Aquest article reflecteix la meva intervenció en un acte de Pan y Rosas realitzat a Barcelona al costat de col·lectius de treballadores que han estat al capdavant de les principals vagues i protestes. Debatem com lluitar contra el feminisme institucional, les seves lleis d’estrangeria, reformes laborals i un “No a la guerra, ni Putin ni OTAN”. Sobre el llegat de les feministes internacionalistes revolucionàries que van declarar “guerra a la guerra” imperialista i l’organització de les dones treballadores.
Aquest 8 de març es dona en un context mundial complex. Avui totes estem impactades per les imatges més de 700.000 persones ucraïneses refugiades i desplaçades, la majoria dones i nens. Les dones tornarem als carrers, entre les conseqüències de la pandèmia, els sorolls de les bombes del govern rus contra el poble ucraïnès i els tambors de guerra ressonant després del rearmament dels països imperialistes de l’OTAN.
Les treballadores, joves, migrants i precàries, seguirem en primera línia contra les múltiples violències, la precarietat que continuarem sofrint amb la no tan nova reforma laboral, contra el racisme institucional de les tampoc derogades lleis d’estrangeria. I també contra una guerra que ja està provocant nous patiments per a la majoria de les dones i les classes oprimides i explotades.
A Barcelona, aquest 8 de març les companyes de Pan y Rosas vam tenir l’orgull de compartir un acte amb les treballadores organitzades, que venen protagonitzant vagues i protestes. Com les de la gran fàbrica automotriu SEAT, les dones migrants del Sindicat de la Llar que lluiten contra el racisme institucional, les de CGT Ensenyament i del Lleure que venen protagonitzant importants vagues i mobilitzacions o les del Sindicat SAD contra les externalitzacions a les portes dels ministeris i ajuntaments que subcontracten tasques essencials.
Si la pandèmia mundial va desvelar cruament tots els greuges del sistema patriarcal i capitalista, les conseqüències d’una guerra, tal com ja ho estem veient a Ucraïna, mostra la barbàrie a la qual ens pot portar aquest sistema, tan irracional com destructor. Perquè és irracional la rapidesa amb la qual els governs imperialistes solucionen milions d’euros per a armes, però durant la pandèmia van trigar dos anys a finançar vacunes. A l’Estat espanyol no hi havia hospitals públics suficients, morien malalts per falta de respiradors i la classe treballadora no tenia ni EPIs.
Nosaltres, les treballadores, tenim molt clar qui són les i els responsables polítics de la nostra situació. Avui la reforma laboral, aplaudida per la CEOE però rebutjada pels col·lectius de treballadores en lluita, té la signatura de la ministra “feminista” de treball, Yolanda Díaz. La mateixa que no va trigar a donar “tot el seu suport” a la intervenció militar de l’OTAN a Ucraïna. El seu feminisme es nodreix de les polítiques neoliberals, del costat de la CEOE i l’imperialisme guerrerista. “No és la nostra reforma laboral”, deien les treballadores del SAD. Tampoc és el nostre feminisme, ni el de les ministres del PSOE, ni les d’Unidas Podemos que com tota l’esquerra reformista i el progressisme europeu s’alineen darrere dels seus propis governs imperialistes, sota l’hipòcrita discurs de “defensa d’Ucraïna” de part de la “Europa democràtica”, aplicant sancions econòmiques que afectaran especialment les masses oprimides de Rússia. Per això, no és la nostra guerra.
Avui estem compartint una taula amb dones que van saber transformar els seus sentiments de dolor i ràbia, en organització i lluita combativa contra totes les opressions. Amb elles venim lluitant en comú, contra el feminisme institucional que diu que la precarietat no té res a veure amb la lluita feminista i que la vagues no serveixen per a res. Juntes, aquest 8M farem un bloc feminista de classe i combatiu per a dir: NO a aquestes reformes laborals, NO a la llei d’estrangeria, NO la la LGTBIfòbia, no a la violència sexual i de gènere. No a l’extrema dreta xenòfoba i racista. I també NO A LA GUERRA, no a aquesta barbàrie que reproduirà per milions, els greuges que sofrim dia a dia. Perquè per a nosaltres, ser feministes anticapitalistes, antiracistes i internacionalistes és també ser antiimperialista.
Allò sindical és polític: “Si continuem externalitzades, no és la nostra reforma laboral”
Les treballadores del SAD de Barcelona, en la jornada estatal de lluita deien, “Les nostres companyes han acampat 26 dies enfront del Ministeri de Treball, ni una ministra s’ha acostat. Si una reforma laboral legitima que les treballadores continuem externalitzades, no és la nostra reforma laboral”.
Les experiències de les treballadores han anat acovardint el pont entre allò sindical i allò polític. Moltes han exposat decididament en les seves reivindicacions qui són les i els responsables polítics de la seva situació de precarietat: governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeris i ministres han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats.
I així han anat desvelant el matrimoni entre institucions i patronals. Com les treballadores del SAD en la seva lluita contra l’externalització de serveis públics essencials, que denuncien que són els ajuntaments els que contracten i fan grans negociats amb les empreses privades. O les treballadores més precàries de l’educació, -monitores, extraescolars o talleristes- que són els governs els que haurien de considerar-les part del personal educatiu i contractar-les de manera directa, sent que representen el 50% del personal dels centres públics.
Per tant, també les treballadores organitzades van prendre la decisió política de lluitar contra un feminisme institucional que reviu les lleis laborals del PP, disfressant-les de discursos “progre”.
La lluita contra la precarietat laboral ha estat bandera de les dones treballadores des de fa dècades, croada amb la lluita contra el racisme institucional i les seves lleis d’estrangeria. Sempre invisibilitzades, fins que les llums violetes del moviment feminista van enfocar les seves vagues i processos d’autoorganització sobre l’escenari de la lluita de classes.
Dèiem que la pandèmia va deixar en evidència tots els greuges que es van intensificar de manera fulminant: acomiadaments massius, augment de la precarietat i l’explotació, crisi de les cures. Però ‘les essencials’ van tornar a la “primera línia” i importants franges de treballadores, considerades ‘essencials’, van començar a autoreconèixer-se com a subjectes motors de transformació de les seves condicions laborals i de vida. Es va anar donant una espècie de renovació de les organitzacions sindicals, amb nous rostres de dona en cada conflicte i processos d’organització. Avui, aquest acte és reflex d’aquests processos i és un orgull per a Pan y Rosas estar amb aquestes treballadores, perquè el nostre feminisme és un feminisme de classe.
“Guerra a la guerra”: el llegat de les socialistes revolucionàries i internacionalistes
Estem vivint esdeveniments propis d’una etapa de crisi i de guerres. El que també pot portar grans manifestacions, vagues i situacions revolucionàries en respostes a patiments esquinçadors de les classes treballadores i populars.
Per això volem reprendre la tradició de les grans revolucionàries marxistes, quan les socialistes internacionalistes, Clara Zetkin i Rosa Luxemburg, en tot el context de la Primera Guerra Mundial, van ser les primeres a “declarar-li la guerra a la guerra”, en un context en el qual les dones entraven a treballar a les fàbriques per a suplir als homes que es trobaven al capdavant. No obstant això, encara que van accedir com mai abans en el món laboral productiu, la situació de les dones durant la guerra va ser molt dura: llargues jornades de treball que es prolongaven en les llars van agreujar la salut de les dones, van augmentar els índexs de mortalitat, empitjorament de les condicions de vida per la inflació, l’escassetat i la misèria. Tot això va comportar moltes protestes i manifestacions per part de dones obreres.
Durant la Conferència de Berna, la III Conferència Internacional de Dones Socialistes de 1915 que va convocar Clara Zetkin, es va debatre sobre l’aixecament de les treballadores contra la guerra en els principals països i van treure conclusions d’aquestes lluites per a enfrontar la guerra mundial. Van participar 70 delegades de 8 països. La resolució adoptada per aquesta conferència va condemnar la guerra imperialista, sota la consigna de “guerra a la guerra”. Posteriorment Clara Zetkin és expulsada del Partit Socialdemòcrata Alemany i juntament amb altres 20.000 militants va formar un grup que es va oposar a la línia majoritària de la Socialdemocràcia Alemanya, que s’havia aliat amb les seves respectives burgesies nacionals, votant els crèdits de guerra i portant a tota la classe treballadora sota la seva direcció a una guerra fratricida per interessos imperialistes. Les socialistes revolucionàries van trencar totalment amb la II Internacional, i posteriorment Clara Zetkin va ser una de les delegades de la III Internacional fundada per Lenin.
La proposta d’un dia internacional de les dones: després de la guerra, la revolució
Com a dones que lluitem per la revolució, també reprenem la tradició de les grans revolucionàries marxistes com Clara Zetkin, Inessa Armand o Alejandra Kollontai, pioneres a organitzar a les dones treballadores.
Van ser elles les qui, en 1910 en la Segona de les Conferències Internacionals de Dones Socialistes, que reunia centenars de delegades de tota Europa, la revolucionària russa Clara Zetkin va proposar un dia en homenatge a les dones treballadores que havien donat la seva vida per exigir millors condicionals laborals. No es va afirmar a que hagués de ser el 8 de març, cada país havia de triar la data que volien. Els anys següents, el Dia Internacional de les Dones es va celebrar, en diversos països, però en diferents dates. Recentment en 1914, les socialistes alemanyes, russes i sueques van coincidir a commemorar-ho el 8 de març. Aquesta data va ser, finalment, la que va quedar fixada en la història com el Dia Internacional de les Dones, perquè el 8 de març de 1917 (23 de febrer en l’antic calendari rus), les treballadores russes van commemorar el seu dia, enmig de la Primera Guerra Mundial, amb manifestacions, vagues i motins pel pa, per la pau i contra el règim tsarista: una espurna que va donar inici a la revolució russa.
Reprenent aquest llegat, serà amb les dones treballadores que construirem el nostre feminisme, al costat de la joventut combativa. I continuarem apostant perquè siguin les treballadores les que, al costat dels seus companys, puguin recuperar els sindicats revolucionant-los des d’abaix o crear noves organitzacions sindicals democràtiques, que serveixin com a veritables eines eficaces per a derrotar els plans dels capitalistes. I, d’aquesta manera, aconseguir trencar la divisió de les files de la classe treballadora -fragmentada en múltiples categories- lligada de peus i mans per les direccions sindicals burocràtiques. Alhora, teixir aliances amb el conjunt de la classe treballadora, per a crear hegemonia obrera i popular de tots els sectors de treballadors i treballadores essencials i estratègics de la producció com l’agrícola, el de la logística, les fàbriques alimentoses, els supermercats, els camioners que porten els aliments als mercats, de tot el sistema sanitari.
Primera línia contra la crisi postpandèmica, feministes contra la guerra enfront de la barbàrie imperialista
Avui, com a Pan y Rosas, aquest 8M sortirem a cridar també "No a la GUERRA". Perquè com a feministes anticapitalistes, creiem que tota posició d’esquerra o antiimperialista ha de repudiar aquesta ocupació del govern autocràtic, de dreta i lgtbifòbic de Putin i reclamar la reitrada immediata de les forces militars russes de tot el territori ucraïnès. La nostra posició és independent del govern proimperialista de Zelensky i de les diferents forces nacionalistes reaccionàries, subordinades a les potències de l’OTAN, els països imperialistes d’Europa i els Estats Units. Contra els diferents nacionalismes reaccionaris i contra l’imperialisme, en defensa de tots els pobles oprimits i els seus drets nacionals, és imprescindible el desenvolupament de la unitat internacional de la classe treballadora.
Les feministes devem també ser part d’un gran moviment a tot el món contra la guerra actual. Els temps s’estan accelerant. Ens van tenir en primera línia contra la precarietat, contra l’explotació, contra les reformes neoliberals i el racisme institucional d’aquest govern progressista. Ens van tenir i ens continuaran tenint. També contra la guerra i aquest govern espanyol imperialista.
