Un dia després que el rei Felipe VI donés tot el suport de la Corona al poder judicial en la seva croada contra l’independentisme i la llibertat d’expressió, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, a requeriment de l’Audiència Nacional, ha engegat un operatiu contra els CDR amb el resultat provisional de 7 persones detingudes.
Solament veure els subjectes de tota aquesta escalada repressiva mostra del tipus de règim polític que regna, mai millor dit, en l’Estat espanyol. La seva herència franquista li brolla per tots els porus, omplint l’ambient d’una pudor a naftalina i floridura.
Al capdavant un rei mai votat i inimputable segons la Constitució, que deu el seu tro als acords del seu pare per heretar la prefectura de l’Estat del mateix Franco. Felipe VI es va erigir en cap del cop del 155 i la posterior caça de bruixes contra l’independentisme amb el seu discurs del 3 d’octubre. Com titulava El Jueves “Un senyor al que no ha votat ningú dóna un discurs sobre democràcia”.
Li segueix el govern del PP. El partit fundat per Manuel Fraga, ministre franquista i responsable dels assassinats de Vitòria del 76, el dels ministres “nuvis de la mort” o del Gallardón que porta en les seves espatlles el cadàver del seu sogre feixista mentre li canten el Cara al Sol. Cs i el PSOE li donen suport sense fissures. Aquest últim fent gala de la seva reconciliació amb el Franquisme en els 80, quan va comptar amb els seus torturadors per formar els GAL o la policia de la democràcia -com el comissari Martín Torres, torturador elevat a Cap de la Brigada d’Informació-, el que va indultar a alguns dels colpistes del 23F -com li va recordar Évole a un desmemoriat Felipe González aquest diumenge-.
No podien faltar els jutges i fiscals, una de les castes amb més arraigades al franquisme. El propi tribunal al capdavant de l’operatiu, l’Audiència Nacional, és un autèntic tribunal d’excepció que es va fundar en 1976 sobre la base del reciclatge de l’antic Tribunal d’Ordre Públic. És el mateix aparell que va inhabilitar a un dels seus -Garzón- solament per atrevir-se a qüestionar la impunitat dels crims franquistes que va segellar la Transició.
Finalment estan els responsables de l’operatiu, en aquest cas la Guàrdia Civil. Els uniformats del tricorni, un cos reconegut per haver estat sempre vinculat a la defensa dels valors democràtics i els drets humans (noti’s la ironia). D’estar al capdavant de persecucions polítiques els de verd en saben una estona. Per només nomenar alguns ítems podríem parlar del seu General Rodríguez Galindo, condemnat pel segrest i assassinat de Lasa i Zabala encara que no complís ni 4 anys, o l’actual cap de la UCO, Manuel Sánchez Corbí, torturador condemnat en 1997 i indultat per Aznar dos anys més tard.
Com a força de suport, i responsables d’algunes de les detencions, els Mossos d’Esquadra. La policia catalana, una vegada més, mostra el seu autèntic caràcter, lluny de les fantasies de “policia del poble” que va defensar gran part de l’independentisme. Un dels cossos amb més condemnes per tortures d’Europa, amb un currículum de repressions brutals contra treballadors, estudiants i tot tipus de protestes... ha fet simplement el que sap fer.
Amb tot aquest pedigrí franquista sobre la taula, no és d’estranyar que estiguem arribant a l’absurd que tot, o millor dit tot el que el bunquer del 78 consideri, passa a ser delicte de rebel·lió. Una estratègia que és nova només relativament. En realitat reprodueix la doctrina de el “tot és ETA” amb el qual es va imposar una repressió d’excepció contra l’esquerra abertzale. Ser detingut en una manifestació era ETA, les gestores proamnistia era ETA, Batasuna era ETA, EGIN era ETA... i fins avui en dia, tenir un baralla de bar amb dos guàrdies civils és ETA, com bé saben els joves d’Alsasua que porten més de 500 dies a la presó sense judici per això.
Mancant una ETA catalana, la nova doctrina ha canviat d’atribut: “tot és rebel·lió”. Una concentració per protestar contra registres de la Guàrdia Civil és rebel·lió, convocar un referèndum és rebel·lió i ara, fins a organitzar corts de carretera és delicte de rebel·lió i terrorisme. Aquests són els càrrecs que se li imputen a una veïna de Viladecans per haver difós un àudio en el qual animava a participar en les accions que van realitzar els CDR en diverses autopistes durant Setmana Santa (talls de trànsit i aixecament de barreres de peatge).
Que el Règim del 78 està en vies de bonapartització és alguna cosa que ningú ja pot negar, excepte els periodistes i tertulians que poblen els sempre imparcials, grans i lliures mitjans de comunicació estatals. La persecució política està arribant a uns nivells que fins i tot està posant-li difícil a l’Estat espanyol mantenir el suport dels seus socis europeus per a aquesta croada. Una cosa era tancar files contra l’intent de proclamar una república i una altra és tacar-se les mans amb una caça de bruixes que recorda l’ADN franquista del règim nascut de la Transició.
Solament així es pot entendre que jutges alemanys, britànics, belgues i suïssos s’estiguin negant a sonar suport al Jutge Llarena. No tant per pedigrí democràtic, alguns d’ells no dubtarien a empresonar independentistes a Alemanya o a Falciani a Suïssa, sinó perquè consideren que l’escalada autoritària en l’Estat espanyol més que solucionar la seva crisi pot agreujar-la i provocar en el futur nous i més profunds esclats en un de les baules febles de la UE.
La gravetat de la nova doctrina és que, de consolidar-se, serà emprada contra tots els lluitadors. Tallar carreteres no és quelcom inventat pels CDR, ho fem els treballadors i estudiants cada vegada que fem vaga o ens mobilitzem. Cal recordar la gran lluita minera de 2012. Què els espera als treballadors que decideixin enfrontar amb contundència acomiadaments, retallades de salari o tancaments d’empresa? I als estudiants que gosin tallar vies fèrries com a tantes vegades han fet els de la UAB? Què passarà amb els activistes de la PAH quan paralitzin un desnonament i puguin ser acusats d’evitar que les comitives judicials facin la seva tasca?
De fet, l’empresonament dels presos polítics catalans i les detencions avui contra els membres dels CDR, han obert ja la porta de bat a bat per a l’aprofundiment de la persecució política en tot l’Estat. Els casos de Valtonyc, Hásel o Boro, entre molts altres, no es podrien entendre sense el primer.
Contra aquest atac brutal als drets i llibertats més bàsics és necessari posar en peu una resposta contundent en tot l’Estat. A Catalunya és necessari exigir a les direccions sindicals que preparin una nova jornada de vaga com les del 3-O i el 8N, no n’hi ha prou amb manifestacions com la prevista per al diumenge. De la mateixa manera la vaga estudiantil prevista pel 25 i el 26 d’aquest mes ha de prendre com a bandera la lluita contra la repressió i ser l’inici d’un pla de lluita que posi facultats i instituts al capdavant de la resposta contra aquesta ofensiva.
En la resta de l’Estat la pilota està en l’esquerra i les organitzacions sindicals. Que Podemos i Izquierda Unida es limitin a lamentar aquesta escalada -quan no a afavorir-la, com van fer Colau i Domènech amb les seves declaracions criminalizadores dels CDR- és totalment insuficient, a més que afavoreix la criminal política de CCOO i UGT que segueixen mirant per a un altre costat. A què esperen per cridar urgentment a mobilitzacions en tot l’Estat en contra de la repressió i per la llibertat dels presos polítics? Aquesta “omissió del deure de socors”, de mantenir-se, els convertirà en còmplices necessaris perquè aquest gir reaccionari aconsegueixi assentar-se i afavoreixi la passada de les retallades i ajustos encara en la recambra dels partits del règim.
