Cultura

CONTRAPUNTO

Trotsky, Gramsci i l’emergència de la classe treballadora com a subjecte hegemònic

dimecres 10 de març| edici� del dia

En aquestes línies analitzarem a partir de les elaboracions de Trotsky i Gramsci alguns elements sobre el desenvolupament de la classe obrera com a subjecte social i polític en països “occidentals”, amb estructures socio-polítiques complexes. Contra la idea de conquistar espais dins del règim i coexistir pacíficament amb les burocràcies del moviment de masses, però també contra l’adaptació a administrar l’assistència social de l’Estat o a l’estructura dels sindicats tal qual són, abordarem l’original concepció de Trotsky de l’articulació de l’avantguarda i sectors de masses a partir de la generació d’institucions d’unificació i coordinació de les lluites que va plasmar en els seus escrits sobre França sota el nom de “comitès d’acció”. Una qüestió de gran actualitat que desenvoluparem com a part dels debats cap al pròxim Congrés del Partido de los Trabajadores Socialistas.

Entre la intel·lectualitat d’esquerra en general, i inclusivament entre la que reconeix importants aportacions de Trotsky a la teoria marxista, s’ha anat transformant en un lloc comú l’assenyalament que, a diferència de Gramsci, aquell no va aconseguir abordar amb èxit la problemàtica del proletariat a Occident: des de Michael Burawoy assenyalant que “les anàlisis de Trotsky van naufragar una vegada i una altra contra l’escull del proletariat occidental” i que “seria un altre marxista, Antonio Gramsci, el que fes una interpretació més àmplia” [1]; o Razmig Keucheyan, qui sosté que l’error de Trotsky consisteix “en haver-se quedat amb una concepció del món social, i per tant de l’estratègia revolucionària, anteriors als canvis estructurals descrits per Gramsci” i en particular la diferenciació “entre ‘el front oriental’ i el ‘front occidental’, és a dir entre societats orientals fins i tot fluides i societats occidentals en les que la societat civil i l’Estat es compenetren sòlidament” [2]; o el mateix Perry Anderson qui, d’una banda, destacava que els escrits de Trotsky “sobre les tres formacions socials més importants d’Europa occidental [Alemanya, Anglaterra i França] en el període d’entre guerres són incommensurablement superiors als dels Quaderns de la presó, i per un altre, agregava que Trotsky “mai va plantejar el problema d’una estratègia diferencial per a fer la revolució socialista en ells […] amb la mateixa ansietat o lucidesa que Gramsci” [3].

Com hem desenvolupat en Estrategia socialista y arte militar, l’anàlisi de l’obra teòrica i pràctica de Trotsky no sols contradiu àmpliament aquest sentit comú, sinó que llança bases sòlides d’una teoria política –poc indagada en la seva complexitat– sobre l’emergència de la classe obrera com a subjecte revolucionari. En aquest article ens concentrarem especialment en un dels seus aspectes, a partir de la sèrie de treballs que es van conèixer sota el títol de ¿Adónde va Francia? [4]. Ens referim al plantejament de “comitès d’acció” com a manera de concentrar les forces d’avantguarda i sectors de masses per a potenciar la força dels revolucionaris, “fer fallida” la resistència dels aparells burocràtics i desplegar la potència del moviment obrer.

L’escenari polític “occidental”

Trotsky i Gramsci van ser els qui van analitzar amb major profunditat la problemàtica de les democràcies capitalistes occidentals. Van ser part de la constel·lació de revolucionaris de la III Internacional que es va enfrontar a les complexitats de la revolució a Europa, on la influència de la democràcia burgesa i el parlamentarisme com a ideologia eren majoritaris entre les masses, i on s’havien desenvolupat importants aparells obrers reformistes amb les seves respectives burocràcies polítiques i sindicals; en contrast amb el caràcter “gelatinós” i precari de les institucions a Rússia pre-1917, identificada com a exemple d’estructura soci-política “oriental”.

Gramsci desenvolupa el concepte d’“Estat ampliat” i la seva fórmula de l’Estat “en la seva significació integral: dictadura + hegemonia”, amb la qual es proposa explicar el fet que la burgesia va molt més enllà de l’“espera passiva” del consens i desenvolupa tota una sèrie de mecanismes per a organitzar-lo. La “ampliació” de l’Estat va ser una resposta a l’emergència del moviment obrer a principis del segle XX [5]. L’estatització de les organitzacions de masses i l’expansió de burocràcies al seu interior és un dels elements fonamentals, amb la seva doble funció de “integració” a l’Estat i de fragmentació de la classe treballadora [6].

La burocràcia obrera ha estat (i és) el destacament d’avançada per a “organitzar” l’hegemonia burgesa a les organitzacions del proletariat. Aquest objectiu és perseguit tant amb mitjans ideològics com coercitius en diferents combinacions segons el cas. En aquest sentit, Trotsky assenyala que el capitalisme “cada vegada està menys disposat a admetre sobre noves bases la independència dels sindicats. Exigeix que la burocràcia reformista i l’aristocràcia obrera, que picotegen les engrunes que cauen de la seva taula, es transformin en la seva policia política als ulls de la classe obrera” [7]. Gramsci aborda en termes similars la qüestió quan assenyala que la burgesia havia aconseguit conquistar un “conjunt de les forces organitzades per l’Estat i pels particulars per a tutelar el domini polític i econòmic de les classes dirigents”, i agrega que per aquest motiu “partits ‘polítics’ sencers i altres organitzacions econòmiques o d’un altre gènere han de ser considerats organismes de policia política, de caràcter preventiu” [8].

La burocràcia, el “front popular” i el problema del subjecte

Va haver-hi importants punts de contacte respecte a la caracterització del paper de la burocràcia entre Trotsky i Gramsci. També a la valoració del Front Únic defensiu; només fa falta comparar algunes de les millors pàgines dels Quaderns de la presó amb les anàlisis de Trotsky sobre el Front Únic a Alemanya davant l’ascens del feixisme a principis dels anys ‘30 [9]. No obstant, serà Trotsky qui desenvoluparà clarament el passatge del Front Únic defensiu a l’ofensiu, i en aquest marc, les vies per a superar i derrotar a les burocràcies arrelades a les organitzacions de masses. Plantejarà una via de solució al problema de l’emergència de la classe obrera com a subjecte polític a les societats “occidentals”.

En general, els escrits de Trotsky sobre l’ascens del feixisme a Alemanya [10] són molt més visitats i reivindicats que els de França. No és casual, sent que en aquests últims enfronta obertament la política de col·laboració de classes del “Front Popular” que Gramsci –pres a les presons de Mussolini– no va arribar a analitzar. No obstant, serà ¿Adónde va Francia? on Trotsky mostrarà tot el calibre de la seva concepció de la política revolucionària. Trotsky va prestar especial atenció a la situació francesa, amb l’additament que residirà en aquest país –encara que en condicions difícils– des de 1933 fins a juny de 1935, quan és expulsat. Viurà de prop el canvi de la situació al 1934 amb els aixecaments de les lligues feixistes del 6 de febrer i la important resposta obrera del 12 de febrer. L’acció del moviment obrer havia colpejat sobre els aparells burocràtics del Partit Socialista (SFIO) i el Partit Comunista donant un renovat impuls a l’organització trotskista que comptava amb uns pocs centenars de militants i que a partir de setembre de 1934 concreta la tàctica de l’“entrisme” [11] al Partit Socialista per a lligar-se als obrers socialistes que es radicalitzaven. Però per a 1935, socialdemòcrates i stalinistes conformen el “Front Popular” juntament amb el Partit Radical, un partit lligat a l’opressió colonial francesa (amb la seva base tradicional entre la petita burgesia urbana i rural), donant suport a la política de “defensa nacional” del govern francès.

Enfront de la fortalesa relativa dels aparells reformistes i la feblesa dels revolucionaris, com pot desplegar-se la potència de la classe obrera com a subjecte revolucionari? Aquesta serà la pregunta que Trotsky posarà al centre de la seva reflexió a ¿Adónde va Francia? i en aquest marc és que desenvoluparà el debat sobre els “comitès d’acció”. En ells Trotsky veu la possibilitat que els revolucionaris, en aquest moment amb molt poques forces, puguin potenciar-les lligant el desenvolupament del partit revolucionari a la unificació i el reagrupament de l’avantguarda i les masses en lluita.

El plantejament comença a partir de “prendre-li la paraula” a la resolució del VII Congrés de la Internacional Comunista (1935) sobre la crida a la conformació de “comitès d’acció del Front Popular”. Al mateix temps que Trotsky és implacable en la seva crítica al caràcter conciliador del Front Popular, fa pròpia aquesta proposta, que defineix com l’única encertada de tota aquella resolució i que, com era d’esperar-se, no seria implementada pel burocratitzat Partit Comunista francès. Trotsky veu allà una manera de trencar la subordinació a la burgesia, potenciant el pes de l’avantguarda a través del desenvolupament dels comitès d’acció lligats directament a la lluita de classes, la qual cosa facilitaria enormement l’expulsió dels “negociants burgesos” del Partit Radical i la derrota de la política de conciliació de classes dictada “des de Moscou”.

Institucions d’unificació i coordinació de les lluites per a fer fallida la resistència burocràtica

Trotsky anirà desenvolupant aquest plantejament inicial fins a convertir-lo en un element clau del que podríem definir com una teoria sobre les vies de constitució de la classe treballadora com a subjecte a un escenari “saturat” d’aparells burocràtics propi de les estructures socio-polítiques occidentals.

En el seu famós article “Frente Popular y comités de acción” del 28 de novembre de 1935, Trotsky fa un recorregut abordant els comitès des de diversos angles a partir de diferents processos de radicalització. El primer exemple que presa refereix a les lluites dels portuaris de Toulon i Brest a mitjans 1935 contra la reducció dels salaris decretada pel govern del Partit Radical. Les direccions del Partit Comunista i el Partit Socialista protesten però no fan res. No obstant això, els obrers surten a la lluita, hissen la bandera vermella a la prefectura a Brest i aixequen barricades a Toulon contra la repressió. Els enfrontaments produeixen 3 morts i desenes de ferits, i es deslliga una important vaga en solidaritat, enfront de la qual les direccions oficials criden a la calma i denuncien la presència de “provocadors” [12]. Trotsky exemplifica el seu plantejament i assenyala que: “Durant la lluita a Toulon i a Brest, els obrers haurien creat sense vacil·lacions una organització local de combat si se’ls hagués cridat a fer-ho” [13].

A continuació es refereix a les lluites a Llemotges de mitjans de novembre d’aquest mateix any, que tenien un caràcter similar a les dels portuaris i sofririen la propaganda del Partit Socialista i del Partit Comunista contra els “provocadors” i la crida al govern per a una acció contra els “facciosos”. Enfront d’això, Trotsky assenyala un altre exemple del que seria la política de comitès: “L’endemà de la sagnant repressió a Llemotges –diu–, els obrers i una part considerable de la petita burgesia haurien manifestat sens dubte la seva disposició a crear comitès per a investigar els sagnants esdeveniments i evitar-los en el futur” [14]. També veu la potencialitat dels “comitès d’acció” entre els soldats i assenyala que: “Durant el moviment que aquest estiu va tenir lloc a les casernes contra la prolongació del servei militar, els soldats haurien triat comitès d’acció de companyia, de regiment i de guarnició sense vacil·lar, si se’ls hagués indicat aquest camí” [15].

És a dir, al procés de Toulon i Brest, Trotsky veu als comitès d’acció com a “organització local de combat”, a Llemotges com a “comitès per a investigar els sagnants esdeveniments i evitar-los en el futur”, a les casernes com a comitès contra la prolongació del servei militar. La conclusió que extreu és que amb l’evolució dels elements revolucionaris de la situació, “a cada pas es presentaran casos semblants”, a cada lloc, lligats als conflictes i als processos que travessen diferents regions, i que són oportunitats de posar en peus institucions dels sectors en lluita, a escala local i de ser possible a escala nacional. La tasca dels revolucionaris, diu Trotsky, és “no deixar passar ni una sola d’aquestes ocasions”, no perdre cap oportunitat d’organitzar a l’avantguarda i els sectors de masses que surten a la lluita en institucions permanents del tipus “comitès d’acció”.

D’aquesta manera, Trotsky va delineant una concepció més general que parteix de la necessitat de comprendre “el significat dels comitès d’acció com l’únic mitjà de fer fallida la resistència antirevolucionària dels aparells dels partits i sindicats” [16]. El seu punt de partida és unir aquesta necessitat de “fer fallida la resistència” de les burocràcies amb l’enorme perill que plantejava que els conflictes parcials quedin aïllats i que l’energia de les masses sigui desgastada a explosions aïllades i acabin generant apatia. D’allí que assenyali que enfront de les vagues, les manifestacions, les escaramusses de carrer o els alçaments directes, que són inevitables en una situació que es va fent revolucionària, la tasca clau dels revolucionaris consisteix “a unificar-los i donar-los una força major” [17].

Ara bé, com es prefigura Trotsky la conformació d’aquells comitès? Assenyala que no es tracta de “cridar a les masses per a les eleccions dels comitès d’acció, per a un dia i hora fixats i sobre la base d’estatuts determinats”, la qual cosa seria una forma burocràtica de plantejar la qüestió, sinó que els comitès han d’estar directament lligats a l’acció:

Els obrers –diu– no poden triar comitès d’acció més que en el cas de què participin ells mateixos en una acció i comprovin la necessitat de comptar amb una direcció revolucionària. No es tracta d’una representació democràtica de totes les masses, sinó d’una representació revolucionària de les masses en lluita. El comitè d’acció és l’instrument de la lluita. És inútil tractar de determinar per endavant quines capes de treballadors estaran lligades a la creació dels comitès d’acció: les fronteres de les masses que barallen es determinaran a la pròpia lluita [18].

Però no es tracta tampoc que aquests “comitès d’acció” reemplacin als partits i els sindicats:

Les masses –assenyala– entren a la lluita amb totes les seves idees, agrupaments, tradicions i organitzacions. […] A les eleccions per als comitès d’acció, naturalment, cada partit tractarà de fer triomfar als seus membres. Els comitès d’acció prendran les seves decisions per majoria, existint una total llibertat d’agrupar-se per als partits i fraccions. En relació amb els partits, els comitès d’acció poden considerar-se parlaments revolucionaris: els partits no són exclosos, per contra, els hi suposa necessaris. Però al mateix temps, són controlats en l’acció i les masses aprenen a alliberar-se de la influència dels partits putrefactes [19].

Les vies per a l’emergència revolucionària de la classe treballadora

Tots aquests elements que ressenyem formen part integral de la reflexió de Trotsky sobre el problema de l’emergència de la classe obrera com a subjecte revolucionari a un escenari “occidental”, qüestió que, lluny de les innombrables caricatures del marxisme que van proliferar a l’últim temps, no es redueix a un problema “ontològic” sinó que refereix a qüestions polítiques i estratègiques molt més profanes. El desenvolupament d’institucions per a la unificació i coordinació dels sectors en lluita com els “comitès d’acció” –molt anteriors als soviets– es planteja com l’únic mitjà de fer fallida la resistència dels aparells burocràtics, imposar efectivament el Front Únic i desplegar una estratègia d’autoorganització amb la perspectiva de constituir consells o soviets que siguin la base d’un poder alternatiu. Al mateix temps, com a força fonamental per al desenvolupament del partit revolucionari. Trotsky aposta a l’enfortiment dels revolucionaris com a organitzadors de la força desplegada pels sectors més avançats del moviment obrer i de masses, i oposa aquesta perspectiva a la “unitat dels aparells” separada de les necessitats de la lluita, que era sostinguda pel grup Esquerra Revolucionària –centristes d’esquerra– encapçalat per Marceau Pivert [26].

D’aquesta manera, Trotsky dóna resposta a un dels principals problemes perquè la classe obrera es transformi en subjecte hegemònic al marc de “l’estructura massiva de les democràcies modernes” [27], com les referia Gramsci, amb les seves organitzacions estatals i complex d’associacions a la vida civil que modifiquen l’escenari d’intervenció política. Es tracta d’una concepció alternativa i contraposada a les interpretacions “togliatianes” [28] de les elaboracions de Gramsci que, basades en les particularitats i complexitats de les estructures soci-polítiques “occidentals”, pretenen identificar les elaboracions del revolucionari sard sobre la “guerra de posicions” ja sigui amb una batalla per l’hegemonia en termes eminentment culturals, o amb la possibilitat de la constitució de la classe obrera en subjecte a partir del desenvolupament evolutiu de determinats aparells (“aparells hegemònics”, a dir de Peter Thomas [29]) més o menys per fora de la lluita de classes i del combat amb les diferents burocràcies enquistades a les organitzacions del moviment de masses [30]. Ni parlar d’aquelles que, reprenent elaboracions com les de Nicos Poulantzas, consideren que l’Estat en el seu sentit ampli (més enllà del “espai físic de l’Estat”) podria ser considerat com “el terreny d’un camp estratègic” [31] que es trobaria en disputa.

Però aquesta concepció de Trotsky ha estat incompresa fins i tot dins del trotskisme. Ernest Mandel criticarà a Trotsky per haver exagerat suposadament la caracterització de la situació a França a mitjan anys ‘30. L’error de Trotsky, segons Mandel, seria subproducte de considerar que a les societats “occidentals” pot existir una crisi revolucionària sense que hi hagi una crisi terminal de les il·lusions cap a la democràcia burgesa entre les masses [32]. D’aquesta manera, Mandel redueix aquest problema de la revolució a una qüestió de legitimitat democràtica sense referir al paper central de les burocràcies en aquesta operació, és a dir, sense donar compte de què no es tracta només d’un problema ideològic sinó d’un problema de forces materials. El balanç de Trotsky sobre França és molt diferent:

La coalició del Front Popular –diu–, absolutament impotent contra el feixisme, la guerra, la reacció, etcètera, va demostrar ser un tremend fre contrarevolucionari per al moviment de masses, incomparablement més poderós que la coalició de febrer a Rússia, perquè: a) no teníem allà una burocràcia obrera tan omnipotent, incloent a la burocràcia sindical; b) teníem un partit bolxevic [33].

En els fets, després de l’arribada al govern del Front Popular al maig 1936, es desenvoluparà un enorme moviment vaguístic del qual participen més de 2 milions de treballadors amb ocupacions de fàbriques. Les vagues havien plantejat la qüestió del poder, però el Partit Socialista i el Partit Comunista s’havien abocat a frenar-les a canvi d’una sèrie de “equivalents” com a augment de salaris, setmana laboral de 40 hores, etc., en el que es va conèixer com els acords de Matignon. Una vegada acabat, van seguir dos anys travessats per devaluació monetària, acomiadaments i repressió que van liquar aquelles conquestes. En aquest temps la burgesia, amb la col·laboració fonamental de la burocràcia obrera, va anar desactivant i derrotant un a un els focus de resistència, i d’aquesta manera aconseguirà impedir que hi hagi una segona onada generalitzada després del ‘36. Finalment el Front Popular va deixar l’escena, cedint el seu lloc al govern d’Édouard Daladier, qui signarà els acords de Munic amb Hitler. El moviment vaguístic que havia amenaçat amb desbordar els límits de la propietat privada i l’Estat, va xocar contra l’acció del govern del Front Popular.

Molt més prop de l’explicació de Trotsky que de la de Mandel, Daniel Guérin –que al 1936 era membre del grup de Pivert– tornarà anys després sobre un balanç crític d’aquell procés i plantejarà la importància d’aquella perspectiva plantejada per Trotsky. Assenyala que:

L’admirable article de Trotsky: “La Revolució Francesa ha començat”, que va aparèixer al número confiscat de la Lutte Ouvriere, només va ser llegit per uns pocs iniciats. Si realment haguéssim complert la nostra missió dins del moviment popular, haguéssim tingut altres mitjans efectius per a fer-nos escoltar. L’estalinisme encara no havia consolidat el seu imperi sobre els milions de nous sindicalitzats i podríem haver competit amb ell. Les masses en vaga, sens dubte, no van ser conscientment revolucionàries. Van ser impulsats per motius immediats: pa i dignitat humana. […] Però, fins i tot cec o almenys confús, el comportament de les masses va ser, encara que no del tot conscient, certament revolucionari perquè va trencar amb l’ordre establert.

I enfront d’això conclou amargament que “Al juny de 1936 vam perdre el vaixell de la història” [34].

El problema és que a les formacions “occidentals” o “occidentalitzades”, el sorgiment de la dualitat de poders es diferencia de l’exemple clàssic de la Revolució russa. Com assenyala Juan Dal Maso, mentre que en aquest últim el poder dels soviets o consells competeix directament pel desenvolupament de les funcions públiques, a les formacions “occidentals” la competència es dóna en primer lloc per la conquesta de les masses populars:

… si es té en compte la conceptualització gramsciana sobre l’Estat integral (o les anàlisis de Trotsky sobre bonapartisme i estatització dels sindicats) en la mesura en què [es torna] difusa la distinció entre esfera pública i privada, la lluita es dóna en un marc en el qual l’Estat tendeix a incorporar les organitzacions obreres tradicionals i per tant el desenvolupament d’instàncies com els consells o soviets s’enfronta a un Estat basat en gran part en la burocratització del moviment obrer.

D’aquí que “el desenvolupament d’òrgans de poder obrer té com a tasca trencar la estatització i sobre aquesta base construir l’hegemonia per a conquistar el poder i crear un Estat obrer destruint l’aparell de l’Estat burgès” [35].

Enfront d’aquest problema és que Trotsky formula una resposta amb la generalització del plantejament de “comitès d’acció”, i plantejant les vies per les quals fins i tot petits grups poden obrir-se un camí per a avançar a influenciar a un sector de masses a partir de situar-se com a organitzadors de la força de tots els sectors que sofreixen i surten a la lluita. En aquest sentit, enfront de les burocràcies que dominaven l’espai polític francès i la feblesa dels revolucionaris, Trotsky plantejava al 1935 que:

Seria absurd creure que tenim suficient temps per a crear un partit molt potent que pogués eliminar a totes les altres organitzacions abans dels conflictes decisius amb el feixisme o abans de l’esclat de la guerra, però és completament possible en un breu termini –els esdeveniments ajuden– guanyar a les àmplies masses no per al nostre programa, no per a la Quarta Internacional sinó per a aquests comitès d’acció. Però una vegada creats aquests comitès d’acció esdevindrien en un trampolí magnífic per a un partit revolucionari. A un comitè d’acció Pivert, per exemple, estarà forçat a tenir un llenguatge completament diferent del quequeig de l’Esquerra Revolucionària. L’autoritat i la influència dels elements valents, decidits i clarividents serien de seguida decuplicades. No es tracta aquí d’un assumpte més, es tracta d’una qüestió de vida o mort [36].

I efectivament ho va ser.

Una discussió molt actual

La situació del moviment obrer dels països occidentals va canviar molt des del procés francès dels ‘30 analitzat per Trotsky a aquesta part. Fins i tot des d’aquell Maig Francès de 1968 on, si com deia Marx reprenent a Hegel, els grans fets i personatges de la història universal apareixen primer com a tragèdia i després com a farsa, l’acció del Partit Comunista va ser una farsa del 1936. No obstant això, no es tracta merament d’una qüestió d’interès històric.

Des de llavors les característiques de les formacions soci-polítiques “occidentals” que en l’època de Trotsky i Gramsci eren pròpies d’Europa i un grapat de països centrals, al dia d’avui s’han estès enormement a les més diverses latituds. Si bé a les últimes dècades, amb la reculada i el salt a la estatització dels sindicats va passar a primer pla la funció de les burocràcies sindicals com a garants de la fractura de classe, el que va succeir no va ser la liquidació del “Estat integral”. Juntament amb la reformulació del rol de les burocràcies obreres tradicionals s’han desenvolupat en paral·lel “noves” burocràcies alhora del desenvolupament de les crides a “nous moviments socials”, amb la subseqüent estatització ja sigui mitjançant els vincles amb l’Estat de les anomenades ONG o via “departaments” estatals específics (ministeris, secretaries, agències) que compleixen les tasques de cooptació i regimentació a l’interior dels “moviments”. Les unes i les altres interactuen en forma complementària. Les primeres, restringeixen les organitzacions sindicals als sectors més alts de la classe obrera fent gala d’un corporativisme antipopular. Les segones, actuen deslligant la lluita pels drets civils o “socials” del conjunt de les demandes de la classe treballadora.

Avui, si l’esquerra té un perill, és cedir a les pressions de l’Estat via administració de l’assistència social en el moviment de desocupats, o adaptant-se a l’estructura dels sindicats tal qual són, o a l’organització estudiantil de serveis, o a la “ONGeització” i estatització dels moviments com el de dones, ecologista o altres, o al parlamentarisme mitjançant banques separades de la lluita de classes. És a dir, adaptar la pròpia activitat a les estructures del “Estat ampliat”. Més encara a situacions com la que comencem a travessar a l’Argentina on s’obre una etapa pre-revolucionària (encara incipient).

En aquest marc, els desenvolupaments teòrics esbossats per Trotsky entorn dels “comitès d’acció” superen àmpliament aquells comitès i la seva formulació específica per a la França dels ‘30. Plantegen, d’una banda, el problema més general que els “soviets” o “consells” mai sorgeixen del no-res i menys encara a societats complexes “occidentals” marcades pel desplegament de les burocràcies a les organitzacions de masses. Encara que no podem abordar-la aquí, aquesta qüestió no seria difícil de rastrejar en l’ascens obrer dels ‘70 a l’Argentina a partir de tots els processos previs dels ‘60 en endavant, que finalment van desembocar a la constitució de les Coordinadores entre fabriques al 1975 [37]. I d’altra banda, revelen la potencialitat d’aquesta lògica política com a via perquè partits revolucionaris, amb alguns milers de militants lligats a aquests processos, puguin obrir-se un camí feia les masses i imposar efectivament el Front Únic. El que mostra el plantejament de Trotsky és la necessitat d’institucions permanents dels sectors en lluita, on els revolucionaris posin totes les energies a no perdre cap oportunitat de desenvolupar-les, i que es tracta d’un element fonamental per a evitar que l’energia del moviment de masses es dilueixi en combats aïllats sense continuïtat i serveixi per a l’emergència de la classe treballadora com a subjecte fent saltar per l’aire l’estructura burocràtica que s’alça sobre el moviment obrer i de masses. Aquesta és la font de la qual pot brollar l’enorme força necessària per a la construcció d’un partit revolucionari que es preï de tal.

A l’Argentina, es tracta d’un debat per actual quan, després de les ocupacions de terres del 2020 que van tenir el seu epicentre a Guernica, ja estem travessant una nova onada de lluites a pràcticament totes les províncies que contrasta amb la complicitat de les cúpules sindicals enfront de la crisi. Sectors de treballadors han ocupat les seves empreses o aixecat bloquejos i acampis contra els tancaments i acomiadaments massius, a conflictes com al frigorífic Arrebeef, Hey Latam de Rosario, Ternium Canning, etc. Les lluites van des de petits establiments, passant per les mobilitzacions de desocupats, fins a aturs de grans sindicats com els docents de Mendoza, Tucumán, Neuquén, Rio Negro, entre altres. Algunes d’aquestes accions són acompanyades, moltes vegades per imposició de la pròpia base a les seves direccions sindicals, però molts conflictes són producte de veritables “rebel·lions” antiburocràtiques que superen a aquestes conduccions, per exemple, en la Salut a Neuquén.

El conjunt dels aspectes que hem anat desenvolupant en aquest article són una mostra més per als qui sostenen que Trotsky va ser incapaç de donar compte de les estructures polítiques i l’estratègia per a “occident” es basen en una lectura superficial de la seva teoria en general i de la seva concepció d’estratègia en particular. Els abordatges de les obres de Gramsci i de Trotsky, tant els vulgars com els acadèmics, que els situen per fora de la història amb les seves batalles concretes i els problemes als quals van buscar donar resposta, deixen de costat el que per als marxistes revolucionaris és un actiu inavaluable a l’hora de reflexionar el marxisme com a guia per a l’acció. I és justament allí on adquireixen tota la seva dimensió les elaboracions que hem anat abordant, tant de Gramsci sobre l’Estat, com les de Trotsky com a teòric i estrateg, no sols de la revolució a Orient sinó també a Occident.

NOTES

[1] Burawoy, Michael, “Dos métodos en pos de la ciencia: Skocpol versus Trotsky”, a Zona Abierta N.° 80/81, Madrid, 1997.

[2] Keucheyan, Razmig, “Machiavel, la politique, le prince moderne et les classes subalternes”, en Antonio Gramsci, Guerre de mouvement et guerre de position, París, La fabrique, 2011, p. 163.

[3] Anderson, Perry, Las antinomias de Antonio Gramsci, Barcelona, Fontamara, 1981, p. 121

[4] Ediciones IPS-CEIP, en co-edició amb el Museu Casa León Trotsky de Mèxic, ho ha publicat com a part de les Obras Escogidas de Trotsky com ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, Bs. As., 2013.

[5] Gramsci assenyala que “els elements socials d’una nova formació, que anteeriorment no tenien ‘vela en aquest entierrament’ […] només pel fet d’unirs modifiquen l’estructura política de la societat”. “El Estado moderno sustituye al bloque mecánico de los grupos sociales con su subordinación a la hegemonía activa del grupo dirigente y dominante, por consiguiente deroga algunas autonomías que sin embargo renacen en otra forma, como partidos, sindicatos, asociaciones de cultura” (Gramsci, Antonio, “Algunas notas generales sobre el desarrollo histórico de los grupos sociales subalternos en la Edad Media y en Roma”, Q25, §4, Cuadernos de la cárcel Tomo 6, México, Era, 2000, pp. 181-182). En el mateix sentit, assenyalem en “Gramsci, Trotsky y la democracia capitalista”, Trotsky veía en estas instituciones “elementos de democracia proletaria” que la clase obrera desarrollaba, a través de su lucha, en la sociedad burguesa (cfr. Trotsky, León, “El Frente Único defensivo. Carta a un obrero socialdemócrata”, La Lucha contra el fascismo en Alemania, Bs. As., Ediciones IPS-CEIP, 2013, pp. 315-316).

[6] Cfr. Albamonte, Emilio i Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, capítulo 9; i Dal Maso, Juan El marxismo de Gramsci.

[7] Trotsky, León, “Los sindicatos en la época de la decadencia imperialista”, Los sindicatos y las tareas de los revolucionarios, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2010, p. 129.

[8] Gramsci, Antonio, “El cesarismo” (Q13, §27), en Cuadernos de la cárcel, Tomo 5, México, Ediciones Era, 1999, p. 66.

[9] Veure Albamonte, Emilio, Maiello, Matías, “Trotsky, Gramsci y los debates de estrategia para la revolución en ‘occidente’”.

[10] Trotsky, León, La lucha contra el fascismo en Alemania, Bs. As., Ediciones IPS-CEIP, 2013.

[11] La Liga Comunista, el grup trotskista de França, pasa a dir-se Grupo Bolchevique Leninista (GBL) i ingresa a la SFIO amb una política que coenguda como “el gir francés”, consitent en un plantejament tàctic d’“entrisme” en els partits socialistes amb l’objetiu de confluir amb sectors del moviment obrer que se radicalitzaven i s’integraven a ells, i sobre aquesta base enfortir la construcció de partits revolucionaris independents.

[12] Cfr. Joubert, Jean-Paul, “Trotsky y el Frente Popular”.

[13] Trotsky, León, ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, Buenos Airess., Ediciones IPS-CEIP, 2013, p. 135.

[14] Ídem.

[15] Ídem.

[16] Ídem.

[17] Ibídem, p. 134.

[18] Ídem.

[19] Ibídem, p. 135.

[20] Trotsky, León, ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, ob. cit., p. 149.

[21] Trotsky, León, “Un programa de acción para Francia”, a ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, ob. cit.

22] Segons lstalinisme, a partir de 1928 s’obre el “tercer període”, l’últim del capitalism, caracteritzat com el de la próxima desaparició. D’aquí que es coegui amb aquest nom la política entre 1928 i 1934 de la III Internacional dirigida per Stalin, caracteritzada per l’ultra esquerranisme i la negativa a constituir fronts únics amb altres organitzacions obreres.

[23] Trotsky, León, 9 de junio de 1936, a ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, ob. cit.

[24] Ibídem, p. 135.

[25] Ibídem, pp. 135-136.

[26] Marceau Pivert (1895-1958) es va unir al Partido Socialista després de la ruptura de Tours. Havia sigut dirigent de la tendència “unitaria” Batalla Socialista, i un dels dirigents de la Federació del Sena. En septiembre de 1935 funda la Izquierda Revolucionaria del Partido Socialista).

[27] Gramsci, Antonio, “Cuestión del ‘hombre colectivo’ o del ‘conformismo social’” (Q13, §7), Cuadernos de la cárcel Tomo 5, México, Ediciones Era, 1999, p. 22.

[28] Palmiro Togliatti va ser dirigent del Partido Comunista italiano mentor de la “svolta de Salerno”, que amb el pacte amb el mariscal Badoglio, la “unidad nacional” y el desarmamaent dels partisans, va tenir un paper fonamental en salvar al capitalisme italià a la sortida de la II Guerra Mundial, transformant-se en un pilar per a la burgesia en tot el període posterior.

[29] Cfr. Albamonte, Emilio y Maiello, Matías, “Gramsci, Trotsky y la democracia capitalista”, ob. cit.

[30] Mención aparte merecen ciertas corrientes de la izquierda que han criticado al PTS por abordar el pensamiento de Gramsci, lo cual nos habría llevado a abandonar la teoría del Estado marxista y la lucha por la revolución para sustituirla por una “lucha por la hegemonía cultural”. Con ello lo único que han demostrado estos críticos es que su lectura de Gramsci nunca pasó, con suerte, de las primeras páginas de alguna de las compilaciones de Togliatti. Gramsci tiene sus puntos fuertes y sus ambigüedades, pero como demuestra Juan Dal Maso en sus libros (El marxismo de Gramsci y Hegemonía y lucha de clases) identificar el pensamiento del autor de los Cuadernos de la cárcel con la interpretación reformista de Togliatti es tan ridículo como repetir superficialmente, como hacen muchos “gramscianos”, aquellas caracterizaciones equivocadas de Gramsci sobre el pensamiento de Trotsky.

[31] Cfr. entrevista a Nicos Poulantzas per Henri Weber, “L’État et la transition au socialisme”, a Critique Communiste N.° 16, junio de 1977.

[32] Cfr. Mandel, Ernest, “Consideraciones sobre estrategia revolucionaria” (entrevista realitzada per Henry Weber), a Crítica de la economía política N° 26, México, El Caballito, 1984, p. 114.

[33] Trotsky, León, “Carta a James P. Cannon del 5 de diciembre de 1938”.

[34] Guérin, Daniel, Front Populaire, révolution manquée, Marseille, Agone, 2013. Agraïm a Juan Dal Maso fet notar aquestes interesants conclusions de Guérin. I de conjunto, tant a ell com a Fredy Lizarrague per les seves opinions i ajudes que han colaborar a la confecció final d’aquest article.

[35] Dal Maso, Juan, Hegemonía y lucha de clases, Bs. As. Ediciones IPS, 2018, p. 83.

[36] Carta de Trotsky a Jean Rous, 13 de noviembre de 1935.

[37] Veure, Werner, Ruth i Aguirre, Facundo, Insurgencia Obrera en la Argentina 1969-1976.




temes relacionats

León Trotsky   /    Teoria   /    Estratègia   /    Història   /    Teoría marxista   /    Antonio Gramsci   /    Cultura   /    Internacional

Comentaris

Comentar