Cultura

CONTRAPUNTO

Una democràcia d’una altra classe: sobre els usos de la Comuna de París

En el present article desenvolupem algunes de les polèmiques sobre la Comuna de París que arriben fins a l'actualitat i que tenen com un dels seus punts centrals el concepte de “democràcia”. Quina va ser la novetat de la Comuna? Quines lliçons va deixar? Quina actualitat té? Són algunes de les preguntes que abordarem.

diumenge 21 de març| edició del dia

Aquesta setmana s’han complert 150 anys des que el poble treballador de París va prendre el cel per assalt. La Comuna va ser el primer govern obrer de la història, i ho va ser en el cor mateix d’Europa. Va infondre veritable terror en tots els capitalistes i governants del món. Des del naixement de la tragèdia (1872), Nietzsche alertava sobre la Comuna com a antecedent de “futures tempestats” [1] i es preguntava: “Qui ens garanteix que la moderna democràcia, l’encara més modern anarquisme i, sobretot, aquella tendència cap a la commune [comuna], cap a la forma més primitiva de societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d’Europa, no signifiquen en allò essencial un gegantesc contraatac –i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament?” [2]. Així expressava el pànic al fet que els esclaus siguin capaços de tenir una “moral d’amos”.

Enfront d’aquell temor reverencial de les classes dominants, molts “socialistes” posteriorment van buscar fer digerible l’experiència de la Comuna per a l’opinió pública benpensant. Com deia Lenin, a la Comuna “de paraula” la “honren tots els que desitgen fer-se passar per socialistes” però “obliden l’experiència concreta i els ensenyaments concrets de la Comuna de París, repetint la vella cantarella burgesa de la ‘democràcia en general’” [3]. Des d’aquell moment aquesta operació no ha fet més que multiplicar-se. Però, què va ser la Comuna?

Els usos de la Comuna

Marx va ser el primer que va comprendre totalment la magnitud històrica universal de la Comuna de París. Per a ell, “era, essencialment, un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe apropiadora, la forma política a la fi descoberta per a dur a terme dins d’ella l’emancipació econòmica del treball” [4]. Tanta importància revestia, que Marx i Engels, com sabem, van considerar pertinent “corregir” el Manifest Comunista. Deien en 1872 que enfront de “experiències pràctiques” com la Comuna “on el proletariat va disposar per primera vegada, durant dos mesos, del poder polític, aquest programa [el del Manifest] resulta, en alguns passatges, antiquat. Abans de res, la comuna ha aportat una prova que ‘la classe treballadora no pot simplement prendre possessió de la maquinària de l’Estat tal com està, i posar-la en moviment per als seus propis fins’” [5]. Aquest fonament va ser reprès per Lenin en L’Estat i la revolució, publicat durant la Revolució russa de 1917. La Comuna va ser la gran inspiració dels bolxevics.

Paral·lelament va sorgir un corrent en sentit contrari que va buscar contraposar la Comuna de 1871 a la República Soviètica. El seu principal exponent va ser Karl Kautsky, per a qui el poder dels soviets era l’antítesi dels consells municipals triats per sufragi universal de la Comuna. El punt era devaluar la ruptura de classe, establir una continuïtat institucional amb els mecanismes parlamentaris de la democràcia burgesa, i com a màxim relegar els organismes d’autoorganització com els soviets (consells) a un lloc subordinat per a discutir corporativament els “assumptes dels obrers”. És a dir, proclamar una espècie de “democràcia pura” per fora del seu contingut de classe, a la qual calia portar “fins al final”. No serà l’últim a formular tesi d’aquest tipus.

Lectures així les podem trobar, per exemple, en Nicos Poulantzas. Per a sostenir la perspectiva de l’autodenominat “socialisme democràtic”, en la seva crítica a la Revolució russa i al bolxevisme es preguntava si “no va serr més aviat aquesta mateixa situació, aquesta mateixa línia (substitució radical de la democràcia representativa per la democràcia directa de base) la que va constituir el factor principal del que va succeir en la Unió Soviètica, ja en vida de Lenin, i la que va donar lloc al Lenin centralitzador i estatista la posteritat del qual coneixem?” [6]. També, més pròxim en el temps, Antoine Artous criticarà a Lenin per no tenir en compte l’especificitat del sistema de representació de la Comuna en la seva lectura de Marx [7] i sostindrà que per a una estratègia comunista la representació política passa per una assemblea triada per el “sufragi universal”, mentre que els “soviets” podrien ser una “‘segona cambra social’, representant als sindicats, associacions, etc., que defensen els interessos econòmics i socials dels assalariats i les capes populars” [8].

En l’actualitat i vinculat a l’excèntric “retorn a Kautsky” motoritzat per la revista Jacobin i un sector de Democratic Socialists of America (DSA) dels EUA, trobem intents de conciliació entre aquella perspectiva de Kautsky i els seus antagonistes, com Lenin, al voltant de la Comuna de París. És el cas de Lars Lih, qui sosté que: “Les posicions polítiques dels dos homes se superposen molt més que el que podria esperar qualsevol lector de l’Estat i la revolució. Sens dubte, les diferències continuen sent molt substancials”. I agrega: “… tal vegada hauríem de centrar-nos en el programa polític comú de l’esquerra marxista durant els primers anys del segle passat: una república amb institucions radicalment democràtiques del mateix tipus que les de la Comuna” [9].

No obstant, aquella forma “a la fi descoberta” de la qual parlés Marx anava molt més allà d’aquestes lectures. La Comuna va saber desplegar un nou principi democràtic irreductible a les diferents concepcions liberals i republicanes de la democràcia, fins i tot de les versions més radicals d’aquesta última. En què va consistir la seva gran innovació històrica i quines lliçons estratègiques va plantejar realment la Comuna de París? Vegem.

Una democràcia d’una altra classe

Per a començar cal dir que la Comuna no era un organisme parlamentari, i això per diversos motius. Com assenyala Marx, es tractava d’una “corporació de treball”, executiva i legislativa al mateix temps. És a dir, la Comuna executa les pròpies mesures que resol democràticament. Rebutja en la pràctica la idea de “pesos i contrapesos” (checks and balanços) amb la qual la democràcia capitalista busca interposar successives “tanques de contenció” a la iniciativa popular. Si Montesquieu veia en la separació de poders la condició per a la llibertat (burgesa), la reassegurança democràtica en la Comuna està posat en què tots els consellers municipals són responsables directament davant els seus electors i revocables per ells en tot moment. El mateix per als funcionaris judicials que “havien de perdre aquella fingida independència que només havia servit per a disfressar la seva abjecta submissió als successius governs” [10], i passar a ser electius, responsables i revocables.

Marx veia en l’organització a través de consellers electes i revocables pels districtes en els quals es dividia París un “breu esbós d’organització nacional” que per la seva breu existència la Comuna no va arribar a projectar a nivell nacional. Deia que “la Comuna hauria de ser la forma política que revestís fins al llogaret més petit del país […] Les comunes rurals de cada districte administrarien els seus assumptes col·lectius per mitjà d’una assemblea de delegats en la capital del districte corresponent i aquestes assemblees, alhora, enviarien diputats a l’Assemblea Nacional de Delegats de París, entenent-se que tots els delegats serien revocables en tot moment i es trobarien obligats pel mandat impératif (instruccions) dels seus electors” [11]. Com assenyalés Robin Blackburn [12], no és difícil notar en aquest èmfasi de Marx un ressò de les tesis de Rousseau, no obstant, la Comuna no era per a l’autor del capital l’expressió d’una “voluntat general” sinó el producte mateix de la lluita de classes, “fruit de la lluita de la classe productora contra la classe apropiadora”.

Això s’evidenciava, d’una banda, en què la majoria dels membres de la Comuna “eren, naturalment, obrers o representants reconeguts de la classe obrera” [13]. De fet, amb la invasió prussiana i les successives insurreccions, la burgesia havia fugit de París, convertint-se en un territori dominat per la classe treballadora, juntament amb artesans, comerciants, sectors de la petita-burgesia urbana. Coherent amb això la Comuna va eliminar els privilegis dels funcionaris i va imposar que tots els seus membres cobrin un salari obrer. Amb aquestes i moltes altres mesures com la separació de l’Església i l’Estat, l’expropiació dels béns eclesiàstics, l’educació gratuïta i laica, etc., la Comuna “va dotar a la República d’una base d’institucions realment democràtiques”. Però, agregava Marx, “ni el govern barat, ni la ‘veritable República’ constituïen la seva meta final, no eren més que fenòmens concomitants” [14].

La Comuna era una forma política “que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball”. Sense això, segons Marx, hauria estat “una impossibilitat i una impostura”, ja que “la dominació política dels productors és incompatible amb la perpetuació de la seva esclavitud social” [15]. Així, en la seva curta existència, la Comuna va expropiar i va sota baix control dels seus treballadors les fàbriques i tallers que havien tancat, o que els seus patrons havien abandonat, o simplement aquelles on els capitalistes paraven la producció com a forma de resistència; ho va fer sense atorgar cap indemnització. Va abolir el treball nocturn per als forners, les “multes” que els burgesos solien imposar-los als obrers com a sanció arbitrària per a disminuir el salari, etc. També, va condonar pagaments de lloguers i va decretar l’ajornament del pagament de deutes per tres anys i va cancel·lar els interessos, qüestió que va alleujar la situació econòmica de la petita burgesia.

Gran part de les visions que contraposen la Comuna de París als soviets de la Revolució d’Octubre del ‘17 veuen en la primera aquella “veritable República” que ve a democratitzar “fins al final” les institucions parlamentàries, però passen per alt l’essencial de la seva novetat històrica. La Comuna va deixar plantejat un principi oposat al de la democràcia burgesa. Aquesta última, a través del sufragi universal cada tants anys, es proclama expressió de la “voluntat popular” mentre busca mantenir atomitzada a la població en general –i a la classe treballadora en particular– i separar a les masses del govern de l’Estat mitjançant diversos mecanismes (reconeixement purament formal de les llibertats polítiques, divisió de poders legislatiu i executiu, impossibilitat de revocar mandats, no elecció del poder judicial, privilegis dels funcionaris, entre molts altres). Aquesta forma, permet al govern d’una minoria, la burgesia, apuntalar –amb major o menor èxit– la seva hegemonia.

La Comuna parteix del principi oposat: augmentar al màxim la incorporació de les masses al govern efectiu de l’Estat. Com deia Marx: “En comptes de decidir una vegada cada tres o sis anys quins membres de la classe dominant havien de ‘representar’ al poble en el parlament, el sufragi universal hauria de servir al poble organitzat en comunes, com el sufragi individual serveix als patrons que busquen obrers i administradors per als seus negocis” [16]. D’allí que es constituís en una “corporació de treball” i articulés tota una sèrie de mecanismes (garantia material dels drets polítics, fusió del poder legislatiu i executiu, revocabilitat, fi dels privilegis dels funcionaris, elecció i participació popular dels tribunals, etc.) perquè el poble treballador governi en el sentit més ampli del terme: definint el rumb polític així com l’econòmic de la societat sense detenir-se enfront de les prerrogatives del capital.

Per descomptat, totes les mesures van ser considerades per la gran burgesia com a mostra del més abjecte despotisme. I així, no van descansar fins a poder passejar-se entre els cadàvers dels 25 o 30.000 comuners i comuneres assassinats després de la derrota. No obstant, la Comuna no va tenir contra els capitalistes ni una desena part de la implacabilitat que aquests van mostrar contra ella. Aquesta havia estat una de les crítiques de Marx, qui va qüestionar la negativa de la direcció del moviment a marxar sobre el refugi del govern burgès a Versalles, a pocs quilòmetres de París, i derrotar-lo definitivament, així com la negativa a prendre el Banc de París i fer-se de les reserves d’or de França. I aquí arribem a un dels punts estratègics centrals relegats en les teories de la “democràcia pura”.

La Comuna i la revolució

La Comuna va fer un intent de destruir fins als fonaments l’aparell de l’Estat burgès, burocràtic, judicial, militar i policíac, substituint-lo amb una organització autònoma de les masses obreres [17]. Així, una de les seves primeres mesures va ser abolir l’exèrcit permanent i substituir-lo pel poble en armes. Però aquest decret venia a sancionar una situació de fet. El poder a París ja estava en mans del poble en armes, i va ser aquesta la base per al sorgiment de la Comuna. Aquí són necessàries algunes referències històriques [18]. L’emergència de la Comuna està indissolublement lligada a la guerra franc-prussiana. Al juliol de 1870, l’emperador Napoleó III [19] declarava la guerra a Prússia i dues setmanes després capitulava a Sedan i abdicava. Li va seguir una insurrecció el 4 de setembre. Es va instaurar la Tercera República i el poder va quedar en mans d’una majoria que reunia monàrquics i republicans amb Adolphe Thiers al capdavant. Paral·lelament, s’anirà articulant un doble poder entorn dels batallons de la Guàrdia Nacional que es negava a lliurar les armes. Quan Thiers pretén obligar-los a fer-ho, el poble de París amb les dones al capdavant protagonitza una nova insurrecció el 18 de març de 1871. El govern de Thiers fuig a Versalles i el poder queda en mans del Comitè Central de la Guàrdia Nacional.

És en aquest context, amb París assetjada per les forces prussianes, amb Thiers a pocs quilòmetres preparant la contraofensiva, s’organitzen el 26 de març les eleccions a la Comuna de París. El dia 30 del mateix mes, el Comitè Central de la Guàrdia Nacional que fins llavors havia exercit el govern dimiteix en favor de la Comuna, i aquesta declara a la Guàrdia Nacional com a única força armada i crida a enrolar-se en ella a tots els ciutadans capaços d’empunyar les armes. Aquest fet tanca un problema estratègic fonamental. El mateix va cobrar especial actualitat després de la Revolució russa de 1917 quan la Comuna ja no era només una gran inspiració revolucionària o un input per a la teoria de l’Estat marxista –enfront dels qui en la II Internacional havien intentat “agiornarla” en forma reformista– sinó un registre viu de problemes estratègics de vida o mort per a la revolució, que dirigents com Lenin o Trotsky podien ara llegir a la llum de la seva pròpia experiència. També aquest debat és posat en primer pla pels qui, com Kautsky, buscaven interpretar la Comuna per a anar contra els bolxevics i el poder dels soviets.

Un dels punts centrals de Kautsky era el següent:

Una vegada constituïda la Comuna –deia–, el Comitè Central [de la Guàrdia Nacional] li va lliurar el seu poder el 28 de març. Sí, fins i tot va semblar dissoldre’s per complet. Però la Comuna no va insistir, per la qual cosa va continuar funcionant sota la Comuna com a part del seu aparell militar. […] el Comitè Central mai va tractar d’interferir amb el principi que els triats per sufragi universal han de tenir el poder suprem. Mai va pretendre que tot el poder recaigués en els consells de treballadors i soldats, és a dir, en el present cas, en el comitè central dels batallons de treballadors. En aquest punt, la Comuna de París era exactament el contrari de la República Soviètica de Rússia. I, no obstant això, Friedrich Engels va escriure el 18 de març de 1891, en el vintè aniversari de la Comuna de París: “Senyors, volen saber com és la dictadura del proletariat? Mireu la Comuna de París. Aquesta va ser la dictadura del proletariat”. Es pot veure que Marx i Engels de cap manera van entendre aquesta dictadura com l’abolició del sufragi universal, igual o la democràcia en general [20].

Aquest tipus de raonament parteix d’una sèrie de sofismes que en més d’un sentit han fet escola. En primer lloc, el caràcter democràtic de la Comuna era irreductible al concepte miserable de “democràcia formal” o “procedimental”, i fins i tot al de l’anomenada “democràcia substantiva”. Consistia justament a ser “la forma política a la fi descoberta” per a l’alliberament del poble treballador. En termes de la democràcia formal, la “il·legalitat” de la Comuna era gairebé absoluta, major fins i tot, es podria dir, que la dels soviets russos abans d’Octubre de 1917. El que fos triada per sufragi universal no excloïa el fet molt més important que la Comuna havia sorgit de la insurrecció contra el govern nacional de Thiers. Poc abans, el 8 de febrer de 1871, les eleccions –per sufragi universal– a l’Assemblea Nacional havien donat un aclaparador triomf als sectors monàrquics gràcies al vot pagès. Alhora, les primeres mesures de la Comuna havien estat acabar amb la conscripció i l’exèrcit permanent (nacional). En termes de democràcia formal era la dictadura de París (obrera) sobre la nació pagesa [21].

Partint d’aquesta situació, la Comuna va buscar guanyar com a aliats als pagesos. Com assenyalava Marx, “la Comuna tenia tota la raó quan deia als pagesos: ‘El nostre triomf és la vostra única esperança’” [22]. Existien tota una sèrie de problemes vitals “que només la Comuna era capaç de resoldre –i que al mateix temps estava obligada a resoldre–, en favor dels pagesos, a saber: el deute hipotecari, que pesava com un malson sobre la seva parcel·la; el prolétariat foncier (el proletariat rural), que creixia constantment, i el procés de la seva expropiació d’aquesta parcel·la, procés cada vegada més accelerat en virtut del desenvolupament de l’agricultura moderna i la competència de la producció agrícola capitalista” [23]. Marx opinava que el proletariat parisenc podia guanyar-se al pagès, “que tres mesos de lliure contacte del París de la Comuna amb les províncies bastarien per a desencadenar una revolta general de pagesos”, i d’aquí la pressa de Thiers “per establir el bloqueig policíac de París per a impedir que l’epidèmia es propagués” [24].

La Comuna hauria necessitat més temps i no va aconseguir obtenir-lo. La pregunta estratègica clau és per què?, o dit en altres termes, com va administrar el seu temps la direcció de la Comuna? i què podria haver fet per a ampliar-ho? Trotsky, amb l’experiència que li donava haver dirigit la insurrecció de Petrograd i la guerra civil, va assajar una resposta. Va sostenir que el Comitè Central de la Guàrdia Nacional era, de fet, un “Consell de Diputats dels obrers armats i de la petita burgesia”, ja que havia estat triat directament per les masses revolucionàries. Però el 18 de març, després dels primers èxits, va caure en la indecisió. Una vegada que no havia detingut al govern permetent-li que fugi a Versalles era necessari preparar sense demora l’atac a la caserna de la contrarevolució (recomanació compartida amb Marx), enviar destacaments a treballar sobre les tropes desmoralitzades de Thiers buscant dividir-les, manar emissaris a l’interior, etc. Però en el seu lloc, diu Trotsky: “El comitè central va imaginar eleccions ‘legals’ a la Comuna. Va entaular converses amb els regidors de París per a cobrir-se, per la dreta, amb la ‘legalitat’”. I agrega que si al mateix temps “hagués preparat un violent atac contra Versalles, les converses amb els edils haguessin significat una astúcia militar plenament justificada i d’acord amb els objectius. Però en realitat, aquestes converses es van mantenir per a intentar que un miracle evités la lluita” [25].

Així, Trotsky extreu la conclusió inversa a la de Kautsky. El proletariat de París necessitava ser conscient que es trobava en una ciutat assetjada (per les tropes de Bismarck) i amb la contrarevolució reagrupant-se a pocs quilòmetres. Per a guanyar el temps per a barallar l’hegemonia sobre les masses pageses necessitava consolidar el seu poder. Però li va faltar un partit de combat, que s’hagués preparat per a la revolució, que hagués tingut l’audàcia per a passar a l’ofensiva.

Glorificant a la democràcia de la Comuna –deia Trotsky– i acusant-la al mateix temps per haver mancat d’audàcia referent a Versalles, Kautsky no comprèn que les eleccions comunals que es van efectuar amb la participació en doble sentit dels alcaldes i diputats "legals", reflectien l’esperança de la conclusió d’un acord pacífic amb Versalles. Aquest és, no obstant això, el fons de les coses. Els directors volien una aliança, no la lluita. Les masses no havien esgotat encara les seves il·lusions […]. A tot això es deia "democràcia" [26].

En aquest mateix sentit, estratègies “legalistes” com la defensada per Kautsky van portar a la socialdemocràcia alemanya primer a plegar-se al govern imperial en la Primera Guerra Mundial, després a la derrota/desviament de la revolució alemanya de 1918-19, i a mig termini van aplanar l’ascens –incloent la via electoral per “sufragi universal” [27]– d’Hitler al poder.

La Comuna, el programa democràtic-radical i els soviets

Després de la Comuna i especialment a partir del segle XX, les estructures sociopolítiques d’Europa i els països centrals es van complicar. Davant l’emergència del moviment obrer es van articular noves formes de bonapartisme –inclosa la seva variant més agressiva, el feixisme– i formes més sofistiques de democràcia burgesa, on la “ampliació” de l’Estat –i com a part d’ella la estatizació i burocratització de l’organitzacions del moviment de masses– permetia ocupar els espais que havia deixat desguarnits la democràcia liberal tradicional i “organitzar” el consens en lloc de “esperar-lo”. Com assenyalés Perry Anderson, “la forma general de l’Estat representatiu, la democràcia burgesa, és en si mateixa el principal forrellat ideològic del capitalisme occidental” [28]. Aquestes seran qüestions claus en un escenari “occidental” molt diferent al que havien enfrontat els revolucionaris a Rússia.

Així, la preparació política que havia estat absent en la Comuna, incloïa entre altres qüestions [29] combatre aquelles il·lusions legalistes en els mecanismes de la democràcia burgesa. En aquest aspecte, Trotsky recupera en forma nova el programa democràtic-radical de la Comuna com a part d’un programa transicional per a la lluita pel poder dels treballadors. La formulació més il·lustrativa la realitza en 1934 en “Un programa d’acció per a França”, enfront de la mateixa Tercera República que s’havia fundat sobre la sang dels comuners. Davant els treballadors que es plantejaven defensar a la democràcia burgesa contra els atacs de la dreta feixista i bonapartista, formulava el següent diàleg:

Som, doncs, ferms partidaris de l’Estat obrer-pagès, que arrencarà el poder als explotadors. El nostre primordial objectiu és el de guanyar per a aquest programa a la majoria dels nostres aliats de la classe obrera. Mentrestant, i mentre la majoria de la classe obrera continuï secundant-se en les bases de la democràcia burgesa, estem disposats a defensar tal programa dels violents atacs de la burgesia bonapartista i feixista. No obstant, demanem als nostres germans de classe que adhereixen al socialisme "democràtic", que siguin fidels a les seves idees: que no s’inspirin en les idees i els mètodes de la Tercera República sinó en els de la Convenció de 1793 [30].

D’aquesta manera, part de constatar els diferents objectius entre els comunistes i els treballadors socialdemòcrates per a aixecar un programa transicional que inclogui la defensa de la democràcia burgesa contra els atacs de la burgesia darrere del front únic entre tots dos sectors del moviment obrer. A continuació contraposa els mètodes revolucionaris als parlamentaris per a portar-ho endavant, i després adapta com a programa el de la pròpia Comuna de París:

A baix el Senat, elegit per vot limitat, i que transforma el poder del sufragi universal en mera il·lusió! A baix la presidència de la República, que serveix com a ocult punt de concentració per a les forces del militarisme i la reacció! Una assemblea única ha de combinar els poders legislatiu i executiu. Els seus membres serien triats per dos anys, mitjançant sufragi universal de tots els majors de divuit anys, sense discriminacions de sexe o de nacionalitat. Els diputats serien electes sobre la base de les assemblees locals, constantment revocables pels seus constituents i rebrien el salari d’un obrer especialitzat [31].

Trotsky reafirma el plantejament assenyalant que “una democràcia més generosa facilitaria la lluita pel poder obrer”.

Però quina relació tenia això amb la decidida defensa dels soviets (o consells) que havia encarat en la polèmica contra Kautsky? El raonament era el següent: la lluita per la constitució d’organismes soviètics és fonamental per a la revolució [32], com a òrgans de la insurrecció i com a bastimentada de la democràcia obrera en dictadura del proletariat. Però, els soviets (consells) són organismes de front únic de masses, i quina era la condició per a poder constituir el front únic? La unitat d’acció amb la majoria dels obrers que confiaven en la democràcia burgesa i volien defensar-la contra l’avanç del feixisme. Què els proposa Trotsky? Defensar la democràcia burgesa contra els atacs de la pròpia burgesia, però no amb els mètodes parlamentaris sinó amb els de la lluita de classes, no sota les banderes del règim decadent de la Tercera República sinó sota les de la democràcia radical. Aquesta articulació permetia establir un pont transicional entre la consciència reformista de les masses obreres i la preparació de les condicions per a l’ofensiva revolucionària (insurrecció). No solament perquè feien possible l’avanç del front únic obrer per a enfrontar a la burgesia sinó perquè a través d’aquesta acció comuna en la lluita de classes possibilitava la conquesta de la majoria per part dels revolucionaris per a la lluita per un govern del poble treballador.

Amb aquest plantejament, Trotsky assenyalava una alternativa enfront de la idea kautskiana de “defensa passiva” darrere d’una “democràcia pura” que mai en la història va existir. Si en 1871 les il·lusions legalistes es van traduir en la indecisió de la Comuna, mentre que la contrarevolució va respondre amb la massacre a gran escala que va ser el baptisme de foc de la “democràtica” Tercera República francesa, en la dècada de 1930 l’estratègia legalista de col·laboració de classes del Front Popular (entre el Partit Comunista, el Socialista i el Radical) va portar a la Tercera República a un final tan ignominiós com el seu origen. Després dels acords de Munic (1938) del govern d’Édouard Daladier [33] amb Hitler, per a 1940 els nazis envaeixen França, la burgesia francesa es rendeix ràpidament i posa en peus en els territoris no-ocupats el règim col·laboracionista nazi de Vichy, encapçalat pel mariscal Pétain. Més de mig segle després, Daladier va portar fins al final l’obra de Thiers i Hitler la de Bismarck. Així va morir la Tercer República.

Un nou principi democràtic

En els 150 anys que ens separen de la Comuna de París, malgrat l’extensió a les més diverses latituds de la democràcia burgesa, amb el seu concepte miserable de democràcia mai va poder respondre al qüestionament de la Comuna. Com assenyalés Antonio Gramsci:

... podríem escriure una sèrie d’articles titulats "Buscant la democràcia", i demostrar que la democràcia mai ha existit. I de fet, si la democràcia significa […] el govern de les masses populars, expressat a través d’un Parlament triat per sufragi universal, llavors en quin país ha existit alguna vegada un govern que compleixi amb aquest criteri? […] Fins i tot a Anglaterra, pàtria i bressol del règim parlamentari i de la democràcia, el Parlament està flanquejat en governar per la Cambra dels Lords i la Monarquia. Els poders de la democràcia són, en realitat, nuls. [ … ] I potser existeix la democràcia a França? Al costat del Parlament existeix a França el Senat, que no és triat per sufragi universal sinó per dos nivells d’electors que al seu torn són només parcialment una expressió del sufragi universal; i també existeix la institució del President de la República [34].

Conclou Gramsci en to irònic que aquestes institucions existeixen justament “per a moderar els possibles excessos del Parlament triat per sufragi universal” [35].

No seria molt difícil multiplicar aquest tipus d’exemples que arriben fins a l’actualitat. Sense anar més lluny, la principal democràcia capitalista del món, els EUA, és un mostrari cada vegada més palès dels mecanismes als quals es referia Gramsci. Al capdavant del sistema representatiu hi ha una institució presidencial bonapartista que ni tan sols és electa pel vot directe, sinó per un “col·legi electoral”. Un sistema bipartidista gairebé inexpugnable, que estableix innombrables restriccions que fan gairebé legalment impossible qualsevol nou partit nacional. Un federalisme que permet retallar drets electorals a nivell de cada estat i organitzar les eleccions com desitgin (distribució arbitrària de caselles de votació, “supressió” de votants, disseny arbitrari de districtes). Més de 21 milions de ciutadans que no compten amb els documents que se’ls exigeixen per a votar. Un Senat oligàrquic i un poder judicial conformat per una casta vitalícia com poder “contramayoritario”, que conformen el sistema de “checks and balanços”, com a part dels innombrables mecanismes per a garantir la separació entre “el govern” i les masses populars.

No obstant, des de la derrota de l’ascens de la lluites de classes dels anys ’70, i més encara després de la desfeta dels Estats obrers burocràtics i la “fi de la història”, va venir a imposar-se el postulat que la democràcia burgesa era l’única democràcia possible. A Llatinoamèrica aquest axioma va ser especialment difós a la sortida de les dictadures que van travessar la regió i a l’Argentina en particular va acompanyar un transformisme generalitzat de la intel·lectualitat a l’hora de bandejar la perspectiva de la revolució. Aquella concepció d’una democràcia “pura” sense contingut de classe permea fins avui als corrents de l’autodenominat “socialisme democràtic” o que postulen la idea d’una “democràcia fins al final”. Però com bé ho ha mostrat el desenvolupament del neoliberalisme, la democràcia “pura” no existeix, les seves diverses formes són indissociables de la classe la dominació de la qual expressen. Avui l’estrenyiment de les bases per a l’hegemonia burgesa marca la proliferació d’elements de crisis orgàniques en les més diverses latituds. Les tendències autoritàries i bonapartistes són moneda corrent, així com la lluita de classes que, si bé encara en forma de revoltes, vam veure desenvolupar-se des del 2018 amb les Armilles Grogues a aquesta part.

En aquest marc, l’actualitat i l’originalitat de la Comuna consisteix justament a haver desplegat un nou principi democràtic, que es desenvoluparia dècades després en els soviets russos, primer en 1905, i després en 1917 de manera molt més àmplia arribant al poder de la mà dels bolxevics; els mateixos soviets que l’stalinisme va haver de suprimir per a imposar la dictadura de la burocràcia. Aquella “tendència cap a la comuna” a la qual temia Nietzsche, sense arribar a un govern obrer, va sorgir amb major o menor desenvolupament en la majoria dels processos revolucionaris baix diferents noms, des dels Räte alemanys, passant pels Shoras iranians, fins als Cordons Industrials xilens; fins i tot poden reconèixer-se elements d’ella en les Coordinadores interfabrils del ‘75 a l’Argentina. Així també va haver d’enfrontar a nous i vells enemics, en molts casos va ser ofegada per les burocràcies del moviment de masses, o aixafada per la contrarevolució, o una combinació d’ambdues. D’allí la importància, de cara als nous desenvolupaments de la lluita de classes, d’articular les vies per a l’emergència de la classe treballadora com a subjecte fent saltar per l’aire l’estructura burocràtica que s’erigeix sobre el moviment obrer i de masses, i desplegar la força necessària per a la construcció d’un partit revolucionari de combat.

Des de la Comuna a aquesta part, ha passat molta aigua sota el pont, no obstant, amb els seus dos mesos d’existència, juntament amb les lliçons estratègiques que va deixar, va mostrar la potència de la creativitat de les masses treballadores, la seva capacitat per a forjar noves institucions pròpies de poder i la perspectiva d’organitzar la societat sobre noves bases. Passat un segle i mig, parafrasejant a Lenin, no es tracta de “honrar de paraula” la Comuna sinó de lluitar per a completar la seva obra.

NOTES

[1] Nietzsche, Friedrich, El nacimiento de la tragedia, Buenos Aires, Alianza Editorial, 2007, p. 147.

[2] Nietzsche, Friedrich, La genealogía de la moral. Tratados I i II, Valencia, Universitat de València, 1995, p. 43.

[3] Lenin, V. I., “Tesis e informe sobre la democracia burguesa y la dictadura del proletariado.

[4] Marx, Karl, La guerra civil en Francia. Ha sigut publicat prr Ediciones IPS en la compilació: Marx, Karl i Friedrich, Engels, Revolución, Bs. As., 2018.

[5] Marx, Karl i Engels, Friedrich, “Pròleg [a l’edició alemanya de 1872]”, en Manifiesto Comunista, Bs. As., Ediciones Herramienta, 2008, p. 74.

6] Poulantzas, Nicos, Estado, poder y socialismo, Madrid, Siglo XXI, 1980, p. 309. Cfr. “El Estado y la transición al socialismo”, entrevista realitzada a Nicos Poulantzas per Henri Weber. Veure també: Gutiérrez, Gastón i Varela, Paula, “Poulantzas, la democracia y el socialismo” (Ideas de Izquierda N.° 19, mayo 2015).

[7] Artous, Antoine, Marx, l’État, et la politique, París, Syllepse, 1999, p. 266. Per una crítica dels plantejaments d’Artous veure Cinatti, Claudia i Albamonte, Emilio, “Más allá de la democracia liberal y el totalitarismo”.

[8] Artous, Antoine, “Democracia y emancipación social (II)”, Vientosur, 24/4/2005. Tant en el cas de Poulantzas como en el d’Artous –com previament en Kautsky– se tratava de fundamentar l’abandonament del concepte de “dictadura del proletariado”. El primer acompanyant l’agiornamient social-demòcrata dels PC amb l’’“eurocomunisme”, el segon el gir cap a l’“anti-neoliberalisme” o “anticapitalisme” en general de l’ex Liga Comunista Revolucionaria (LCR) francesa.

[9] Lih, Lars, “Kautsky y Lenin sobre la república y el Estado”, Sin Permiso, 19/5/2013.

[10] Marx, Karl, La guerra civil en Francia.

[11] Ídem.

[12] Blackburn, Robin, “Marxism: Theory of proletarian revolution”.

[13] Marx, Karl, ob. cit.

[14] Ídem.

[15] Ídem.

[16] Ídem.

[17] Cfr. Lenin, V. I., ob. cit.

[18] En el text de Christian Castillo que vam publicar en aquesta mateixa edició de Ideas de Izquierda hi ha analitzatz els aconteixaments, aquí ens limitem a assenyalar alguns indispensables per a la nostra argumentació.

[19] El nebot de Napoleón Bonaparte que s’havia fet amb el poder després de la derrota de la revolució de 1848.

[20] Kautsky, Karl, Terrorismo y comunismo, Madrid, Biblioteca Nueva, s/f, pp. 96-97.

[21] Cfr. Trotsky, León, Terrorismo y comunismo, Madrid, Fundación Federico Engels, 2005.

[22] Marx, Karl, La guerra civil en Francia, ob. cit.

[23] Ídem.

[24] Ídem.

[25] Trotsky, León, “Lecciones de la Comuna".

[26] Trotsky, León, Terrorismo y comunismo, ob. cit., p. 96.

[27] “El ejército político de Hitler –decía Trotsky– está compuesto de funcionarios, tenderos, empleados, comerciantes, campesinos y todas las clases intermedias y vacilantes. Desde el punto de vista de la conciencia social, son polvo. Es paradójico que Hitler, con todo su antiparlamentarismo, sea mucho más fuerte en el plano parlamentario que en el social. El polvo fascista sigue siendo polvo después de cada elección” (Trotsky, León, “La victoria de Hitler”, Escritos de León Trotsky 1929-1940 [CD], Libro 3, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2000).

[28] Anderson, Perry, Las antinomias de Antonio Gramsci, Barcelona, Fontamara, 1981, p. 49.

[29] Algunes d’elles les hem desenvoluptat en un artículo recent, veurer: Albamonte, Emilio y Maiello, Matías, “Trotsky, Gramsci y la emergencia de la clase trabajadora como sujeto hegemónico”.

[30] Trotsky, León, “Un programa de acción para Francia”, en ¿Adónde va Francia?, Bs. As., Ediciones IPS, 2013, p. 34. El contrast que fa Trotsky es entre la III República francesa, que va abarcar des de la caiguda de Napoleón III (1870) fins la derrota de França per part d’Alemanya en la Segona Guerra Mundial (1940) com la expresió máxima de la corrupció i la hipocresia burgeses, i la Gran Revolució Francesa, quan la burgesia era encara revolucionaria, en particular amb el seu punt més alt en la Convenció de 1793.

[31] Ibídem, p. 34

[32] Señala Trotsky que: “Mientras que el régimen parlamentario, hasta en la época de su desarrollo ‘pacífico’ y seguro, no refleja más que groseramente el estado de espíritu del país y en los días de tempestades revolucionarias pierde por completo la facultad de seguir la lucha y la evolución de la convivencia política, el régimen de los Sóviets establece un contacto infinitamente más estrecho, más orgánico, más honrado, con la mayoría de los trabajadores. Su característica más importante no es reflejar estáticamente la mayoría, sino formularla dinámicamente” (Trotsky, León, Terrorismo y comunismo, ob. cit., p. 60).

[33] Édouard Daladier (1884-1970), dirigent del Partit Radical francés, asumeix el govern després de que deixa l’escena el govern del Front Popular en abril de 1938.

[34] Gramsci, Antonio, “The peasants and the dictatorship of the proletariat” (septiembre 1926). En una tónica similar, debatiendo sobre la democracia en Inglaterra, Trotsky se preguntaba retóricamente: “¿Qué es la democracia política y dónde comienza? […] ¿Se puede, por ejemplo, llamar democracia a un país monárquico con una Cámara alta? ¿Está permitido recurrir a la violencia para abolir esas instituciones? […] ¿Qué es la Cámara de los Comunes? ¿Puede ser calificada de democrática aunque solo sea desde el punto de vista formal? De ningún modo. Elementos importantes del pueblo están privados del derecho al voto. Las mujeres no votan sino solo a partir de los 30 años y los hombres desde los 21. […] Por otra parte, las circunscripciones electorales están preparadas en Inglaterra con tanta perfidia, que se necesita doble número de votos para elegir un diputado obrero […]. De este modo, el actual parlamento inglés constituye la más escandalosa burla de la voluntad del pueblo, aun entendiéndola en el sentido de la democracia burguesa” (Trotsky, León, ¿Adónde va Inglaterra? Europa y América, Buenos Aires, Ed. El Yunque, 1974, pp. 98-99).

[35] Per una anàlisi sintètic pero sistemàtic de Gramsci sobre l’evolución del parlamentarisme des del jacobinisme fins les múltiples restriccions que es van desenvolupant per a limitar-lo, Cfr. Gramsci, Antonio, “El jacobinismo al revés de Charles Maurras” (Q1, §48), a Cuadernos de la Cárcel, Tomo 1, México, Ediciones Era, 1981, pp. 123 y ss.




temes relacionats

Karl Kautsky   /    Democràcia   /    León Trotsky   /    Comuna de París   /    Història   /    Teoría marxista   /    Cultura

Comentaris

Comentar