Foto: Treballadores de la Companyia de Tramvies de Catalunya, durant la guerra civil.

En l’Estat espanyol el treball assalariat femení és molt elevat en activitats sanitàries i serveis socials, on el 77,5% de les persones ocupades són dones. A l’educació ocupen el 67,4%, en el sector serveis el 66,6%, i en totes aquelles tasques vinculades a la cura o empleades de la llar el 88,6%.

No és casual que les dones estiguin sobre representades en aquestes activitats com tampoc és ’natural’ la divisió sexual del treball. Això està inscrit en una construcció social duradora de la ’feminitat’ i la ’masculinitat’ al món laboral (Ulla Wikander, De criada a empleada).

Com vam veure en el primer article Feminització del treball i precarietat laboral en l’Estat espanyol (I), l’aparell ideològic, legislatiu, religiós i fins i tot “científic”, conformat històricament per impedir que les dones trenquessin les parets de la llar i sortissin a treballar, de cap manera ha pogut evitar l’increment del treball assalariat femení.

Molt al contrari, les transformacions econòmiques d’un capitalisme en auge que requeria de més mà d’obra femenina, d’una banda, i les lluites de les dones per buscar la seva independència econòmica i contra les condicions d’explotació, per l’altre, han posat en qüestió aquest ideari capitalista i patriarcal. No obstant això, lluny de desaparèixer, s’ha mantingut sota diferents formes en les noves relacions laborals amb l’objectiu d’explotar a les treballadores doblement, amb salaris menors al dels homes, per d’aquesta manera també baixar els salaris dels altres treballadors.

En aquest sentit, és interessant l’anàlisi de Ulla Wikander sobre la tendència dominant de tots els Estats europeus a regular la situació laboral de la dona amb la finalitat de “protegir a la família” de la “amenaça a l’ordre social” que implicava que la dona es converteixi en assalariada, legislant a favor de mantenir la divisió sexual dins del mercat laboral amb la finalitat d’obstaculitzar la seva independència econòmica.

A finals del segle XIX i el XX, en molts països d’Europa el dret matrimonial donava a l’home el poder de decidir sobre la situació laboral de la seva esposa i fins i tot de disposar dels seus ingressos. Però paral·lelament jugaven amb els ’avantatges’ d’emprar a les dones basant-se en les ’aptituds’ de cada sexe per a les tasques laborals.

En l’Estat espanyol, els Codis Civil i Penal establien que l’autoritat del marit havia d’obeir-se automàticament per part de la dona, rebent càstigs sota pena de presó en el cas de no fer-ho. Un feminicidi era castigat amb el desterrament a una distància mínima de 25km, durant un període d’entre sis mesos a sis anys. Si les ferides eren lleus, no hi havia càstig. Però en el cas de les dones sels considerava parricidis i es castigaven amb la cadena perpètua. El considerat adulteri tenia connotacions diferents per a la dona, amb penens de dos a sis anys de presó, i res per a l’home ja que no es considerava adulteri, tret que tingués una altra concubina en la llar conjugal (Mary Nash, Rojas).

Això es va mantenir fins a la Segona República, encara que amb desigualtats regionals sent Catalunya la més avançada. Però fins i tot en aquest període amb la Nova Llei de Contractes Laborals de novembre de 1931, l’home mantenia el control del salari de la dona, encara que amb la seva autorització la dona podia disposar d’ell. Hem vist com aquests mínims drets van tornar a retrocedir sota el Règim franquista.

Ulla Wikander explica també com a Europa, el dret matrimonial va persistir fins a la segona meitat del segle XX i va ser eliminat a Alemanya Occidental en 1976, a Espanya en 1980 i a Suïssa en 1988. Lligat a això, en tota Europa es van imposar polítiques estatals salarials, segons el sexe i no el tipus de treball. Els salaris de les dones en la indústria estaven a mitjans anys noranta per sota dels dels homes en tota Europa: a França guanyaven el 81% del salari dels homes. A Dinamarca el 75%, a Alemanya el 74%, a Espanya el 72% i a Anglaterra el 69%.

Avui en l’Estat espanyol, com és sabut, la bretxa salarial és d’un 24%. Encara que aquesta mitjana no significa salari “a igual treball”. Cal creuar-la amb una altra gran bretxa, que són els treballs exclusius per a dones, tractats com de “segona categoria” o “suplementaris”, en condicions laborals precàries i inestables. La força laboral femenina immigrant és un altre gran element a tenir en compte en un país imperialista.

La precarietat té rostre de dona

Les societats industrials més avançades van utilitzar els patrons de la divisió sexual del treball establerta des de segles, per justificar majors desigualtats, discriminació i desjerarquització del treball de les dones. Lligat a això, les tradicionals tasques de reproducció van continuar a càrrec de les dones.

I malgrat els nous avanços tècnics com les rentadores, forns microones o, els més moderns com els rentavaixelles, aquestes tasques van continuar fins a l’actualitat, sent una pesada càrrega per a les dones treballadores, sense serveis de guarderies adequats ni residències per a persones depenents.

Com veurem, les successives crisis econòmiques es van descarregar contra la classe treballadora amb retallades i privatitzacions de serveis socials primordials. La crisi de l’anomenat ’Estat de benestar’ a diversos països d’Europa ha portat a un emplaçament de càrregues de l’Estat a les llars, és a dir de l’àmbit públic al privat.

En l’Estat espanyol, a onze anys des de l’agudització de la crisi econòmica de l’any 2007, totes aquestes transformacions s’imposen de forma descarnada en amplis sectors de la classe treballadora. Aquest nou període de crisi s’enfronta a una força de treball altament feminitzada i amb una inserció urbana molt superior a la rural.

Actualment, el rol de domesticitat i les tasques de cures continuen impregnades en els porus del treball assalariat femení, amb la finalitat, cada vegada més, d’arrossegar-ho a la precarietat. L’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) demostra l’enorme força laboral femenina en el sector serveis-cambreres, mainaderes, cuineres, netejadores, teleoperadores, cambreres de pisos, caixeres de supermercat. O de cures de menors, majors dependents, persones malaltes o amb discapacitat és assenyalat com a causa dels contractes parcials per un 12,98% de dones i un 1,78% d’homes. Elles, 7 vegades més; encara que la xifra ha de ser encara major ja que la majoria no té contracte i no formen part de les estadístiques.

A això cal agregar-li l’enorme força laboral de dones immigrants, sotmeses als pitjors contractes, si tenen, moltes vegades condicionats al xantatge d’“els papers” i les xenòfobes i racistes lleis d’estrangeria, que comporta al fet que es vegin sotmeses a enormes problemes per poder mantenir la seva situació administrativa.

Són el blanc perfecte per als treballs més precaris. Segons xifres oficials, aproximadament la meitat de les dones afiliades a la Seguretat Social que treballen com a empleades de la llar i de la cura són dones immigrants. Un informe de l’any 2015 de l’Organització Internacional de Migracions, mostra com pel 70% de les dones immigrants la primera ocupació que tenen una vegada que arriben a l’Estat espanyol, és principalment en treballs domèstics i de cures, de netejadora o de cambrera.

I a més una gran part d’elles en l’economia submergida o obligades a exercir treballs tan esclaus com el de ’interna’, és a dir vivint en la mateixa llar per fer tot: cuidar, rentar, netejar o cuinar durant les 24 hores del dia, tota la setmana, amb uns descansos irrisoris establerts per llei -solament es permeten dues hores de descans diàries i 36 hores setmanals seguides- que mai es respecten.

En un interessant article d’Àngels Vilaseca, “Empleades de la llar, treballadores invisibilitzades sota l’extrema precarietat”, explica com “L’ocupació de la llar i de la cura mostra un dels rostres més extrems de la precarietat laboral. Aquest segueix sent un sector completament marginal i desvaloritzat que recau substancialment en l’economia submergida, format principalment per dones (entre un 90-95%) moltes d’elles immigrants. Segons les dades oficials, en l’Estat Español actualment hi ha al voltant d’unes 700.000 empleades de la llar. Un informe recent de la UGT exposava que aproximadament hi ha unes 400.000 dones que treballen en aquest sector i estan afiliades a la Seguretat social. Segons el mateix informe, aproximadament un 30% de les empleades de la llar i de la cura segueix sense tenir cobertura social, però segurament són moltíssimes més les que treballen en negre i no apareixen en les estadístiques”.

D’altra banda, les externalitzacions o ’outsourcing’, tant en el sector privat com a públic, s’han estès exponencialment darrere de millorar “l’eficàcia, l’especialització i la qualitat”. Aquestes tres “qualitats” mai complertes pretenen vetllar en què se sosté la veritable rendibilitat de les empreses capitalistes: condicions de treball d’alta precarietat, elevades taxes de temporalitat i rotació, subrogacions dels contractes plenes d’irregularitats, ritmes de treball altíssims, alta taxa d’accidents de treball, malalties no reconegudes com a professionals, salaris per sota del mínim interprofessional.

Les empreses ’multiserveis’ (EMS) han entrat en auge a partir de la Reforma Laboral de 2012 del Partit Popular que ha modificat substancialment la negociació col·lectiva, donant prioritat a l’aplicació dels convenis d’empresa en detriment dels convenis sectorials. Un recent informe d’UGT parla de l’existència de 273 convenis de EMS, afectant a més de 60.000 treballadors.

L’externalització ha crescut com un virus especialment en sectors laborals femenins. Serveis socials, de neteja en centres públics com privats, de cuina i temps lliure als centres educatius, per només nomenar alguns. La lluita actual de les Kellys, les que netegen els hotels, o de les treballadores de Serveis Socials, entre moltes altres, denuncien de manera rotunda aquesta situació.

Totes les dades analitzades donen una equació molt senzilla cap a una tendència a l’augment de la precarietat femenina: contractes de curta durada i baixos salaris. A més de la tradicional bretxa salarial (23%), dels contractes a temps parcial el 73,86% són exercits per dones, és a dir, 3 de cada 4 ocupacions, indica un informe de CCOO.

Aquestes dades també sancionen el futur de les dones, amb prestacions i pensions de pobresa. Quant a les prestacions per desocupació, per a les dones (57%) deu punts inferior a la dels homes (67%). I també compten amb quanties molt més baixes enfront de “la major parcialitat de les seves prestacions (el 68% del total d’aquestes les perceben dones) i l’elevat volum de subsidis (elles perceben el 54% del total) enfront de prestacions contributives”, segons un altre informe de CCOO.

Aquestes xifres actualitzades al 2018 no cauen del cel. Tenen el seu origen en el model laboral del capitalisme espanyol configurat en les dècades del vuitanta i noranta després de diferents polítiques aplicades pels governs. Des de l’anomenada “reconversió industrial”, fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, ERE’s, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis. Una veritable contraofensiva contra el conjunt de la classe treballadora.

“Això és una guerra”, és el crit del moviment de dones en les massives manifestacions. I ho és, però no contra els homes. És una veritable declaració de guerra dels capitalistes que les dones treballadores només podran afrontar creant aliances amb el conjunt de la classe explotada.

I que el moviment de dones i feminista té el repte d’assumir, amb una perspectiva lluny d’allò l’individual o exclusivament cultural. La cultura patriarcal no pot abstreure’s del sistema que sosté totes les desigualtats de gènere, de raça, que és el sistema d’explotació capitalista sota el qual és una utopia la "ampliació de drets" o una major "equitat de gènere" quan "a nivell mundial, el 70% de les persones més pobres són dones i nenes" (Andrea D’Atri, Pan y Rosas). Alhora que la lluita contra les desigualtats i les múltiples violències masclistes, ha de ser abraçada per tots els treballadors i la joventut.

***

En el proper article, analitzarem com les retallades i privatitzacions han provocat una translació del treball públic al privat i una “tornada a la llar” en condicions de major feminització de la pobresa.

Per endinsar-nos posteriorment en altres lliuraments en l’anàlisi del model capitalista espanyol que va donar origen a la precarietat laboral, intentarem reflectir com s’ha configurat en l’Estat espanyol la transformació del capitalisme mundial a l’últim segle, travessat per les transformacions polítiques i econòmiques ocorregudes des de les dècades del vuitanta sota l’etapa anomenada “neoliberalisme” a la qual anomenarem “restauració burgesa” (Emilio Albamonte, Matías Maiello, Estrategia socialista y arte militar), en referència a la contraofensiva que els països imperialistes d’Europa i Estats Units van desplegar a tot el món després de tancar, després de derrotes físiques i desviaments, l’ascens de processos revolucionaris i lluita de classes que va tenir lloc entre els anys 1968 i 1981.