totes les universitats lliuren diplomes equivalents, però demà les universitats posades a competir lliuraran diplomes que no tindran el mateix valor, instaurant així “facultats d’elit” i “facultats escombraries”.

Finalment, es tracta també d’una lluita per mantenir una facultat accessible a tots. Actualment els costos d’inscripció giren al voltant de 150 euros, no obstant, hi ha un projecte d’augmentar els costos d’inscripció a 1.000 euros ràpidament i fins a 8.000 euros per a les facultats més elitistes, amb un sistema de préstecs garantits per l’estat. Tot això és el que els estudiants rebutgen per mitjà de manifestacions i ocupació de les universitats.

Manifestacions, ocupacions d’universitats: dos mesos d’alta conflictivitat a les universitats

El moviment estudiantil francès ha reprès, en el cinquantè aniversari de maig del 68, els mètodes radicals que va fer servir el moviment estudiantil de llavors. És així que els estudiants de nombroses universitats, com a la Sorbona, Tolosa-Le Mirail, Nanterre o Saint Denis, van decidir l’ocupació de les universitats.

L’origen d’aquestes ocupacions va ser l’atac del 22 de març a estudiants vaguistes per part d’una milícia d’extrema dreta armada, van copejar als estudiants sota la mirada còmplice de la direcció de la facultat de dret. El moviment ràpidament va esclatar amb nombroses assemblees generals d’estudiants amb una assistència que va aconseguir xifres rècords. El 16 d’abril prop de 3.500 estudiants de la facultat de Rennes 2 van votar continuar amb el moviment. En Tolbiac (un emplaçament de la cèlebre universitat de la Sorbona), els estudiants van aconseguir mantenir l’ocupació d’una torre de 22 pisos durant un mes, amb assemblees generals que van congregar fins a 1.500 estudiants.

Durant aquestes ocupacions els estudiants es van organitzar de diverses formes, administrant ells mateixos la seguretat i la vida quotidiana, fent de les universitats un lloc al servei de les lluites. És així que a Tolbiac els estudiants van organitzar un concert en suport als vaguistes ferroviaris (els qui lluiten per les seves condicions de treball i contra la privatització), recol·lectant 6000 euros per a la caixa de vaga. També van tenir lloc tallers sobre la història del moviment obrer, sobre el feminisme i també sobre les lluites antiracistes.

Enfront de la revolta estudiantil, la resposta del govern: repressió

El moviment, àmpliament recolzat pels joves, ha conegut ràpidament l’única resposta del govern a tots aquells que gosen criticar la seva política: la repressió. És així que mentre la tradició universitària francesa vol que les facultats siguin llocs prohibits per a les forces policials, en nombroses oportunitats els esquadrons anti motins de la policia (CRS) han penetrat a les universitats per impedir les mobilitzacions dels estudiants.

Des de fa tres setmanes el govern Macron ha multiplicat els atacs evacuant les facultats ocupades, començant per la de Tolbiac, els estudiants de la qual havien rebatejat “Comuna Lliure de Tolbiac”, armats amb fusells d’assalt. Després va ser el desallotjament de Mirail. Actualment solament quatre universitats estan encara ocupades: Clignancourt (la Sorbona), dues facultats dels suburbis de Paris (Nanterre, de la qual va sorgir el moviment de maig del 68, i Saint Denis), així com Rennes-2 facultat històricament d’esquerres.

No obstant això, la repressió no es limita solament al garrot policial. Durant tot el moviment els presidents de les universitats franceses han buscat mantenir una “espasa de Damocles” sobre els estudiants amb els parcials. Efectivament és difícil mobilitzar-se quan se sap que hem de rendir els exàmens en un mes.

Si be els estudiants han demanat la seva anul·lació aquests han estat mantinguts. Per exemple, per mantenir els exàmens, la Sorbona ha hagut de gastar 400.000 euros per llogar hangars a una hora de tren de Paris per tirar endavant els exàmens. Enfront d’això, els estudiants han aconseguit anul·lar un cert nombre de parcials, exigint una votació al començament dels exàmens.

La convergència amb els ferroviaris en vaga: una qüestió central per als estudiants mobilitzats

En paral·lel amb els atacs contra les universitats, el govern francès, que pretén mostrar-se com la solució a tots els problemes de la burgesia, va atacar també al sector més combatiu de la classe obrera francesa: els ferroviaris. Efectivament, des de 1995 quan els ferroviaris van paralitzar el país durant tres setmanes de vaga general, la patronal francesa té por a la mobilització d’aquest sector molt sindicalitzat i organitzat. No obstant això, Macron ha volgut acabar amb aquesta por atacant les condicions de treball dels ferroviaris, llançant la privatització de l’empresa amb l’objectiu d’obrir el sector a la lliure concurrència a partir de 2020.

Des del principi la convergència entre ferroviaris i estudiants ha estat en l’esperit de tots. En les manifestacions l’eslògan “Ferroviaris, estudiants, mateix Macron, mateix combat” és molt popular. Senyal que molts tenen consciència, 50 anys després de la més gran vaga general de la història d’“Occident”, que l’aliança entre obrers i estudiants serà l’única que estarà en condicions de vèncer al govern, al moment just en què aquest accelera les reformes propatronals.

Aquesta aliança ha pres primerament la forma de debats en assemblees generals de ferroviaris i estudiants, en les quals cada sector es convidava mútuament. Després va ser per l’acció conjunta entre el moviment estudiantil i ferroviari que la convergència va prendre forma: manifestacions en comú, invasió d’estacions, però també defensa de les universitats ocupades pels ferroviaris.

Quines perspectives per al moviment universitari?

Avui dia, encara que la reforma és àmpliament rebutjada per la joventut, sembla que el govern guanyarà sobre la mobilització estudiantil. Les vacances d’estiu i els parcials han reduït el nombre d’estudiants en les assemblees generals i el moviment comença a diluir-se. Encara que la lluita continua en algunes universitats, l’hora de les lliçons i el balanç ha arribat.

La UNEF (el sindicat d’estudiants més important, lligat a l’esquerra del Partit Socialista) es va desplomar després de la presidència Hollande, i van ser els militants autònoms els qui van aconseguir obtenir la major influència en aquesta mobilització. No obstant això, la seva política no ha estat convincent per guanyar contra la reforma de la universitat. En les ocupacions aquests van promoure la idea que calia fer de les ocupacions “espais de vida alternativa”, en lloc de bastions de la lluita contra el govern destinats a projectar-se cap a l’exterior. Aquesta política va portar al moviment al fet que les ocupacions es repleguessin sobre si mateixes, rebutjant a poc a poc al conjunt dels estudiants. Al mateix temps, aquests “espais de vida alternativa” concebuts com una fi en si mateix, van impossibilitar a la mobilització de dotar-se d’objectius polítics concrets i d’un programa d’acció per conquistar-los. En lloc de reflexionar sobre com vèncer a Macron, la qüestió es va reduir a poc a poc a com defensar les ocupacions contra els policies i l’extrema dreta.

Aquesta lògica ha afeblit el que era una de les grans tradicions del moviment estudiantil francès: l’autoorganització del moviment, fins i tot a escala nacional. En 2006 durant la lluita contra el CPE (Contracte de primera ocupació, una reforma que proposava contractes precaris per als joves) els estudiants van aconseguir obtenir que es retirés la llei creant una direcció autoorganizada per al moviment. Això es va aconseguir per mitjà de la Coordinació Nacional Estudiantil, composta per estudiants mandatads per cadascuna de les Assemblees Generals, les que havien establert un pla de batalla per obtenir la retirada de la llei. No obstant això, aquesta dinàmica no es va desenvolupar aquest any per la política antidemocràtica dels corrents autònoms que van impedir el naixement d’una coordinadora nacional, deixant al moviment sense direcció i sense coordinació.

Actualment el moviment estudiantil contra la selecció s’està tancant, però la situació podria canviar ràpidament per part dels “lycéens”. Aquests sabran el 22 de maig si han obtingut un lloc a les universitats que han sol·licitat per a l’any proper. En aquest marc, el procés de selecció desitjat pel govern no està encara a punt i és molt possible que nombrosos alumnes no obtinguin la universitat que havien sol·licitat o directament que no n’obtinguin cap. Així és que el moviment podria reprendre forces i forçar un nou impuls de la lluita. En cas contrari, caldrà esperar l’inici de classes al setembre per saber si els estudiants francesos perdran definitivament les conquestes de maig del 68 o continuaran la lluita per defensar-les.