Política Estat espanyol

EDITORIAL

Una setmana de protestes juvenils que qüestionen a l’esquerra del règim

Les mobilitzacions per la llibertat de Hasel i la repressió policial del govern central i la Generalitat posen contra les cordes els relats "progressista" i "processista". La necessitat de posar en peus un gran moviment independent, que impacti en la classe treballadora perquè entri en escena, i avançar en construir una esquerra anticapitalista i de classe.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 19 de febrer| edició del dia

Estava fora de tot pronòstic. La setmana posterior a les eleccions catalanes ha canviat l’eix polític esperat. Tertulians i opinòlegs només van tenir el dilluns per a parlar de pactòmetres i analitzar el fracàs de l’Operació Illa, l’enfortiment de l’independentisme i l’avanç de Vox.

El dimarts, l’empresonament de Pablo Hásel després de l’entrada dels Mossos d’Esquadra – dirigits pel govern en funcions d’ERC i JxCat - en la Universitat de Lleida, donaven inici a l’ona de manifestacions més massives i esteses per tot l’Estat des del començament de la pandèmia.

Milers de joves han omplert els carrers de desenes de ciutats i previsiblement ho continuaran fent en els pròxims dies. Les manifestacions més multitudinàries es van viure a Catalunya i Madrid, i no per casualitat ha estat a Barcelona i la capital on la repressió policial s’ha deslligat amb més virulència.

La joventut expressa als carrers un malestar social agreujat després d’un any de crisi i pandèmia

La raó immediata de les protestes és l’exigència de llibertat de l’enèsim condemnat en l’Estat espanyol per un delicte de llibertat d’opinió. Que a més un dels dos delictes pel qual se li empresona sigui d’injúries a la Corona, un tipus penal que sembla tret de l’edat mitjana, incrementa l’odi entre una generació que no té Rei. La Monarquia és una institució que és percebuda com a caduca, antidemocràtica i corrupta, especialment entre els més joves, com va quedar palès fa dos anys en el moviment de referèndum sobre la mateixa que es va estendre per tot l’Estat.

Però a més, aquesta ona de protestes està actuant com a caixa de ressonància de les greus contradiccions i patiments socials agreujats en aquest any de pandèmia. A la resposta coercitiva i punitiva a la pandèmia, mentre tots els governs s’han negat a implementar mesures sanitàries urgents per a posar fre al desastre, se li ha sumat una crisi econòmica i social que tira per terra les expectatives de futur d’una generació que, en les seves franges més joves, només ha viscut en temps de crisis.

La desocupació juvenil frega el 50%, la universitat i els estudis superiors s’han convertit gairebé en un luxe, les campanyes de criminalització als més joves són constats i brutals... Una situació que es plasma, segons assenyalen diversos estudis, en un augment dels problemes d’ansietat i depressió. Però això pot i ha de començar a canviar, la joventut sembla estar dient prou i sortint al carrer.

Una mobilització que qüestiona a l’"esquerra" del règim

Es pot estar començant a trencar el consens pandèmic? És una possibilitat. Les grans mediacions de l’esquerra reformista i la burocràcia sindical faran tot el possible per evitar-ho. Per això els grans sindicats no han cridat a la més mínima acció malgrat l’escandalós del cas, per això l’esquerra reformista fa algun tuit i poc més, començant per la que està en el govern. Fins i tot alguns, com el secretari general del PCE, envia missatges de suport a les forces policials propis del ministre de l’Interior.

Aquestes protestes posen en evidència la impostura del govern "progressista" en una de les seves promeses més elementals, acabar amb la Llei Mordassa i altres articles del Codi Penal que són instruments per a la persecució de la llibertat d’expressió, com el d’injúries a la Corona o enaltiment del terrorisme. Ni tan sols aquestes demandes democràtiques bàsiques han estat aprovades pel "govern més progressista de la història". Per això hi ha rapers en la presó o l’exili, periodistes i tuiters multats en la banqueta, i un llarg etcètera.

A més són ells els responsables directes de bona part de la repressió. La Delegació del govern a València, el dimarts, o a Madrid, el dimecres, van ser les que van donar l’ordre perquè la Policia Nacional impedís per la força que la manifestació seguís la seva marxa, iniciant-se així les càrregues.

Però el malestar contra aquesta "esquerra", que representa el PSOE i també avui Podemos, IU i el PCE, es dóna també per no haver complert altres promeses elementals, com derogar la reforma laboral que avala una porció important de la precarietat, continuar permetent els desnonaments, lliurant milers de milions a les empreses de l’IBEX35 o emparant la corrupció de la Casa Reial.

ERC i JxCat al capdavant de la repressió a Catalunya, els investirà la CUP?

A Catalunya aquest malestar es fa extensiu al govern de la Generalitat i els partits processistes que estan al capdavant, i previsiblement continuaran estant. ERC i JxCat, que de cara a la galeria s’omplen la boca en defensa de la llibertat d’expressió, continuen estant al capdavant dels Mossos que van detenir a Hásel o que han reprimit les protestes de Barcelona, Girona o Vic, entre altres. Els seus antidisturbis continuen fent ús d’armes com les pistoles de foam, que van llevar l’ull a una jove manifestant aquest dimarts. I són els gestors de la pandèmia i la crisi social, amb les mateixes polítiques criminals que el govern central.

Les mobilitzacions a Catalunya assenyalen amb el dit als partits de l’establishment català. Els mateixos als quals la candidatura de la CUP i Guanyem continuaven allargant la mà per a negociar un nou govern independentista el dilluns mateix. Seguirà la CUP deixant la porta oberta a un suport en la investidura, acord de legislatura o fins entrada en el govern al costat d’aquests partits? En aquest cas a la bretxa entre el carrer i el Palau -que es va començar a obrir amb les mobilitzacions contra la sentència en 2019- se li començarà a afegir una bretxa entre aquesta esquerra i tota una nova generació indignada.

La irrupció als carrers d’aquesta nova generació, en la seva majoria entre els 16 i 22 anys, pot estar preanunciant una nova crisi de representació. El "no ens representen" del 15M, que va donar inici a una crisi del Règim del 78 per a la qual no han trobat una restauració estable i duradora, pot ressorgir incloent aquesta vegada a les formacions de l’esquerra reformista que van emergir per a desviar-ho, i fins i tot, si la CUP no rectifica el seu rumb, a la mateixa esquerra independentista.

Una extrema dreta que avança sobre els lloms del règim i els seus partits

Que enfront aquesta crisi social i econòmica, els grans projectes de l’esquerra del cicle anterior siguin ja règim, com és el cas d’Unidas Podemos, deixa un terreny obert perquè puguin intentar capitalitzar el malestar i desencant, opcions obertament reaccionàries. Sobretot si no posem en peus una esquerra diferent i superadora a la qual avui governa a la Moncloa.

Alguna cosa d’això vam veure en les eleccions catalanes del diumenge. El bon resultat de Vox, amb un 7,7% dels vots i 11 diputats, va tenir el seu rivet més preocupant en els vots obtinguts en les principals localitats i barris obrers -on va duplicar o va triplicar els de la CUP- i que un 20% d’ells sorgissin de joves d’entre 18 i 35 anys.

Vox ja no parla sol d’espanyolisme. Està esmolant el seu missatge demagògic antiestablishment, de denúncia a la casta política i en exigència d’un programa de "rescat" populista a les classes mitjanes arruïnades que contraposa a la immigració de manera oberta. Una sortida totalment reaccionària, però que si no hi ha una contraproposta igual de radical que parli d’expropiar als capitalistes per a fer-los pagar la crisi i tombar aquest règim podrit, pot guanyar adeptes entre sectors populars.

La contundència de la resposta a l’empresonament de Hasel demostra que hi ha forces socials en les quals recolzar-se per a intentar construir una esquerra d’aquest tipus. Hi ha centenars de milers de joves i treballadors que res li deuen a aquest règim, els seus partits i el capitalisme espanyol avui en crisi, als quals des de l’esquerra que ens reivindiquem anticapitalista i de la classe treballadora, podem dirigir-nos.

Posem en peus un gran moviment contra la repressió, avancem a construir una esquerra anticapitalista i de classe

Hi ha un perill en embrió que és el creixement de l’extrema dreta, però hi ha ja un crim social en curs del qual són responsables els partits de la dreta i el govern "progressista", i els del vell processisme a Catalunya. Aquest crim social i les seves conseqüències són el ferment d’on pot emergir Vox, que d’altra banda és un fill legítim del Règim del 78.

No podem fer front a l’extrema dreta de la mà dels qui empresonen rapers, condemnen a morir ofegats a milers de migrants, ens aboquen a un futur de precarietat i misèria, mentre continuen rescatant a costa de deute i els futurs ajustos a les grans empreses de l’IBEX35. Ni l’esquerra neorreformista, ni qualsevol altra esquerra que vulgui jugar el rol de soci menor d’aquests partits i governs, és una alternativa ni per a frenar a l’extrema dreta, ni per a parar la repressió, ni menys encara per a resoldre els grans problemes socials.

Necessitem, partint de les mobilitzacions que estem veient aquests dies, posar en peus un moviment independent de tots aquests agents. Organitzar assemblees en els centres d’estudi, barris i en aquells centres de treball on sigui possible. L’esquerra sindical hauria de jugar un paper clau en tot això, i ser part de la denúncia i exigència a la burocràcia dels grans sindicats, per a posar en peus un moviment contra aquests atacs a la llibertat d’expressió i els drets democràtics, que obri camí a poder imposar la fi de les reformes laborals i de pensions i mesures que facin pagar la crisi als capitalistes. Que es trenqui ben trencat el consens pandèmic amb el qual ens volen condemnar a la passivitat i la resignació a acceptar pagar aquesta crisi.

La gravetat de la crisi social i econòmica fa que aconseguir que la classe treballadora, al costat de la joventut i els sectors populars, entri en escena per a barallar per un programa contra la desocupació, la falta d’habitatge, les lleis d’estrangeria o la misèria creixent, lligat a la lluita per les demandes democràtiques pendents com l’amnistia per a tots els lluitadors i presos polítics, sigui una qüestió capital. Solament així podrem soldar la unitat de les files obreres que els diferents governs capitalistes, "progres" o de la dreta, i la burocràcia sindical mantenen dividides, i que són l’abonament perquè les sortides reaccionàries de la dreta populista i la seva "guerra entre pobres" continuï creixent.

Per a barallar fins al final per aquesta perspectiva, fa falta construir una esquerra que no tingui complexos a plantejar mesures que parlin obertament d’expropiar als expropiadors, a la banca, les grans empreses... de barallar per imposar mitjançant l’autoorganització i mobilització aquestes demandes. Per no resignar-se davant el tancament de fàbriques i centres de treball i barallar per la seva ocupació, posada a producció per les seves plantilles i lluitar per la nacionalització sense indemnització.
Per mesures que ofereixin realment una solució als grans problemes socials, i un full de ruta que no sigui la de soci menor del progressisme neoliberal avui en el govern o de partits com els processistes, sinó una mobilització independent de la classe treballadora.




temes relacionats

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)   /    Joventut   /    Repressió policial   /    Política Estat espanyol   /    Pablo Hasél   /    PCE   /    Manifestació social

Comentaris

Comentar