Trotsky no és només un protagonista sinó també un filòsof, un historiador i un crític de la Revolució. Cap líder de la Revolució pot no tenir, naturalment, una visió panoràmica i precisa de les seves arrels i de la seva gènesi. Lenin, verbigràcia, es va distingir per una singular facultat per a percebre i entendre la direcció de la història contemporània i el sentit dels seus esdeveniments. Però els penetrants estudis de Lenin no van abastar sinó les qüestions polítiques i econòmiques. Trotsky, en canvi, s’ha interessat a més per les conseqüències de la Revolució en la filosofia i en l’art.

Polemitza Trotsky amb els escriptors i artistes que anuncien l’adveniment d’un art nou, l’aparició d’un art proletari. Posseeix ja la Revolució un art propi? Trotsky mou el cap. “La cultura –escriu– no és la primera fase d’un benestar: és un resultat final”. El proletariat gasta actualment les seves energies en la lluita per abatre a la burgesia i en el treball de resoldre els seus problemes econòmics, polítics, educacionals. L’ordre nou és encara massa embrionari i incipient. Es troba en un període de formació. Un art del proletariat no pot aparèixer encara. Trotsky defineix el desenvolupament de l’art com el més alt testimoniatge de la vitalitat i del valor d’una època. L’art del proletariat no serà aquell que descrigui els episodis de la lluita revolucionària; serà, més aviat, aquell que descrigui la vida emanada de la revolució, de les seves creacions i dels seus fruits. No és, doncs, el cas de parlar d’un art nou. L’art, com el nou ordre social, travessa un període de tantejos i d’assajos. “La revolució trobarà en l’art la seva imatge quan deixi de ser per a l’artista un cataclisme estrany a ell”. L’art nou serà produït per homes d’una nova espècie. El conflicte entre la realitat moribunda i la realitat naixent durarà llargs anys. Aquests anys seran de combat i de malestar. Només després que aquests anys transcorrin, quan la nova organització humana estigui consolidada i assegurada, existiran les condicions necessàries per al desenvolupament d’un art del proletariat. Quins seran els trets essencials d’aquest art futur? Trotsky formula algunes previsions. L’art futur serà, al seu judici, “inconciliable amb el pessimisme, amb l’escepticisme i amb totes les altres formes de prostració intel·lectual. Estarà ple de fe creadora, ple d’una fe sense límits en l’avenir”. No és aquesta, certament, una tesi arbitrària. La desesperança, el nihilisme, la morbositat que en diverses dosis conté la literatura contemporània són senyals característics d’una societat fatigada, esgotada, decadent. La joventut és optimista, afirmativa, jocunda; la vellesa és escèptica, negativa i esbroncadora. La filosofia i l’art d’una societat jove tindran, per consegüent, un accent diferent de la filosofia i de l’art d’una societat senil.

El pensament de Trotsky s’interna, per aquests camins, en altres conjectures i en altres interpretacions. Els esforços de la cultura i de la intel·ligència burgeses estan dirigits principalment al progrés de la tècnica i del mecanisme de la producció. La ciència és aplicada, sobretot, a la creació d’un maquinisme cada dia més perfecte. Els interessos de la classe dominant són adversos a la racionalització de la producció; i són adversos, per tant, a la racionalització dels costums. Les preocupacions de la humanitat resulten, sobretot, utilitàries. L’ideal de la nostra època és el guany i l’estalvi. L’acumulació de riqueses apareix com la major finalitat de la vida humana. I bé. L’ordre nou, l’ordre revolucionari, racionalitzarà i humanitzarà els costums. Resoldrà els problemes que, a causa de la seva estructura i de la seva funció, l’ordre burgès és impotent per a solucionar. Consentirà l’alliberament de la dona de la servitud domèstica, assegurarà l’educació social dels nens, llibertarà al matrimoni de les preocupacions econòmiques. El socialisme, tan acusat de materialista, resulta, en suma, des d’aquest punt de vista, una reivindicació, un renaixement de valors espirituals i morals, oprimits per l’organització i els mètodes capitalistes. Si en l’època capitalista van prevaler ambicions i interessos materials, l’època proletària, les seves modalitats i les seves institucions s’inspiraran en interessos i ideals ètics.

La dialèctica de Trotsky ens condueix a una previsió optimista de l’avenir de l’Occident i de la Humanitat. Spengler anuncia la decadència total d’Occident. El socialisme, segons la seva teoria, no és sinó una etapa de la trajectòria d’una civilització. Trotsky constata únicament la crisi de la cultura burgesa, el final de la societat capitalista. Aquesta cultura, aquesta societat, envellides, enfastidides, desapareixen; una nova cultura, una nova societat emergeixen de la seva entranya. L’ascensió d’una nova classe dominant, molt més extensa en les seves arrels, més vital en el seu contingut que l’anterior, renovarà i alimentarà les energies mentals i morals de la humanitat. El progrés de la humanitat apareixerà llavors dividit en les següents etapes principals: antiguitat (règim esclavista); edat mitjana (règim de servitud); capitalisme (règim del salari); socialisme (règim d’igualtat social). Els vint, els trenta, els cinquanta anys que durarà la revolució proletària, diu Trotsky, marcaran una època de transició.

L’home que tan subtil i tan profundament teoritza, és el mateix que arengava i revistava a l’exèrcit vermell? Algunes persones no coneixen tal vegada, sinó al Trotsky de traça marcial de tants retrats i tantes caricatures. Al Trotsky del tren blindat, al Trotsky Ministre de Guerra i Generalíssim, al Trotsky que amenaça a Europa, amb una invasió napoleònica. I aquest Trotsky en veritat no existeix. És gairebé únicament una invenció de la premsa. El Trotsky real, el Trotsky veritable és aquell que ens revelen els seus escrits. Un llibre dona sempre d’un home una imatge més exacta i més verídica que un uniforme. Un generalíssim, sobretot, no pot filosofar tan humana i tan humanitàriament. Us imagineu a Foch, a Ludendorff a Douglas Haig amb l’actitud mental de Trotsky?

La ficció del Trotsky marcial, del Trotsky napoleònic, procedeix d’un sol aspecte del rol del cèlebre revolucionari a la Rússia dels Soviets: el comando de l’exèrcit vermell. Trotsky, com és notori, va ocupar primerament el Comissariat de Negocis estrangers. Però el biaix final de les negociacions de Brest Litowsk [1] el va obligar a abandonar aquest ministeri. Trotsky va voler que Rússia oposés al militarisme alemany una actitud tolstoiana: que rebutgés la pau que se li imposava i que s’encreués de braços, indefensa, davant l’adversari. Lenin, amb major sentit polític, va preferir la capitulació. Traslladat al Comissariat de Guerra, Trotsky va rebre l’encàrrec d’organitzar l’exèrcit vermell. En aquesta obra va mostrar Trotsky la seva capacitat d’organitzador i de realitzador. L’exèrcit rus estava dissolt. La caiguda del tsarisme, el procés de la revolució, la liquidació de la guerra, van produir el seu anihilament. Els Soviets mancaven d’elements per a reconstituir-ho. A penes si quedaven, dispersos, alguns materials bèl·lics. Els caps i oficials monarquistes, a causa del seu evident humor reaccionari, no podien ser utilitzats. Momentàniament, Trotsky va tractar de servir-se de l’auxili tècnic de les missions militars aliades, explotant l’interès de l’Entesa de recuperar l’ajuda de Rússia contra Alemanya. Però les missions aliades desitjaven, abans de res, la caiguda dels bolxevics. Si fingien pactar amb ells era per a soscavar-los millor. En les missions aliades Trotsky no va trobar sinó un col·laborador lleial: el capità Jacques Sadoul [Veure, de José Carlos Mariátegui: “El cas Jacques Sadoul” [N. de E.].]], membre de l’ambaixada francesa, que va acabar adherint-se a la Revolució, seduït pel seu ideari i pels seus homes. Els Soviets, finalment, van haver de fer fora de Rússia als diplomàtics i militars de l’Entesa. I, dominant totes les dificultats, Trotsky va arribar a crear un poderós exèrcit que va defensar victoriosament a la Revolució dels atacs de tots els seus enemics externs i interns. El nucli inicial d’aquest exèrcit van ser dos-cents mil voluntaris de l’avantguarda i de la joventut comunista. Però, en el període de major risc per als Soviets, Trotsky va comandar un exèrcit de més de cinc milions de soldats.

I, com el seu ex generalíssim, l’exèrcit vermell és un cas nou en la història militar del món. És un exèrcit que sent el seu paper d’exèrcit revolucionari i que no oblida que la seva fi és la defensa de la revolució. Del seu ànim està exclòs, per tant, tot sentiment específic i marcialment imperialista. La seva disciplina, la seva organització i la seva estructura són revolucionàries. Potser, mentre el generalíssim escrivia un article sobre Romain Rolland, els soldats evocaven a Tolstoi o llegien a Kropotkin.

Lima, 1924

Notes

[1] El Tractat de Brest-Litovsk va ser signat el dia 3 de març de 1918 en Brest-Litvosk entre Rússia i les potències centrals. Posava fi a la participació russa a la Primera Guerra Mundial. Era una pau desitjada per Lenin i els seus partidaris, ja que era una de les exigències de “pau i terra” que reclamava el poble rus. La guerra va ser un dels principals motius de la revolució russa de 1917. No obstant això, el tractat va ser perjudicial per a Rússia. Va perdre importants territoris que suposaven un terç de la seva població. Però la derrota d’Alemanya a la guerra i la victòria dels bolxevics en la posterior guerra civil va mitigar els efectes de Brest-Litovsk (NdE).