Contrapunto neix en un moment polític marcat per múltiples contradiccions i incerteses en l’escenari polític espanyol, expressions d’una crisi orgànica en termes del marxista italià Antonio Gramsci, que no acaba de resoldre’s. Noves eleccions, un judici aberrant contra els presos polítics catalans, la irrupció de l’extrema dreta en el ja fragmentat règim de partits i la crisi de Podemos són tan sols alguns dels seus ingredients.

I si ampliem el focus cap al panorama mundial, ens trobem amb tendències a la polarització política, el creixement de fenòmens populistes de la dreta xenòfoba en diversos països, una línia de fractura cada vegada més profunda en els fonaments del projecte imperialista europeu, ofensives colpistes de l’imperialisme com a Veneçuela i creixents tensions entre les potències, amb l’ombra d’una nova recessió sobrevolant l’horitzó.

Però aquests temps de crisis, en el marc de la fi de cicle neoliberal, són propicis també perquè l’emergència de la lluita de classes sacsegi els vells hàbits de les rutines polítiques i sindicals, com ve ocorrent a França amb la irrupció de les armilles grogues. Processos de mobilització on la intervenció directa de les masses fa reaparèixer als carrers el fantasma de la revolució. També hem vist importants vagues obreres com per exemple a Amazon, Movistar o Coca-Cola, vagues dels empleats públics a Portugal o vagues generals en el cas de Bèlgica.

Alhora, són temps favorables per al desenvolupament de noves formes de pensar, com a mostra la creixent adhesió -encara que sigui de forma encara incipient i sentimental- a la idea del socialisme entre joves milennial als Estats Units, o les vagues d’estudiants molt joves -l’anomenada generació Z- en diverses ciutats europees contra el canvi climàtic amb la consigna “no tenim un planeta B”, o “per a què aprendré a conjugar els verbs en futur si no tindrem futur”. En el mateix sentit és simptomàtic el fort sentiment antimonàrquic entre els estudiants espanyols que per primera vegada en 40 anys de règim “atado y bien atado” van organitzar consultes sobre la forma d’Estat en més de 30 universitats i on milers de persones van votar per la república i per obrir processos constituents per a “decidir-ho tot”.

El moviment de dones apareix avui com un dels moviments socials més dinàmics a escala internacional. Des de la consigna de “Ni una menos, vivas nos queremos” a l’Argentina contra la violència masclista, a les mobilitzacions pel dret a l’avortament a Polònia, o les grans manifestacions de les dones contra Trump als Estats Units. La vaga de dones 8M va tenir una fita en 2018 a l’Estat espanyol, amb l’aturada de dues hores dels sindicats majoritaris i la vaga de 24 hores de l’esquerra sindical, atorgant-li al moviment major profunditat. El fet que el moviment de dones hagi pres la idea i el mètode de la vaga, propis de la tradició de la classe obrera, és també indicatiu de que quelcom profund està canviant. A la calor del moviment, a més, s’està produint una gran politització de milers de dones treballadores i joves, la qual cosa enforteix la construcció d’una tendència feminista anticapitalista, antiracista, revolucionària i de classe.

*
En l’àmbit del debat d’idees, durant les últimes dècades van dominar teories post-marxistes i postmodernes de tota mena. Aquestes comparteixen alguns pressupostos, com la dissolució de la centralitat de la classe obrera, la sobreestimació del discurs per sobre les contradiccions materials i una desconfiança absoluta contra tot intent d’explicació del capitalisme com a totalitat. Des de Contrapunto busquem recrear aquestes premisses des del marxisme revolucionari, un punt de vista necessari per a poder proposar una transformació radical de la societat-.

Com va assenyalar en el seu moment Terry Eagleton sobre el pos-modernisme:

“Ens trobem ara confrontats amb la situació lleument farsesca d’una esquerra cultural que manté un silenci indiferent o vergonyant sobre aquest poder que és el color invisible de la vida quotidiana, que determina la nostra existència -a vegades així literalment- en gairebé qualsevol lloc, que decideix en gran manera la destinació de les nacions i els sanguinaris conflictes entre elles. És com si gairebé tota una altra forma de sistema opressiu -estat, mitjans de comunicació, patriarcat, racisme, neocolonialisme- pogués ser promptament debatuda, però no la que amb farta freqüència imposa l’agenda de tots aquests assumptes, o està implicada finalment amb ells fins a les seves arrels. El poder del capital és ara tan terriblement familiar, tan omnipotent i omnipresent que fins i tot vastos sectors de l’esquerra han aconseguit naturalitzar-ho, prenent-ho per garantit com una estructura tan incommovible que és com si a penes tinguessin coratge per a parlar d’ell.”

L’ascens del nou reformisme es va manifestar en l’Estat espanyol com una combinació de molts d’aquests postulats postmoderns, significants buits laclausians i nostàlgia eurocomunista, amb la reapropiació de la idea gramsciana d’hegemonia en clau reformista.

Però quan es compleixen cent anys de l’assassinat de Rosa Luxemburg ve bé recordar la seva polèmica amb Bernstein sobre les possibilitats d’aconseguir una reforma o humanització del capitalisme:

“Quan Bernstein proposa transformar el mar de l’amargor capitalista en un mar de dolçor socialista bolcant progressivament en ell ampolles de llimonada social reformista, ens presenta una idea més insípida, però no menys fantàstica”.

*
Es compleix ja una dècada des que la crisi de Lehman Brothers donés inici a la profunda crisi capitalista que va afectar especialment els països del sud d’Europa. I es compleixen cinc anys des de la irrupció de Podemos, que juntament amb Syriza van suscitar grans expectatives a l’esquerra a nivell internacional. Aquestes il·lusions, no obstant, van ser ràpidament defraudades. La capitulació de Syriza enfront de la Troica va ser saludada per Podemos com un “bany de realitat”, una resignació conformista davant la idea que “no es pot” anar més enllà de l’estatus quo i les polítiques que imposen els grans poders financers i els capitalistes. Des de llavors, hem vist una incessant adaptació dels “partits del canvi” als marcs del vell règim, quelcom que culmina en el seu suport al govern social-liberal del PSOE. En el marc de la crisi d’aquests projectes, considerem que és més important que mai desenvolupar un important debat d’idees i estratègies, per a recuperar la hipòtesi d’una esquerra anticapitalista, revolucionària i de classe, amb la perspectiva de construir un partit revolucionari, quelcom pel que lluitem des del CRT. Amb aquest objectiu iniciem aquest Contrapunto.

En aquest primer número de Contrapunto publiquem dos articles que aborden importants debats en el moviment de dones, com també aportacions per a pensar una estratègia per a acabar amb aquesta societat patriarcal i capitalista. En la secció de política, un article sobre la crisi del règim a l’Estat espanyol i els debats actuals de l’esquerra. Un repàs a través del pensament marxista sobre l’emancipació de les nacions oprimides i la qüestió nacional. També publiquem una important declaració signada per més de 200 intel·lectuals de tot el món, impulsada pel nét de León Trotsky, Esteban Volkov, i el CEIP “León Trotsky” de l’Argentina i Mèxic per a repudiar les mentides de la sèrie de Netflix sobre el revolucionari rus. I compartim un article sobre la importància de recuperar l’obra i estratègia revolucionària de Trotsky en temps actuals. Recomanem una pel·lícula i un llibre amb dos ressenyes culturals.

El suplement de política, cultura i teoria marxista de Izquierda Diario arriba amb una freqüència quinzenal amb ressenyes culturals, debats, polèmiques i anàlisis. Et convidem a llegir, compartir i comentar.