Amb aquestes mesures, des del govern de coalició tracten de donar resposta a les exigències expressades dies enrere pels autònoms, els inquilins que no arriben a pagar el lloguer, els acomiadats sense dret a atur o les empleades de la llar. No obstant això, no sembla que aquestes demandes vagin a ser resoltes per aquest Govern, l’objectiu del qual continua sent contenir el descontentament amb mesures cosmètiques, mentre s’atén bàsicament els interessos econòmics de les grans empreses de l’IBEX 35 i dels grans capitalistes.
A la roda de premsa en la qual s’han presentat les mesures, celebrada aquest dimarts estaven presents la ministra portaveu, María Jesús Montero, el vicepresident segon, Pablo Iglesias i la tercera vicepresidenta i ministra d’economia, Nadia Calviño.
María Jesús Montero va començar la roda de premsa agrupant les mesures en tres grans blocs de necessitats a les quals atendre. Va parlar en primer lloc de les ajudes als inquilins en règim de lloguer, assenyalant que es disposaria de 700 milions d’euros en crèdits per al pagament d’aquests. En concret va plantejar que aquests diners aniria a microcrèdits sense interessos per als més vulnerables. A continuació, va indicar que s’havia aprovat una moratòria dels pagaments de la seguretat social a autònoms i pimes de fins a 6 mesos. I, finalment, va destacar que s’havien aprovat ajudes per a les empleades de la llar que hagin anat directament a l’atur o que hagin sofert una retallada en els seus ingressos.
A continuació, ha justificat les noves mesures més restrictives de mobilitat adoptades pel Govern, com si es tractés d’una ampliació del permís de Setmana Santa a set dies laborals. Encara que no ho oblidem els treballadors hauran de recuperar aquestes hores de treball, per la qual cosa als empresaris no els suposa cap cost.
Davant les crítiques des de les patronals i des d’alguns Governs de Comunitats Autònomes a aquestes majors restriccions, les representants del govern van destacar que en realitat es tractava de reduir l’economia a un estat d’hibernació, però sense paralitzar el teixit productiu. Tot això amb la condició de no atacar els interessos econòmics de les grans empreses industrials, financeres i de serveis. La realitat és que, amb gairebé 20 dies de quarantena, activitats tan poc necessàries davant la pandèmia com la construcció o la fabricació d’avions o cotxes s’han mantingut amb activitat plena, i sense condicions mínimes de seguretat sanitària per als seus treballadors, sent focus de contagi. En molts casos, només la resistència decidida de les i els treballadors en les línies de producció van portar al tancament d’aquestes empreses.
De fet, la ministra d’economia va destacar que el Reial decret d’ampliació de l’activitat afectada pel tancament, en el seu article 4, habilita al fet que les pròpies empreses siguin les que decideixin quins treballadors són essencials, i en conseqüència han de continuar anant al treball, i quins no. Així, mentre d’una banda milers de ciutadans són multats per apuntar el nas al carrer, als treballadors obligats a anar a treballar pels seus patrons, tenen prou amb presentar una declaració responsable feta pel propi empresari, que defineixen si aquesta activitat és essencial en aquests moments. Alguna cosa que defineixen, no tant per raons de salut pública, sinó dels seus propis negocis. És el cas, per exemple, d’empreses ceramistes, que van aconseguir que el govern les exceptués del tancament, i que van demanar poder continuar funcionant per a lliurar comandes fetes en l’exterior.
Montero, per a tractar de defensar la gestió del Govern davant la crisi sanitària, va destacar la recent arribada del material mèdic, i va assenyalar que continuarien arribant uns altres. També es va referir a la reconversió que estava realitzant la Indústria nacional per a fabricar béns sanitaris -respiradors, màscares, gels, etc.- indispensables per a fer front al Covid-19. Però aquesta és una “col·laboració” que les empreses fan de forma interessada, rebent quantiosos crèdits i facilitats a canvi, mentre milions de treballadors veuen reduïts els seus salaris o van directament a l’atur.
El govern es nega no obstant això a prendre una mesura urgent, com és la intervenció efectiva del sector sanitari, industrial, logístic i tecnològic, per a posar-lo a produir béns i serveis destinats a la lluita contra la pandèmia del Covid-19. Tot el que no sigui això resulta de facto un comportament capitalista criminal, tenint en compte l’emergència sanitària en la qual ens trobem i la defunció diària de centenars de persones, moltes d’elles abandonades a la seva sort al no poder ser ateses per falta de llits a les UCI’s. Recordem les últimes dades oficials d’aquest dimarts: 94.417 contagis registrats; 8.189 morts i 5.607 persones ingressades en UCI, sent 1.652 a Catalunya i 1.514 en la Comunitat de Madrid. Xifres que suposen un col·lapse absolut del sistema sanitari i l’abandó a la seva sort de molts dels afectats en funció de la seva edat o de les seves patologies prèvies.
Els elogis a l’Exèrcit i a la Constitució de Pablo Iglesias
Pablo Iglesias va assegurar que s’anava a centrar en les mesures de caràcter social aprovades, però, en canvi, va començar llançant elogis a la tropa i la marineria de l’exèrcit imperialista espanyol. Exèrcit que està realitzant funcions d’ordre públic als nostres carrers, i que només pot tenir com a intenció el amedrentamiento de la població, enfront de la possibilitat que es produïssin disturbis o resistències socials davant la crisi social, tal com comença a haver-hi a Itàlia.
Però no va quedar aquí la cosa, sinó que a més es va embarrancar en elogis desorbitats, com fa durant les passades campanyes electorals, a la Constitució espanyola com a garant dels drets socials sobre “bases democràtiques per a abordar aquesta crisi”. Defensant una vegada més el Règim del 78 com a valedor per esquerra. Règim que està afectat per l’herència franquista que li va donar origen i per una crisi orgànica a gran escala del conjunt de les seves institucions, incloent al seu màxim exponent, la monarquia que nada en la corrupció de les comissions i les evasions fiscals del rei emèrit, de les quals va fer partícip a l’actual monarca Felip VI.
A continuació, va abordar les mesures concretes. Entre aquestes destaquen les relatives al pagament dels lloguers dels inquilins. Assenyalant que el que l’Executiu ofereix és la suspensió de tots els desnonaments durant 6 mesos per a les persones que no tenen alternativa habitacional i l’ampliació dels contractes de lloguer durant aquest mateix període, per a evitar pujades. És a dir, que ha hagut de produir-se una emergència sanitària de conseqüències catastròfiques perquè el Govern “progressista” de coalició, hagi aprovat la mesura de prohibició dels desnonaments, però només durant 6 mesos, allò que vénen sol·licitant les organitzacions socials. A més, ha informat que es facilitaràn microcrèdits al 0% d’interès i a pagar en un termini de 6 anys, ampliables a 10 anys, per a aquells que no puguin fer front al pagament dels seus lloguers. El que no deixa de ser un endeutament, encara que ha assenyalat molt emfàticament quin si no poden pagar al final del temps establert: “es farà càrrec l’Estat del pagament del lloguer”. Aquest dret anirà dirigit als treballadors en procés de ERTE, autònoms amb reducció d’ingressos o cessament d’activitat, acomiadats, etc.
Així mateix, va assenyalar que les grans forquilles de propietats immobiliàries hauran de sofrir, si s’acullen a les ajudes, un 50% de quitació del deute o acceptar una reestructuració del deute a 3 anys. Però això sí, res d’exigir-los, ni tan sols als fons voltor que es van fer il·legítimament amb milers d’habitatges públics a preu de saldo, o als famosos habitatges en mans de la SAREB, banc dolent, els actius tòxics del qual comprem entre tots, algun tipus de condonació directe del deute per als sectors més desfavorits i perjudicat per la crisi social generada pel Covid-19.
També va destacar l’ampliació de la moratòria del pagament de les hipoteques, incloent el pagament dels locals i oficines dels autònoms. I que els subministraments bàsics de la llar: llum, aigua, gas, telecomunicacions no podran ser tallats a ningú mentre duri la crisi sanitària.
Finalment, el més destacat de la seva intervenció, va ser la misèria de 440 euros, 80% del IPREM, que serien els ingressos que rebran els treballadors acomiadats sense dret a atur, i sense cap mena de subsidi. Ingressos que no es referencien ni tan sols al Salari Mínim Interprofessional (SMI), acabat d’incrementar a 950 euros bruts.
També les treballadores de la llar rebran el pagament de la desocupació, del qual fins ara no tenien dret, encara que ho venien reivindicant les seves organitzacions representatives. Si bé la dificultat operativa d’aquesta mesura és evident, perquè la majoria no tenen cotització dels seus ocupadors, són economia submergida, i serà difícil demostrar, fins i tot per a les que ho tenen justificar les cases que els han rescindit o suspès el contracte, que mai és per escrit.
Posteriorment, va parlar la ministra d’Economia, Nadia Calviño, que es va centrar en els aspectes més econòmics, demostrant més a les clares, les evidents intencions neoliberals del Govern del PSOE i Unides Podem en aquesta crisi. Així, va ratificar que la decisió final sobre el que s’atura o no en la producció està en mans de les grans empreses. Va assenyalar que no es podien perdre clients externs, amb comandes ja compromeses, ni per descomptat el mínim d’activitat per a mantenir les estructures productives, ni, en general el que fos necessari segons criteri dels empresaris.
I, per descomptat, res d’exigir que es posi tota la seva capacitat productiva de manera immediata al servei dels béns necessaris per a atacar la crisi sanitària del Covid-19. Va acabar desgranant més ajudes, moratòries i suports a les empreses.
En definitiva, les mesures aprovades segueixen sense respondre a les necessitats urgents d’una crisi sanitària, econòmica i social molt greu, que ja amenaça amb enfonsar a milions en la desocupació i la pobresa.
La crisi exigeix un programa d’orientació anticapitalista que col·loqui com a eix d’actuació central la defensa dels interessos de la classe obrera i les classes populars, i no els beneficis de les grans empreses.
