És en el terreny laboral, amb un model configurat en les dècades del vuitanta i noranta, on les dones perceben i sofreixen els majors greuges i condicions de desigualtat. Classe i gènere, patriarcat i capitalisme: matrimonis perfectes per a perpetuar l’explotació i la violència patriarcal.
Però les costures d’aquest sistema estan rebentant i deixen els fils trencats d’un gènere que es recompon a poc a poc. La classe treballadora comença a agilitzar els seus músculs sota una nova pell: la dels sectors més explotats, les més oprimides, les dones treballadores.
Et pot interessar: Les ‘essencials’: vagues tenyides de violeta renoven les forces de la classe treballadora
Perquè els banys del Guggenheim es netegen amb bretxa salarial, les netejadores compleixen 200 dies de vaga
L’any nou arrenca amb vagues llargues que van deixar el 2021. Una d’elles és la de les treballadores de la neteja del Guggenheim.
La conflictivitat laboral a Euskal Herria ha estat de les més dinàmiques de l’Estat espanyol. I les dones treballadores han estat al capdavant de múltiples conflictes contra la precarietat i l’explotació laboral, jornades parcials i càrregues de treball excessives. Aquests són els motius de la vaga de les treballadores de la neteja d’aquest important museu. Una vaga que va complir més de 200 dies des de l’11 de juny de 2021, protagonitzada per una plantilla representada majoritàriament per dones.
Però hi ha un altre motiu que travessa la conflictivitat laboral femenina a Euskal Herria: la lluita contra la bretxa salarial, que expressa la consciència que les dones, que conformem la meitat de la classe obrera, no només que cobrem menys. També dona compte que els nostres salaris són menors, perquè els nostres treballs estan infravalorats, són els més precaris, tenim contractes a temps parcial i representem un percentatge mínim en tasques considerades de major categoria.
Aquesta bretxa salarial, basada en la històrica i duradora divisió sexual del treball, és contra la que estan clamant un petit grapat de treballadores, a les portes d’un dels museus emblemàtics a nivell internacional. Per això, aquest crit de només 14 dones, és un altaveu per a milers. És un crit que ens representa a totes.
“Nosaltres hem obert una porta, haver sortit nosaltres per la bretxa salarial, han sortit més conflictes en altres centres pel mateix. Això ens dona molt orgull. Ja no és només que demanem un augment de salari, sinó una igualtat que no volen reconèixer les empreses. I això és polític, perquè així ho diuen en les negociacions directament, diuen que ‘no reconeixeran la bretxa salarial’. Per això és que no ens donaran el que demanem”, explica Carmen, delegada sindical del sindicat ELA, que dona suport a la vaga i dona sustentació amb la seva caixa de resistència. Un dels rostres d’aquesta emblemàtica vaga.
A 200 dies de vaga: “Els banys del Guggenheim es netegen amb bretxa salarial”
Treballadores de la neteja de Bilbao en vaga contra els acomiadaments: “Per a ells som mercaderia”
Una altra vaga que continuarà el 2022 és la de les treballadores de la neteja de dos hospitals de Bilbao, subcontractades per empreses del grup IMQ, que han estat acomiadades i estan en vaga des del 7 de desembre Motius dels acomiadaments?, organitzar-se i lluitar per les seves condicions laborals i la bretxa salarial.
Elles van començar a organitzar-se per millors condicions laborals, apuntant a la bretxa salarial com un dels motius de la seva precarietat, ja que en aquest sector és del 50 per cent. L’empresa va respondre anunciant els acomiadaments a partir del mes de gener. I les treballadores amb una vaga des del 7 de desembre, als hospitals privats Zorrozaurre i Virgen Blanca de Bilbao, pertanyents al grup Igualatorio Médico Quirúrgico (IMQ); un polp que té moltes empreses, clíniques, residències, empreses d’assegurances, serveis de prevenció i de neteja.
“Les treballadores venen netejant les instal·lacions de les dues clíniques fa molts anys, passant d’una empresa a una altra. Com aquestes dones han anat reivindicant al llarg de la seva vida laboral diferents millores, han adquirit uns nivells salarials que estan bastant per sobre del conveni provincial. Llavors ara, l’empresa principal IMQ li diu a l’empresa subcontractada ‘el 31 de desembre et vas i t’emportes a aquestes treballadores’. I l’1 de gener contractarà noves treballadores”, explica Maricruz, secretària general de la Federació de serveis privats d’ELA Zerbitzuak.
Treballadores de la neteja de Bilbao en vaga contra els acomiadaments: "Per a ells som mercaderia"
Treballadores del SAD: el sistema que no cuida a les que cuiden
Durant el mes de setembre les treballadores del servei d’atenció domiciliària (SAD) de Sant Feliu de Llobregat havien convocat una vaga indefinida d’un dia per setmana. El seu crit: prou subcontractació d’aquest servei essencial per part de l’Ajuntament. Sí, el treball de cures i atenció domiciliària a persones dependents està externalitzat a una filial de Florentino Pérez.
I a Madrid han realitzat acampades des de l’1 de novembre enfront del Ministeri de Treball de Yolanda Díaz, des d’on els demanaven que abandonessin el campament sense cap resposta ni solució a les demandes de les treballadores.
La seva lluita és incansable contra les pràctiques brutals d’explotació que sofreixen: sobrecàrregues de treball; no se’ls abonen els desplaçaments entre domicili i domicili; contractes en frau de llei -interinitats, temporals o pràctiques-; falta de mecanismes de prevenció; jornades a temps parcial el que acaba en salaris mitjans de 500 euros al mes; entre altres més.
“El nostre treball costa 20 € l’hora i les subcontractes es queden amb més de 2/3 parts del que produïm. A Barcelona es van donar 99 milions d’euros a subcontractes, perquè estiguem en aquesta situació”, explica Pilar, portaveu del SAD de Sant Feliu de Llobregat.
Per a elles la solució comença per fer fallida l’entramat “Ajuntament/outsourcing/precarietat laboral” i per a això exigeixen la gestió cent per cent pública. Si les partides econòmiques de la dependència continuen en mans dels Florentino Pérez, seran els organismes públics els primers responsables del crim social que, com hem vist durant la pandèmia, han provocat aquestes empreses en les residències, posant per davant de les vides de les persones i de les treballadores el seu propi benefici econòmic. Fos les mans de Florentino Pérez dels nostres serveis!
Les treballadores d’Inditex de Saragossa en guerra contra Amancio Ortega i les seves fortunes
La plantilla d’Inditex a Saragossa ha estat en guerra contra l’imperi d’Amancio Ortega. Mentre la seva empresa obté milers de milions, s’ha negat a un acord de pujada salarial i a la reducció de les hores anuals de jornada. Del 18 al 20 de novembre, al voltant de 1.400 treballadors i treballadores van parar la producció en el centre logístic Plaza de Saragossa durant dues hores, amb un seguiment del 90% en cadascun dels sis torns.
En 2021 Inditex va aconseguir beneficis nets de 1.272 milions d’euros, a costa de la precarietat, la superexplotació i els baixos salaris que sofreixen les seves plantilles, majoria dones, als qui els ofereixen engrunes d’augment salarial, en un context a més d’una inflació galopant que ja se sobre el 7%.
La lluita de les treballadores d’Inditex i la fortuna d’Amancio Ortega
La vaga de les treballadores de Conserves de peix de Bizkaia
En l’Estat espanyol, aquest sector està representat per més de 30.000 persones de les quals un 60% són dones; un dels sectors de la indústria més feminitzats, tenint en compte que la indústria manufacturera de conjunt, només 20% està representat per treballadores.
Però, què hi ha darrere d’una llauna de conserva? les mans i esquena de les treballadores, molt danyades a causa de les brutals condicions d’explotació: “estem exposades a càrregues de gran pes, en algunes fàbriques mouen càrregues de 800kg amb maquinària no apta perquè són manuals, no elèctriques. A més, altres peixos de diversos quilos els han d’aixecar des del terra fins a les taules, que significa onze pisos d’elevació”, explica Aritz, treballadora i delegada del sindicat ELA, una de les veus i dels rostres de les treballadores dels sectors més explotats de la producció alimentosa.
La vaga que van protagonitzar el passat 30 de novembre ha visibilitzat la seva situació de discriminació i explotació. El 48% de les dones tenen un contracte precari, el 30% un contracte temporal i el 18% un contracte fix discontinu. El 77% dels contractes a temps parcial els signa una treballadora del sector. I la bretxa salarial de gènere per treballs d’igual valor és altíssima, representant el 29,7%.
La jornada de vaga va ser convocada després de set mesos de negociació del conveni, en la qual la patronal oferia augments de salaris irrisoris i sense afegir cap clàusula de revisió anual de l’IPC real. A més de negar-se a negociar altres qüestions relacionades amb l’enorme precarietat laboral i els greus problemes de salut de les dones per causes laborals.
Un altre conflicte més que ha visibilitzat la discriminació laboral conformada per la divisió sexual del treball, que està implementada en les categories professionals, els complements salarials i en les modalitats de contractació.
Vagues tenyides de violeta: les treballadores de conserves de Bizkaia
Las Kellys, les que netegen els hotels: pioneres en la lluita contra l’externalització
La lluita de Las Kellys és imparable, amb les seves associacions en molts punts de l’Estat i el seu sindicat a Catalunya.
La pandèmia es va desfermar de manera letal, però en forma de precarietat i acomiadaments massius per a Las Kellys: el 95 per cent dels hotels venia subcontractant a les cambreres de pis, per tant només el 5% han estat sota contracte i ha estat sota un ERTO. Però la gran majoria, amb contractes d’obra i servei, van acabar en ERO. Aquests acomiadaments han estat fulminants per a les treballadores, ja que la majoria no ha tingut dret a l’atur o l’han hagut de consumir enfront d’altres tantes vegades que han estat comiats.
El crit de “Per un euro cinquanta, que pagui l’hoteler” dona compte del nivell d’explotació. Mentre cada habitació al client li costa la més barata 100 euros i la majoria arriba a 200 euros, elles cobren entre 800 i 900 euros, però treballant en jornades de més de deu 10 hores i sense dies de descans.
Miriam, un dels rostres i altaveu de les cambreres de pis, en diverses ocacions ha explicat quins són els objectius de la Llei Kelly: “Nosaltres exigim la Llei Kelly, que prohibiria la subcontractació d’una activitat pròpia, no només a nosaltres, sinó a totes les treballadores i treballadors essencials. Per exemple, les netejadores dels hospitals haurien d’estar cobrant com un sanitari i no ser pagades per una subcontracta fent jornades de dotze a catorze hores, i cobrant baixíssims sous, això és explotació. Perquè en faltar personal aquestes treballadores estan doblant el torn. Per això també seria molt important derogar les reformes laborals per a acabar amb tanta precarietat que hi ha ara mateix, que el govern mai va fer encara que el va prometre, però ens menteix”.
Las Kellys: “La vida és més que urgent. No esperarem a l’agenda ministra de 2.030”
Treballadores de residències d’Euskadi: “Nosaltres els cuidem. Vosaltres els robeu”
Les vagues de les treballadores de residències ja són una tradició a Euskal Herria. Fa gairebé tres anys que es venen mobilitzant per un conveni provincial que transformi les condicions laborals.
Treballadores de residències: “Nosaltres els cuidem. Vosaltres els robeu”
“No treballem amb màquines, treballem cuidant persones que necessiten d’una atenció pròxima, que no li podem donar. Gairebé no tenim temps per a fer les higiènes i els àpats. Hem de deixar-los a mig fer en les seves converses, perquè hem de triar entre conversar o netejar al seu company o companya d’habitació”, i expliquen les conseqüències per a la salut de la plantilla, provocant una forta càrrega física però també emocional i psicològica.
La vaga més llarga de 246 dies ha estat a Guipúscoa l’any 2020 per a negociar el conveni de residències de la província. Ni la Diputació ni la patronal han fet passos en la renovació d’aquest conveni i els sindicats van continuar convocant successives jornades de vaga i exigint a la Diputació que “deixi d’actuar donant cobertura a les empreses del sector i menystingui una vegada i una altra a les treballadores”.
“La vida és lluita”, el llibre de les vaguistes de les residències de Bizkaia
Les precàries de l’Educació
Les precàries de l’educació estem externalitzades, encara que realitzem activitats de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.
És per això que també ens comencem a organitzar i a lluitar al costat del personal educatiu de plantilla fixa, sent que representem el 50% del personal d’una escola pública, però ens contracten empreses externes, al crit de Prou subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!
Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política
Una classe treballadora diversa: una nova pell en la conflictivitat obrera
La conflictivitat obrera està canviant de pell, ja no és només de mono blau i és “nativa i estrangera”. Les reivindicacions laborals incorporen demandes especials sobre els problemes més profunds que senten, viuen i sofreixen les dones: la bretxa salarial, l’especificitats de la precarietat, la “doble jornada”, el racisme institucional, discriminació i assetjament.
A més, mentre totes aquestes experiències han evidenciat l’abandó a les treballadores de part de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, neixen noves organitzacions sindicals i col·lectius i s’enforteixen els sindicats alternatius i d’esquerres, o els sindicats autonòmics com a Euskadi o Catalunya. En tots els sindicats, la major presència de treballadores en els conflictes ha donat una renovació femenina amb les seves pròpies portaveus i delegades.
D’altra banda, en la majoria dels conflictes, les treballadores han exposat decididament en les seves reivindicacions qui són els responsables polítics de la seva situació de precarietat.
Aquesta renovació també està transformant la pell del moviment feminista. Enfrontant-se al feminisme institucional que des dels seus ministeris gestionen contrareformes laborals continuistes i pernicioses per a nosaltres. S’està reconstituint una nova pell per a construir un feminisme de classe, antiracista i anticapitalista. Lliure de prejudicis contra la diversitat sexual i del puritanisme punitivista i transfòbic.
Reivindicar les nostres vagues i les nostres lluites amb el nostre mono morat, és una tasca militant, sindical però també política. Un homenatge a totes elles. Per nosaltres, les treballadores, a preparar-se per a un altre any nou ple de lluites tenyides de violeta.
