Ahir s’apagava la pluma que va donar immortalitat al pijoaparte que s’endinsava en carrers de Barcelona que no eren "els seus". S’apagava una de les plumes exquisides en aquell retrat ombrivol i perillós del tardo-franquisme per segons qui. Ahir moria Juan Marsé.

Eren les últimes tardes amb la jove Teresa, però també (i sobretot) amb la neboda Mariana. Marsé, que moria als 87 anys, deixa per a la posteritat lliçons d’una simple però bella literatura que amb grans diàlegs (eix de la narrativa de l’autor) reconstrueix una època no gens llunyana, mitificada per a molts i de gran desesperació per a molts invisibles.

I és que en allò més profund de les novel·les de Marsé s’hi reflecteix l’intent de sobreviure en una època en que, malgrat sigui d’obertura com és la Transcició o els últims anys de la dictadura franquista, sempre hi haurà sectors que se les hauran d’enginyar per sortir de la misèria.

Però si hi ha quelcom que defineix amb claretat les novel·les de Juan Marsé son el seu gran reflex de la profunditat dels barris de Barcelona i les diferents realitats de la seva gent, així com, sobretot, la desmitificació de temps passats i passats per armes i criminalització, alhora que també el despertar dels joves enfront les lleis imposades. Tot i que per això, es servís d’aquells grans diàlegs que a mesura que avança la narrativa trenca consciències a través dels seus protagonistes.

Novel·les com Últimas tardes con Teresa, La Muchacha de las bragas de oro o El embrujo de Shangai són, precisament, l’evidència que ambdós recursos acaben fent la diferència perquè la mort de Juan Marsé, però sobretot la seva prolífica vida i obra, quedi com a riquesa i aprenentatges de les noves generacions.