El primer escull respecte a l’orientació de la negociació entre la patronal i els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT, motoritzada pel Govern, sembla superat i sense augmentar la conflictivitat entre els socis de l’Executiu. Nadia Calviño i la ministra de Treball i flamant nova tercera Vicepresidenta, Yolanda Díaz, han acostat posicions fent que les negociacions prioritzin de sortida l’agenda exigida des de Brussel·les en matèria de contrareformes laborals, de cara a facilitar l’arribada dels fons europeus anti covid-19.

Les cúpules dels sindicats burocratitzats estaven plantejant per enèsima vegada i amb la boca petita abordar prioritàriament algunes de les qüestions més espinoses de la contrareforma laboral de Rajoy, com la ultraactivitat dels convenis, la prevalença dels convenis sectorials, les condicions de les subcontractacions, o els despengis empresarials dels convenis. Així ho havien acordat amb la ministra de Treball que ara sembla variar la seva opinió i situar-se en un terreny més pròxim a Nadia Calviño, que ve pressionant per a ajustar-se al màxim a l’ortodòxia laboral que plantegen des de Brussel·les.

La veritat és que les negociacions sobre la regulació del mercat laboral estan batent rècords històrics de durada i impotència burocràtic sindical. Abans fins i tot del Govern de coalició, durant el primer Govern de Sánchez, ja s’havien iniciat contactes entre la patronal i CCOO i UGT per a tractar de derogar primer la contrareforma laboral de Rajoy i després només “els aspectes més lesius”, a la calor de les promeses de Sánchez de derogació primer completa de la reforma que després va anar rebaixant. No obstant això, aviat es van anar liquant les expectatives per part del PSOE trencant la negociació patronal-sindicats i assegurant així la continuïtat de fins i tot els aspectes més lesius de la legislació de Rajoy. De la contrareforma laboral de Zapatero no li ho van plantejar, ni els uns ni els altres.

Amb l’arribada del Govern de coalició, malgrat les promeses de derogació per part d’Unides Podemos, la situació va continuar igual i la veritat és que ha passat més d’un any i la contrareforma laboral de Rajoy continua viva i cuejant. Fins i tot, la ministra de Treball, la “comunista” Yolanda Díaz, des del principi de la seva arribada al ministeri va fer declaracions assenyalant que les reformes laborals no es poden eliminar tan fàcilment. Entre mitjanes es va viure l’espectacle parlamentari vergonyós del document signat pel grup socialista amb Bildu segons el qual s’anava a derogar la reforma laboral de forma pràcticament immediata, per a a continuació donar tot marxa enrere, fins i tot indignació sindical mitjançant per no comptar amb la seva participació negociadora.

Així hem arribat avui dia sense saber molt bé a què atenir-nos ni en què consistirà exactament el nou “Estatut dels treballadors del segle XXI”, com han denominat a la nova contrareforma, encara que quedant clar que suposarà l’enèsim atac als drets laborals de les i els treballadors per a garantir, en un context de crisi econòmica i social post-pandèmia, els guanys empresarials. I com a part d’això, atendre les necessitats de productivitat del mercat laboral actualment existents, per a garantir sigui com sigui la viabilitat empresarial en la situació de crisi històrica, amb una caiguda de l’11% del PIB en 2020.

A tot això, els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT estan assistint pràcticament impassibles a l’espectacle, sense plantejar cap mesura de lluita unitària i decidida per a derogar íntegrament les contrareformes laborals de Zapatero i Rajoy, ni oposar-se als atacs que s’aveïnen. Els caps sindicals dels “majoritaris” només es limiten a participar de la taula de negociació i a realitzar algunes convocatòries diplomàtiques dirigides exclusivament a alguns dels seus delegats i afiliats, com l’última que van fer en horari de demà davant les delegacions del Govern. Per aquesta actitud va passar sense pena ni glòria la ultima contrareforma.

Convenis, nous contractes, subcontractacions i més precarietat laboral

En l’actualitat els convenis són lletra morta. Els empresaris poden despenjar-se en qualsevol moment de qualsevol conveni, sigui propi o sectorial, de manera unilateral i per raons d’econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció. Afectant greument les condicions essencials: jornada de treball, horari i distribució del temps de treball, sistema de remuneració i quantia salarial, sistema de treball i rendiment, funcions, etc. Així ho estableix l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, després de la contrareforma laboral de Rajoy. Així mateix, en l’àmbit individual també es permeten les mateixes modificacions. Si el treballador no estigués d’acord amb algunes d’aquestes modificacions, tindria dret a rescindir el contracte i percebre una indemnització de 20 dies per any amb un màxim total de 9 mesos. Per això, no bastaria amb imposar la ultraactivitat dels convenis o que imperin els convenis sectorials, sinó que seria imprescindible fulminar la possibilitat dels despengis empresarials.

D’altra banda, la precarietat està disparada aconseguint pràcticament a un de cada quatre treballadors i treballadores. Sent encara major entre les dones, els joves (52%) o fins i tot en el sector públic que supera el 30%, en la sanitat i l’educació fins i tot per sobre del 40%. Davant aquesta situació és que Brussel·les ha exigit les modificacions dels contractes per a reduir la temporalitat, però en realitat, per a assegurar una homogeneïtzació entre temporals i fixos, en reduir encara més les indemnitzacions per acomiadament, o amb fórmules com la motxilla austríaca en les quals el propi treballador es pagarà el seu propi acomiadament.

Respecte de les subcontractacions que s’han disparat en els últims anys, un sistema que permet a les empreses imposar condicions de semiesclavitud i contractar personal en condicions laborals absolutament degradades, moltes vegades per a realitzar activitats directament relacionades amb la principal de l’empresa, Yolanda Díaz ha evitat tota claredat i contundència en les seves últimes declaracions. La ministra ha assenyalat que existien abans de la reforma laboral i que no es tracta d’acabar amb això, destacant que “la subcontractació ha vingut per a quedar-se”. Per tant i encara que ha manifestat la seva voluntat de modificar la seva regulació establerta en l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors -secundant-se en una recent sentència del Tribunal Suprem sobre aquest particular-, la legislació del “govern més progressista de la història” va al rebuf de les sentències judicials i es limita a convertir aquestes en llei. És el mateix que va succeir amb els acomiadaments per malaltia, alguna cosa que només es va detenir amb sentències judicials en aquest sentit i no per mesures directes del Govern.

En relació als contractes, la ministra de Treball ha assenyalat que s’avançarà en “una fórmula de simplificació forta”. Es parla de fet de tres modalitats de contracte, fix, temporal i de formació. No obstant això, els contractes temporals continuaran existint en un país adaptat a ells des de les reformes laborals del PSOE allà pels anys 80 i amb l’existència de les Empreses de Treball Temporal (ETT), un sector econòmic sencer que viu de la contractació temporal i de prestar treballadors a altres empreses. Caldrà veure el que resulta d’aquesta simplificació de les modalitats de contractes, però tot apunta que serà un atac més en la línia de flotació de la fixesa dels contractes.