Durant l’última setmana s’ha declarat la guerra entre els qui defensen les declaracions del ministre d’Unides Podem i els qui defensen als empresaris de la carn. No han faltat les faules absurdes, com el que ha difós el PP sobre que no existeixen les macrogranges, malgrat que fa anys es va manifestar contra elles.
Però el problema de la carn a l’Estat espanyol té una llarga història i no té res a veure amb el patriotisme, que és cap a on la dreta tracta de dirigir-lo. I els partits que integren el govern “progressista” han tingut també quelcom a veure en la progressiva conversió d’aquesta indústria en un sector on l’explotació laboral i la catàstrofe ambiental es donen la mà.
La patronal de la carn, un sector en auge
Al nostre país se sacrifiquen 50 milions de porcs a l’any. És a dir, 22 porcs per minut. Des d’un temps ençà, la indústria càrnia s’ha convertit en una carrera per a produir i sacrificar el major nombre d’animals possible. No obstant, el consum de carn per persona ha baixat més d’un 9% des de 2002, any en què es consumien uns 55kg de carn per persona i any. El consum actual és de 49,86kg per persona i segueix per sobre de les recomanacions sanitàries, la qual cosa fa que el problema no sigui només ambiental.
Les dades de consum segons la mena de carn conviden a pensar que aquesta caiguda no s’ha produït solament per l’emergència d’una nova consciència ambiental o animalista, sinó que té un factor econòmic. El consum que més ha descendit és el de vedella (un 44%), mentre que el de pollastre ha augmentat un 8% entre 2007 i 2018 segons l’ONG Amigos de la Tierra. Per tant, sembla que més aviat ha disminuït el consum de les carns més cares en el mateix període en el qual les successives crisis econòmiques s’han descarregat sobre les espatlles de la classe treballadora.
La disminució en el consum per persona no ha posat en perill al sector carni i els seus beneficis, com argumenta la dreta. Es tracta d’un sector en auge per l’augment de les exportacions. Actualment, la indústria de la carn suposa el 2,24% del PIB total del nostre país i el 22,6% de tot el sector alimentari, arribant a generar 26.882 milions d’euros anuals. Per tant, encara que el consum total de carn ha descendit, el volum de negoci de la indústria és superior cada any.
El model intensiu i de macrogranja avança sense fre contra el medi rural
Enfront de la clàssica imatge d’animals pasturant pel camp que pot venir-nos al capdavant quan pensem en ramaderia, les explotacions a les quals es deu aquest augment són les de major grandària i amb un model intensiu. Aquest tipus de granja és aquell on els animals no estan en semillibertat, sinó amuntegats uns al costat d’uns altres, sense espai entre ells i són alimentats amb pinsos per a abaratir costos. En el cas de les explotacions porcines, només el 16,5% són extensives (14.598 granges), el 1,4% són mixtes (1.240) i fins al 82,1% d’elles són intensives (68.836), fent que la major part de la carn de porc consumida al nostre país provingui d’aquestes últimes.
Des de 2009, han desaparegut 21.417 granges de tota mena d’animals, la qual cosa suposa un 37,5% del total, i totes elles eren petites explotacions. Per part seva, les explotacions de major grandària han augmentat més d’un 50% en el mateix període. Les macrogranges no només existeixen, contràriament al que diu ara el PP, sinó que són el major perill al qual s’enfronten les explotacions petites. Un informe de 2019 de Greenpeace va revelar que la producció del 93,7% de la carn de porc que consumim, així com el 94,7% de la carn d’ocells de corral, es concentra en granges grans o molt grans.
Malgrat aquestes aclaparadores dades, en 2020, una campanya publicitària impulsada per provacuno i finançada per la Unió Europea, associava el consum de carn de vaca amb pràctiques de ramaderia extensiva i amb la repoblació del medi rural. Però la veritat és que totes dues coses són falses. La tendència en el sector està sent a la concentració de la major part de la riquesa i de caps de bestiar en cada vegada menys mans i en un model intensiu. Aquesta indústria tampoc està afavorint la repoblació, tal com han mostrat nombrosos informes d’Ecologistes en Acció.
Una patronal campiona de l’explotació laboral i la depredació ambiental
Més aviat es tracta d’una indústria que afavoreix l’explotació laboral i que es nodreix de mà d’obra barata, generalment migrant, condemnada per la seva situació irregular a una vulneració dels seus drets sindicals i menors oportunitats d’aconseguir una ocupació amb millors condicions.
Però, malgrat aquestes dificultats per a organitzar-se, aquesta reestructuració del sector no ha passat sense denúncia i lluites per part dels treballadors que sofreixen aquestes duríssimes condicioens d’explotació en aquestes granges, així com en els escorxadors.
Durant 2016 i 2017 els treballadors del sector carni es van posar en peus per a exigir la fi de la precarietat en el sector, al que els empresaris del sector, com Josep Ramisa, membre del consell d’administració de Esfosa, va respondre amb l’amenaça de “us pegaré quatre tirs” i amb altres amenaces de deportació als treballadors: “ja tinc preparats els papers perquè tornis a Àfrica a morir-te de fam”.
El problema laboral se suma al problema ecològic que suposen les macrogranges en l’entorn rural, molt semblant al qual es deriva de la proliferació de grans cultius. En enormes zones despoblades s’instal·len granges contaminants de gran grandària, així com cultius de regadiu en zones on els aqüífers cada vegada compten amb menys aigua o on l’aigua està en risc de ser contaminada pels purins del bestiar.
A tot arreu la història és la mateixa: les administracions de diferents signes tanquen l’orella a un problema ambiental provocat per anteposar l’interès dels grans propietaris a l’interès general, fins al punt que la indústria alimentària s’ha convertit en una de les més contaminants del nostre país i la segona més contaminant del món, només després de l’energètica.
Tal com escrivia l’antropòleg Ramón J. Soria a Ctxt “Es tracta d’un espoli, invasió o nou ús dels recursos i el territori de l’Espanya Buida que només pot entendre’s per l’enorme rendibilitat d’aquests nous negocis extractius a curt i mitjà termini. Una enorme rendibilitat des de la filosofia del ‘presa els diners i corre’ o la seva versió de ‘presa els diners i enmierda, destrossa, arrasa’ que ningú protestarà”.
Governs de dreta i “progressistes” obren les portes a les macrogranges
L’èxit de la indústria de la carn al nostre país es consolida, no sols en el maltractament animal, que s’acusa enormement en el model intensiu, sinó en un model de macrogranges beneït pels diferents governs, després de l’excusa dels llocs de treball que genera, però que, en la pràctica no millora les condicions de vida i ocupació en el medi rural i té un enorme impacte ambiental.
Un cas molt sagnant ha estat el cas de l’escorxador de Binèfar, a la província d’Osca, propietat de la multinacional italiana Pini. Es tracta d’una empresa que va sortir fugint d’Hongria i Polònia quan els seus governs van descobrir les condicions d’explotació laboral de les seves plantes i una trentena d’empreses falses a Itàlia amb les quals estaven duent a terme frau fiscal a Polònia.
Malgrat que aquests escàndols van sortir a la llum en 2016, un any més tard i amb processos judicials encara oberts, el govern aragonès conformat per PSOE, PAR, Podemos i Esquerra Unida va acollir a l’empresa amb les mans obertes. Al maig de 2020, l’escorxador va ser el responsable d’una cadena de contagi de COVID-19 de més d’un miler de persones entre treballadors i familiars perquè van forçar als seus operaris a acudir al lloc de treball malalts i a ocultar diagnòstics positius.
No cal esperar que la solució a la crisi climàtica, o a un dels seus desencadenants vingui de la mà dels mateixos partits que, com hem vist a Aragó o presumeix el PSOE de García-Page a Castella-la Manxa, obren la porta als grans empresaris de la carn.
I és que el cas de Binèfar aquesta lluny de ser anecdòtic, és part del que hem vist en dos anys de coalició “progressista” en el govern és que és incapaç d’anteposar l’interès de la classe treballadora i els sectors populars al de les grans empreses. Ho hem vist amb la no derogació de la reforma laboral, que més aviat ha estat un maquillatge de les anteriors, també amb la seva incapacitat per a derogar lleis com la d’estrangeria o la llei mordassa. I en matèria ambiental, la labor del Ministeri de Transició Ecològica pot considerar-se el fracàs esperable d’un govern amb el PSOE, que és un partit que porta dècades al servei de l’IBEX 35 i del qual han sortit dirigents al consell d’administració d’algunes de les elèctriques més contaminants del país.
La veritat és que la indústria càrnia genera una problemàtica ambiental en l’Estat espanyol prou greu com perquè s’obri el debat sobre ella. Només en matèria d’emissions, i malgrat que la tendència a la Unió Europea és al descens de les emissions d’amoníac, al nostre país van ascendir un 6,13% entre 2014 i 2016, a causa del creixement exponencial del sector, i de fet, més del 80% d’emissions a l’aire d’amoníac agrícola són per efecte del bestiar. I els purins del bestiar generen emissions a l’aigua de nitrogen que estan contaminant els principals aqüífers del país. El sector agropecuari emet ja el 50% del nitrogen abocat a l’aigua, la qual cosa propícia l’aparició de zones mortes en oceans, rius i llacs, com la tragèdia de la Mar Menor.
L’emergència climàtica és real i al nostre país l’auge de la indústria de la carn juga un paper fonamental en el procés de convertir-nos en un país-granja, part d’un planeta-granja, com el va denominar el biòleg Rob Wallace. Això té efectes fins i tot a molt curt termini, perquè les condicions de salubritat de les granges són una bomba de rellotgeria epidemiològica, com Wallace va explicar en el seu llibre “Grans granges, grans grips”, que podria desembocar en noves pandèmies iguals o pitjors que la de la COVID-19 per les deplorables condicions en què es crien als animals.
Necessitem una veritable “rebel·lió en la granja”
La solució a aquesta crisi no vindrà dels mateixos governs i empreses que l’han generat i que no estan disposats a detenir la generació de benefici econòmic per a elles i emprendre una transició ecològica. Ni el govern capitalista més “progressista” imaginable pot fer una cosa així dins de l’ordre d’aquest sistema.
El que fa falta és una veritable “rebel·lió en la granja” en el sector de la carn.
Una mobilització que conjumini els interessos dels treballadors del sector, sovint víctimes d’una gran explotació laboral, amb altres sectors com l’ecologista i els moviments veïnals. Hem de seguir exemples com la lluita contra les macrogranges a l’Argentina, on l’acord entre el govern argentí i el xinès per a obrir diverses instal·lacions porcines d’aquest tipus ha desembocat en una mobilització popular i obrera en contra d’aquests plans, que podrien accelerar la deterioració ecològica del país i portar ocupacions-escombraries.
O el de la lluita de Total de Granpuits a França, on els treballadors de la refineria de petroli d’aquesta multinacional van iniciar fa un any un procés de vagues en contra de l’acomiadament de centenars de treballadors sota l’excusa de la transició ecològica. Aquests treballadors van aconseguir, amb l’ajuda d’ONG ambientalistes, demostrar que l’empresa continuaria produint energia contaminant, però abaratint costos.
Perquè aquest el camí que prenen els empresaris del lobby fòssil i contaminant i és el que prendrien el dels empresaris de la carn si la transició ecològica depengués d’ells: abaratir costos per a guanyar més sense canviar res.
Només mitjançant la mobilització popular, però, sobretot, la imposició dels mètodes de lluita de la classe treballadora, com la vaga i les caixes de resistència, es poden canviar les condicions laborals d’un sector com és el carni que emmalalteix d’una brutal precarietat laboral deshumanitzant. Però a més, la reconversió del sector abandonant el contaminant model de la macrogranja i el macroescorxador només pot dur-se a terme si les reformes són imposades amb un pla de lluita propi de la classe treballadora, que abandoni qualsevol esperança de trobar en els empresaris un aliat.
El ministre Garzón forma part d’un govern que reprimeix la mobilització obrera amb tanquetas i repressió, no l’afavoreix. Per tant, la mobilització haurà de ser necessàriament en contra també d’aquest govern al qual li encanta parlar de feminisme, progressisme i ecologisme però que només sap prendre mesures que maquillen el sistema i no transformen res.
