A principis de desembre de 1935, la cambra de diputats de França havia aprovat una llei de dissolució de les organitzacions paramilitars. Encara que era evident que la llei podia aplicar-se tant contra els feixistes com contra les organitzacions d’autodefensa obrera, els diputats estalinistes i socialistes van votar a favor d’aquesta.
Poc després, seguint l’exemple de França, també Holanda va adoptar una mesura similar. El govern de coalició de dreta, presidit pel primer ministre Hendrik Colijn, va presentar un projecte de llei d’il·legalització dels cossos de defensa especials.
El diputat Henricus Sneevliet, del Partit Socialista Revolucionari holandès, li consulta a León Trotsky la seva opinió sobre aquest tema. El revolucionari rus, llavors exiliat producte de la persecució estalinista, respondrà amb una missiva coneguda com a "Carta sobre Holanda" en la qual insta els trotskistes holandesos a oposar-se enèrgicament al projecte de Colijn [1], suggerint-los arguments i inclusivament esmenes per a combatre la posició de socialdemòcrates i estalinistes. Sneevliet era llavors diputat en la cambra baixa del parlament bicameral holandès. El maig de 1936 ell i els tres diputats comunistes van votar en contra del projecte, que igualment va ser aprovat i va entrar en vigor al setembre, després de ser aprovat per la cambra alta.
Et pot interessar: La democràcia burgesa i la lluita contra el feixisme
"La lluita contra el feixisme, la defensa de les conquestes de la classe obrera en el marc de la democràcia en degeneració pot convertir-se en una poderosa realitat -escriu Trotsky-, atès que li brinda a la classe obrera la possibilitat de preparar-se per a les lluites més grans i d’armar-se parcialment. Els dos últims anys a França, a partir del 6 de febrer de 1934, els han brindat a les organitzacions obreres una oportunitat excepcional (que potser no es repeteix gaire aviat) per a mobilitzar al proletariat i a la petita burgesia cap a la revolució, crear una milícia obrera, etcètera. Aquesta oportunitat inestimable és producte de la democràcia, de la seva decadència, de la seva evident incapacitat per a mantenir l’"ordre" mitjançant els vells mètodes, i del perill igualment evident que amenaça a les masses treballadores. Qui no aprofiti aquesta situació, qui anomeni a l’’estat’, és a dir, a l’enemic de classe, a ’actuar’, ven la pell del proletariat a la reacció bonapartista."
"Per consegüent -continua Trotsky- hem de votar en contra de totes les mesures que enforteixin a l’estat capitalista-bonapartista, encara que es tracti de mesures que puguin causar-los molèsties temporals als feixistes. Els socialdemòcrates i els estalinistes naturalment diran que defensem als feixistes contra el Pare Colijn (...) No obstant això, podem presentar unes certes esmenes que, en ser rebutjades, li mostraran clarament a tots els obrers que el que està en joc no són els darreres feixistes, sinó la pell del proletariat. Per exemple: 1) Aquesta llei no afectarà sota cap circumstància als piquets obrers, encara que es vegin obligats a actuar contra els esquirols, feixistes i altres elements; 2) els sindicats i les organitzacions polítiques de la classe obrera es reserven el dret de construir i armar organitzacions d’autodefensa davant el perill feixista. L’estat es compromet a ajudar a aquestes organitzacions lliurant-los, a la seva comanda, armes, municions i suport financer."
"En un parlament aquestes mocions sonen una mica rares -prossegueix Trotsky-, i les seves excel·lències els estadistes (i els falsaris estalinistes) les consideraran "escandaloses". Però el comú dels obrers, tant en el NAS com en els sindicats reformistes, les considerarà perfectament justificades [2]. Per descomptat que suggereixo aquestes esmenes únicament com a exemple. Potser poden elaborar-se fórmules millors i més precises. S’atreviran els senyors socialdemòcrates i estalinistes a negar el seu suport, o inclusivament a votar en contra? Encara que votin a favor, les mocions seran rebutjades i llavors quedarà absolutament clar per què votem en contra de la moció del govern en el seu conjunt; i tenim l’obligació de votar en contra sense la menor vacil·lació, per les raons exposades més amunt (encara que el bloc parlamentari de Colijn resolgui que la nostra moció no es pot discutir, argumentant que s’aplica únicament a la tècnica propagandística i no a l’essència de la qüestió)."
La missiva de Trotsky conclou: "Hem de prendre mesures enèrgiques contra els métodes intel·lectuals ’antifeixistes’ abstractes que solen infiltrar-se en les nostres files. L’antifeixisme’ no és res, és un concepte buit que empren els estalinistes per a encobrir les seves martingales. En nom de l’antifeixisme’ van instituir la col·laboració de classes amb els radicals. Molts camarades nostres van voler donar suport al ’Front Popular’, és a dir, la col·laboració de classes, de la mateixa forma en què donem suport al front únic, és a dir, la política de separar al proletariat de les altres classes. En nom de l’antifeixisme’, partint de la consigna absolutament falsa ’del Front Popular al poder’, van encara més lluny i declaren que estan disposats a fer costat al bonapartisme -perquè el vot en favor del projecte de llei ’antifeixista’ de Colijn, no és sinó un suport directe al bonapartisme."
Quin diferent l’enfocament de Trotsky i els bolxevics leninistes enfront dels socialdemòcrates i estalinistes que en els trenta capitulaven a la burgesia impulsant els fronts populars i fins secundant-se en el bonapartisme per a enfrontar a les bandes paramilitars feixistes.
Però encara més enfront de l’actitud dels seus homòlegs actuals, Podemos i Esquerra Unida -encara que siguin una versió degradada i caricaturesca- que, enfront d’una extrema dreta embravida, que té elements fascistitzants, però està lluny de configurar encara un moviment feixista, ja capitulen a l’estat imperialista espanyol situant-se en un camp comú "democràtic" amb el PSOE, Cs, el PP i fins a la monarquia!
Com va escriure Marx, "La història ocorre dues vegades: la primera vegada com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa".
[1] Hendrik Colijn (1869-1944), primer ministre d’Holanda en 1925-26 i 1933-39. Encapçalava el Partit Antirevolucionari (aquí es tracta de la Revolució Francesa), organització burgesa protestant amb una certa base en la classe obrera i en la petita burgesia. Trotsky el tracta irònicament de "pare", el nom que dóna la premsa burgesa holandesa als polítics burgesos molt populars.
[2] NAS (Organització Nacional Laborista): petita organització sindical d’esquerra presidida per Sneevliet.
