Les mocions de censura i la convocatòria d’eleccions en la Comunitat de Madrid han generat un terratrèmol polític en la dreta. En els últims anys, al mateix temps que Unidas Podemos sorgia per a apuntalar el bàndol “progressista” en el Congrés, tapant algunes de les ferides que el PSOE tingués en 2016, els escons conservadors es convertia en una tragèdia grega on tots volien matar al pare.

El PP no havia viscut una crisi com l’actual en tots els seus anys d’existència, i la disputa de la dreta està obligant el principal partit de l’oposició a fer un encaix per a acontentar un electorat conservador cada vegada més dividit. Què ocorre en la dreta?

La crisi s’aprofundeix en el PP

El panorama dista molt de ser un naufragi, però que els dics comencen a trencar-se no hi ha dubte. Si atenem les últimes enquestes, la dreta està travessada per múltiples crisis que veurem si el PP pot suportar.

A Catalunya el PP es va enfonsar enfront de l’ascens de Vox, 3 escons enfront 11; al País Basc la seva coalició amb Cs va fracassar estrepitosament amb 6 diputats. Encara que han aconseguit fins ara conservar alguns bastions, com Madrid, on les enquestes els continuen situant com la primera força (algunes enquestes li donen fins a 15 escons més, a costa de Cs), a nivell estatal cau en intenció de vot un 3%. Tot el contrari que Vox, que a Madrid manté la seva força i a nivell estatal puja un 2% el seu suport.

Aquesta ambivalència, a més d’habitual, és il·lustrativa perquè mostra la completa tensió que suporta el cap central i els diferents braços autonòmics. El PP arrossega una crisi interna anterior fins i tot a la mateixa Gürtel. Però per a Pablo Casado comença amb la dimissió de Rajoy. Des de l’inici es va obrir una disputa per la direcció d’un partit que Rajoy havia portat a la ruïna i que ja començava a sofrir els primers sotracs del cas Bárcenas i altres associats.

Casado va guanyar la partida, però l’enfrontament amb els sorayistas l’ha perseguit des de llavors. Els seus intents per centralitzar el partit s’han vist truncats pel rebuig dels barons de diferents comunitats. La caiguda del PP a Múrcia ha empitjorat les crítiques a Casado i entre molts es parla d’una imminent ruptura del partit.

Tot i que Andalusia és un dels bastions que sobreviuen, ja s’està fent notar la ruptura entre Casado i Moreno Bonilla, que els seus afins disputen entre bastidors la direcció del PP andalús. Però no sols és cosa d’Andalusia: a nivell estatal, actualment, un 40’3% desaprova la direcció de Casado i és habitual entre els barons del partit oferir noms alternatius a la direcció.

A això cal sumar, per descomptat, els casos de corrupció que no acaben mai. En aquests últims dies, Bárcenas ha ajustat comptes amb Rajoy i Esperanza Aguirre, als qui apunta dins d’una trama de corrupció que s’ha estès per 30 anys en el PP. La crisi financera i política ha portat a Casado a posar en venda la històrica seu de Gènova, la qual cosa és un element simptomàtic.

La discòrdia en la dreta

L’agitació interna del PP era inevitable que provoqués agitació entre els seus seguidors i militància, i sorgís en el panorama diferents partits que, com Podemos en l’esquerra, expressaven per dreta la crisi orgànica que sofreix el règim.

Una primera aposta va ser Cs com a banderer del marc constitucional de centredreta en un moment en què el PP podia desplegar-se obertament cap als sectors més dretans. No obstant això la dreta cool de Cs i el seu fracàs en el primer intent seriós de sorpaso al ja degenerat PP, no va aconseguir aconseguir les expectatives posades en ell per molts sectors de l’establisment. La cada vegada major polarització política i l’auge dels discursos ultres anti-independentista va conduir al sorgiment de Vox al mateix temps que Cs s’enfonsava.

Era qüestió de temps que el PP deixés de caminar pel fil de la navalla i la situació el forcés a definir-se dins d’aquest mapa polític. La moció de censura a Múrcia ha estat el cop d’efecte que ha conduït a dues conclusions clares. La primera ha cristal·litzat amb la crisi política a Madrid i Castella i Lleó: al PP cada vegada li competeix més de prop Vox i s’està veient forçat a deixar d’ignorar al partit d’Abascal, almenys en les autonomies. Per molt que declari Casado que el seu projecte està d’esquena al de Vox, la veritat que no és el mateix que opinen els dirigents autonòmics més afins, com Ayuso, la proximitat dels quals a la formació d’extrema dreta s’ha fet notar en temes com el PIN parental proposat per Vox per a censurar a Irene Montero.

Desconeixem quin serà el final d’aquesta tòxica relació i qui absorbirà a qui. No obstant això, és evident que en el pròxim període Vox li marcarà l’agenda al PP i tindrà un terreny més fèrtil que Cs per a sostenir-se. El seu discurs xenòfob, masclista i autoritari està descobrint-lo com un partit que va més lluny del que pot el PP. Si bé no és una alt-right de llibre, la proposta de Vox es mostra més radicalment reaccionària i fresca que el PP.

Així ho demostren els seus resultats i repercussió social que, encara havent-hi clares diferències, s’ha traduït en les concentracions de nazis i feixistes a Madrid o els atemptats contra els murals feministes. El PP només té dues possibilitats: radicalitzar-se i recuperar el terreny perdut en mans de Vox o absorbir-lo amb un relatiu acostament, tal com pretenen fer a Madrid. Totes dues possibilitats estan plagades d’incertesa i, en qualsevol cas, es preconitza una cada vegada major tendència cap a l’extrema dreta.

La segona conclusió que podem treure de la moció de censura és la desaparició cada vegada més gradual de Ciutadans. Igual que el PP, el partit d’Arrimadas enfronta una fractura que ja va obrir Rivera. Després de la decisió de Cs de fer costat al PSOE a Múrcia, les crítiques a Arrimadas no s’han fet esperar. Toni Cantó ja ha exigit una reunió urgent de l’Executiva, perquè tot sembla un moviment dut a terme només per la líder de Cs. La major part de l’electorat més de dretes de Cs s’està repartint entre un retorn al PP o marxar a Vox. La solució d’Arrimadas ha estat òbvia: mirar al PSOE com a nou aliat. Òbviament aquest viratge, encara que lògic, resultaria insostenible si tenim en compte que governa amb el PP (i el suport de Vox) en comunitats com Andalusia.

El perill de continuar repetint un mal menor cada vegada més a la dreta

Que Ayuso dimiteixi no és una notícia a celebrar per se. Òbviament, això no és més que una resituació política, i és això el que hem de considerar. Que hi hagi eleccions o mocions de censura és, en sentit estricte, indiferent. Les mocions, en qualsevol cas, conduirien a un govern del PSOE concorde al govern central però amb el suport del mateix Aguado, que en els últims dies, amb les mobilitzacions d’Hasél, el 8M i les mesures pro-patronals que a poc a poc implementen per a superar aquesta crisi, han demostrat no ser una alternativa per a la classe treballadora ni ser un fre contra l’ascens de l’extrema dreta.

Quant a les eleccions, l’única cosa clara és que Cs serà devorat pel PP i Vox, i les restes les rebanyarà el PSOE. Ayuso enfortiria la seva posició dins de l’Assemblea i tot quedaria a la mercè dels pactes. El gran perill que es veu és que Ayuso concedeixi major pes a les polítiques de Vox i el PP consumi la seva relació d’amor-odi amb el partit d’Abascal. Que aquesta proximitat li surti millor o però per als seus interessos, dependrà de com aconsegueixin desgastar a Vox, i més en un dels seus principals bastions, com és Madrid.

El PSOE ha vist en aquesta ocasió la possibilitat d’imposar els seus governs en les autonomies – per la mateixa via que van retirar a Rajoy- i en el Congrés, encoratjar a la ruptura de la dreta enfrontant a PP i Vox. Les opcions de Sánchez, a més de Gabilondo, és tractar de centralitzar la campanya en candidats afins a ell i petir l’estratègia de Catalunya, proposant a la ministra Margarita Robles.
A Podemos, per part seva, li ha agafat amb el peu canviat la moció i l’avançament electoral. Després dels pèssims resultats de les anteriors eleccions autonòmiques, la seva única aposta és una coalició amb Más Madrid.

En qualsevol cas, no hi ha cap solució per a la classe treballadora, que continua sent precarizada a les mans del PSOE i o del PP; cap alternativa per a enfrontar la cada vegada major presència la ultradreta – i fins i tot a grups obertament feixistes- als carrers. El caràcter repressor i neoliberal que el Govern del PSOE i UP pot tenir la seva mella en els seus resultats de les pròximes eleccions autonòmiques. La seva única basa serà, de nou, fer una crida al vot del mal menor.

Contra aquest cant a la resignació, és imprescindible i urgent que tota l’esquerra que no vol comprar aquest discurs, comencem a discutir com proposar una alternativa anticapitalista i de classe.