Quatre mesos després d’aquell ja llunyà 12 de febrer, el jutge Marchena pronunciava ahir a la tarda les tres paraules clau Visto para Sentencia i donava així per finalitzat el judici contra els líders sobiranistes.

Aquell dia s’asseien al banc dels acusats del Tribunal Suprem l’ex vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Oriol Junqueras, al costat dels exconsellers Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i Dolors Bassa, així com també l’ex presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell i els líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. La Fiscalia els acusa a tots de delictes de rebel·lió i malversació per la celebració del referèndum de l’1-O i els dies previs, i demana per a ells penes que van dels 16 fins als 25 anys de presó. Avui dia porten més d’un any i mig a presó provisional.

A més, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, també a la banqueta, estan acusats de malversació i desobediència greu, amb peticions de 7 anys de presó.

Ahir, després de 52 sessions en les que han passat pel tribunal més de 600 persones entre testimoniatges i tècnics; les conclusions de defenses i acusacions i els al·legats finals dels acusats, Marchena donava per conclòs un judici que des del seu inici s’ha demostrat com una farsa. Ja que, sistemàticament, Fiscalia i advocacia de l’Estat s’han ridiculitzat a si mateixes intentat ficar amb calçador les acusacions de rebel·lió i sedició durant l’1-O i els dies previs, així com també en el cas de la proclamació de la república el 27-O. D’aquest judici només queda saber si les penes seran per un o altre delicte; però, sens dubte, la sentència de presó per a la majoria dels acusats ja està presa.

En aquests quatre mesos hem assistit a la judicialització d’un conflicte polític, el major conflicte que ha tingut el Règim del 78 sobre la seva taula des de la seva instauració, i l’única cosa que ha buscat en tot moment ha estat la desarticulació del moviment democràtic català per la via penal. Un judici que, a la vegada, posa en perill els drets i les llibertats democràtiques.

Per tant, el judici que acaba, si en alguna cosa es distingeix, és per ser solament la cúspide d’una ofensiva espanyolista reaccionària contra les aspiracions independentistes de milions de catalans que es va iniciar molt temps enrere, i que, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola es va agreujar exponencialment.

El cop institucional que va suposar l’aplicació de 155 durant mesos, va marcar l’inici d’una deriva autoritària i re-centralitzadora de tots els agents del Règim del 78, començant pel Govern, en aquell moment del PP, al costat dels altres partits del bloc espanyolista (PSOE i Cs) i el recolzament definitiu del Rei amb el discurs del a por ellos la nit del 3-O; fins a arribar a la febre reaccionària del Poder judicial.

Un procés de persecució que, més enllà d’atemptar contra la direcció processista, es ve aprofundint i estenent, com diem, cap al conjunt del moviment independentista en el seu afany d’eliminar-lo d’arrel. No en va, s’acaba aquest judici farsa, però les detencions d’activistes independentistes i les seves consegüents causes judicials continuen obertes, o en el pitjor dels casos estan encara per arribar.

La guerra contra el color groc que va iniciar la Junta Electoral Central durant les eleccions imposades del 21-D de 2017 o les passades eleccions generals; la suspensió dels diputats electes presos, l’exaltació dels mitjans de comunicació adeptes i afectes al Règim o l’increment de la violència dels grups d’extrema dreta a Catalunya són expressions també d’aquesta persecució contra el moviment independentista i tots els àmbits de la societat catalana.

Com veiem, un moviment i unes aspiracions democràtiques pel dret a l’autodeterminació copejat per la repressió del Règim del 78, però també en una situació de desorientació de la qual, sens dubte, té la seva responsabilitat la direcció processista d’ERC i PDeCAT. El Govern de la Generalitat mai va portar endavant el mandat popular sorgit del referèndum de l’1-O, i una vegada proclamada la república, no va cridar a defensar-la amb la mobilització.

Així mateix ho han defensat en diferents ocasions les defenses dels líders sobiranistes durant el judici. Sense anar més lluny, Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, s’expressava aquesta setmana en aquests termes quan manifestava que "el Govern de la Generalitat va incomplir sistemàticament el contingut de les lleis de desconnexió perquè res del que fes tingués validesa normativa ni des del punt de vista de la seva legalitat republicana. El Govern va incomplir la proclamació de la independència […]. Tothom va marxar a casa, no van baixar la bandera, no van comunicar res al cos diplomàtic".

Aquestes van ser sempre les intencions de la direcció processista. Lluny de mantenir el pols amb el Règim del 78, les seves aspiracions mai han sigut unes altres que la tornada a l’autonomisme per la senda del pacte després del 27-O i el 21D.

Davant això i contra el curs reaccionari cap al poble de Catalunya per part del Règim, l’única via per a la conquesta del dret a decidir serà pel camí d’una gran mobilització social que incorpori en el seu centre als sectors populars i la classe treballadora, en el mateix sentit que va començar a expressar-se incipientment durant la vaga del 3-O de 2017.

Però, al tanto! Perquè si alguna cosa ha deixat en evidència el judici als líders sobiranistes, és la creuada via judicial i sense contemplacions que s’obre contra els drets i les llibertats per part del Règim del 78 cap a tots els sectors populars del conjunt de l’Estat espanyol que vénen qüestionant el sistema.

Si cridar a la calma a les masses mobilitzades, tal com van fer Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20S de 2017, estableix un precedent com a delicte de rebel·lió o de sedició, que no els pot passar als pensionistes, al moviment feminista o a la joventut precaritzada quan es manifesten als carrers? La sentència del Tribunal Suprem contra els líders sobiranistes presos ja està presa i afectarà, sens dubte, al conjunt de les llibertats democràtiques.

És per això que és necessari que el moviment independentista català aixequi un full de ruta totalment independent dels partits de la burgesia i la petita burgesia catalana; però també es torna summament important que es lligui la lluita democràtica per l’autodeterminació de Catalunya amb la resta de les demandes socials més sentides, i que, al costat dels diferents sectors populars i la classe treballadora de Catalunya i la resta de l’Estat, enfrontem el curs reaccionari d’aquest Règim podrit.

Només així es podrà imposar processos constituents des de la mobilització social, que escombrin la Corona, reconeguin els plens drets democràtics de totes les nacions oprimides de l’Estat i permetin abordar totes les grans demandes democràtiques i socials que es vénen plantejant des dels carrers.