El divendres 21 d’agost es va realitzar la xerrada debat en homenatge a Trotsky a 80 anys del seu assassinat, convocada pel Front d’Esquerra Unitat de l’Argentina. Aquesta activitat va ser realitzada en el marc de la Conferència de Llatinoamèrica i Estats Unides realitzada tres setmanes abans. Més enllà d’elements de forma que poden millorar-se (per exemple, incorporar un breu dret a rèplica per a respondre als altres oradors o puntualitzar més precisament els eixos del debat), creiem que debats d’aquest tipus són de primer ordre per a la militància i simpatitzants de l’esquerra. Permeten aclarir posicions i debatre sobre temes estratègics centrals.
Tant en la Conferència com en aquesta xerrada debat el FIT-U va mostrar la capacitat de realitzar discussions honestes, no diplomàtiques, sense que això signifiqui no continuar actuant en comú en els punts en els quals hi ha acords. D’aquí ve que diferents sectors de l’esquerra a nivell internacional hagin valorat aquestes iniciatives, més enllà de que les diferències constatades continuen sent de rellevància, com assenyalem a “Un primer balanç de la conferència virtual d’Amèrica Llatina i dels EUA”.
Entre els qui varem participar, va haver-hi consens en la reivindicació del rol històric de Trotsky. Les diferències es troven en el que fa a la valoració del moviment trotskista durant la postguerra i a la política a desenvolupar avui per a avançar a construir partits revolucionaris en els diferents països i avançar en la reconstrucció de la IV Internacional.
Et pot interessar: El llegat de León Trotsky i la seva actualitat
Una vegada més sobre el NPA a França
En el debat, el PO va insistir a presentar com a part del mateix fenòmens de naturalesa diferent, com el Front Ampli peruà (similar al que va ser “Projecte Sud” a l’Argentina), el PSOL al Brasil o el NPA a França. Per a qui no és part de cap tendència internacional, n’hi ha prou amb considerar grollerament que “tots els gats són marrons”.
Potser ara que el PO està en discussions amb una de la corrents de l’esquerra del NPA, L’Etincelle, més coneguda com la Fraction de Lutte Ouvrière (FLO), entengui que el NPA no és a França l’equivalent de Podemos, al qual si és equiparable el partit encapçalat per Jean-Luc Mélenchon, La France Insoumise. La FLO va ser una fracció pública acceptada de l’entre 1996 i 2008, quan es va sumar a la fundació del Nou Partit Anticapitalista (NPA).
Ja en el debat del divendres 21 li esmentem a Rafael Santos la visió falsa que presenta del moment en què va sorgir el NPA, que va expressar un fenomen contradictori. D’una banda, expressava en la direcció de l’antiga Lliga Comunista Revolucionària (LCR) un gir a la dreta d’aquesta cap a un partit “anticapitalista”, sense definició estratègica, com a manera de tractar de capitalitzar la simpatia que havia causat la candidatura d’Olivier Besancenot en les eleccions presidencials de 2007. Allí va obtenir en la primera volta 1.498.581, el 4.08%, sent el candidat més votat per esquerra fora del Partit Socialista, avantatjant a José Bové, al Partit Comunista Francès, a Nathalie Artaud de l’i a Daniel Gluckstein del PT (lambertista) [1]. En permetre l’ingrés tant de nous membres sense organització com de tendències organitzades, el NPA va tenir una explosió militant inicial, passant dels 3000 que tenia aproximadament l’LCR en aquell moment a més de 9.000 membres, que buscaven una sortida “a l’esquerra de l’esquerra” del PS i el PCF.
Els companys que llavors eren simpatitzants de la FT-CI a França, i després es van organitzar al costat d’altres militants a l’actual Corrent Comunista Revolucionària (CCR), es van incorporar al NPA criticant des d’un primer moment les bases programàtiques fundacionals del partit, plantejant que havia de ser un partit revolucionari de treballadors, sense ambigüitat estratègica i defensant el dret a una publicació pròpia per a lluitar per aquesta perspectiva.
Poc després de fundar-se el nou partit, el projecte que tenia la majoria de l’antiga LCR va xocar amb el sorgiment del bloc en el Front de Gauche (FG) entre Mélenchon i el PCF, que van ocupar l’espai que en l’Estat Espanyol va portar al sorgiment de Podemos i a Grècia a Syriza. Això va provocar la sortida del NPA cap al FG, en diferents tandes, de bona part dels dirigents i militants que venien de l’ala majoritària de la LCR. Va haver-hi també una sèrie de derrotes importants en la lluita de classes, sota el govern de Sarkozy i sota el govern social liberal d’Hollande que el va succeir, que expliquen la reculada militant. En aquests anys el NPA va tenir el mèrit de mantenir-se independent de Mélenchon, una cosa per la qual va lluitar persistentment l’ala esquerra del partit que, per contra, va empènyer un bloc amb LO, el qual aquesta organització es va negar sistemàticament.
En els últims anys la situació de la lluita de classes va començar a canviar. Primer, al 2016, amb “nuit debout” (encara sota el govern d’Hollande); després, ja amb Macron a la presidència, l’emergència de les “armilles grogues”, primer, i finalment la gran lluita obrera contra la reforma provisional. En tots aquests fets els nostres camarades de la CCR, que editen Révolution Permanent, van tenir un rol molt actiu i van aconseguir un important enfortiment militant i una influència política. També altres tendències de l’esquerra del NPA van guanyar més força, mentre el sector majoritari es va afeblir.
L’amenaça d’escissió plantejada per l’actual majoria és una resposta directa a la nova relació de forces interna, causada no per un procés electoral sinó resultat directe de la intervenció en la lluita de classes. Per a qualsevol que intenti construir un partit revolucionari a França, tot això te una rellevància central, com ho és ara agrupar forces entre les tendències de l’esquerra del partit per a enfrontar la línia escisionista de la majoria, que podria portar a l’esclat i dispersió d’una organització que inclou a una de les principals tradicions que es referencial a França en el trotskisme.
Per a qui es limiti a parlar des de l’altre costat de l’Atlàntic i sense cap responsabilitat, res d’això sembla rellevant. Malament farien els companys de L’Etincelle a escoltar els “consells” de PO, que en el que fa al NPA no es diferencia en res del que diu Altamira i hem criticat.
Finalment, Santos va defensar el mètode amb el qual es va posar en peus la CRCI, fins i tot afirmant que la Tercera Internacional s’havia fundat sobre la base de dos punts (?) i no amb un programa. No obstant això, els seus esforços per refutar la crítica al PO per “nacional trotskista” van resultar infundats. Va seguir sense donar un sol argument de com expliquen el fracàs complet de la CRCI i que el PO no compti pràcticament amb socis o aliats en el terreny internacional.
Tàctica i estratègia
Una altra discussió és amb els companys del MST i la LIS. Davant les crítiques rebudes en la Conferència i en el curs del debat per la seva participació passada a l’Argentina en Projecte Sud de Pi Solanes i el partit de Luis Juez a Còrdova, així com internacionalment en projectes neoreformistas com Syriza i Podemos, o haver estat part del governamental PSUV a Veneçuela (així com per haver marxat al costat de la Societat Rural i la Mesa d’Enllaç durant el conflicte per les retencions agràries de 2008), Alejandro Bodart va reivindicar aquestes intervencions com a “tàctiques” en funció del que seria l’estratègia de “la construcció del partit revolucionari”. Segons la seva particular interpretació tota tàctica seria lícita si permet un enfortiment de l’organització [2].
Aquesta posició per a Bodart es basaria en una aplicació del que Nahuel Moreno havia popularitzat com els dos problemes estratègics en funció del que havia de mesurar-se tota tàctica: mobilitzar a les masses i construir el partit. Si la posició de Moreno ja era una simplificació que deixava el camp obert per a qualsevol “tàctica”, això de Bodart mostra que, més enllà del pas progressiu d’haver-se unit al capdavant d’Esquerra a l’Argentina, el MST continua defensant posicions que són preocupants no per un balanç del passat sinó cap al futur.
No tota tàctica és vàlida per a construir un partit revolucionari. Hi ha tàctiques principistes i tàctiques oportunistes. Trotsky, per exemple, no opinava que era correcte participar en els “fronts populars”. I això que, en el seu moment, milions de treballadors s’il·lusionaven amb ells. La signatura del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) del “Pacte Electoral” del Front Popular a Espanya va ser per a Trotsky una capitulació que el va portar a la ruptura amb Andreu Nin i els seus seguidors. Això en tant integrar-se al capdavant Popular implicava per al POUM signar un programa de col·laboració de classes, la qual cosa Trotsky considerava inadmissible. Si fos Bodart, Nin podria haver dit que la seva participació era “tàctica” i amb l’objectiu de “construir el partit”. Trotsky no hauria estat d’acord, encara que el POUM es va enfortir organitzativament en un inici, al punt de comptar amb uns 10.000 milicians [3] en els començaments de la guerra civil, encara que després va pagar car el preu de la seva estratègia centrista.
Per a Trotsky, la tàctica de participar del Front Popular anava en contra de l’estratègia de construir partits revolucionaris. El mateix opinava de l’entrada posterior d’Andreu Nin com a Conseller de Justícia al govern de la Generalitat. I això ho deia qui anys abans havia batallat pel front únic dels partits obrers contra el feixisme i poc abans havia encoratjat el “entrisme” en els partits socialistes (l’anomenat “gir francès”) quan entraven obrers radicalitzats a les seves files (França, Espanya) o per a tenir un lloc des del qual millor batallar contra el stalinisme (els Estats Units). És a dir, algú que, lluny de qualsevol sectarisme, una vegada i una altra els plantejava als seus seguidors que calia tractar de trobar un camí per a lligar-se a les masses.
“Tenir política” cap als fenòmens que sorgeixen no implica haver d’incorporar-se a aquests, com sosté el MST. Això depèn, en primer lloc, de la mena de fenomen del qual estiguem parlant. Per a nosaltres, la participació en partits que no són directament revolucionaris pot ser admissible en determinades circumstàncies, per exemple, si es tracta d’alguna mena de partit de masses de la classe obrera o si, sent un fenomen d’avantguarda, té una definició programàtica socialista o anticapitalista. No ho és, per contra, si es tracta d’un moviment “ciutadà” sense referència de classe amb programa de centre-esquerra o de dirigents despresos circumstancialment dels partits tradicionals que gaudeixen d’un cert reconeixement electoral transitori.
A més del contingut polític i social del partit o moviment que es tracti, la tàctica depèn de la força amb la qual comptem, de la seva relació amb l’avantguarda i les masses obreres, de les condicions per a participar en aquestes forces, entre d’altres. És a dir, de l’anàlisi concreta de la situació concreta, com assenyalava Lenin. Hi ha tot un arsenal tàctic desenvolupat pel marxisme revolucionari que podem considerar en cada cas, partint que un punt central per a explorar aquesta possibilitat és si augmenta la confiança de la classe treballadora en les seves pròpies forces.
Amb els companys del MST creiem que el balanç és clar, més enllà de la defensa que facin de les seves opcions polítiques. Què va ajudar a la lluita per la independència de classe a l’Argentina? La participació en Projecte Sud o en el partit de Luis Juez o la formació del FIT? La resposta és tan clara i contundent que el MST es va haver d’integrar l’any passat al capdavant d’Esquerra (cosa que, insistim, celebrem) després d’intentar diverses dreceres que no li van donar resultat.
En el seu tancament, Bodart va plantejar que entre les quatre forces que vam estar en el debat, mentre el MST plantejava que sempre calia entrar d’alguna manera als fenòmens que es desenvolupessin i el PO suposadament “mai”, el PTS i Esquerra Socialista dèiem “depèn”. Més enllà que la realitat no és d’aquesta manera en tots els casos (el PO va donar suport al “entrisme” de Causa Operària en el PT del Brasil durant onze anys i la participació de l’avui PCL de Grisolía i Ferrando en Refundació Comunista a Itàlia, encara mentre aquesta va ser part de la coalició governamental en la Cambra de Diputats), en el metodològic efectivament la resposta és, encara quan es donin les condicions mínimes que esmentem abans, “depèn”, és a dir, l’anàlisi concreta de situacions concretes que abans esmentàvem, que no és una altra cosa que l’art de la política revolucionària.
En el que fa al terreny internacional, el MST també sosté una postura organizativista, que el problema és no ser “partits mares” i “respectar les diferents tradicions”. Però qualsevol que conegui la tradició dels bolxevics en la Tercera Internacional veurà que no actuaven d’aquesta manera sinó que discutien oberta i acaloradament les polítiques dels partits comunistes en els Congressos i reunions. Una visió d’aquests debats sobre la política dels PC alemany, francès i italià poden veure’s en Els cinc primers anys de la Internacional Comunista de Trotsky [4].
Al seu torn, la fundació de la IV Internacional va ser producte d’una lluita política de Trotsky al voltant d’establir un programa no de punts generals sinó que expressés les lliçons revolucionàries fonamentals de la lluita de classes. El Programa de Transició és justament un document que sintetitza aquestes batalles. Aquesta baralla incloïa l’intent d’atreure cap a aquest objectiu a organitzacions que Trotsky considerava “centristes” (és a dir, oscil·lants entre la reforma i la revolució) i que per diferents circumstàncies podien adquirir un curs progressiu, com va ser l’intent amb el “Bloc dels Quatre”. Però això no significava deixar d’utilitzar la categoria de “centrisme”, com planteja Bodart, ni evadir els debats programàtics, estratègics i polítics amb l’excusa que “som de diferents tradicions”.
Des del nostre punt de vista, posar en peus una emprenedoria com la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari, present en 7 idiomes en 14 països és un instrument de primer ordre per a evitar que qualsevol actuï com a “partit mare”, és a dir, que digite les polítiques de cada organització. Només LID de l’Argentina publica uns 2000 articles mensuals, elaborats per centenars de militants i simpatitzants del PTES. El suplement teòric de LID l’Argentina, Idees d’Esquerra, va publicar 500 articles sol des de començament d’any. Multipliquin aquests números per a tota la Xarxa de Diaris.
El mateix que permet el desenvolupament de quadres i dirigents és el que impedeix actuar com a “mare” de ningú, digitant lo publicat o la política de tal o tal altra organització. Per contra, la Xarxa de diaris permet que la política de cada organització no estigui disponible solo per a un grup d’iniciats o especialistes sinó accessible per a tot militant o lector de les publicacions. Sempre la informació és la primera condició de la democràcia partidària. Això no evita, òbviament, debatre i posar-nos d’acord entre els qui conformem la FT-CI en orientacions comunes i en les respostes a donar enfront dels fets candents de la lluita de classes. La FT es recolza a treure lliçons programàtiques comunes de la lluita de classes, i és el mètode amb el qual vam proposar impulsar un Moviment per una Internacional de la Revolució Socialista-Quarta Internacional (MIRS-*CI).
Finalment, sobre aquest punt, som conscients que les entrades en un diari digital, com ens va plantejar el MST en la Conferència, no impliquen adhesió política automàtica al nostre programa. Però tampoc ho implicava la venda d’un periòdic imprès. I les 13 milions d’entrades de la nostra Xarxa (el PO celebrava quan havia venut 10 mil periòdics fa no molts anys…) és una excel·lent base per a lluitar per aconseguir aquesta adhesió política, molt més que no tenir-la. És un punt de partida i un gran exercici d’aprenentatge polític per a quan els processos de radicalització ens permetin lluitar per tenir influència política de masses.
L’exemple del Brasil
En els termes que plantegen el debat tant el MST com el PO en aquest i en les altres discussions que hem realitzat, les cruïlles polítiques es reduirien a un problema essencialment organitzatiu: participar o no en una determinada organització. Per exemple, en el debat sobre el PSOL al Brasil, qualsevol anàlisi dels fets dels últims anys mostra que aquest abordatge és esquemàtic i que no serveix per a fer cap política.
Les dues comandes d’entrada al PSOL del MRT es van fer en moments polítics concrets. Primer, després que en l’elecció presidencial on va ser reelegida Dilma Rousseff, la candidata del PSOL Luciana Genro, expressant en aquest llavors a l’esquerra del partit, havia rebut el suport dels sectors que s’oposaven per esquerra al govern del PT després de les molt importants mobilitzacions del 2013. La nostra comanda d’entrada buscava influir en els qui creixentment veien en el PSOL la referència a l’esquerra del govern petista que, ni bé va ser reelegit, va començar un ajust de magnitud contra el poble treballador, més enllà fins i tot de la política oportunista de la seva adreça majoritària.
La segona oportunitat va ser després del cop institucional contra Dilma. Quan aquest es va produir, tant el PSTU com a sectors que estaven en l’esquerra del PSOL (com el MES, llavors aliat al MST, o la CST) van tenir una posició de negar-se a enfrontar-ho oposant-se a definir-ho com a tal, coquetejant fins i tot amb l’operació Lava Jato impulsada per Sergio Moro de la mà l’imperialisme ianqui (una cosa de la qual ja no queda cap dubte), al punt d’haver aixecat alguns la consigna “Lava Jato fins al final”.
Malgrat això la majoria del PSOL (així com la gran majoria de la seva base electoral) es va oposar al cop. El nostre plantejament era entrar per a acompanyar l’experiència dels qui volien oposar-se al cop però alhora criticaven al PT pels seus ajustos. En totes dues ocasions buscàvem influir en el rumb del conjunt del partit i/o col·laborar en la construcció d’una ala esquerra que permetés aixecar una política revolucionària lligada a la lluita de classes i els fenòmens polítics del país.
La resposta al cop institucional va marcar a l’esquerra al Brasil. El PSTU va tenir una escissió que es va emportar entre un 40% i un 50% del partit, que aviat va evolucionar cap al seguidisme al PT i cap a l’ala majoritària del PSOL. Causa Operària es va transformar en un petit apèndix del PT. El grup que avui està en la LIS al costat del MST, Alternativa Socialista, es va separar del MES, encara que les raons polítiques d’aquesta ruptura no les coneixem en el que fa a la política del Brasil (sí en el referit a la consideració com a tàctica o estratègica respecte als partits amplis, a partir d’una integració major del MES en l’EL SEU).
També es va dividir la CST, ruptura que arriba fins al dia d’avui i fa que hi hagi dues organitzacions de la UIT-CI al Brasil, una com a secció oficial i una altra com a simpatitzant. Per al PO res d’aquests fets era rellevant per a plantejar diferents tàctiques, una cosa central per a una agrupació d’uns centenars de militants com el MRT encara que amb una premsa que va conquerir una influència molt important, arribant a 7 milions d’entrades mensuals durant el cop contra Dilma. Una influència que, al nostre entendre, és la raó de fons per la qual la direcció del PSOL va negar el nostre ingrés, ja que sabien que anàvem a utilitzar-la per a defensar intransigentment la independència de classe, contra la política de seguidisme al PT o de realitzar coalicions locals amb partits burgesos.
En el que fa a la intervenció electoral, el MRT no compta amb una legalitat pròpia, a causa del restrictiu sistema legal brasiler (el PSTU i Causa Operària, malgrat els seus magres resultats, la mantenen producte d’una llei anterior). Això ha donat una oportunitat on les forces d’esquerra que tenen legalitat permeten en uns certs casos candidatures democràtiques d’altres organitzacions.
Els nostres companys ho van intentar infructuosament en cert moment amb el PSTU i el PCO. Però quan el PSTU va ser part del bloc colpista, això perdia tot sentit i per això vam apostar per aixecar candidatures democràtiques dins del PSOL, amb excepció dels estats on aquest participava en coalicions amb partits de centreesquerra o burgesos o on portava candidats dels sindicats policials.
El sistema d’elecció al Brasil permet a més el vot per cada candidat, la qual cosa dóna certa autonomia a la campanya, cosa que no permet el sistema electoral argentí, aixecant les nostres pròpies banderes. Creiem que aquesta és una tàctica completament principista per tractar de superar les traves del reaccionari règim electoral.
Avui mateix, l’escenari polític és un altre. La direcció majoritària del PSOL ve en una línia de seguidisme al PT, que al seu torn va encoratjar un bloc amb els partits burgesos oposats a Bolsonaro, la qual cosa va acabar enfortint a aquest últim malgrat la desastrosa i criminal política enfront de la pandèmia. Sectors dins del PSOL s’oposen a aquesta política. El PSTU també ho fa. En tots dos casos, al nostre entendre, cedint no obstant això a la política de “impeachment” i sense plantejar una política que de conjunt permeti oposar una estratègia i un programa per a enfrontar al règim i a tot el bloc colpista. La mateixa creiem que se sintetitza en el plantejo de “Fora Bolsonaro-Mourao, per una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana”. Venim cridant a discutir a les forces de l’esquerra socialista i anticapitalista dins i fora del PSOL per a unir forces i donar la batalla en comú, més enllà de les fortes diferències que vam tenir durant el cop institucional o enfront de l’empresonament de Lula. Novament, anàlisi concreta d’una situació concreta.
Errors circumstancials o una lógica
Amb els companys de IS i la UIT en el debat vam tenir dues discussions. Una, sobre el Front Ampli del Perú, on insisteixen a defensar la seva participació tot i que la seva semblança amb el que va ser Projecte Sud a l’Argentina és evident. IS critica igual que nosaltres al MST per haver participat d’aquesta experiència i en el seu moment van afirmar que el seu límit d’aliances “era la centre-esquerra”. No diríem com Bodart que comparat amb el FA peruà “Pino Solanes és el Che Guevara”, però el caràcter de centre-esquerres i de col·laboració de classes del seu programa està fora de dubte, com han demostrat els nostres companys de la CST peruana.
A més els companys de IS van insistir a plantejar que la CST peruana hauria proposat tenir candidats dins del FA, un fet completament fals que esperem rectifiquin. Per contra, la CST prové d’una ruptura amb el FA, després que aquest cridés a votar a Pedro Pablo Kuczynski (un neoliberal a l’estil Macri) en la segona volta de l’elecció presidencial.
Al seu torn, davant del nostre plantejament que Nahuel Moreno no havia estat exempt de l’embelliment a la direcció de la revolució cubana d’altres corrents del trotskisme en el procés de constitució del Secretariat Unificat en 1963, Mercedes Petit va argumentar que trèiem les cites de context. Però en 1964 en “Dos mètodes enfront de la revolució llatinoamericana” Moreno afirmava:
“Fidel i el Che han demostrat en els fets i han popularitzat diverses qüestions polítiques i teòriques de fonamental importància que fa que d’ells es pugui dir, parafrasejant a Sartre sobre la filosofia de Marx, ‘que no hi ha un altre corrent revolucionari a Llatinoamèrica que el castrisme’”.
I això en moments en què empitjorava la persecució sobre els trotskistes cubans. És cert que aquest text té moltes crítiques correctes a l’estratègia guevarista, encara que la crítica al “guerrillerisme” (és a dir, la transformació del mètode de la guerra de guerrilles en una estratègia) és realitzada pragmàticament, en funció de les condicions de cada país, i no com a diferent al de la insurrecció proletària. I a més es fa contraposant el guevarisme al “mètode de Lenin, Trotsky i Fidel Castro, que va dirigir la gran revolució cubana” [5]. Aquestes definicions no eren innòcues i meres exageracions. Com assenyala correctament Ernesto González: “Les posicions que llavors mantenien el SWP i Paraula Obrera portaven a no plantejar la construcció d’un partit trotskysta a Cuba” [6]. Posteriorment, Moreno encara coquetejaria més amb el guerrillerisme fins que després, després de la ruptura del PRT, va passar a criticar-lo correctament.
Nahuel Moreno
Això no és més que un exemple de la discussió més general sobre la tradició morenista. A cada crítica Mercedes sempre respon que “van ser petits errors dins d’una oposició revolucionària a la claudicació de la tradició de Pablo i Mandel”. Però això va ser així? O els zigs zags de Moreno van expressar que més enllà d’unes certes batalles correctes, que considerem “fils de continuïtat” revolucionària, compartia les característiques més generals del que hem denominat “trotskisme de Ialta” i no va presentar una alternativa revolucionària de conjunt? Al nostre entendre, el morenisme, com el conjunt de les tradicions del trotskisme en la postguerra, ha de ser superat dialècticament.
També a la nostra crítica respecte de la revisió que va fer Moreno al començament dels ’80 respecte de la teoria de la revolució permanent ens diu que forcem les cites i les interpretacions. Però la veritat és que l’anomenada “teoria de la revolució democràtica” va ser un gir teòric oportunista del morenisme que va tenir innombrables conseqüències pràctiques, tant a l’Argentina com internacionalment, com ja assenyaléssim fa molts anys.
Un revisionisme que, al nostre entendre, va ser part d’una adaptació més general en gran part del moviment trotskista a l’estratègia de “reacció democràtica” de començaments dels ’80. Una teoria errada que, ja mort Moreno, explica en gran manera l’esclat posterior del MAS i la LIT, que van respondre equivocadament enfront dels aixecaments antiburocráticos de 1989 en l’est europeu i l’ex Unió Soviètica (limitant-se només a aixecar un programa democràtic com en el cas de la unificació alemanya) i als fets de la lluita de classes davant l’embat privatitzador del menemisme en el terreny nacional, amb l’anomenada “Plaza del NO” i les seves cadires buides per a Ubaldini i Storani inclusivament, i la formació anterior d’Esquerra Unida sobre la base d’un programa democratizant al costat del Partit Comunista.
Els companys segurament no estan d’acord amb això que assenyalem. Però que nosaltres sapiguem no han elaborat una explicació abraçadora respecte de les raons que van portar a la crisi del MAS i la LIT al començament dels ’90.
Com seguir?
Com assenyalem al començament, per a nosaltres els debats entre els corrents del FIT-O sobre temes estratègics són de primer ordre. Estem en les antípodes dels qui menyspreen aquestes discussions. Sabem que no estarem d’acord en tot i no exigim a ningú una autocrítica del seu passat per a fer passos en comú. Però això no significa que no calgui posar blanc sobre negre les diferents posicions i veure si es pot arribar a una comprensió comuna. I, en cas que no ocorri, aclarir els punts de diferència.
Per això, mentre ens mobilitzem als llocs símbols del poder ianqui aquest dijous 27 i divendres 28 d’agost en diferents països complint el resolt en la Conferència Virtual de Llatinoamèrica i els Estats Units, volem insistir en la proposta de continuar les discussions per mitjà d’un Butlletí de Discussió editat en comú i publicat en els llocs de les diferents organitzacions. Aquest 21 d’agost, des del FIT-O homenatgem a Trotsky com correspon, debatent temes crucials entre els qui ens reivindiquem de la seva tradició.
Mira el debat complet
