El resultat del Plebiscit per aprovar o rebutjar el text de la nova Constitució a Xile va sorprendre a totes i tots. Ni les enquestes prèvies donaven un resultat tan contundent a favor del rebuig. Amb més del 98% de les taules escrutades, el Rebuig aconseguia 61,9% contra un 38,1% de l’aprovació. En totes les comunes de Xile va guanyar el rebuig. En comunes claus de la Regió Metropolitana com Puente Alto i Maipú, que en la segona volta presidencial de l’any passat li havien donat una pallissa al candidat de l’extrema dreta José Antonio Kast, en favor de Boric, aquest diumenge van votar massivament pel rebuig.

Aquest vot expressa un desplaçament cap a la dreta de la situació i l’agenda política. La dreta celebra i cerca enterrar les demandes de la rebel·lió d’octubre de 2019 i tot el que va representar. El mateix busca fer Kast.

Boric va citar a tots els partits per aquest dilluns per preparar un nou frau constituent, però la dreta embravida va decidir esperar per exigir més condicions. Cal combatre conseqüentment l’ofensiva de la dreta i els nous pactes a esquena del poble, la "cuina" [negociacions per dalt i a esquena del poble] a la qual ens tenen acostumats, que no significaran res favorable per al poble treballador.

Però el resultat va expressar també un ampli vot en rebuig a la situació econòmica i social que representa el govern de Gabriel Boric. Malgrat la sorpresa, aquest resultat no va caure del cel. No és casualitat que la dreta hagi desplegat una campanya totalment demagògica parlant de pensions, salut, habitatge per defensar tota l’herència de la dictadura. Boric i la seva coalició de Govern, el Partit Comunista i el Frente Amplio, braç a braç amb l’ex Concertació [la centreesquerra que va governar Xile la major part del temps des de la dictadura], van fer una campanya cedint-li els seus principals arguments. Boric ha governat aquests sis mesos implementant receptes celebrades per la dreta i l’ex Concertació perquè la crisi la pagui el poble treballador: ajust fiscal, enterrar definitivament els retirs de fons previsionals,... Les reformes de Boric han estat a la mesura de les exigències del gran empresariat, com un augment del sou mínim que s’ho va menjar la inflació. La campanya pel rebuig va usar l’angoixa, la preocupació d’arribar a fi de mes i la precarització de la vida per fer demagògia.

El govern no ha pres cap mesura de fons per contrarestar la crisi econòmica i social. Lamentablement, en aquest context la campanya demagògica de la dreta va fer ressò en sectors amplis de la població.

Al mateix temps, mentre la Convenció parlava de plurinacionalitat a favor del poble maputxe, el govern va mantenir la política de militarització del govern de l’expresident dretà Sebastián Piñera, donant-li la raó a la dreta en el seu discurs anti maputxe. En un marc de baixa lluita de classes i desviament constitucional, aquesta campanya dretana va calar en sectors amplis.

I noo només això. El discurs del govern i la campanya de l’aprovació va reeditar la “política dels consensos” de la ex Concertació. Fins i tot van armar una nova "cuina" per reformar la nova Constitució abans que el poble pogués votar en el plebiscit. I durant les últimes setmanes van preparar un nou “acord d’unitat nacional” al costat de la dreta i preparar el terreny per a un nou procés constituent encara més trampós, limitat i antidemocràtic. Després del resultat, el govern va reforçar aquesta crida.

Però hi ha raons de fons, ja que el govern de Boric és una continuïtat del"Acuerdo por la Paz y la Nueva Constitución" signat pels partits del règim en 2019 per desviar la rebel·lió. Ara molts dels qui van impulsar l’aprovació pretenen donar-li la culpa al poble pel resultat del plebiscit. Però com s’ha passat de la rebel·lió popular on tot el règim de la transició va tremolar, a aquest triomf aclaparador del rebuig? La Convenció no va ser el triomf de la rebel·lió popular com diuen el Frente Amplio, el Partit Comunista, els Moviments Socials Constituents, l’ex Lista del Pueblo, Coordinadora Plurinacional i grups com el MIT de María Rivera. Al contrari, va ser el principal mecanisme que van idear els partits del règim i els poders capitalistes per desviar i neutralitzar la rebel·lió popular. De fet, va ser el propi Boric un dels protagonistes del "Acuerdo por la Paz y la Nueva Constitución" que va salvar al govern de Piñera i va mantenir la impunitat a les violacions de Drets Humans. Tots ells van preparar el camí a la dreta que va anar guanyant terreny i enfortint-se a mesura que desviaven la lluita de classes al terreny institucional.

La Convenció Constitucional es va mantenir totalment aliena a les urgències populars i es va subordinar a tots els poders constituïts. La revolta, al no tenir a la classe treballadora al centre, va poder ser desviada i instal·lar il·lusions en la Convenció, la Nova Constitució, i en què podien resoldre’s els problemes estructurals del Xile heretat de la dictadura amb un canvi constitucional controlat i sense tocar els pilars del capitalisme xilè. El Partit Comunista i la central obrera CUT van ser actors fonamentals en aquest camí.

No hi ha dubte que qui capitalitza el resultat electoral són els partits de la dreta com Chile Vamos i el sector dels ex concertacionistes que van fer una crida a rebutjar la nova Constitució. Però és hipòcrita donar-li la culpa al poble sense explicar com passem d’una rebel·lió popular contra l’herència de la dictadura a un triomf tan aclaparador del rebuig.

En aquest moment serà fonamental lluitar contra l’ofensiva de la dreta que buscarà enterrar definitivament totes les demandes de la rebel·lió i denunciar fortament el nou pacte d’unitat nacional que impulsa el govern amb tots els partits oficialistes i d’oposició i el seu nou procés constituent fraudulent i antidemocràtic. És indispensable posar en el centre un programa perquè la crisi la paguin els grans empresaris i no el poble treballador. Cal preparar les condicions per reprendre els carrers i les demandes d’octubre, lluitant per acabar definitivament amb tota l’herència de la dictadura, única manera d’avançar en una perspectiva de vaga general cap a una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana. Per preparar aquesta perspectiva és indispensable impulsar la lluita per un programa d’emergència enfront de la crisi econòmica i social en un moment on la inflació es menja el sou, augmenten els arrendaments, els comptes i es precaritzen les condicions de vida. És fonamental reagrupar a les diferents organitzacions sindicals i socials per a aquesta perspectiva. Les direccions sindicals i socials han de posar fi a la seva treva amb el govern i deixar de crear falses il·lusions en què s’aconseguiran les demandes amb maniobres institucionals; hem de lluitar per la independència del govern i els empresaris.

Es tracta de demandes fonamentals, com un augment general i immediat dels salaris concorde a la inflació dels aliments i un salari i pensió mínims de 650.000 dolars; per la rebaixa de la jornada laboral i el repartiment de les hores de treball entre ocupats i cessants sense cap rebaixa salarial; per detenir l’augment dels serveis bàsics d’aigua, llum, combustibles, plantejant l’expropiació sense indemnització i sota gestió dels seus treballadors de totes les empreses de serveis bàsics que especulin amb els preus com ha ocorregut amb el cas de Metrogas. Així també, lluitar pel judici i càstig als repressors.