Un mes més tard de la presentació del projecte de reforma de pensions per part d’Elisabeth Borne, primera ministra francesa, aquest dijous es va donar a França la cinquena jornada de mobilitzacions interprofessionals contra aquesta reforma. Sense cap sorpresa, la participació i taxa de vaguistes ha baixat visiblement. Tot i això, en ple període de vacances escolars, excepte a les regions de Île de France i Occitaine, i malgrat els legítims dubtes sobre la utilitat d’aquesta jornada, de forma general la mobilització continua sent important amb 1,3 milions de manifestants segons CGT a tot el país. Això demostra l’arrelament del moviment i la voluntat de tombar les mesures del govern.

Tot i els legítims dubtes sobre la utilitat de la jornada, la mobilització es manté forta

Així doncs, a les ciutats més grans, les xifres de mobilització romanen elevades segons els sindicats. Segons CGT es van manifestar 300.000 persones a París, 90.000 a Marseille, 65.000 a Toulouse, 30.000 a Bordeus, 12.000 a Rennes, 10.000 a Baiona i 4.000 a Valenciennes. A Albi, on els dirigents de la intersindical van acordar participar per donar visibilitat a la lluita a ciutats més petites, van participar més de 55.000 manifestants.

Pel que fa a les taxes de vaguistes, la dinàmica va clarament a la baixa. Al sector petroquímic, tan sols la bio-refineria de La Mède (Bouches-du Rhône) es va posar en vaga. Una absència de mobilitzacions en un sector que recentment es va expressar a favor de la vaga renovable i per la radicalització del moviment, una mostra de com es percebia aquesta jornada. A l’Educació, el ministeri, de qui ja es coneixen els seus mètodes aproximatius per calcular, va afirmar que el percentatge de vaguistes va ser de 6,95% a la zona C, l’única zona sense vacances escolars actualment (escoles de París, Versailles, Créteil, Toulouse, Montpeller), en contrast amb el 12,87% del 7 de febrer i sobretot del 35,15% del 19 de gener. La mateixa situació va passar als transports amb un 14% de vaguistes en ferroviaris, SNCF, davant el 25% de dimarts passat i el 46,3% del 19 de gener.

Finalment, al sector de l’energia, la mobilització en reculada es va mantenir encara així elevada. La CGT reivindica una baixada de producció de 3.000 MW a les centrals nuclears, cosa que equival a tres reactors nuclears, així com múltiples operacions de bloqueig a les centrals hidràuliques i els dipòsits de gas.

Una jornada per a res?

Si bé el fet que la mobilització continuï és el senyal que la voluntat de lluitar es manté, és legítim reflexionar sobre la utilitat de la jornada del 16 de febrer. En la manifestació la qüestió va tenir nombroses respostes: “Per què perdem el temps en aquesta manifestació? Un participant s’enfadava amb l’ambient que jutjava fluix (aquest manifestant no va ser l’únic a sentir-se decebut aquest dijous). Una mica abans, tres estudiants assenyalaven que la mobilització d’aquell dia no servia “per a res”, explicava un corresponsal del diari Figaro. Al cor de les mobilitzacions, una altra problemàtica se suma a la primera: la necessitat de radicalitzar el moviment.

Va ser el cas de Laurent, treballador per a una subcontracta de SNCF, entrevistat pel diari Le Monde a París que va jutjar la manifestació d’“amigable”. Massa amigable per canviar les coses i recordava la data del 7 de març: “L’Estat riu de les manifestacions. Ara cal bloquejar. Els transports i refineries, com sempre. Però també els camioners, si ells hi participen serà una altra cosa. El govern no podrà continuar ignorant-nos”, afirmava Laurent.

És difícil, però, veure com la jornada del 16 de febrer ha servit per avançar en el pla de lluita per fer que el 7 de març no sigui simplement una jornada de mobilització massiva sinó un veritable punt de suport per radicalitzar el moviment i plantejar la perspectiva de la vaga renovable àmplia. Més enllà del fet que la jornada no ha permès posar la vaga al centre del debat uns dies després d’haver cridat a mobilitzar un dissabte, la feblesa relativa de la mobilització no és únicament producte de les vacances escolars, sinó també el senyal de que convocar jornades aïllades i sense una veritable perspectiva de lluita no serveixen per convèncer.

Ara com ara, la baixada de mobilització aquest dijous no sembla traduir-se ni en una voluntat debilitada ni en una dinàmica descendent en la voluntat de la base de combatre la reforma. La feblesa de la mobilització és un toc d’atenció: la successió de jornades aïllades i la manca de perspectives proposades fins ahir per la intersindical corren el risc de desinflar la protesta i erosionar l’enorme còlera generada pel mortífer projecte de Macron.

Imposar la vaga renovable àmplia a partir del 7 de març

Des d’aquest punt de vista, lluny de preparar el terreny per a una vaga renovable del conjunt dels treballadors, la intersindical continua subordinant les convocatòries de mobilització a la lògica de pressió sobre els diputats. Per part de la CGT, Philippe Martinez, secretari general de CGT, després de la manifestació a Albi, va reiterar les amenaces de bloquejar el país “si Macron no atén raons” i va celebrar la mobilització que “pesarà” en els debats a l’Assemblea Nacional , ja que els diputats no podran “ignorar que tanta gent és als carrers.” Un “balanç” que aclareix què signifiquen les seves crides a “aturar el país”.

Per part seva, Laurent Berger, secretari general de la CFDT, va anar més enllà en aquesta qüestió estenent la mà a la dreta del Senat, enemiga mortal dels treballadors i simpatitzant d’un gran nombre d’articles de la reforma de les pensions: “El Parlament no és únicament l’Assemblea Nacional, és també el Senat. Hi ha també un debat al Senat, en el qual la intersindical vol ser-hi present. És un dels principals motius de la propera mobilització del 7 de març”.

En altres paraules, darrere de discursos vermells, la vaga renovable és lluny de ser el programa de la intersindical. Recentment, en un mitjà de comunicació, Marylise Léon, secretària general adjunta de CFDT no deixava cap dubte. Segons ella: “la posició de la CFDT és el 7 de març, res més. El 8 de març també serà una jornada de mobilització, però sense vincles amb el dia anterior”. Aquestes declaracions són coherents amb el rebuig continu de la direcció de CFDT de construir una correlació de forces dura contra el govern.

Mentre que la qüestió del bloqueig de l’economia sembla haver calat en una part de la base dels treballadors i les treballadores, totes les forces s’han de posar al servei de la construcció d’una vaga renovable àmplia. La data del punt de partida és clara: el proper 7 de març. Diversos sectors, especialment CGT ferroviaris, la intersindical de la RATP (transports parisencs) o Solidaires (sindicat) ja convoquen amb aquesta idea. Després del discurs, la intersindical ha de ser coherent amb els seus actes.

Per aturar el país cal generalitzar la perspectiva de la vaga renovable i posar els seus mitjans al servei de la seva construcció. És urgent dotar-nos d’un pla de lluita que lligui l’ampliació de les reivindicacions i de l’autoorganització des de la base per imposar aquesta orientació.