França travessa una crisi sanitària i social d’enormes proporcions, amb un toc de queda dels més restrictius d’Europa que s’aplica des de les 18 hores i amb l’amenaça d’un nou confinament total per a tota la població –encara que el Govern de Macron encara intenta evitar-lo–. La crisi social s’està agreujant: en l’últim any 800 empreses van anunciar plans generals d’acomiadaments i cada setmana en mitjana altres 20 empreses anuncien noves supressions massives d’ocupacions. Les cúpules dels principals sindicats no estan responent, ni amb un pla de lluita per a plantar cara als acomiadaments, ni buscant coordinar les respostes, per la qual cosa preval un ambient d’incertesa pel futur i por a la desocupació, juntament amb algunes lluites defensives per a cobrar les indemnitzacions.
En aquest marc, la vaga dels treballadors de la refineria Total Grandpuits, a la regió parisenca, que ha complert un mes aquesta setmana, es destaca com una lluita testimoni en un sector concentrat de la classe obrera francesa que té una important tradició de lluita i que ja ha protagonitzat episodis de lluita importants en els últims anys. En aquesta vaga els treballadors no es limiten a demanar que es paguin les indemnitzacions, sinó que exigeixen que es mantinguin els llocs de treball.
L’empresa Total és la quarta empresa de l’índex de la borsa francesa CAC40 i una de les principals multinacionals franceses en el món. A fins de setembre, va anunciar el tancament de l’única refineria de petroli de la regió parisenca, amb un projecte de reconversió de la fàbrica per a passar a produir bioplàstic i bio-carburants. Aquest pla, que volen justificar com un projecte de "transició ecològica" per a posar fi a la producció d’energies fòssils a França en alguns anys, implica l’eliminació de 700 llocs de treball (entre els quals treballen directament per a Total i els subcontractistes). Enfront de semblant atac patronal, els treballadors de Total estan donant batalla des de fa un mes, mantenint una lluita molt dura, que queda bastant aïllada per la política de la burocràcia sindical, però que comença a despertar una important solidaritat. El 3 i 4 de febrer, totes les refineries de Total a França han iniciat una vaga de 48 hores en suport als treballadors de Grandpuits i per més llocs de treball en el conjunt de les plantes de Total a França.
Entrevistem a Adrián Cornet, treballador de la planta, delegat de la CGT i militant de Revolució Permanent en el NPA.
L’empresa Total vol justificar els acomiadaments amb un pla de “transició ecològica”, però els treballadors vénen denunciant que això és sol “greenwashing”. Rentar-se la cara amb discurs verd. Com és això?
La patronal cerca mostrar-se amb una empresa "responsable" des del discurs verd, però això és totalment hipòcrita. L’empresa Total està construint un oleoducte de 1500 km a Uganda i gasoductes a Moçambic que porten com a conseqüència la desforestació de parcs naturals i el desplaçament forçat de poblacions senceres. A més, asseguren a la premsa que el projecte de reconversió de la fàbrica no portarà com a conseqüència cap acomiadament directe, la qual cosa és mentida. Als treballadors emprats directament per l’empresa, ens proposa jubilacions voluntàries o trasllats a diferents plantes en altres ciutats (el que no és més que una forma d’acomiadaments encoberts). Però a centenars de treballadors de les empreses contractistes, molts dels quals treballen des de fa anys en la planta, directament els deixaran al carrer. Aquest també és el futur per a aquells que treballen a Total amb contractes precaris. Calculem que de les 700 ocupacions que Total suprimirà en la planta, 200 corresponen a treballadors directament ocupats per Total i 500 a treballadors de les contractistes.
Els treballadors estem totalment a favor de la transició ecològica, però no en mans dels capitalistes com a Total. Els nostres fills es banyen en els rius contaminats per Total i respiren l’aire contaminat per Total, nosaltres som els més interessats en una transició ecològica. Però ells no ho faran, només ho podem aconseguir els treballadors, que sabem com funciona la refineria i vivim en els barris pròxims.
Jo sempre dic que, si la refineria estigués nacionalitzada i sota control dels treballadors, nosaltres podríem per exemple parar la producció si veiem que hi ha un perill concret per al medi ambient, perquè ens importen les vides de la població, dels treballadors i la joventut, més que els guanys, és a dir tot el contrari al que fa una multinacional com a Total.
És també per aquest motiu que des que ens assabentem del projecte de reconversió de Total ens vam posar en contacte amb organitzacions ecologistes com Els Amis de la Terre i fins i tot fins a Greenpeace, que donen suport a la nostra vaga i fins i tot van declarar que estan disposats a defensar que Grandpuits continuï sent una refineria de petroli fins que es trobi una veritable alternativa a les energies fòssils, i que sota cap punt de vista aquesta transició ecològica pot fer-se deixant al carrer a centenars de famílies i destruint centenars de llocs de treball. Aquesta aliança improbable entre els treballadors d’una refineria de petroli i organitzacions ecologistes, en el marc de les mobilitzacions de gran part de la joventut aquests últims anys sobre el futur del planeta i l’ecologia, és per a nosaltres molt important i estem orgullosos de poder defensar aquesta perspectiva des d’un sector del moviment obrer concentrat com és el nostre.
Com va arrencar la vaga i quins elements destacaries?
La vaga va començar el 4 de gener, amb taxes seguiment molt altes, entre 90 i 100% en els sectors de la producció. De seguida es va posar en peus un piquet de vaga les 24 hores del dia, amb vaguistes que s’organitzen perquè hi hagi permanentment treballadors en l’entrada de la planta. Aquesta dinàmica es manté fins avui, només un molt petit sector va reprendre el treball.
S’han desenvolupat elements d’autoorganització molt interessants. I això va ser possible perquè la vaga es va anar preparant des d’abans, amb la idea que la vaga fos presa a les seves mans per tots els vaguistes. Des de l’època de nadal vam proposar fer anar fent votar delegats de línia, que fossin revocables, per a formar una nova organització democràtica des de la base. I quan va començar el conflicte, aquests delegats van formar un comitè de vaga que es reuneix per a preparar les assemblees i les activitats quotidianes del conflicte. Aquest comitè de vaga es reuneix diverses vegades per setmana, defineix cada pas del conflicte, i ha enviat delegacions a altres refineries i altres regions, per a estendre la solidaritat amb la lluita.
Un altre element molt important és que es va formar una comissió de dones i familiars, que està actiu des de l’inici del conflicte i s’organitzen per a ajudar en totes les qüestions logístiques del piquet, garantir el menjar, la llenya per al foc i aguantar el fred, etc. Per als treballadors és un gran suport moral poder comptar amb la solidaritat de les nostres famílies, en una situació molt difícil. La comissió de dones ja ha organitzat per exemple una activitat amb les famílies dels treballadors el cap de setmana passat, on els nens van poder aprofitar en un taller de circ i de dibuix en suport a la vaga. I per al diumenge 7 de febrer, la comissió de dones, juntament amb els diferents sectors que estan fent costat al vaga, està organitzant una bona activitat el pròxim cap de setmana amb una artista militant bastanta coneguda que farà la presentació del avant-*première del seu últim espectacle en el piquet, fent d’aquest esdeveniment la primera representació teatral en tota França des que va començar la crisi sanitària.
I com estan actuant els sindicats en relació amb la lluita, tant en l’empresa com a nivell més general?
De moment, adhereixen a la vaga tant la CGT (sindicat majoritari amb 51%) com FO (minoritari i no representatiu en la planta) i la CFDT (sindicat minoritari en la planta i amb afiliats sobretot en el sector dels administratius), però aquests dos últims sindicats ja sigui són tímids a l’hora de desenvolupar l’autoorganització dels treballadors, ja sigui estan obertament en contra que siguin els treballadors en vaga reunits en assemblea que prenguin les decisions.
En l’última assemblea, la CFDT va començar a posicionar-se més obertament contra el fet que siguin els vaguistes els qui decideixin quan i com acabar la vaga, si signar o no els acords que proposi la patronal, etc. Però per sort, i en gran part gràcies a la política que portem endavant des de l’inici del conflicte, estan clarament emergint veritables activistes militants de la vaga, un nucli dur que està jugant un rol molt important perquè es desenvolupin els elements d’acte-organització, i prevenir d’aquesta manera contra tot intent de trair la vaga, exigint que els sindicats se subordinin a les decisions de l’assemblea, i que rendeixin comptes davant els vaguistes.
A nivell més general, la situació social a França és molt delicada. Estem enfront d’una acceleració de la crisi econòmica, amb centenars d’empreses que anuncien centenars o fins i tot milers d’acomiadaments. És una veritable massacre social que els grans empresaris estan duent a terme, amb la complicitat del govern de Macron. Enfront d’aquesta situació, les direccions sindicals no estan proposant cap pla de batalla seriós, deixen aïllades a les lluites que hi ha, no els donen gairebé cap visibilitat i no ofereixen cap perspectiva. En aquest marc, a més d’exigir-li a les direccions sindicals un pla de lluita a l’altura dels atacs que la classe obrera està vivint a França avui, nosaltres intentem per tots els mitjans possibles de posar-nos en contactes, i coordinar-nos amb els diferents sectors que estan en lluita contra els acomiadaments.
Com segueix el conflicte en els pròxims dies?
Per això, per a nosaltres és molt important buscar estendre el conflicte el més possible. Ho hem buscat amb les delegacions que han viatjat a altres refineries, i aquest 4 de febrer, en la manifestació interprofessional que va tenir lloc en Paris, impulsem un festeig comú de sectors en lluita, en el qual participem nosaltres però també una delegació de treballadors de Sanofi que estan lluitant contra un pla d’acomiadaments en el mitjà de la crisi sanitària, i també una delegació dels treballadors ferroviaris que reparen les vies dels trens que estan en vaga també per les seves condicions de treball, entre altres. Volem que la lluita de Grandpuits sigui com una “reguera de pólvora” perquè se sumin altres sectors.
També és molt important per a nosaltres el suport que estem tenint des de diferents sectors de treballadors que vénen al piquet a portar-nos la solidaritat moral però també financera, portant importants aportacions a la caixa de resistència, com els treballadors ferroviaris de la SNCF, els treballadors de transports urbans de la RATP, treballadors d’empreses automotrius, de diferents sindicats locals i regionals, entre altres. També rebem suport des de diferents organitzacions polítiques com el Nou Partit Anticapitalista, Lutte Ouvrière, La France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon, els Verds, el Partit Comunista Francès, fins a diferents grups de la joventut. Els joves del NPA, per exemple, estan aquí en el piquet des del principi, ajudant amb les caixes de resistència, i aguantant en moments difícils, això ajuda molt.
Fins ara la patronal ve amb una posició molt dura, al punt que ni tan sols vol acordar una reunió per a discutir sobre els llocs de treball, i només proposa reunions per a discutir de les indemnitzacions per als quals acceptin el trasllat a una altra planta o el retir voluntari. Però nosaltres no donarem el braç a torçar: volem preservar els llocs de treball.
