A tocar de la Diada de l’11 de setembre d’aquest 2022, tota l’actualitat mediàtica i, sobretot, el full de ruta dels partits que formen el govern de la Generalitat, ERC i Junts, passen en aquests dies per si el president Aragonès i els demés membres d’Esquerra participaran o no de la manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana.

La "polèmica", arribava després que la mateixa ANC assegurés en declaracions que "l’objectiu és aconseguir que la societat civil passi "per davant" dels partits, "amb mobilitzacions i, si cal, amb foc nou a les institucions", i que "ja no compten amb els partits" en criticar que "s’ha abandonat el camí cap a la independència malgrat haver emès un mandat clar amb el referèndum de l’1-O i haver votat una majoria independentista al Parlament".

Davant, això, la setmana passada Pere Aragonès informava que no participaria de la manifestació de l’ANC i dies després la portaveu d’ERC Marta Vilalta, confirmava la notícia en dir que "la mobilització està plantejada per anar contra independentistes i dividir-nos. No contribueix a la República Catalana que alguns que es declaren independentistes critiquin a altres independentistes o neguin que siguin independentistes" i carregava també contra Junts en dir que "és profundament irresponsable que es faci de govern i oposició a la vegada".

Sens dubte, que els membres de Junts participin de la manifestació de l’ANC durant la Diada, contribueix a potenciar l’enèsima crisi entre ambdós partits que conformen el govern. Quan encara cueja la divisió interna que va fer trontollar el govern respecte la suspenció de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, el ressò de la sortida de Junts del govern per part d’alguns sectors del partit de Carles Puigdemont, Turull i Borràs sembla intensificar-se, aguditzant encara més una fractura entre els partits.

Per la seva banda i fins al moment, la diputada de la CUP Dolors Sabater, ha manifestat unicament que la Diada "és una oportunitat importantíssima perquè la gent prengui els carrers. L’independentisme ha de tornar a prendre els carrers”, tot limitant la manifestació a quelcom més simbòlic i sense fer una crida, almenys, a que l’11 de setembre pugui ser el començament de noves mobilitzacions per a recuperar els carrers.

Tot això, a més, es dóna a poques setmanes del debat de política general que s’ha de celebrar al Parlament, on entre altres qüestions es vol refer suposadament una nova proposta consensuada per a l’autodeterminació entre els partits independentistes.

La divisió interna en el si del govern i les crisis entre ambdós partits són tan reals com profundes, tot i que també és cert que aquestes són utilitzades constantment tant per ERC com Junts per desacreditar-se mutuament.

Per altra banda, Oriol Junqueras feia també en aquests dies unes declaracions que revelen també el caire simbòlic i litúrgic que partits i institucions volen -i han volgut sempre- donar-li sempre al carrer, en dir que la manifestació "és excloent i va en contra de molts independentistes i de l’independentisme majoritari del país".

Però, són en realitat els partits l’independentisme majoritari? I sobretot, el full de ruta d’aquests, que en el seu objectiu final, no difereixen ni tenen divisions, són el camí per assolir el dret a l’autodeterminació i l’amnistia?

Doncs, més bé no. Tot i que Marta Vilalta va voler utilitzar també la crisi per la manifestació de l’ANC en dir que "l’adversari és l’Estat espanyol, i és molt fort", en relació a que no s’haurien d’estar discutint entre ells, la mateixa portaveu d’ERC va declarar que tot i així participaran de la negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2023 "perquè és el que mereix la ciutadania d’aquest país".

Recordem que ERC ja va aprovar els pressupostos generals del 2022 a canvi del 6% en català de la llei audiovisual, així com un augment del 19% en les inversions a Catalunya i d’altres traspassos de competències i infraestructures. El mateix que succeeix amb la taula de diàleg, la qual només defensa ERC tot i que els acords amb el govern central del PSOE i Unidas Podemos no són més que definicions abstractes i paper mullat.

Aquest és, sens dubte, el veritable objectiu tant d’ERC com de Junts, el retorn a la senda de l’autonomisme del govern de la Generalitat, enterrar les aspiracions pel dret a l’autoderminació del moviment democràtic català a canvi d’un major finançament. El peix al cove de tota la vida. Allò que Cercle d’Economia i Foment anhelen recuperar i que els seus representants polìtics no han parat de buscar d’ençà les últimes dues legislatures, malgrat difereixin en l’estratègia enfront el govern de l’Estat espanyol.

Des de l’ANC, per la seva part, s’ha començat també a plantejar la possibilitat d’una quarta llista independentista enfront la crítica als partits independentistes i un aparent canvi en el full de ruta en el si de l’entitat civil independentista respecte aquests.

La possibilitat d’una quarta llista o llista cívica com assenyalen des de l’ANC amb figures independents es només de moment quelcom que comença a resonar en alguns mitjans de comunicació i res oficial, qüestió que no n’és la primera vegada d’ençà el referèndum de l’u d’octubre de 2017, no és pot descartar que aquesta acabi convertint-se en una possible variable. Sobretot, tenint en compte la complexitat del taulell polític català i els sotracs que ha donat aquest en quan a l’estabilitat dels partits en l’última dècada.

Ara bé, una llista impulsada per l’ANC en cap cas significaria que la direcció del moviment independentista donés un gir de 180º respecte al full de ruta dels partits processistes en els últims anys, per molt que des de l’Assemblea es digui que "hi haurà llista cívica si ERC, Junts i la CUP no aconsegueixen teixir un projecte clar per aconseguir la independència". Això és així perquè des de la primera manifestació massiva de la Diada l’any 2012, tant l’ANC com Òmnium Cultural han actuat com a transmissió i assimilació als carrers, i en gran part del moviment independentista, del propi full de ruta del processisme.

Si bé, les multitudinàries manifestacions de les respectives diades, congregant més d’un milió i mig de persones en les més massives, mostraven un gran potencial, aquestes mai van ser dirigides pels partits processistes i les entitats civils en dirección a imposar un veritable embat amb l’Estat espanyol per assolir l’autodeterminació. Més atemorits, sempre, de que el moviment pogués desbordar-se i avançar també en altres qüestions socials en contra, que no pas de la repressió del Regim del 78.

Per la seva banda, la CUP, després d’haver votat en contra dels pressupostos del govern del 2022, s’ha reubicat com una força política a l’oposició. No obstant, s’ha negat també en tot moment a trencar l’acord d’investidura amb ERC i que dóna estabilitat al govern català.

Més enllà de la política parlamentària, dels discursos de crítica cap algovern d’ERC i Junts, la formació cupaire no ha articulat una veritable oposició al full de ruta processista que passi per mobilitzar els carrers que pugui revitalitzar el moviment independentista.

Enfront això, l’única sortida per a un veritable embat amb l’Estat espanyol i assolir el dret a l’autodeterminació i l’amnistia, és posar dempeus una esquerra forta, amb un programa anticapitalista, sota una perspectiva d’independència de classe i impulsar mobilitzacions als carrers que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes.