Tan sols en els dos últims mesos han tingut lloc una desena de jornades de vaga i mobilitzacions massives a França contra la reforma de les pensions. L’aplicació de l’antidemocràtic decret 49.3 per aprovar la reforma de les pensions, repudiada als carrers i rebutjada per la majoria de la població francesa, ha significat un salt bonapartista per part de Macron. Això ha obert un punt d’inflexió i radicalitat en la lluita, amb la multiplicació de mobilitzacions espontànies, vagues dures en sectors estratègics, talls de vies, ocupacions de col·legis i universitats i forts enfrontaments amb la policia. El procés de lluita de classes a França és el més avançat del continent i el seguim en nombrosos articles. En aquest cas m’enfocaré en el que està ocorrent en d’altres processos vaguístics a Europa, per tenir un panorama més ampli i abordar alguns dels debats estratègics que s’obren.
De l’altre costat del Canal de la Mànega, al Regne Unit es ve desenvolupant l’onada vaguística més gran al país des de fa mig segle, mentre que a Grècia ja s’han convocat 3 vagues generals des del fatídic accident de tren del 28 de febrer. A Alemanya, la major vaga del transport i els serveis públics en 30 anys van paralitzar el país el passat 27 de març i a Portugal, els mitjans parlaven al febrer d’un “hivern del descontentament” per l’onada de vagues nacionals de docents, sanitaris i ferroviaris. [1] A Europa no es vivia un escenari d’aquest tipus, amb vagues importants de manera simultània en diversos països, des de fa almenys una dècada, en els anys que van seguir a la crisi capitalista del 2008.
Les vagues com a catalitzador d’un profund descontentament
L’11 de febrer, 140.000 docents van prendre els carrers de Lisboa en la manifestació més multitudinària del sector en l’última dècada. “Soc aquí pels meus alumnes, pels meus col·legues precaris, per qüestions que emboliquen als treballadors més majors, pel congelament (dels salaris)", explicava María Guerra, professora de Leiria (localitat situada a 150 km al nord de la capital lusitana). Els docents van quedar “esgotats” després de la pandèmia i ara estan colpejats per la inflació. [2] I si bé els docents lusitans es manifestaven pels salaris i la carrera docent, la vaga servia de canal d’expressió per a un conjunt de malestars acumulats.
A Grècia, les vagues i manifestacions van irrompre a partir de l’accident de tren on van morir 57 persones el 28 de febrer -moltes d’elles eren treballadores i estudiants de la universitat-. No obstant això, també en aquest país la mobilització expressa la còlera acumulada per múltiples raons. “El dolor s’ha convertit en ràbia per les desenes de companys i ciutadans morts i ferits", afirmava el sindicat ferroviari en un comunicat. Des de llavors, han convocat tres vagues generals el 8 de març, el 13 de març i el 16 de març, als que s’hi sumen vagues en el metro i dues setmanes de vagues en el servei de trens nacionals i interurbans. Sobre la vaga del 8 de març, convocada en el sector públic, la premsa internacional destacava la masivitat de les manifestacions i que en totes les ciutats “ha estat notori un protagonisme juvenil poc habitual en convocatòries sindicals”. En algunes localitats, com Patres, Volos, Heraclión o Mitilene “no es veien manifestacions tan grans des del final de la dictadura en 1974”. [3] Durant la vaga general del 16 de març, convocada per totes dues centrals sindicals del sector públic i privat, ADEDY i GSEE, es van buidar els aeroports, no van sortir vaixells dels ports que connecten amb les illes, es van parar els trens, el metro, els busos i els taxis. La vaga es va sentir amb força en el sector públic, en sanitat i educació, i es van reiterar les manifestacions massives en les principals ciutats, que van culminar amb xocs amb la policia i una forta repressió policial. Imatges que no es veien des d’abans de l’arribada de Syriza al poder, en 2015. La deterioració dels serveis públics és una conseqüència directa de les privatitzacions i els plans d’austeritat imposats per la Troica des de fa 12 anys, aplicats pels conservadors i també pels neo reformistes de Syriza. Això es combina ara amb un salt en la crisi producte de la inflació, accelerada per la guerra d’Ucraïna.
El salt inflacionari també ha estat el disparador de la majoria de les vagues a Alemanya, que des de fa diversos mesos s’organitzen en hospitals, educació, correus i ports. La “mega vaga” del transport del 27 de març va paralitzar al gegant alemany. En aquest país la inflació va aconseguir un 8,7% al febrer; els sindicats EVG i Ver.di estan exigint un 10,5% d’augment salarial, mentre que les patronals ofereixen només un 5% més un bo extra. La unió de tots dos sindicats és una cosa inèdita en els últims anys. La vaga va ser acompanyada de mobilitzacions en desenes de ciutats alemanyes i va generar un important debat en els mitjans de comunicació. Així i tot, malgrat l’agitació patronal contra la vaga durant els dies previs, la jornada va transcórrer amb tranquil·litat. Els sindicats no han plantejat fins ara cap continuïtat a la lluita, anunciant que tornaran a les taules de negociació salarial.
Els treballadors de la sanitat diuen: No!
Al Regne Unit, el punt més alt de la mobilització es va produir amb la mega vaga de l’1 de febrer. Molts periodistes la van definir com una vaga general en els fets, perquè van confluir les vagues de ferroviaris, empleats públics, infermeres, bombers, mestres, professors universitaris i altres sectors. Aquest dia, 500.000 treballadors van sortir als carrers en protesta contra la pujada del cost de la vida.
En el sector privat, les vagues han aconseguit en els últims mesos alguns triomfs importants. Per exemple, a mitjan febrer, els conductors d’autobusos de Londres aixecaven la vaga, després d’aconseguir l’augment rècord del 18%. En el sector públic, el govern de Sunak mantenia una línia dura i un discurs gairebé thatcherista contra els vaguistes, promovent una nova legislació antisindical. Per això, les vagues en els sectors públics va adquirir un tint polític major, d’enfrontament obert amb el Govern. Més recentment, Sunak ha intentat tancar acords per separat amb diferents sindicats. El 16 de març, va arribar a un acord amb els sindicats de l’NHS (Servei nacional de salut) per frenar temporalment les vagues, sobre la base d’una oferta d’augment salarial del 5% més plusos per treball en pandèmia. Segons la legislació britànica, s’han d’obrir períodes de consulta entre els afiliats. Els sindicats, excepte UNITE, van presentar l’acord com un triomf i van fer una crida a secundar-lo en les consultes, que s’estendran fins mitjans o finals d’abril.
El més interessant és que en les últimes setmanes ha sorgit una campanya intersindical fent una crida a rebutjar l’oferta salarial del govern, tant entre treballadors de l’NHS com en gremis d’educació. Amb el lema “NHS Workers Say NO!” s’han obert campanyes amb arguments de per què rebutjar les ofertes actuals i continuar amb les vagues (encara que no hi ha propostes concretes sobre aquest tema). [4] En una declaració assenyalaven: "Érem herois durant la pandèmia, però quan tractem de millorar els nostres salaris, ens convertim en l’enemic. Sabem que en tot el país hi ha gent que ens dona suport i no hem de cedir als intents de dividir-nos. Continuem forts, seguim amb ràbia, continuem junts, totes les categories, totes les disciplines, tots els sindicats.” El resultat d’aquestes consultes definirà el panorama dels pròxims mesos, encara que l’estratègia de la majoria dels sindicats és apostar a un recanvi electoral en 2024 que col·loqui als laboristes en el poder, després de més d’una dècada de governs conservadors.
Les vagues sanitàries han estat un element comú en diversos països després de la pandèmia. En l’Estat espanyol, es van desenvolupar massives manifestacions per la sanitat pública en diverses ciutats. A Madrid, una marea blanca va omplir els carrers el passat 12 de febrer, amb centenars de milers de persones en suport a la vaga dels metges de l’atenció primària i contra la deterioració de la sanitat pública. També es produeixen lluites laborals per sectors i fins i tot algunes que obtenen triomfs, com les treballadores de les botigues d’Inditex-Zara, que van aconseguir augments per sobre del 15%. Les direccions sindicals mantenen les vagues dividides per sector, sense cap continuïtat i sense un programa per unir a les treballadores fixes i les externalitzades, així com a totes les categories dins i fora dels hospitals. Les burocràcies majoritàries no convoquen una vaga general en l’Estat espanyol des de fa una dècada (l’última va ser el 14 de novembre del 2012). Amb una inflació relativament controlada del 3.3% al març (encara que puja al 7,6% en aliments) CCOO i UGT han imposat una “pau social” del braç de la ministra de Treball del Partit Comunista, Yolanda Díaz i el govern “progressista” del PSOE-Podem. En un any fortament electoral, amb eleccions municipals i autonòmiques al maig, i eleccions generals a finals d’any, les burocràcies i l’esquerra reformista es juguen a una campanya on pesi l’opció del “mal menor” contra la dreta, per mantenir la coalició de govern amb el social-liberal PSOE.
Un retorn desigual de la lluita de classes
Els processos vaguístics que hem recorregut estan marcats per les noves condicions econòmiques i polítiques obertes en el continent després de la pandèmia, la inflació i la guerra a Ucraïna. Mentre els governs de les principals potències europees venen augmentant els pressupostos militaristes i l’ofensiva guerrerista a través de l’OTAN, el “front intern” ha començat a cruixir i mostra importants contradiccions. Així ho indica aquest retorn, encara que desigual, de la lluita de classes. I en tant els governs responen a les protestes amb mesures més bonapartistes i repressives, com en el cas de Macron, la ràbia s’estén.
El punt més avançat en aquest moment es troba a França i el que allà ocorre tindrà impacte més enllà de les seves fronteres. Allà han començat a emergir tendències a l’autoactivitat per part de sectors més combatius, ja sigui mitjançant vagues dures, buscant la coordinació o rebutjant les traïcions de les burocràcies.
El que ens interessa destacar aquí és que en diversos països de la regió s’està produint un canvi en la tendència cap a una major intervenció de la classe obrera, que comença a posar-se en moviment en vagues per recuperació salarial o per condicions laborals. En la majoria dels casos, les burocràcies sindicals aconsegueixen dividir-les i pasivitzar-les des d’endins. Al mateix temps, com plantejava Santiago Lupe en un article sobre el tema: “l’altre gran punt en comú entre les diferents burocràcies nacionals, és com estan actuant com un veritable braç de l’Estat per vetllar gelosament perquè les vagues i el malestar obrer no es lligui a un qüestionament a la política imperialista dels seus respectius governs”. És a dir, tractant d’evitar relacionar les lluites del “front intern” amb un qüestionament a la política exterior imperialista dels Estats.
Un altre element destacat és la participació i solidaritat de sectors juvenils en les mobilitzacions i vagues, com ocorre a França de forma més activa, però també a Grècia o el Regne Unit. Una joventut colpejada per la precarietat, polititzada pels moviments contra la crisi climàtica, el moviment feminista i antiracista. Joves que senten que no li deuen res al capitalisme i estan girant a esquerra a la calor de les noves experiències de lluita. Aquesta és una contratendencia important a les idees distòpiques de “no future” i a l’individualisme present en sectors de la joventut, així com a la influència de l’extrema dreta, que busca capitalitzar de manera reaccionària el malestar.
L’onada de vagues actuals encara no és comparable amb el profund auge obrer i popular del maig francès, la tardor calenta italiana i la primavera de Praga, l’últim gran ascens revolucionari de la classe obrera en el continent europeu, marcat per la radicalització obrera i juvenil. El seu record emergeix, no obstant això, com un centelleig, quan veiem a sectors de la joventut francesa mobilitzant-se per la matinada per donar suport a un piquet obrer i enfrontar la repressió policial, o quan treballadors de la refineria més important de França criden a generalitzar la vaga reconductible. En aquests exemples podem albirar la potencialitat d’una classe obrera que, quan es predisposa al combat, pot agrupar després de si a sectors de la joventut, els moviments antiracistes i un feminisme lligat a la lluita de classes, contra els governs imperialistes i el capitalisme.
Des de la irrupció de la gran crisi capitalista del 2008 fins a l’actualitat, hem vist un retorn de la lluita de classes que s’ha desplegat en diversos cicles, amb el límit de no haver superat fins ara el moment de la revolta (o la combinació de vagues parcials, controlades per les burocràcies, amb tendències de revoltes com els armilles grogues o sectors juvenils). En aquest marc, una vegada i una altra han operat diversos mecanismes per a desviar la mobilització cap a diferents formes d’institucionalització, amb l’objectiu d’aconseguir la recomposició dels règims polítics en crisis. [5]
L’esquerra reformista que s’agrupa a França al voltant de la figura de Melenchon -secundat fins i tot per sectors de l’esquerra com l’NPA-, pretenen canalitzar tot el descontentament, les mobilitzacions i les vagues cap a un hipotètic recanvi electoral i un “govern d’esquerra” en els marcs del règim burgès. D’igual manera actuen les direccions sindicals al Regne Unit, per enfortir la base electoral dels laboristes, o l’esquerra neo reformista espanyola, apostant a un nou cicle de mal menorisme.
Els processos actuals, com el que s’està desenvolupant a França, i més incipientment en altres països, plantegen alguns elements nous. Enfront de la ràpida deterioració de les condicions de vida, i l’enduriment bonapartista dels governs -que acompanya en el front intern la política de rearmament imperialista- sectors obrers i juvenils comencen a radicalitzar-se, mentre amplis sectors de la classe obrera comencen a despertar. Això planteja la possibilitat d’avançar cap a un nou moment de la lluita de classes, a condició que es pugui superar la política de les burocràcies sindicals i els reformistes.
Els companys de Révolution Permanente a França venen donant aquesta baralla, impulsant la Xarxa per la vaga general com un pol que agrupa sectors combatius, fent una crida a formar comitès d’acció per la vaga general i per un plec de reivindicacions per a unir al conjunt de la classe obrera, amb una política d’independència de classe amb l’objectiu de derrotar al govern de Macron per mitjà de la lluita de classes. La lluita política i programàtica contra les burocràcies i els corrents reformistes és clau perquè sectors avançats de la classe obrera i la joventut facin l’experiència amb aquestes direccions i treguin conclusions sobre la necessitat d’una perspectiva independent, anticapitalista, socialista i revolucionària.
Notes
[1] El Gobierno portugués, en el invierno del descontento: profesores, sanitarias y ferroviarios en huelga, El País, 11 febrer de 2023.
[2] Profesores de la escuela pública lusitana toman Lisboa en la mayor protesta de maestros, El Imparcial, 12 de febrer de 2023.
[3] Grècia vive la mayor huelga general de la última década en protesta contra el accidente de tren, El País, 8 de març de 2023.
[4] NHS union members step up campaign to reject ‘paltry’ pay deal, The Guardian, 19 de març de 2023.
[5] Per a aprofundir en aquesta qüestió, recomanem la lectura del llibre de Matías Maiello, De la movilización a la revolución, Ediciones IPS, 2022.
