Política Estat espanyol

EDITORIAL

[Vídeo] Coronavirus: reorganitzar la producció sota control obrer per a pal·liar la crisi

Estem vivint uns dies que marcaran molt probablement les pròximes dècades i generacions. La crisi sanitària i econòmica desfermada per la pandèmia del coronavirus ha fet col·lapsar al sistema sanitari.

divendres 20 de març| edici� del dia

L’abast de la mortalitat està encara per veure’s. I no només al nostre país. Què passarà quan el pic de contagis es descontroli a la resta d’Europa o, arribi a països amb sistemes públics de salut molt més deficients a Amèrica llatina, Àfrica o els mateixos EUA on 30 milions no tenen cap cobertura sanitària?

Aquí, els treballadors sanitaris porten setmanes advertint-ho i ara denunciant-ho. No hi ha llits suficients, no hi ha unitats d’UCI per a atendre els crítics, no hi ha respiradors... i una cosa més elemental, no hi ha màscares, bates i guants suficients ni per als sanitaris, ni per al personal de neteja, ni per als qui treballen amb persones majors en residències, ni per a molts treballadors que estan a la feina sense les mesures de seguretat elementals.

Què proposa el govern “progressista”? Mesures totalment insuficients. Ni s’estan mobilitzant els recursos públics necessaris, ni tampoc intervenint els recursos privats disponibles que haurien d’estar ja posats al servei de pal·liar aquesta crisi.

Salvataje al sistema sanitari i no a les grans empreses

El passat dissabte el govern va avançar 1.800 milions a les conselleries de sanitat de les comunitats autònomes, i dijous el vicepresident de polítiques socials va prometre 210 milions més.

Però es necessitaria multiplicar aquesta xifra per quatre per a poder atendre la contractació de tots els treballadors sanitaris en atur, que l’última EPA xifrava en més de 80.000, incorporar a tots els estudiants d’últims cursos de Medicina i Infermeria, reforçar tots els serveis de neteja, atenció telefònica d’emergències, medicalitzar hotels, construir hospitals de campanya i poder cobrir totes les baixes que ja comencen a produir-se per contagis entre el personal sanitari.

De la mateixa manera, és urgent la intervenció immediata sota control dels seus treballadors de tota la sanitat privada a tot l’Estat, de tota la indústria farmacèutica i d’aquelles empreses dedicades a la fabricació o distribució de material sanitari i equips de protecció individual.

Tots aquests recursos han de passar a les mans de l’Estat immediatament i llocs de treball sota el control de comitès formats per representants dels treballadors de la sanitat, juntament amb l’assessorament dels millors experts i associacions de pacients o de defensa de la sanitat pública. Aquesta és l’única garantia de que no s’escatimaran recursos i que els professionals podran fer el seu treball en les millors condicions de seguretat i sense arribar a l’extenuació.

La classe treballadora pot solucionar el caos social que generen els capitalistes

Alhora que cal atendre aquesta greu crisi sanitària cal atendre també les seves conseqüències econòmiques, la crisi social.

La negativa de l’Estat a implementar un pla de xoc sanitari com aquest, és suplerta amb la declaració de l’Estat d’alarma, policia i exèrcit al carrer i el confinament de la població. Mentrestant, segueixen sense tocar ni els beneficis ni els interessos de les grans empreses, és a dir d’aquells que acaparen els fons i els recursos necessaris per a resoldre aquesta situació.

No té el més mínim sentit que els qui han de cuidar a menors o dependents o són part d’algun grup de risc continuïn desplaçant-se diàriament als seus centres de treball.

Per a tots ells cal exigir el cobrament del salari íntegre, llicències pagades per les empreses i les mútues, com sostenen diversos sindicats de l’esquerra sindical.

No n’hi ha prou amb ajudes o flexibilitat horària, que suposaran un minvament en els ingressos d’aquestes famílies. Molt menys altres mesures com els acomiadaments, avançament de vacances o ERTOs. Aquesta última fórmula és la que van proposar la patronal i la burocràcia sindical, i el govern va legislar aquest dimarts per a la seva aplicació generalitzada, i implica que marxes a casa només amb el 70% del salari, abonat per l’Estat, mentre l’empresari no paga res. Ni tan sols les cotitzacions socials que són fonamentals perquè no faci fallida el sistema públic de pensions.

Tampoc té sentit continuar treballant en activitats que només estan enfocades al lucre empresarial. I per això al començament d’aquesta setmana en moltes fàbriques els treballadors van parar, per què córrer risc de contagi i que l’epidèmia es continuï estenent per a fer-li cotxes a la Mercedes? o per a fer-li rentadores a Balay?

Però el que ningú està dient és que moltes d’aquestes empreses podrien continuar funcionant, en condicions segures, i no perquè es continuïn enriquint els seus amos, sinó perquè la classe treballadora pugui posar-les sota el seu control i al servei d’atallar els grans problemes sanitaris i socials derivats d’aquesta crisi.

Per això cal exigir la prohibició dels acomiadaments, dels ERTOs i que totes les empreses estratègiques i aquelles que tanquin siguin posades sota el control dels seus treballadors. Que ells decideixin democràticament els qui han de quedar-se a casa per la seva salut i la dels seus, que reparteixin la jornada per a poder treballar menys...

I per a fer què?

Per exemple sabies que el govern britànic ja ha demanat a Ford i altres multinacionals de l’automòbil que reconverteixin les seves plantes per a fabricar respiradors? Fins i tot alguna petita empresa de plàstics ho ha començat a fer a l’Estat espanyol veient la veta de negoci. Hem d’esperar que les mateixes patronals que fins al dilluns no els importava amuntegar a milers d’obrers en aquestes fàbriques de cotxes o electrodomèstics per a mantenir el seu guany ho facin?

No, cal exigir la intervenció i posada sota control dels seus treballadors d’aquestes i tantes fàbriques com tinguin la capacitat de reconvertir-se per a la fabricació de respiradors, bates, guants, màscares, reactius químics per a les proves diagnòstiques...

No només l’automòbil, sinó també fàbriques del tèxtil, de plàstic, indústria química... Tota l’economia productiva ha d’estar al servei de pal·liar aquesta greu crisi sanitària, i estar dirigida per comitès de treballadors que garanteixin que les condicions de treball i transport garanteixin l’impacte mínim en la corba de contagi.

El mateix amb la resta de sectors essencials com el transport o els supermercats, que aquests dies segueixen al peu del canó, i si estiguessin sota el control democràtic de les seves plantilles es garantirien condicions segura per al transport, jornades no extenuants o noves contractacions.

Fins i tot sectors com les grans cadenes d’hostaleria, com Telepizza, Burguer King o VIPS, que sumen a desenes de ERTOs. És hora que siguin també intervingudes, al costat de les grans empreses de servei d’àpats, perquè des de les seves cuines i amb tota la seva infraestructura es preparin menjars saludables i en envasos segurs per als menors que s’han quedat sense la beca menjador, famílies vulnerables o majors que viuen sols.

Aquestes són mesures perquè realment la crisi no la paguem els de sempre, que deia Iglesias en l’anunci del seu anomenat “escut social”. Un pla que per exemple als sense sostre, els ofereix un kit diari d’higiene repartit per l’Exèrcit i que els treballadors socials els facin un seguiment.

Per què no s’intervé tota la indústria hotelera que està paralitzada i acomiadant a cop d’ERTO perquè aquestes habitacions puguin servir de llar a les més de 45.000 persones sense llar, o els menors migrants que s’amunteguen en centres minúsculs o els interns dels CIEs que s’estan revelant?

Les nostres vides valen més que els seus guanys!

Finalment, la factura, qui ha de pagar el cost de la paralització de la vida econòmica nacional i en gran manera internacional?

El govern progressista i la UE ja ho han deixat clar: “pago jo” han dit, be, més aviat nosaltres, els mateixos que paguem la del 2008.

Sánchez va anunciar un paquet de 200.000 milions d’euros. D’aquests 17.000 són d’acció immediata, i la resta en crèdits dels quals l’Estat avalarà 100.000 milions. Això que vol dir? Que els 100.000 milions que les empreses a les quals s’avalarà no paguin, els pagarem nosaltres.

És la mateixa operació que el famós rescat bancari. Acusen a Rajoy d’haver-ho fet efectiu. Però la pel·lícula va començar amb Zapatero, que en 2008 va obrir un aval de 100.000 milions d’euros per a les entitats bancàries. Quan aquestes no van poder pagar, les pèrdues les va assumir l’Estat, 60.000 milions, dels quals la banca encara deu 42.000.

Es podria treure d’un altre lloc els diners, per exemple:

  •  Un impost del 20% a les 100 majors fortunes espanyoles que sumen 148.000 milions aportaria 29.600 milions
  •  Un impost del 50% als beneficis de les empreses de l’IBEX35 que sumen 47.000 que aportarien 23.500 milions
  •  Un impost a la banca per a la devolució dels 42.000 milions que deu la banca

    Això donaria ja 95.000 milions que no caldria posar-los al servei de les grans empreses, sinó d’un pla d’emergència social.

    Lluitar per un programa així, que atengui l’emergència sanitària, toqui els interessos dels grans capitalistes i no les butxaques obreres i que tingui a la classe treballadora en el centre de la solució, és qüestió de vida o mort.

    Les organitzacions obreres i de l’esquerra hem de començar a plantejar una sortida en aquesta direcció.

    Tant per a sortir de la crisi provocada per la pandèmia, com per a evitar que el col·lapse de l’economia capitalista no ens arrossegui a la misèria i escenaris de barbàrie.

    La classe treballadora no només té la força de poder imposar per a les empreses quan ens obliguen a treballar sense mesures sanitàries, sinó que tenim també la capacitat de reorganitzar aquesta societat, no sobre la base del lucre privat i el caos com el capitalisme, sinó de disposar de tot allò creat per a resoldre les crisis que el capitalisme ha creat.




    temes relacionats

    Crisi coronavirus   /    #Covid-19   /    Crisi soci-econòmica   /    Crisi sanitària   /    Crisi de la sanitat pública   /    Crisi econòmica   /    Política Estat espanyol

  • Comentaris

    Comentar