Debats esquerra

REVOLUCIO ESPANYOLA

Trotsky i la seva lluita contra el feixisme en la guerra civil espanyola

Per Lleó Trotsky, l'experiència i la lluita de les obreres i obrers espanyols és una escola superior d'estratègia per als revolucionaris. Però, quin rol va jugar Trotsky en la guerra civil espanyola?

dilluns 10 d’agost| edició del dia

El 17 i 18 de juliol de 1936 es desencadena l’aixecament d’una part de l’exèrcit espanyol al comandament de Francisco Franco, contra el Govern de la Segona República, la qual cosa donaria principi a la Guerra Civil Espanyola. Aquesta conclouria el 1r d’abril de 1939 amb el triomf del franquisme. L’últim comunicat de guerra va ser, “captiu i desarmat l’exèrcit roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars“. Per Lleó Trotsky, l’experiència i la lluita de les obreres i obrers espanyols és una escola superior d’estratègia per als revolucionaris. Però, quin rol va jugar Trotsky en la guerra civil espanyola?

“En el moment que escrivim, la guerra civil espanyola no ha acabat encara. Els obrers del món sencer esperen ansiosos la notícia de la victòria del proletariat espanyol. Si, com esperem, aquesta victòria arriba a produir-se, caldrà dir que aquesta vegada els obrers, han vençut malgrat que la seva direcció fes tot el possible per preparar la seva derrota. Per això mateix, major glòria per als obrers espanyols!”
(Lleó Trotsky, Primeres lliçons d’Espanya)
 
“La victòria no és el fruit madur de la "maduresa" del proletariat. La victòria és una tasca estratègica.”
(Lleó Trotsky, Classe Partit i Direcció)

La guerra civil espanyola comença amb l’aixecament feixista, dirigit pel General Francisco Franco contra la República d’Espanya. El 17 de juliol es revolta la guarnició de Melilla, al Marroc espanyol. Els coronels i oficials colpistes tracen el pla per ocupar els edificis públics, tot això en coordinació amb els dirigents de la falange, partit feixista fundat per Miguel Primo de Rivera. Era un cop preparat amb molta anterioritat per militars d’alt rang i les famílies més poderoses d’Espanya, qui s’inspiraven en els esdeveniments protagonitzats a l’Alemanya d’Hitler i la Itàlia feixista de Musollini. Els burgesos republicans temien un procés revolucionari i el van intentar extingir buscant fer-se del poder, però el cop feixista va acabar desencadenant la resistència revolucionària dels obrers i la improvisació de l’armament militar, fent fracassar l’acció militar després de durs enfrontaments on va tenir important victòries en La Flota, Barcelona, Madrid, Màlaga, el país Basc i València, però també derrotes a Navarra, Sevilla, Saragossa, Oviedo i Andalusia. Aquestes es van deure principalment al fet que les autoritats del “Front Popular” es van negar fins a l’últim moment a armar als obrers quan aquests les exigien per defensar-se de l’ofensiva feixista.

La política dels fronts populars va ser votada en el VII Congrés de la Internacional Comunista al 1935, dirigida per la burocràcia estalinista, i plantejava la “unitat”, és a dir, la conciliació i subordinació a partits “progressistes” i “democràtics” de la petit burgesia, per lluitar contra el feixisme. A Espanya el front popular va aconseguir guanyar les eleccions parlamentàries el 16 de febrer de 1936. Va estar compost per grans partits de masses com els socialistes, el Partit Comunista Espanyol (PCE), els republicans i la socialdemocràcia. Alguns anys més tard s’uniria el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i les organitzacions anarquistes de la Confederació Nacional del Treball- Federació Anarquista Ibèrica (CNT-FAI), qui tindrien els seus propis ministres en el govern Català de la Generalitat, renegant de totes les tradicions anarquistes i la visió particular sobre la presa del poder. El front popular no sols es va encarregar de postergar la reforma agrària per als pagesos a Espanya, sinó que la seva protecció de la propietat privada entrava en conflicte directe amb la presa de fàbriques i els serveis de transport, els quals es trobaven sota control obrer.

La resistència al feixisme va crear de manera immediata diverses organitzacions de combat com les milícies obreres, les patrulles de control, els diversos comitès que buscaven unificar les files del proletariat espanyol. Es comença a crear una situació de dualitat de poders de diferents magnituds segons les regions.

En els llocs de treball, els obrers estableixen el principi, “A igual treball, igual salari!”. Malgrat la seva poca experiència els comitès de fàbrica i els sindicats fan caminar una nova economia. Davant la greu crisi econòmica, els obrers van demostrar que existia una sortida als seus problemes quotidians com la fam i la desocupació.

“Les masses, en el mateix moviment que els porta al combat, liquiden els problemes de la societat espanyola, aportant les seves solucions, acabant amb les forces de repressió, cos de policia, exèrcit, autoritats tradicionals – l’església en primer lloc – s’apoderen de les fàbriques i de les terres i comencen a exercir directament el poder a través dels seus comitès”. [1]

Si bé els treballadors no van poder anticipar el cop que s’orquestrava, això es va deure en part al rol que van jugar totes dues fraccions que dirigien el moviment obrer: la socialista i la anarco sindicalista. Tant la seva subordinació al capdavant popular com la seva concepció de l’Estat, tornava les seves accions impotents perquè el poder passés definitivament a les mans dels treballadors.

Trotsky i la guerra civil espanyola

Als esdeveniments de 1936, el revolucionari rus León Trotsky es trobava pres a Noruega, després d’anys d’exili i persecució per la camarilla burocràtica de Stalin i la seva policia secreta (GPU). El mateix any es desenvolupen els “Judicis de Moscou”, obrint pas a un dels pitjors episodis de la URRS, on els vells militants bolxevics, companys de Lenin en la revolució de 1917, van ser empesos a confessions terribles, enmig de tortures, massacrats i finalment assassinats.

Per Trotsky, el cop feixista a Espanya només confirmava el seu pronòstic i el del naixent moviment per la IV internacional.

“La burgesia vol la seva revenja. Els estats majors del gran capital estan preparant deliberadament un nou conflicte social que sens dubte, des del principi, assumirà la forma d’una provocació o una sèrie de provocació en gran escala contra els obrers. Al mateix temps, les “dissoltes” organitzacions feixistes fan els seus preparatius febrils. El xoc dels dos bàndols, a França, Bèlgica i Espanya és absolutament inevitable. Com més intents facin els dirigents del Front Popular per “conciliar” els antagonismes de classe i frenar la lluita revolucionària, més explosiu i convulsiu serà el seu caràcter en el futur immediat, més sacrificis exigirà i el proletariat es trobarà més indefens davant el feixisme.” [2]

El Front Popular es va negar a preparar la lluita contra el complot i l’aixecament que desencadenarien l’inici de la guerra civil, confiant precisament en l’exèrcit que després se sumaria a la contrarevolució. Per Stalin, la política del socialisme en un sol país significa la revolució socialista en cap país. Tota revolució que fos victoriosa posava en perill la tranquil•litat de la burocràcia soviètica.

Al començament d’agost es dóna la possibilitat que Trotsky pugui ser refugiat a Catalunya, però les pressions sobre el govern noruec per part de Stalin, les amenaces del nazisme, i el començament dels processos de Moscou, tanquen la possibilitat del viatge. Per aquesta raó, el 26 d’agost Trotsky ha de cessar la seva correspondència amb els combatents a Espanya.

Per Trotsky la resposta del proletariat espanyol demostrava que era possible conquistar una sortida revolucionària a la crisi capitalista mundial i donar una resposta als grans problemes històrics que es presenten davant el proletariat espanyol, resolent les demandes democràtiques i avançant a la transformació socialista de la societat. Per això havia d’estar traçada la perspectiva de posar-li fi a l’ordre capitalista a Europa, vencent al feixisme a Itàlia, i al nazisme a Alemanya. Era possible frenar la marxa a la segona guerra mundial i les seves atrocitats, però per a això es feia urgent la necessitat de construir partits revolucionaris.

El POUM, va poder arribar a ser aquest partit revolucionari?

El POUM era un partit centrista (oscil•lava entre la reforma i la revolució), neix de la fusió entre el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l’Esquerra Comunista Espanyola (ICE) al 1935. Entre els seus principals dirigents es trobaven Andreu Nin i Joaquín Maurin.

Trotsky té diferències amb el POUM des d’un començament en les posicions adoptades en el seu congrés fundacional. L’ICE, que va tenir vincles amb l’Oposició d’Esquerra Internacional, es negava a l’oportunitat de guanyar sectors del Partit Socialista Obrer Espanyol que es radicalitzaven cada vegada més, fent una ràpida experiència a l’escalfor dels processos revolucionaris, i per contra, es disposava a establir un partit en comú, a través d’un acord formal amb el BOC, que en 1934 va fer un anomenat de confiança als treballadors a plegar-se al govern de la Generalitat. “I és que el POUM no sols és centrista per la seva història, les posicions adoptades pel seu congrés d’unificació, la seva heterogeneïtat, el caràcter sovint contradictori de les seves postures d’una setmana a una altra, els dubtes i les divisions dels seus dirigents i els seus consellers, ho és també per les oposicions i els contrastos que neixen entre les seves diferents federacions: de fet, hi ha diversos POUM”, escriu l’historiador Pierre Broué. De fet, el local del POUM a Madrid estava decorat amb un gran retrat de Trotsky i cartells que rememoraven les gestes d’octubre.

Això es dóna precisament per la composició i la tradició que tenien les files del POUM en les diferents regions on es va donar la fusió amb antics integrants de la ICE. El rol que van jugar els militants del POUM a Madrid en l’assalt a la caserna de Muntanya, va ser al crit de “Visqui Trotsky!”. La seva passió i dinamisme van guanyar la confiança de joves treballadors espanyols. Rebutgen els crims comesos als processos de Moscou, reproduïen articles de Trotsky, denuncien el caràcter burgès del govern de Giral i Llarg Cavaller, i el paper contrarevolucionari de l’estalinisme. Al setembre de 1936, el “Batalló Lenin” conformat pel POUM a Madrid, comptarà amb més de 500 milicians, duplicant els seus números les setmanes pròximes. Davant això, ràpidament la Joventut Socialista Unificada (JSU) acusa el “grupuscle” de trotskistes de Madrid, d’intentar dividir a la joventut. El 21 d’octubre hi ha incidents contra els locals de Madrid acusant-los de ser agents del feixisme.

Aquesta ala del POUM es diferencia a la federació de Llevant, on Luis Portela va afirmar que “En el nostre partit hi ha un corrent que porta una política que realment no és la nostra. Aquest corrent, que actua fonamentalment com a fracció, està representada sobretot per la secció de Madrid.” El periòdic llevantí del POUM escriu, “El govern de la República és l’expressió de la voluntat de les masses populars, encarnada pels seus partits i organitzacions”. Titllen al grup de Madrid com, “enemics dins de les seves pròpies files”. Aquestes discrepàncies internes enfront dels problemes de la revolució, donen compte que la posició de Trotsky sobre la fusió que va donar origen al POUM, era la correcta.

Aquesta feblesa amb el curs dels mesos acabarà mostrant la capitulació del POUM als governs contrarevolucionaris a Catalunya, els qui renuncien conscientment a ser part de la direcció revolucionària a Espanya.

En un article titulat “Classe, Partit i Direcció”, Trotsky posa al centre del pensament estratègic, la necessitat d’un partit revolucionari de la classe obrera:

“És cert que en el curs d’una revolució, és a dir, quan els esdeveniments se succeeixen a un ritme accelerat, un partit feble pot convertir-se en un partit poderós, amb l’única condició que comprengui amb lucidesa el curs de la revolució i que posseeixi quadres provats que no es deixin exaltar per les paraules o terroritzar per la repressió. Però és necessari que un partit d’aquestes condicions existeixi des de molt abans de la revolució en la mesura en què el procés de formació de quadres exigeix terminis considerables i que la revolució no deixa temps per a això.” [3]

El rol que juga una direcció d’un partit revolucionari en una situació revolucionària és crucial per al triomf de la revolució. Aquesta és una lliçó clau per a enfrontar els desafiaments actuals, i és que un partit revolucionari no es construeix de la nit al dia, els seus quadres polítics, la confiança que va conquistant a través de cada lluita en el moviment de masses, en l’avantguarda obrera i juvenil, permeten que l’organització i els seus integrants es puguin anar provant davant els grans desafiaments que posa per davant la lluita per la revolució social.

El final de la guerra civil a Espanya

LA CNT-FAI i el POUM, ja eren part de la col•laboració governamental el 26 de setembre de 1936. Al novembre 4 ministres anarquistes van entrar al Govern central.

Andreu Nin, abans de ser expulsat de la Generalitat, va dissoldre el Comitè Local i els Tribunals populars de Lleida, reinstaurant el vell ajuntament.

Malgrat la subordinació al Front Popular per part del POUM i la CNT anarquista, els obrers espanyols van continuar protagonitzant resistències heroiques com l’ocorreguda a Barcelona al maig de 1937, on els obrers armats en les seves trinxeres, defensaven les conquestes que amenaçava amb arrabassar-les-hi el feixisme i la burgesia republicana de la mà de l’estalinisme. A aquesta resistència la CNT-FAI es va mostrar contrària, cridant a deposar la lluita, la qual va tenir la seva fi després de 6 dies de combat, destruint la possibilitat de vèncer al feixisme en la guerra civil i perdent tota perspectiva revolucionària en l’horitzó.

Lliçons per a les lluites actuals

L’atac franquista que donava inici a la guerra civil espanyola, buscava tirar a baix el Govern de la Segona República, però també acabar amb la forta organització dels obrers espanyols. El cop va ser truncat per l’organització revolucionària dels obrers i va poder transformar-se en una resposta per a frenar la segona guerra mundial.

El rol exercit per Lleó Trotsky va ser fonamental per als obrers, vells i joves, que es van negar a callar davant la burocràcia estalinista. Les lluites polítiques amb les organitzacions de l’època i els seus dirigents, constitueixen una font de lliçons estratègiques que podem rescatar per als nostres combats actuals.

L’entrega de molts obrers i intel•lectuals a la lluita revolucionària a Espanya, van sembrar el camí ple d’ensenyaments crucials per a pensar els grans desafiaments que ens proposem els revolucionaris. La necessitat de posar en peus una organització, amb un programa i una estratègia revolucionària, es converteix en una tasca urgent per als qui es proposin lluitar per una veritable sortida a la crisi capitalista, i la construcció d’una societat socialista.

NOTES Al PEU
[1] Pierre Broué, Trotsky i la guerra civil a Espanya.
[2] Part de les tesis adoptades en la Conferència Internacional de Ginebra del moviment per la IV internacional, al juliol de 1936.
[3] Trotsky, L. Classe, Partit i Direcció.




temes relacionats

Lleó Trotsky   /    Debats esquerra   /    Trotskisme   /    Guerra civil espanyola   /    Revolució espanyola   /    Antifeixisme   /    Feixisme

Comentaris

Comentar