Des del passat 4 de maig, treballadors i treballadores de Nissan han convocat una vaga indefinida: “Nosaltres hem posat damunt de la taula les nostres armes, que, en aquests moments és la vaga i serà de caràcter indefinit fins que no es defineixi el nostre futur. Si la Direcció pensa que per estar confinats ens quedarem quiets i podran fer el que els doni la gana, s’equivoquen i molt”, declaraven.

Vaga indefinida enfront dels nuvolots de tancament sobre la planta: un conflicte gestat abans de la pandèmia

El conflicte s’estava gestant abans de la crisi de la pandèmia. Ja des de febrer treien el cap negres els nuvolots de tancament sobre la planta de Nissan a Barcelona i els treballadors es manifestaven als carrers denunciant que la direcció de la marca nipona no posava sobre la taula un pla de viabilitat per a les diferents plantes.

Després del coronavirus es va accelerar la crisi trencant-se la cadena de producció davant la falta de components provinents de la Xina. L’empresa Nissan, juntament amb la SEAT, va aprofitar i va llançar una ofensiva contra la plantilla, implementant a finals de març un ERTO sobre els 3.000 treballadors i treballadors directes, signat en acord amb COO i UGT.

[Directe]Treballadores de #Nissan Zona Franca en #vaga “Estamos en huelga porque la factoría quiere cerrar” “Mucha incertidumbre, nos tienen abandonados, salen muchas noticias pero oficialmente no nos dicen nada. Seguiremos luchando aquí” #FuturoParaNissanYa @futuroNissan pic.twitter.com/GBboBWYWGA

— EsquerraDiari.cat (@EsDiariCat) May 15, 2020

Mentrestant, la companyia va anunciar la posada en funcionament d’una línia de producció per a assemblar una comanda de furgonetes per a la marca Mercedes, requerint només un 30% de la plantilla que en acabar tornarien a quedar sense treball, mentre la resta roman en un ERTO també sense data de retorn.

El 4 de maig havia de reprendre’s l’activitat. Però el Comitè d’Empresa i els treballadors van rebutjar aquest pla de l’empresa iniciant així una vaga indefinida a la planta de Montcada que afecta les altres plantes de Barcelona de Zona Franca i Sant Andreu.

“No estem disposats a que ens utilitzin per a treure les produccions que els interessa per a complir els seus contractes i després ens deixin tirats. No es pot permetre que una multinacional com aquesta que al costat de Renault formen l’aliança més potent econòmicament del sector de l’automòbil, utilitzi la catàstrofe d’una pandèmia per a deixar a milers de famílies en l’atur.”, declaraven.

La filtració de les males notícies des de la multinacional nipona i la falta de resposta de la direcció de l’empresa, que segons diuen no arribarà fins a setembre, ha acrescut les incerteses entre la plantilla. Del gegant Nissan depenen 4.200 empleats directes de les plantes de l’Estat espanyol a Catalunya, Àvila i Cantàbria.

Crisi del sector d’automoció: 300.000 ocupacions directes i 2 milions de llocs indirectes en risc a l’Estat espanyol

Les conseqüències del possible tancament de les fàbriques de Nissan a Catalunya no passarien desapercebudes, implicaria gairebé 3.000 acomiadaments de treballadors directament contractats per l’empresa i 25.000 pertanyents a empreses externes lligades al sector; a més de les altres plantes de l’Estat. Aquestes xifres són un reflex del que passaria si la crisi causada o accelerada pel coronavirus afectés de ple en el Sector d’automoció (incloent distribució i activitats annexes).

L’automòbil és un dels sectors punta de l’economia de l’Estat espanyol al costat del turístic, representant el 10% del PBI i el segon major fabricant d’automòbils d’Europa i vuitè a nivell mundial. Segons l’entitat pública empresarial ICEX-España, “genera 300.000 ocupacions directes i 2 milions de llocs de treball en total estan lligats al sector” i compta amb 17 plantes de fabricació, "1.000 empreses fabricadores de Components i Equips integren la cadena de subministrament a la indústria" i “El 82% dels vehicles fabricats a Espanya s’exporten a més de 100 països. 5,4 Milions de vehicles es transporten cada any pel Territori Espanyol.”

Beneficis multimilionaris, les noves pèrdues són per als treballadors

És indubtable que la crisi del coronavirus ha afectat enormement la indústria automotriu a nivell mundial, enfront d’una producció automobilística molt internacionalitzada amb cadenes de muntatges globals.

Ara bé, també cal dir que els beneficis dels anys previs van ser multi-milionaris. A l’Estat espanyol, entre 2012-2018 la fabricació de vehicles s’havia recuperat als nivells previs a la crisi amb un increment de producció del 42,5%. La capacitat estimada de fabricació és de 3 milions de vehicles i durant l’any 2018 van sortir de les plantes 2.819.565. S’ha invertit una mitjana de 4.000 milions d’euros en ampliació i modernització de les plantes en el seu conjunt -constructors i sector proveïdor d’automoció-.

D’altra banda, el pes de la venda està en el volum d’exportacions. L’any 2018 amb un 82% cap a més de 100 països. Prop de dos milions es destinen a països de la UE, però amb un creixement del 43% d’exportacions a països d’Àfrica i a Amèrica Llatina, amb les que la indústria automotriu va generar un superàvit comercial de 10,6bn€.

Actualment, en tot l’Estat, les pèrdues en la producció de vehicles estimats en l’últim mes són de 451.833 d’euros. Sembla llavors que a les patronals els milionaris beneficis dels anys previs no els arriba per a cobrir aquestes noves pèrdues, quelcom que mostra que tots els seus plans estan dirigits a que les paguin els treballadors. I els fons públics.

Et pot interessar: ACCIONA, la cara oculta del conflicte de Nissan

Nissan i Renault: cadenes de muntatges globals en crisi, possibles relocalitzacions i mesures proteccionistes

El cas de Nissan avança una realitat que va més enllà d’aquesta marca, que afecta el conjunt del sector. Les mesures proteccionistes de diferents Estats europeus vénen a complicar un panorama gens falaguer per a la indústria de l’automòbil.

Les multinacionals automobilístiques amb plantes a Europa exigeixen a la Unió Europea un pla extraordinari d’ajudes públiques al sector. El mateix govern del PSOE-Unidas Podemos exigirà a la UE que el 10% dels fons europeus per a la reconstrucció post Covid es concentrin en aquest sector.

En aquest context, un dels factors que pot afectar la indústria de l’Estat espanyol és que l’Estat francès té part de l’accionariat del grup PSA (el 15%) —de les marques Peugeot, Critrôen i Opel, entre altres— i del Grup Renault (6%) en el cas de Renault. La crisi actual ha afectat tots dos grups i Renault ha sol·licitat a l’Estat una injecció de 5.000 milions d’euros. Enfront d’això, el ministre d’Economia i Finances, Bruno Le Maire, ve anunciant la seva intenció de relocalizar la producció de vehicles del grup i va posar com a condició traslladar la producció a França per a concedir ajudes públiques a les empreses.

Et pot interessar: Crisi global de la indústria automobilística: és hora de nacionalitzar sota control obrer

Un informe de El Salto explicava que “de les 17 fàbriques d’automoció que existeixen a Espanya, set pertanyen als dos grans consorcis francesos. El grup PSA posseeix actualment tres plantes, una a Vigo, una altra en Figueruelas i una a Madrid, mentre que Renault té quatre fàbriques, dues a Valladolid, una a Palència i una altra a Sevilla”.

En el cas de la japonesa Nissan, la seva aliança empresarial amb Renault està en risc. El passat 14 de maig es filtrava a través del diari japonès Nikkei que el pla de reestructuració podria portar al tancament de les plantes de Barcelona per a traslladar la producció a les fàbriques de Renault. Le Marie pressiona per a repatriar i invertir en tecnologia per a vehicles elèctrics, mentre la patronal fa comptes per a definir què resultarà més rendible en costos i beneficis.

Tanmateix, tot això són només filtracions de notícies no oficials que li arriben a la plantilla de Nissan en el seu piquet de vaga a través de la premsa, ja que regna un silenci absolut de part de l’empresa.

Treballadors i patronals no “remem en la mateixa direcció”

Les patronals no tenen més pla que defensar els seus guanys ja sigui relocaliztant, repatriant o continuar mantenint la producció a baixos costos en qualsevol continent. Els governs -central i autonòmics- ja estan mostrant enfront de la pandèmia els plans d’emergència al seu favor. Ells sí que sempre remen units, però contra la classe treballadora.

Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya, i Miguel Ángel Boiz, secretari general de la Secció Sindical Intercentros de CCOO de Nissan, fan propostes per a les plantes de Nissan en un article publicat a LaVanguardia, on deixen clar que l’estratègia de CCOO se centra més a assenyalar a la patronal les possibles vetes de negoci que ofereix la realitat actual, que defensar els drets de la plantilla i els llocs de treball.

Veuen en el vehicle elèctric i en la reconversió “una aposta estratègica per als beneficis de l’empresa i per a la resta de la cadena de valor del sector”. Des del comitè d’empresa de Nissan diuen que “tant administracions com treballadors/es hem de fer un front comú per a aconseguir la continuïtat de l’activitat industrial de NISSAN a Catalunya i Espanya” pel que han presentat un projecte conjuntament amb Indústria i Departament d’empresa per a això.

Però l’administració, és a dir, el govern de la Generalitat així com el de l’Estat l’única cosa que garanteixen són els negocis de les patronals i així ho farien en el cas que es configurés un “nou pla industrial”. D’una banda, amb ajudes milionàries de diners públics.

Et pot interessar: Àmplia solidaritat amb la vaga de Nissan des-de la Plataforma 3 d’Octubre

Per l’altre, amb retallades, acomiadaments o “invitacions” a jubilacions anticipades; i per a aquells treballadors que sobrevisquin a tot això, noves i pitjors condicions laborals, flexibilitat, dobles taules salarials amb majors jornades laborals, etc. Res diferent al que s’ha viscut tots aquests anys, però sota els nuvolots de crisi després del coronavirus, s’aveïnen majors cops a la classe treballadora.

I tota aquesta “nova empresa”, compta amb l’ajuda de les burocràcies sindicals. La direcció de CCOO proposa un programa de pla industrial on lliga el futur dels treballadors i treballadores de Nissan als bons negocis de la companyia. Ja vam veure a l’inici de la crisi la celeritat amb la que van acordar amb la CEOE i el Govern els ERTOs express a cost zero per a les patronals. Quelcom que a més va implicar una retallada del 30% dels ingressos per a desenes de milers. I ara la possibilitat d’acomiadaments post ERTO.

Les il·lusions que treballadors i patronals poden “remar junts en la mateixa direcció” no poden venir de part dels sindicats, que avui més que mai haurien de funcionar com a veritables eines de lluita i organització en combat contra tota il·lusió utòpica d’un possible “pla industrial” de la mà d’empresaris i governs.

Una il·lusió reaccionària que focalitza els esforços a buscar aliances amb les administracions institucionals, que no amb altres col·lectius com les treballadores sanitàries, la joventut que torna a sortir als carrers contra la crisi i la repressió, entre altres, per a generar una xarxa de solidaritat activa que actuï com una veritable fortalesa de combat. Aquesta perspectiva no ajuda a preparar-se contra un tancament que, de realitzar-se, serà duríssim per a la vida de les famílies dels treballadors.

Et pot interessar: [VIDEO] Solidaritat de la joventut amb els treballadors de Nissan en vaga!

Tampoc és comprensible que sindicats d’esquerra com la CGT, que és part del comitè d’empresa de Nissan -integrat per Sigen- USOC, CCOO, UGT i CGT-, no proposi un programa alternatiu. No es pot confondre la necessària unitat, sempre per a lluitar pels llocs de treball, amb assimilar un sindicalisme pro patronal.

És imprescindible que les organitzacions de l’esquerra anticapitalista i revolucionària, sindicals, combatives i sectors de treballadors de tot l’Estat, fem costat activament a aquesta vaga testimoni per a tota la classe treballadora. Aquest suport actiu és tan necessari com una proposta alternativa: l’ocupació i nacionalització sense indemnització, sota control obrer

Ocupació i nacionalització: sense indemnització i sota control obrer

El 15 de maig vam estar al piquet de Montcada. I preguntant a l’Eduardo, un vaguista de Nissan, si veia possible ocupar la fàbrica per a produir sota control dels treballadors i reconvertir la producció segons les necessitats actuals del covid19, i així es podrien mantenir tots els llocs de treball, ell ens responia que “clar que sí, podríem fer-ho. Estem molt ben formats, hem rebut molts premis de qualitat, podríem fer-ho. Ja hi ha a Zona Franca equips de treball voluntaris que estan fabricant respiradors, bates i aquestes necessitats que ara mateix tenim pel covid19”.

La idea de nacionalització la venim plantejant moltes organitzacions. Però és necessari obrir el debat de com i amb quina perspectiva. En el comunicat de l’Esquerra independentista i reproduït per la CUP, es planteja una nacionalització en la que deixa la finestra oberta a la compra per part de l’Estat a preu de mercat. És a dir, no com una mesura expropiatòria clau sota el control dels treballadors i treballadores en el centre; quelcom elemental perquè qualsevol reconversió no sigui un nou rescat estatal per a un futur accionista.

No serà la primera vegada que un Estat burgès, salvant de la fallida als capitalistes, compensa el valor de les empreses nacionalitzades als seus propietaris arribant fins i tot a fer dirigir aquestes empreses nacionalitzades als seus anteriors amos. En molts casos després de ser sanejades o reconvertides amb la inversió a costa de l’Estat que això requereix, passant aquestes novament a mans privades a cost de saldo.

La CUP, en el mateix comunicat planteja com a exigència al Govern de l’Estat “que davant d’un possible tancament sense alternatives ocupacionals prohibeixi tota activitat comercial a la marca Nissan, i a la seva aliada Renault”; una mesura molt qüestionable ja que implicaria que no puguin produir les fàbriques de Renault o obrir els concessionaris, deixant a milers al carrer.

Des de l’esquerra política i sindical que es reclama anticapitalista i de classe, davant l’amenaça de tancament i acomiadaments massius, l’únic programa efectiu per a salvaguardar les maquinàries, impedir que se les emportin i protegir els llocs de treball, és l’ocupació de les plantes pels treballadors i treballadores. I el primer pas per a això és fer una crida a envoltar-los de solidaritat a tota la població, per a exigir que les plantes es nacionalitzin, sense cap indemnització i sota control obrer.

Et pot interessar: Molina, ex vaguista de Panrico: "a Nissan es pot produïr sota control obrer"

Aquest programa no és impossible de dur a terme. Des del grup parlamentari de la CUP es podria presentar un projecte de Llei de nacionalització, sense indemnització i sota control dels treballadors i les treballadores per a Nissan i les empreses que tanquin. Un projecte de llei com a part de la campanya de solidaritat i que rebi ampli suport de les i els milers que veuen amenaçats els seus llocs de treball.

Una nacionalització que a més posi per davant els interessos dels treballadors als negocis patronals i la fàbrica al servei de les necessitats socials sota una veritable reconversió de la indústria de l’automòbil.

Una gran fàbrica de l’automòbil com Nissan no només pot fer de manera massiva respiradors artificials, altres equipaments hospitalaris o llits reticulats per a enfrontar la pandèmia de Covid-19 sinó també podria produir massivament vehicles col·lectius no contaminants per a reduir les emissions de gasos contaminants i combatre les causes del canvi climàtic i transformar el model de mobilitat de les nostres ciutats. Una reconversió de la indústria, centrada no en els interessos capitalistes, sinó en les necessitats de la comunitat.

Tot el suport a la vaga dels treballadors de Nissan! Davant les amenaces de tancament, ocupació i nacionalització sota el control dels seus treballadors