Després de demanar la “llista negra” dels qui treballen en l’atenció a la violència de gènere, ara Vox demana la dels qui donen tallers sobre diversitat sexual en els centres educatius madrilenys. Les xarxes s’han pronunciat amb la campanya #VoxApuntaMiNombre.
Com una peça fonamental i totalment integrada en el Règim el 78, Vox pretén expulsar massivament als immigrants, reforçar la xenofòbia policial, derogar la Llei Integral de Violència de Gènere, prohibir el dret a l’avortament en qualsevol supòsit, promoure formes de família tradicionals i eliminar el matrimoni entre persones del mateix sexe o lleis de protecció contra la LGBTIfobia.
Així que sí, #VoxApuntaMiNombre perquè entrem a les classes i parlem de l’alliberament del desig, de violència masclista i de dissidència sexual, però també barallem per organitzar a una joventut que no li deu res al capitalisme. Ens mobilitzem contra la LGTBIfobia i per l’alliberament de la sexualitat als carrers, en les classes dels instituts i les facultats i portant la solidaritat entre les lluites de la diversitat sexual i la joventut precària.
Rebutgem la intromissió de l’Església Catòlica en els nostres cossos, en la nostra sexualitat i les nostres identitats. Per a això és indispensable la separació total de l’Església de l’educació i de l’Estat, ja que compta amb, entre altres privilegis, més d’un terç dels centres educatius de l’Estat Espanyol. Així mateix demandem una educació sexe-afectiva laica i que no brilli per la seva absència o sigui pràcticament testimonial en els centres educatius, ni explicada sota patrons heteronormatius.
La lluita contra la violència masclista i LGTBIfóbica ha de ser un punt clau en l’agenda del moviment LGTBI. Com a part d’aquesta baralla també hem de combatre violències com la precarietat, discriminació i exclusió laboral que encara pateixen moltes persones LGTBI o el bullying que es produeix en les classes.
Un 43% dels joves LGBTI han tingut pensaments suïcides a causa de l’assetjament i la taxa de suïcidi en joves LGBTI és més de quatre vegades superior a la resta i la principal causa de mort. Enfront d’aquesta situació apostem per la creació de comissions independents contra el bullying en els centres educatius formats per estudiants amb el suport de treballadors qualificats, així com un accés real a l’atenció psicològica en els centres educatius.
Totes aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres fonamentals com la reducció de nombre d’alumnes per aula o l’augment del professorat de reforç per a augmentar la igualtat de condicions en l’escolarització, però són passos progressius en el marc de l’única mesura que garantiria aquests drets: una única xarxa pública, laica, universal, gratuïta i al servei de la classe treballadora de centres educatius.
Però també entenem que barallar per demandes com aquestes com una fi en si mateixes és una profunda limitació, ja que cap d’aquests drets està fora de perill dins del sistema capitalista, com veiem amb l’auge de l’extrema dreta. És necessari entendre que un complet alliberament sexual només és possible derrocant el sistema capitalista que oprimeix i esgota els nostres cossos i desitjos.
Per això volem posar en peus un gran moviment LGTBI combatiu, antipatriarcal i anticapitalista, per la conquesta dels drets LGTBI i l’alliberament sexual, però també des de l’experiència dels 8M i de les mobilitzacions de l’Orgull, volem reprendre les millors tradicions de lluita i autoorganització del moviment estudiantil, LGBTI i de dones per a lluitar al costat de la classe treballadora per a posar en escac a aquest sistema.
Enfront d’aquesta dreta desbocada l’alternativa no pot venir de la pota esquerra del mateix Règim que l’ha engendrat. Identificar en el PSOE del 155, de les “concertines”, els rescats bancaris, les portes giratòries, les reformes laborals o el “pensionazo”, la “alternativa” a la dreta, és no identificar que l’auge de l’extrema dreta té com fermento una combinació de crisi política, econòmica i social amb inexistència d’una alternativa que no sigui el “mal menor” que ens obliga a resignar-nos a un futur de precarietat laboral, salaris de misèria i pèrdua de drets socials i democràtics.
A la restauració reaccionària no la frenarà un projecte com el de la regeneració progressista (una restauració d’un altre signe, però restauració al cap i a la fi). La clau passa per que l’esquerra en l’Estat espanyol, al costat de moviments com el de les dones, la joventut, les lluites i processos d’organització obrera contra la precarietat o la dissidència sexual, sigui capaç d’aixecar una alternativa anticapitalista i de classe, una veritable esquerra “sense complexos”.
