Contrapunt

CONTRAPUNT

Una joventut treballadora i diversa que qüestiona el capitalisme

La joventut treballadora és més diversa que mai. Està especialment representada en l'atur i la precarietat, però també en la lluita contra el masclisme, el racisme o la LGBTIfòbia.

dimarts 12 d’octubre| edició del dia

Recentment el diari britànic The Guardian publicava els resultats d’una enquesta de l’Institute for Economic Affairs segons la qual el 80% de la joventut britànica culpa al capitalisme de la crisi de l’habitatge, el 75% creu que l’emergència climàtica és un problema "específicament capitalista" i un 67% voldria viure en un sistema econòmic socialista.

Aquest fenomen no és una particularitat britànica, sinó que amb diferents característiques s’observa en diversos països. Aquests anys hem vist com la joventut es mobilitzava a Colòmbia contra la repressió del govern de Duque i l’exèrcit, a Xile començant per la baixada del preu del transport públic i acabant per qüestionar tota l’herència pinochetista del règim, a Alemanya per la baixada dels lloguers i l’expropiació d’habitatge a grans propietaris o a tot el món contra l’emergència climàtica.

Aquesta onada de descontentament juvenil també ha tingut expressions en l’Estat espanyol. No és casual que ens trobéssim una gran proporció de gent jove en les convocatòries del moviment feminista del 8M o el 25N, les lluites contra el racisme institucional en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter, les mobilitzacions contra les agressions LGBTIfòbiques i l’assassinat homòfob de Samuel, les manifestacions en els barris del sud de Madrid en defensa d’una sanitat pública o les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasél per criticar a la monarquia.

La pandèmia va mostrar que el món se sostenia sobre les espatlles de dones, migrants i joves que feien arribar els aliments als supermercats o doblaven torns als hospitals, residències i llars, entre altres treballs. Tal com s’assenyala en un article publicat a Contrapunt: "són persones migrants, dones i joves els qui vénen nodrint gran part dels llocs precaritzats de les "infraestructures estratègiques" del capitalisme espanyol, la qual cosa fa que a més d’agregar-li més vulnerabilitats al sistema, li permeti a la classe obrera combinar-se amb els problemes racials i de gènere que li travessen."

De 16 milions de persones assalariades que l’INE registra, 2 milions són migrants o el 48% són dones, per exemple. Això sense comptar a milions de persones en desocupació, falsos autònoms en precari, treballadors sense contracte o en l’economia submergida; sectors en els quals la joventut treballadora té especial pes. També, la joventut abunda en sectors com l’hostaleria, el sector agrícola i càrnic o el treball de la llar, sectors on no cobrar hores extra, cobrar en negre o rebre menys del salari mínim és més freqüent.

L’Observatori d’Emancipació va comptabilitzar que en 2019 la joventut hauria de gastar de mitjana el 94% del sou per a viure de manera independent de les seves famílies. En grans ciutats com Madrid o Barcelona on el lloguer és més car aquestes xifres ronden el 120% del sou. A això caldria afegir que en menors de 25 anys menys del 5% dels contractes signats seria indefinit i a jornada completa.

I que entre 2007 i 2017 es va expulsar a 300.000 joves dels seus estudis per no poder pagar-los, mentre la població treballadora de 16 a 30 anys va caure de 4,39 a 2,15 milions, i es va establir la bretxa salarial per edat més profunda de tota l’OCDE. Per què llavors segons l’última gran enquesta ECVT la sindicació en menors de 34 és del 13,2% o en les persones migrants de 7,2%? Podem apuntar diverses possibles raons.

Primer, sectors com la joventut, les dones o les persones migrants estan més representats en els contractes temporals i parcials, així com en l’atur. Segon, aquesta última gran enquesta que analitza l’edat i l’afiliació és de 2010, sent avui dia xifres més preocupants pel desenvolupament de les economies col·laboratives de falsos autònoms (Glovo, Deliveroo, Uber, Cabify, etc) amb gran percentatge de joves i gairebé sense sindicació. Tercer, perquè quan les burocràcies sindicals es centren a garantir la pau social amb el govern capitalista de torn, les demandes d’aquests sectors solen caure’s aviat de la taula de negociació.

Malgrat aquesta desmobilització imposada en el moviment obrer és important assenyalar que el degoteig de conflictes protagonitzats per la classe treballadora més jove no ha cessat, des de la vaga de Telepizza a la d’H&M, passant per les lluites de riders, Marktel o el Lleure. En les xarxes milers de joves comparteixen constantment experiències de precarietat, abusos patronals, denúncies del problema de l’habitatge o de la falta d’opcions d’oci.

Aquesta ràbia és aquí i sense una via per a organitzar-la col·lectivament dóna lloc a fenòmens com la terrible situació de la salut mental de la joventut, amb el suïcidi com a primera causa de mort en joves en l’Estat espanyol. La salut mental està travessada per múltiples condicionants, que no es poden reduir a aquests elements, però creure que no podem defensar-nos (o atacar) davant el que ens succeeix és un atzucac cap al descoratjament. Fer-nos creure que no podem enfrontar col·lectivament la precarietat, la misèria o l’explotació també ho és.

Si alguna cosa coneix la joventut obrera que ha viscut entre dues crisis econòmiques en l’estat espanyol és la sensació de derrota o d’impotència. Respecte a això, hem crescut entre una propaganda més neoliberal que repeteix que les nostres condicions de vida són responsabilitat nostra i que competir a colzades amb la teva classe és la solució, i una propaganda més reformista que indica que cal votar i confiar en lloc de lluitar i organitzar-se col·lectivament, o que tracta els atacs a les nostres condicions de vida com a inevitables o impossibles de combatre.

Aquesta última és la retòrica d’Unides Podemos, que va passar del "sí que es pot" al "què li farem" mentre sosté un govern que aplica nous ajustos antiobrers o manté polítiques racistes i patriarcals. Respecte a això, pot servir-nos un fragment d’un text de Lleó Trotsky titulat "Classe, partit i direcció" malgrat correspondre a un context molt diferent, el de la derrota de la revolució i el combat contra el feixisme en l’Estat espanyol. En aquest text sosté que "aquesta filosofia de la impotència, que intenta que les derrotes siguin acceptables com les necessàries baules de la cadena en els desenvolupaments còsmics, és incapaç de plantejar-se, i es nega a plantejar-se, la qüestió del paper exercit per factors tan concrets com són els programes, els partits, les personalitats que van ser els responsables de la derrota." Així, contra la indefensió que ens vol inculcar el reformisme, les possibilitats d’organitzar la ràbia i la transformació social són reals.

Enfront del derrotisme actual, proposem que una de les claus perquè la joventut treballadora desplegui la seva força està a combinar el potencial que tenen els sectors que lluiten contra el masclisme, el racisme o la LGBTIfobia amb el potencial que tenen les seves posicions en la classe treballadora. I, sobretot, tractar d’aprofitar aquest potencial d’una joventut precaritzada i diversa per a combinar la baralla contra l’explotació i les opressions de manera superadora d’aquest sistema capitalista que les utilitza per a sobreviure.

I en tant la joventut intervé, però de forma diluïda en múltiples lluites sense organitzar la qüestió de classe en aquestes, és encara més urgent la baralla per sumar forces i fer-ho de forma organitzada. D’una banda, per a aconseguir que aquesta nova generació obrera impacti i es fusioni amb la resta del moviment obrer pot ajudar a transmetre les millors tradicions de lluita dels sectors més majors. D’altra banda, per a potenciar aquells sectors que prenguin les reivindicacions de la classe obrera a l’interior dels moviments socials, sent també una via per a combatre la cooptació dels mateixos per l’estat burgès. Aquestes dues tasques es fan a més urgents per a revertir la polarització per dreta.

Dividir forces li aplana el camí a la dreta
Segons l’últim Baròmetre sobre joventut i gènere en l’Estat espanyol, 1 de cada 5 homes entre 15 i 29 anys considera que la violència masclista no existeix i és un invent ideològic, el doble que fa 4 anys. Segons aquesta mateixa enquesta, des de 2017 fins a 2021, el percentatge de dones d’aquesta edat que es consideren feministes ha passat del 46,1% al 67,1%. En aquests anys han tingut lloc l’auge tant del moviment de dones com de l’extrema dreta.

Tal com assenyalàvem en un article anterior:"el clima polític de desmobilització i polarització cap a la dreta, és el resultat precisament de les polítiques reformistes i del rol de les burocràcies polítiques, socials i sindicals, cada vegada més moderades i adaptades a la misèria del possible, a les engrunes d’aquest govern. Alhora que garanteixen la pau social necessària per a la restauració del règim i que passi el full de ruta de sortida d’aquesta crisi a la nostra costa, deixen el terreny lliure a una extrema dreta que, per contra, llança una demagògia cada vegada més radicalitzada aprofitant la crisi social."

La labor divisòria de les burocràcies sindicals es fa encara més forta a l’hora d’afeblir mitjançant la passivitat el poder d’organització de sectors que acaben infrarepresentats en els sindicats, com la joventut o les persones migrants. Així afebleixen no sols als sectors més afectats per l’atur i la precarietat, sinó al conjunt de la classe treballadora.

Quan les lògiques corporatives de les burocràcies sindicals tracten de "lluita aliena" l’existència dels CIEs, la llei d’estrangeria, els desnonaments o les agressions LGBTIfóbicas, contribueixen al fet que la classe obrera enquadrada en aquestes organitzacions es trobi més lluny de les baralles contra el masclisme, el racisme o la LGBTIfobia. Quan les burocràcies dels moviments socials només aspiren al reconeixement per part de l’estat capitalista i perden l’orientació de la lluita de classes contribueixen a allunyar-se de la resta de la classe obrera.

Aquesta postura porta al fet que dins dels moviments socials s’enforteixin les lògiques separatistes, que no tenen en compte la unitat amb la resta de la classe treballadora o que dins dels sindicats s’estengui la impressió que les lluites contra les opressions són una cosa "aliena" a la classe treballadora. Mentrestant, el sistema capitalista continua reinventant i adaptant els sistemes patriarcals i racials en el seu propi benefici, dividint-nos en classe obrera "de primera", "de segona" o "de tercera", tractant d’enfrontar-nos i d’ordenar el món sobre la base d’aquestes divisions.

Els sectors amb més influència, pes i responsabilitat en les organitzacions de classe i en els moviments socials sostenen posicions corporativistes i de confiança que un govern burgès més amable sigui la via per a arrencar drets. El resultat d’aquesta via reformista pot comprovar-se en l’experiència amb el govern progressista de PSOE-UP, que manté l’aparell imperialista i racista espanyol, les reformes laborals i a les pensions o s’encarrega d’assumir rescats a les grans fortunes disfressats d’ajudes socials.

Aquesta estratègia li deixa en la pràctica a l’extrema dreta i la seva demagògia gran part de l’oposició a un govern que reclama ser el més progressista de la història i aplica els plans dels capitalistes. Això fa que sigui encara més urgent l’exigència a les burocràcies que tenen la responsabilitat de mobilitzar i desmobilitzar a major escala.

És als sectors racialitzats, feminitzats i sexediversos de la classe treballadora als qui més afecta l’auge d’una extrema dreta que pren l’avançada contra aquests drets com un trampolí per a llançar-se per tota la classe obrera. Així també, una clau per a organitzar i mobilitzar a la joventut treballadora sigui interseccionar les lluites contra les opressions amb la diversa classe obrera al capdavant. I aixecar una organització anticapitalista i revolucionària per a guanyar aquestes batalles.

Tal com apuntàvem en un article anterior: "és clau barallar contra la burocràcia sindical corporativa que va avalar la divisió i la fragmentació de la classe per via de contractes més precaris, de subcontractar, d’externalitzar o de segregar a la resta de treballadors. D’aquí la importància de barallar per fronts únics, coordinadores, o assemblees que segellin la unitat de les diferents capes de classe i la baralla per una simbiosi entre l’econòmic i el polític que la burocràcia corporativa es nega a barallar".

Per què no utilitzar la força dels sindicats per a organitzar una lluita contra la persecució policial als venedors ambulants migrants? Aquest exemple obre la possibilitat que un dels sectors més precaris i assetjats de tota la classe obrera millori la seva situació, però també d’estendre una consigna antiracista a la resta de la classe treballadora, gens sobrant en temps d’auge de l’extrema dreta.

Igualment, les organitzacions LGBTI tenen major pes, per què no utilitzar la seva força per a combatre a la patronal que discrimina amb un 80% d’atur a les persones trans en lloc de signar programes amb els empresaris esperant que apostin pel Talent Trans? Per què no aixecar també en els sindicats una gran campanya per un contingent laboral trans efectiu?

Noves formes de lluita, noves perspectives
Avui ens trobem amb exemples d’experiències d’autoorganització sindical de la classe treballadora més jove, precaritzada, feminitzada i migrant. És el cas de Temporeres de Huelva, RidersxDerechos (Repartiment de menjar per app), SEDOAC i SINTRAHOCU (Sindicats de Treballadores de la Llar i les Cures), Les Kellys (Neteja d’hotels) o el Sindicat de Manters, entre altres.

De moment aquestes experiències parteixen d’haver hagut de crear petits sindicats gremials davant la passivitat de les grans centrals sindicals que agrupen a centenars de milers de treballadors i treballadores. Aquest límit mostra la necessitat de combatre les divisions entre els diferents sectors de la classe treballadora, posant especial recalcament a organitzar als elements més subordinats d’aquesta. Tradicionalment, quan els sectors de la classe treballadora menys organitzats en els sindicats sortien de manera independent a lluitar, la situació podia avançar en dues adreces: o si imposava la feblesa de no comptar amb les organitzacions obreres més grans, o la baralla suposava un revulsiu perquè aquestes organitzacions integressin les seves demandes.

Un exemple històric d’aquest procés han estat les protestes pel cost de la vida. Aquestes protestes eren habitualment sostingudes per dones sense comptar amb els sindicats, ja que el rol d’administradora de la llar requeia sobre la treballadora i els sindicats se centraven en el paper de proveïdor de salari assignat al treballador. No en va comptaven amb molta més afiliació masculina. Quan les treballadores barallaven contra la fam o el fred a les seves cases sense poder disposar de la força sindical organitzada perdien gran part de les seves eines per a combatre. Quan imposaven als treballadors organitzats sortir a barallar per "l’assignat a les dones" aquesta unitat feia tremolar als capitalistes i eren més freqüents les victòries.

Aquest és el cas de les vagues de dones de 1918 en l’Estat espanyol. D’aquestes experiències neixen múltiples sindicats d’inquilines per la baixada dels lloguers, però també polítiques per a organitzar a les treballadores més precàries. Aquestes dones van sortir a protestar contra l’augment del cost d’escalfar les seves llars a l’hivern. El preu de la llum, els lloguers... us sona d’alguna cosa? I si cal enlairar dels seus seients a la burocràcia sindical perquè convoqui mobilitzacions massives contra les contínues pujades de la llum o l’habitatge?

Avui dia la joventut treballadora és molt més heterogènia que en 1918 i la necessitat d’organitzar-la és apressant. Tal com explica Josefina Martínez en un article de CTXT: "Per a unir a la classe treballadora de sectors tradicionals amb els nous destacaments de joves precaris o de migrants sense drets, podem apostar per recrear formes d’autoorganització de la classe treballadora, democràtiques i per a l’acció. Aquestes són les úniques que poden permetre articular una unitat sòlida a partir de la diversitat, des de la classe obrera i amb els moviments. Recuperar, en aquest sentit, els rics debats del marxisme sobre com conquistar una hegemonia de la classe treballadora i forjar aliances de tots els oprimits contra el capital."

No es tracta d’una mera suma de lluites, sinó del desenvolupament d’aquesta amb una estratègia anticapitalista, perquè la diversa joventut de classe obrera pugui mobilitzar-se, organitzar-se i vèncer contra l’explotació i les opressions que aquest sistema instrumentalitza. Per a això és fonamental que aquestes aliances no es donin de manera abstracta, sinó que es concretin en un programa, una organització revolucionària i una pràctica militant.

Un programa en el qual les demandes de la lluita de classes no es plantegen de manera aliena o contrària a les demandes de les lluites contra les opressions, sinó que reflecteix que aquestes són una tasca de tota la classe treballadora i la joventut. Un programa en el qual es combinen demandes com la derogació de totes les reformes laborals amb la finalitat de les lleis d’estrangeria, el tancament dels CIEs i papers per a totes. El repartiment d’hores de treball sense reducció salarial amb la prohibició dels desnonaments i l’expropiació d’habitatge a grans propietaris. La nacionalització de les elèctriques sota control obrer i usuari amb la separació de l’Església i l’Estat, la gratuïtat dels estudis o una Llei Trans no excloent.

Aquestes demandes no són una fi en si mateix, sinó que les forces per a aconseguir-les es troben en l’autoorganització i busquen establir un pont entre la lluita per les mateixes i la lluita per derrocar el sistema capitalista que ens vol imposar a la joventut treballadora un present i un futur de misèria, explotació i opressió. No obstant això, contra la resignació tenim la tasca d’organitzar-nos i de fer-ho sense oblidar-se de les forces i les demandes de cap part d’una joventut obrera que és més diversa mai.




temes relacionats

Anticapitalisme   /    Contrapunt   /    Precarietat laboral   /    Jovent   /    LGTBI+

Comentaris

Comentar