En aquestes setmanes d’aniversaris el d’avui, 3 d’octubre, té una rellevància i significació que des de cap sector del processisme es voldrà reivindicar. El 3-O de 2017 va ser una jornada en la qual el nerviosisme va condir tant a Moncloa i Zarzuela com en Palau i Pedralbes.
En les setmanes prèvies al referèndum sectors de l’esquerra sindical i anticapitalista de Catalunya havíem començat a constituir una plataforma contra la repressió de l’Estat que tractava d’evitar la votació. El Govern per la seva banda mantenia una posició d’acatamient de la situació. Esperaven que l’1-O fora solament una “pantalla” més del procés, un 9N bis, tal com ho va deixar clar Jordi Sánchez el dia anterior assumint que un milió de vots seria un èxit.
Però “per a baix” s’anava movent i organitzant el gran moviment social que va fer possible l’ocupació i defensa dels col·legis, l’arribada d’urnes i paperetes i que 2,3 milions de catalans poguessin votar aquest dia, en un 90% en favor de la independència. Com a part de tot això, sectors de l’esquerra sindical van començar a moure fitxa. La CGT, no sense una important discussió interna amb sectors que s’oposaven -des d’una visió, al meu entendre, molt sectària amb el moviment democràtic català-, va fer el pas de convocar vaga general pel 3-O. Altres forces del sindicalisme alternatiu es van sumar després, com la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), COS, CSC o els estibadors del port.
El 3-O va quedar instal·lat com una data per donar-li continuïtat al que passés l’1-O. Si l’Estat impedia el referèndum seria una gran jornada de vaga i mobilització contra la repressió. Si no ho aconseguia, serviria per exigir que el seu resultat fos efectiu. Al final va acabar sent les dues coses.
La indignació per les brutals càrregues de l’1-O i el fet d’haver-se aconseguit mantenir les urnes obertes gràcies a la gran mobilització social d’aquest dia, va eixamplar com mai les bases del moviment democràtic català. Sectors molt importants de la classe treballadora van anar a votar i van ser part de l’ocupació i defensa dels col·legis, com es va veure als barris i poblacions del cinturó vermell de Barcelona.
La nit de l’1-O la vaga convocada pel sindicalisme sempre anomenat “minoritari” es va convertir ja en una vaga que prometia ser massiva en molts sectors. El processisme va començar a tremolar per la possibilitat d’un desbordament del carrer. Res més lluny de la voluntat dels representants polítics de les grans empreses catalans que desfermar una mobilització amb vagues i l’entrada en escena de la classe treballadora.
La burgesia i els seus representants tenen memòria i experiència històrica. Quan aquest motor s’encén, encara que sigui partint de demandis democràtiques, la classe obrera i els sectors populars acostumem a voler també resoldre la nostra pròpia agenda: els grans problemes d’atur, precarietat, habitatge... quelcom que posa en qüestió els privilegis de les grans famílies a les quals PDECAT i ERC no han deixat de prestar mai els seus serveis.
Vist que la vaga era un tsunami imparable, tant el Govern com les seves entitats afins -ANC i Omnium- es van apressar a tractar de posar-se al capdavant per canviar-li el caràcter. Convertir la vaga en una aturada de país -un tancament patronal- no va ser una mesura per garantir el seu èxit, sinó per avortar les assemblees, piquets i altres mesures de’autorganizació que començaven a encendre’s a primera hora del 2 d’octubre en molts centres de treball.
Et pot interessar: 20S: quan el Procés va començar a témer el “desbordament”
El 3-O l’ANC i Ominum van mantenir una tensió idèntica a la de Cruixart i Sánchez el 20S per evitar que el carrer es desbordés. Al matí enviaven missatges de whatsapp per titllar de “convocada per infiltrats” la concentració de milers en la comissaria de Via Laietana. A la tarda decretaven un toc de queda per les 21h. A aquesta hora tot el que no estigués a casa seria un provocador. L’objectiu? Que el missatge colpista de Felipe VI ens enxampés a casa i no al carrer, on la reacció potser hagués anat més enllà que la de picar cassoles des de les finestres.
Malgrat això, el 3-O va ser una gran jornada de vaga en molts sectors, com els transports, serveis, educació i algunes indústries. Les principals patronals com Foment del Treball, PIMEC i CECOT, no es van sumar a la parada de país. Les grans ciutats i pobles van quedar paralitzats. No tant els polígons industrials, on la burocràcia de CCOO i UGT es va esforçar per imposar l “aturada de país” que limitava l’acció a aturades parcials i simbòliques.
Encara així es van perdre 9.023.624 hores de treball, per a una població assalariada de 2,7 milions. Per fer-se una idea, les hores perdudes en la vaga general del 14N del 2012 en tot l’Estat van ser poc més d’11 milions. A més, aquest dia les manifestacions van ser més massives que mai, amb una participació juvenil molt superior a la de les Diades.
[FIL] El 3 d'octubre va ser una Vaga General o una 'aturada de país'? A continuació resoldrem la confussió amb dades quantitatives.
SPOILER: Va ser la Vaga General més seguida a Catalunya dels darrers 25 anys.👇 pic.twitter.com/rnQI7vWCX1
— CGT Catalunya (@CGTCatalunya) 2 d’octubre de 2018
Lamentablement aquesta gran jornada no va ser presa com a punta de llança per cap sector significatiu del moviment democràtic. Qui tenia major possibilitat i responsabilitat per fer-ho era l’esquerra independentista i en particular la CUP. Però des del dia 4 es van negar a plantejar un full de ruta independent basat en el camí que havien marcat l’1 i el 3. La política tornava a ser la de pressionar i confiar en el Govern, que ja preparava l’operació desgast en tres actes: la postergació de la proclamació d’independència, la proclamació-suspensió del 10-O i la proclamació simbòlica i posterior entrega o fugida del 27-O.
Et pot interessar: Com és que ningú parla de la vaga general a Catalunya?
La capacitat d’iniciativa mostrada per sectors de l’esquerra sindical, especialment de la CGT, tampoc es va mantenir davant aquest buit d’alternativa de direcció política. Molts sindicats, com la IAC o CoBas –que ni tan sols havia convocat la vaga del 3-O-, van obtar obertament per "esperar" els següents moviments del Govern. La CGT va quedar molt dividida -amb el sector contrari a la vaga a l’ofensiva agarrant-se sobretot a discussions del mètode d’urgència amb que s’havia convocat el 3-O- i lamentablement paralitzada.
Tot a més amb l’amenaça de multes milionàries o fins i tot il·legalitzacions en cas que convoquessin noves jornades dde vaga, ja que en la “democràcia” del 78 estan prohibides les vagues polítiques i de solidaritat.
Avui, després de la claudicació oberta de la direcció processista i el reflux de la tardor catalana, les veus crítiques amb la vaga del 3-O s’escolten de nou. “Per a que l’esquerra sindical se la va jugar tant per un moviment dirigit per la dreta catalana? Si al final va acabar tot en una pantomima, eleccions i una vida extra pel procesissme”. Raonaments així poden veure’s formalment recolzats pels resultats finals.
Però com a lògica de pensament no poden portar més que a una adaptació sectària i paralitzant dels sectors d’avantguarda del moviment obrer, seguir deixant a la classe treballadora com una convidada de pedra davant el procés més dinàmic de la crisi del Règim del 78. El problema no és que l’esquerra sindical “s’hi jugués tant”. Més aviat del que s’ha pecat, i se segueix pecant, és de no jugar-se-la a intervenir amb la mateixa audàcia i independència que al setembre de 2017 en un moviment democràtic massiu com el català.
El 3-O va deixar valuoses lliçons per al moviment democràtic i l’esquerra sindical. En un sentit aquesta va arribar tard al moviment amb una política independent. Ho va fer quan aquest començava a desbordar-se i va decidir intervenir amb una política que va ser capaç d’incidir en la realitat: la convocatòria de la vaga quan molt pocs la defensàvem.
Malgrat aquesta tardança, la profunditat del moviment li va permetre confluir amb ell i esbossar, encara que solament fora per uns dies, que hi havia una altra via radicalment oposada a la del processisme per conquistar una república i que aquesta obrís el camí també a imposar les grans demandes socials de la classe treballadora per mitjà d’un procés constituent imposat des d’abaix i no de la llei a la llei, com plantejava la Llei de Transitorietat de JxSí, i tristament recolzada per la CUP.
Però els temps en política no són una cosa accessòria. I aquesta “tardança” va pesar, i de quina manera, per poder sostenir la iniciativa que va cristal·litzar en el 3-O. Va pesar molt més el “vell” i les inèrcies d’anys que els elements nous o de gir que havien començat a veure’s al setembre, especialment en la CGT catalana, la principal organització de l’esquerra sindical.
Les enormes pressions del processisme, a les quals se sumava el seguidisme sense límits d’aquells dies de la CUP, les amenaces de l’Estat i el sectarisme amb la lluita democràtica d’una part no menor de l’activisme sindical, van acabar imposant una paràlisi que va treure d’escena, de nou, al moviment obrer i els seus sectors més combatius. Fins i tot quan es va convocar la següent jornada de vaga, el 8N ja en ple replegament processista després del 155, la iniciativa va passar als CDR que van ser capaços de paralitzar el territori amb talls de carretera, però no de garantir una vaga als centres de treball.
Et pot interessar: Milers de joves desborden als carrers a Torra, Buch i el processisme
Avui, quan el qüestionament al full de ruta i les “jugades mestres” del processisme creixen en amplis sectors del moviment, especialment de la joventut, l’esquerra sindical té per davant l’oportunitat d’intervenir en aquesta reconfiguració perquè no acabi en desencantament i desmobilització, si no en conclusions que portin a enfortir un pol que aposti per la desconfiança i independència total dels partits de la burgesia catalana, el camí de la mobilització i l’autoorganització obrera i popular i la fusió de les demandis democràtiques amb un programa anticapitalista per acabar amb l’atur, la precarietat i els grans problemes socials.
Reprendre i aprofundir el gir que va començar a donar-se fa un any, i que va quedar interromput per les febleses i errors del moviment i les pròpies forces de l’esquerra sindical, o refugiar-se a fer sol sindicalisme en les empreses i no ficar-se en política. Aquest és el dilema que haurà de resoldre el sindicalisme alternatiu català en el següent període.
