Fa uns dies, mitjançant un comunicat, el Partit Comunista d’Espanya declarava que suspenia "qualsevol suport o col·laboració amb el govern de Pedro Sánchez fins que aquest no torni al camí del respecte a la legalitat internacional".

El motiu de suspendre el suport al Govern del PSOE es deu al reconeixement oficial que aquest va fer al colpista Joan Guaidó a Veneçuela. Denuncien que Sánchez "cedeix novament a les pressions de l’Administració Trump", despertant l’"esperit de les Açores" (en referència a Aznar i el seu suport a la guerra de l’Iraq) que no busca defensar la democràcia o alguna causa humanitària, sinó " fer-se amb el control de la reserva més gran petrolífera del món".

El PCE li exigeix, en canvi, que se situï de part de la majoria dels països de la "Comunitat Internacional" que reconeixen el "legítim govern de Veneçuela i cridant a una solució pacífica mitjançant el diàleg". Així mateix li recordaven al Govern de Sánchez que no pot retrotreure a la "vergonyosa situació de l’any 2002" (per a l’imperialisme espanyol) en què Aznar va reconèixer el cop d’estat de Pere Carmona contra Chávez -cop que seria derrotat per la mobilització de masses al carrer-. Així mateix, el PCE li tira en cara a l’Sanchismo que en el marc que la ingerència pot portar a una "guerra de conseqüències irreparables" la seva posició és una "falta de prudència" i una renúncia a una política exterior independent dels EUA al que "Espanya no es pot veure implicat directament o indirectament".

La declaració acaba reiterant i exigint a Pedro Sánchez seu "suport a la crida al diàleg emprès per Mèxic i Uruguai, les Nacions Unides i tots els països que en aquests moments estan estimulant una solució pacífica al conflicte, alhora que el seu suport al poble veneçolà".

Si bé el comunicat oficial del PCE va ser publicat al seu web el dilluns 4 de febrer, un dia després Alberto Garzón (Coordinador general d’IU) va sortir a dir que fins i tot malgrat el reconeixement de Sánchez al colpista, seguiran donant suport al Govern amb el qual preveien pactar mesures socials, com va recollir Europa Press.

En primer lloc, en aquest context resulta sorprenent que el PCE publiqui una declaració trencant relacions amb el govern del PSOE, que va assumir el poder gràcies a Units Podem (coalició que integren). Un partit, el de Sánchez, que és un dels principals responsables de l’actual configuració de l’imperialisme espanyol en moltes parts del planeta: les relacions polítiques amb l’Aràbia Saudita o Israel són un petit exemple monstruós, entre moltes altres. És que totes aquestes barbaritats no les coneixien quan van donar el seu suport al govern?

De moment, tot i les contundents declaracions d’Alberto Garzón, el Partit Comunista no ha realitzat cap mena de contestació pública ni ha pres tampoc cap mena d’acció concreta per fer efectiva aquella declaració. És a dir, ja que el PCE segueix a IU, i per tant segueix en la mateixa coalició de Garzón, que ja ha declarat la seva col·laboració amb el govern imperialista de Pedro Sánchez ¿no és evident que la declaració queda de cara a la galeria?

D’altra banda, si no resultava una utopia reaccionària demanar-li a Sánchez que sigui "internacionalista", més utòpica encara resulta tenir una política independent de la mà de la resta dels països imperialistes que no estan aliats a la política de Trump.

En primer lloc, la política del PCE té un error de base molt important: situar-se en la política que crida al "diàleg" o una "sortida negociada entre les parts" té com a conseqüència desastrosa que acaba naturalitzant i legitimant el cop d’estat de Guaidó (que va forjar el mateix imperialisme americà). I, en segon lloc, aquesta és la política que precisament sosté la resta dels països imperialistes europeus que volen treure profit dels recursos del país però que no volen estar sota les ordres de Trump, ni tampoc que Rússia i la Xina juguin les seves pròpies cartes.

Similar és la política de Podem, trucant al diàleg de la "comunitat internacional" i mantenint el seu suport al govern del PSOE, per més que aquest doni suport a una sortida colpista.

En l’objectiu d’una "sortida negociada" se situa la proposta de Mèxic i Paraguai, l’anomenat "Mecanisme Montevideo", que defensa el PCE, ia la qual es van sumar demagògicament països que van brindar el seu suport a Guaidó (Espanya, França, Alemanya, Itàlia, Portugal, Suècia, Països Baixos, i Regne Unit -a excepció de Rússia i la Xina-). En aquest sentit, ¿Donar suport a l’anomenada "comunitat internacional" no és evidentment obrir una via per a un altre tipus d’"ingerència imperialista"? Precisament a la "Cimera de Montevideo", Mèxic i Paraguai, juntament amb la resta de les potències europees coalitzades sota el nom de "Grup de Contacte Internacional" han advocat per "eleccions presidencials" a Veneçuela. Això sí, sota el paraigua de donar-li un "solució pacífica al conflicte" com venia exigint el PCE al govern de Sánchez.

Com han sostengut els companys de la Lliga de Treballadors pel Socialisme (LTS) només la mobilització dels treballadors i pobres urbans a Veneçuela independent de tot imperialisme i del Govern bonapartista de Maduro podrà donar-li una solució als greus problemes socials i polítics que pateix. L’única política conseqüent per l’esquerra en els Estats imperialistes passa per denunciar aquest rol i establir una aliança amb el poble veneçolà a través de la mobilització i la solidaritat internacional.