Política Estat espanyol

CONTRAPUNT

Un programa d’independència de classe per a enfrontar l’agenda del govern “progressista”

La gestió de la crisi per part del govern “progressista” ha estat un nou rescat a les grans empreses. La necessitat d'un programa per a fer pagar la crisi als capitalistes i combatre la restauració del règim.

Verónica Landa

Barcelona | @lierolaliero

diumenge 25 de juliol| edició del dia

Aquest article és una versió de la ponència presentada per l’autora a l’Escola d’Estiu Anticapitalista i Revolucionària del CRT a Barcelona el passat 23 de juliol.

***

Que el capitalisme és un sistema que ens condemna a la barbàrie i la mort, en el qual no importa ni la nostra vida ni la nostra salut, ho sabíem ja. Però la pandèmia ho ha fet encara més visible.

Que el govern "més progressista de la història" no era més que un revival d’un altre govern del partit que ha estat i és la pota esquerra del règim, també ho sabíem. Però la pandèmia ho ha fet també molt més evident.

El govern “progressista” al rescat de les grans empreses

Com ha estat la resposta en l’Estat espanyol del govern del PSOE i Unidas Podemos a la crisi del coronavirus? Igual que la dels governs dretans de França o Itàlia. No ha pres cap mesura que posés en qüestió els interessos dels grans capitalistes, molt al contrari, es concedien ajudes a grans empreses. Ha estat part del bloc d’Estats contra l’alliberament de les patents de les vacunes. Està implementant un mega rescat a l’IBEX35 amb els 140 mil milions dels fons europeus, la meitat d’ells en deute públic.

Mentrestant l’anomenat “escut social” no ha passat de mesures conjunturals i insuficients, que ni tan sols han arribat a totes les persones que realment el necessitaven. Amb la moratòria dels desnonaments se’ls va donar la garantia als grans tenidors d’habitatge que rebrien les seves rendes de les arques públiques, i els desnonaments de famílies vulnerables no s’han detingut en absolut. La garantia de subministraments bàsics va saltar per l’aire amb els talls de la Canyada Real o les constants pujades del preu de la llum. L’atur està entorn del 16%, amb la major taxa d’atur juvenil de l’OCDE. Quelcom que es dóna amb un augment d’una intensificació de la precarietat o se subvenciona els costos salarials de les grans empreses mitjançant els ERTO.

Ara estem en una cinquena onada on la resposta és igual que en les anteriors. Veiem com amb una nova campanya de criminalització a la joventut intenten tapar que des de març de 2020 no s’ha pres absolutament cap mesura a nivell sanitari per a evitar un nou col·lapse, com, per exemple, augmentar el nombre de llits d’UCI.

Era possible una altra resposta a la pandèmia: tocant els interessos dels grans capitalistes

Era possible una altra resposta a la pandèmia? Clar que sí, però cap govern al servei dels capitalistes la vol. Perquè precisament l’única sortida en favor de les majories passa per tocar directament els seus interessos.

Davant el retard de la vacunació, no només en l’Estat espanyol sinó a tot el món, una mesura essencial era posar fi a les patents per a la seva producció massiva, en la perspectiva de l’expropiació de tota la indústria farmacèutica. En el mateix sentit l’Estat havia de garantir la distribució de tot allò necessari per a detectar i per a prevenir el contagi, de manera gratuïta i massiva, controlant i intervenint els grans laboratoris que s’han folrat amb la crisi sanitària.

D’altra banda, com pot ser que faltin llits en hospitals o mantinguem els centres d’atenció primària en condicions precàries, i no s’hagi tocat la sanitat privada i els seus recursos? L’actual crisi plantejava la necessitat urgent de nacionalitzar tota la sanitat privada, les seves instal·lacions, plantilles i laboratoris, per a crear un sistema públic i únic de salut sota gestió del personal sanitari i dels usuaris.

Unes mesures que haurien d’anar lligades al reforç immediat de la sanitat pública, amb la contractació del personal necessari, en condicions no precàries, i de la fi de les externalitzacions de serveis sanitaris.

Així mateix, per a combatre les conseqüències econòmiques i socials del coronavirus és fonamental un programa d’emergència que inclogués mesures com la prohibició dels acomiadaments, permisos retribuïts per a qui hagi de fer aïllament o hagi de fer-se càrrec a menors i dependents en aquesta situació, així com una veritable renda d’emergència equivalent, almenys a l’SMI, o la pujada de les pensions a 1500€. O per a acabar amb l’atur, imposar repartiment de les hores de treball, per a treballar tots, treballant menys però sense cap mena de reducció salarial.

A més, com pot ser que bancs i fons voltors tinguin pisos buits mentre continuen els desnonaments? Aquests pisos s’han d’expropiar, igual que s’intervenen les places d’hotel necessàries per a garantir habitatge i espai perquè ningú quedi al carrer enmig d’aquesta crisi. A més d’altres mesures com la suspensió del pagament de lloguer per als qui van veure afectats els seus ingressos.

Abans hem esmentat l’exemple de la Canyada Real, que va posar en evidència la cobdícia de les elèctriques, i la desídia dels Governs, tant de Madrid com de l’Estat. Mentre Naturgy i Endesa tenen beneficis milionaris, augmenten el preu de la llum en ple hivern i ara enmig d’un dels estius més calorosos. Contra aquests grans capitalistes és necessari lluitar per la “nacionalització” dels sectors estratègics sense indemnització per a les grans empreses; que les controlin els mateixos treballadors i treballadores i les usuàries.

Una altra mesura elemental, exigida per col·lectius migrants i antiracistes, és la regularització de totes les persones migrants. Però el Govern no només es nega, sinó que continua tancant en CIEs i reprén les deportacions. A més, de continuar amb la seva política imperialista enviant l’exèrcit a Ceuta i Melilla.

Però per a dur a terme aquest programa, fa falta diners, la qüestió és d’on ha de sortir. Segons Forbes, les 100 persones més riques de l’Estat espanyol van tancar 2020 amb més de 130.000 milions. I en aquest llistat, hi ha directius d’empreses que s’han fet més rics gràcies a la crisi. Per què hem de pagar nosaltres els efectes de la crisi, quan són ells els que s’han continuat fent rics durant la crisi?

Per això, un programa que realment no descarregui la crisi sobre els de sempre ha de plantejar que totes les mesures necessàries, es financin amb els impostos d’un 20% a les grans fortunes i amb un 50% als beneficis de les grans empreses, alhora que es recuperin els milions del rescat a la banca, s’expropia la fortuna de la Família Reial i se’ls deixa de pagar 60 milions a l’any, es deixa de finançar a l’Església, així com a la patronal de l’educació i la sanitat privada.

A més, la nacionalització de la banca i tot el sector financer és una mesura elemental d’auto-defensa de la classe treballadora, acompanyada de la creació d’una banca estatal única gestionada pels seus treballadors/es, com a única manera d’evitar una fugida dels grans capitals, i com a manera de concentrar en una inversió dirigida a pal·liar les necessitats del poble treballador.

Aquest és el programa que defensem des del CRT per a evitar que la crisi no la paguem de nou els de sempre, sense concessions i rebaixes. Perquè el “no es pot fer res més” que repeteixen des de Podemos i l’esquerra reformista, continua deixant a a milers en la màxima pobresa i precarietat, i sembrant el camp de l’extrema dreta.

Som conscients que aquesta encara no és una sortida compartida per la majoria de la classe treballadora i la joventut, però cada vegada més sectors comencen a fer una experiència amb el “progressisme neo-liberal”, començant a pensar que sense organització i sense lluita de classes estem perduts.

Un “progressisme” que tracta d’apuntalar el Règim del 78 i enterrar el moviment democràtic català]

Per a fer-nos pagar aquesta crisi a la classe treballadora aquest progressisme neo-liberal està al capdavant d’un intent de restaurar, apuntalar i rentar-li la cara a un règim polític en crisi, en el qual no se senten representats milions de persones, sobretot els i les més joves. Per a aconseguir-ho necessita desactivar la que ha estat la seva principal afronta fonamental, ens referim al moviment democràtic català.

No és el primer intent de fer això. Primer, el del PP i l’ofensiva posterior al discurs del rei, i que va fracassar en les eleccions de desembre de 2017. El primer govern Sánchez i el govern de coalició va mantenir la repressió, va condemnar als presos polítics del procés i va mantenir una ofensiva judicial i mediàtica que va portar a l’avançament electoral i a la fracassada operació Illa.

La derrota de la coalició “progressista” a Madrid i les últimes enquestes, deixen clar que, si el govern no se sosté i hi ha eleccions anticipades, en la Moncloa entraria la dreta. Per a evitar-ho, Sánchez necessita consolidar els suports parlamentaris de la investidura i en, concret, d’ERC. D’aquí els indults i una normalització en termes autonòmics de la relació amb el nou govern.

Per part seva, el full de ruta d’Aragonés passa per l’acceptació dels indults, abandonar als més de 3.000 processaments, evitar qualsevol gest procesista que tensioni la situació i pactar un suport mutu en el Congrés i el Parlament amb PSC i Comuns. JxCat ho accepta per no quedar-se per fora del que suposen els milions de la UE.

Perquè aquesta restauració autonòmica sigui possible, hi ha dos factors importants: el moviment democràtic català ha estat conduït a una reculada per la seva direcció i per la repressió estatal. I d’altra banda, l’entrada dels fons europeus. Zapatero va pensar que el consens amb la burocràcia sindical i la patronal i la treva de la dreta li donaven marge per a aplicar ajustos; però li va esclatar en la cara el 15M. Les explosions del malestar juvenil que hem vist o els conflictes obrers que s’han anat produint com Tubacex o Airbus, poden ser només un avançament. Al que se li poden sumar un ressorgir del moviment democràtic català.

Necessitem una esquerra que “trenqui el tauler”

Si alguna cosa deixa en clar any i mig de govern “progressista” és que és una esquerra social-demòcrata de gestió del capitalisme, que li posa la catifa vermella a la monarquia treient de la seva agenda política la qüestió de la forma de l’Estat, que avala la repressió, i que sosté un Estat imperialista, no té res a oferir-nos.

A més, quan l’esquerra del règim defrauda les expectatives moltes vegades qui el capitalitza és la dreta, i en temps de crisi aguda com aquests, també l’extrema dreta.

Des del CRT enfrontem els paranys d’aquesta esquerra institucional. Nosaltres no som una esquerra que ve a “moure fitxa”, com va dir Podemos. Volem trencar el tauler polític, acabar amb aquest sistema podrit i sobre les seves ruïnes crear una societat nova lliure d’explotació i opressions. Fent eix en el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització, que lluiti contra la burocràcia sindical i les dels moviments socials. Que defensi un programa polític anticapitalista i de classe, en la perspectiva d’acabar amb el règim, conquistar el dret d’autodeterminació, acabar amb la Corona i imposar processos constituents i establir les bases per a conquistar veritables repúbliques de treballadors.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Catalunya

Comentaris

Comentar