×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

“Tot males notícies”: així tracten de pasivitzar el malestar els grans mitjans

Cada vegada són més els qui eviten llegir notícies en un moment on aquestes oscil·len entre el catastrofisme i el clickbait sensacionalista. Ens preguntem llavors quin paper juguen els grans mitjans de comunicació a l'hora de pasivitzar i despolititzar el malestar latent entre treballadors i joves. A qui serveix el relat distòpic? Quines alternatives (o no alternatives) polítiques es proposen?

Pablo Castilla

dimecres 1 de febrer de 2023
Facebook Twitter

Si estàs llegint aquest article significa que estàs remant contra la corrent. Segons l’últim informe publicat per Reuters, el nombre de persones que eviten consultar notícies ha augmentat. La manera en la qual els mitjans han tractat i tracten l’època de pandèmia, les tensions polítiques, l’emergència climàtica, l’amenaça d’una nova crisi econòmica i ara la guerra a Ucraïna es relaciona amb aquesta tendència.

Entre les raons que l’expliquen, les respostes de les persones enquestades apunten a allò repetitiu de les notícies, la falta de credibilitat, l’impacte negatiu sobre el seu estat d’ànim i la impotència que generen. Concretament a l’Estat espanyol, el percentatge d’aquells que eviten activament les notícies a vegades o sovint és avui del 35%, la qual cosa representa un augment d’onze punts respecte al 26% de 2017.

Entre la joventut, la percepció del catastrofisme imperant en les notícies es combina amb la sensació que els temes que es discuteixen no els apel·len i els queden molt lluny. En una entrevista per al canal de notícies català 324, una jove de 14 anys (Clàudia) contava que “tot és dolent, no hi ha res bo en les notícies. Al final, és com que et deprimeix i no ho vols veure”. “Els adolescents, crec que veiem que les notícies són tan avorrides, que parlen sempre del mateix: política, diners…” – deia Clàudia – “que si el canvi climàtic i no hi ha res a fer. Ara la guerra a Ucraïna…” – afegia Giulia, una altra jove de la mateixa edat. Alhora, ambdues criticaven la visió que existeix de la joventut sobre la seva suposada falta de preocupació i ganes d’ajudar a la societat.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se a quin propòsit serveix l’enfocament que domina en els grans mitjans de comunicació, malgrat que faci caure la seva audiència? La resposta no és una altra que al manteniment de l’statu quo capitalista. En un món on només existeixen les catàstrofes resulta impossible imaginar una altra realitat diferent. No hi ha alternativa. Les guerres, les pandèmies i les crisis econòmiques es mostren com a fenòmens imparables sense cap capacitat per part nostra per acabar amb ells, ja que això depèn dels Estats i les empreses, encara que per descomptat no són la solució, sinó la causa. El sentiment d’impotència condueix a la passivitat, imposant una derrota abans que existeixi si més no marge per a la lluita.

En aquest context, Netflix i les seves categories sobre mons distòpics, post-apocalíptics i ciberpunks o les novel·les del tipus "Els Jocs de la Fam" han contribuït a un pensament molt perillós: la distopia ja no és un futur imaginable, sinó una predicció de futur inevitable.

Però aquesta sensació de "no hi ha alternativa" no és només un producte mediàtic o cultural. El rol que han jugat corrents polítics com Podemos a l’Estat espanyol – i altres fenòmens de centreesquerra a Grècia, França, Gran Bretanya o els EUA – o el processisme a Catalunya ha estat el d’instaurar una rebaixa constant d’expectatives i educar en què pel cap alt, es pot aspirar només a petites reformes que no canvien res substancial i a una claudicació de tot intent d’atacar les bases del sistema i els seus règims polítics.

Notícies contra la distopia

Aquesta idea de la distopia inevitable és tan perillosa perquè ens impedeix veure l’altra cara de la realitat. Parlem de processos, experiències o lluites que, si les coneguéssim, ens ajudaria a posar en qüestió el sentit comú capitalista.

No es tracta de negar les guerres, les pandèmies o les crisis econòmiques, sinó de fer-ho desemmascarant quins són els seus veritables responsables, les falses solucions que només perpetuen aquest ordre de coses i com podem combatre’ls.

Podíem parlar del coronavirus, no per a inocular un xoc paralitzant i disciplinat, sinó assenyalant com la seva aparició està lligada a la manera de producció capitalista que destrueix ecosistemes mentre els Estats es negaven a alliberar les patents, prioritzant els beneficis de les farmacèutiques.

O de com durant el confinament es va demostrar per la positiva l’enorme força de les i els treballadors, els qui van demostrar que són ells i elles els qui generen la riquesa i no els Amancio Ortega, Elon Musk i companyia.

Els mitjans de comunicació transmeten la ideologia capitalista sobre la naturalesa egoista, individualista i competitiva de l’ésser humà. Se’ns inculca una mentalitat on, encara que nosaltres ens considerem cooperatius, tenim tal imatge egoista de la resta que ens empeny a competir contra els nostres germans i germanes de classe.

No obstant, la classe treballadora dona mostres de solidaritat en les seves lluites. Així s’observa en cada vaga, com a Barcelona l’any passat els conductors i mecànics dels autobusos de TMB van sortir a lluitar no sols per recuperar el perdut per la inflació, sinó per a generar nous llocs de treball, estabilitzar els temporals i millorar la qualitat del servei per als usuaris que l’usen cada dia.

A més, les lluites de les i els treballadors per treballar menys hores reflecteixen que existeix una altra pulsió diferent a la del benefici econòmic. Es tracta d’aquesta pulsió lligada al desig humà d’alliberar-nos del treball per tenir més temps lliure que dedicar a la cultura, l’art, els sers estimats i, en definitiva, a gaudir de la vida i els seus més amplis plaers. I de com la lluita de la classe treballadora, aliada a la joventut i altres sectors populars, obre el camí per arrencar-li als capitalistes aquests drets.

A França, els obrers de la petroliera GrandPuit es van posar en vaga per evitar els seus acomiadaments i el tancament de les plantes que l’empresa presentava com una “reconversió ecològica”. La lluita va despertar la solidaritat de treballadors d’altres sectors, fins i tot es va aliar amb el moviment ecologista. Així, la lluita dels qui produeixen també és capaç d’expressar el desig de protegir el planeta en el qual vivim.

En el mateix sentit podríem recollir els exemples de les fàbriques recuperades a l’Argentina com Zanon i Madygraf que funcionen sense patrons sota control dels seus treballadors en cooperació amb professionals i tècnics. Amb democràcia obrera de base planificant i decidint sobre la producció i l’administració, permetent alliberar una gran creativitat i solidaritat; amb elecció directa de les autoritats de la fàbrica i amb rotació en els llocs de direcció. Imaginem què passaria si aquesta essència l’estenguéssim a l’organització de tota la societat a nivell estatal i internacional.

Polititzar el malestar, no idiotitzar-lo

Lluny dels qui confonen fugir de la distopia i el catastrofisme dels mitjans amb el perill de caure en el sensacionalisme, el clickbait i la despolitització, la clau està justament en el contrari: polititzar el malestar.

Cal combatre el sentit comú liberal que fa creure a un sector de la joventut que la seva sortida és convertir-se en el teu propi cap. Però també cal anar més enllà dels qui dibuixen un monstre del capitalisme abstracte. Fins i tot, hem de superar la mera descripció de la situació de precarietat i falta de perspectiva de futur de la joventut.

Posem noms i cognoms als responsables de la nostra situació: des del sistema capitalista generador d’explotació i opressió fins als partits que el legitimen. Assenyalar sense por a la dreta de Vox i el PP com allò que són: els màxims defensors de la LGBTIfòbia, el masclisme, l’imperialisme espanyol i aquesta democràcia per a rics.

Fem caure les caretes del reformisme d’Unidas Podemos que van prometre combatre tot l’anterior per acabar de la mà del PSOE augmentant la despesa militar per defensar l’imperialisme espanyol i les seves fronteres, assegurant l’empobriment de la classe treballadora amb els salaris per sota de la pujada dels preus i regalant milions a les energètiques i els bancs.

El perill no són les males notícies, sinó els qui fan creure que són l’única realitat possible o ens fan confiar en les opcions polítiques equivocades per canviar la situació.

Per això, els qui escrivim en Esquerra Diari volem contribur a desmuntar el discurs neoliberal dels cryptobros, la distopia de Netflix i el sentit comú de que ens hem de conformar amb petites reformes d’una certa esquerra que condueix a la passivitat. Humilment, defensem un periodisme militant, socialista i revolucionari per pensar una societat diferent.


Facebook Twitter

Pablo Castilla

Portaveu de l'organització juvenil ContraCorrent.

ContraCorrent Barcelona

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l'exili

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l’exili

Catalunya tindrà abans un govern d'extrema dreta que la independència

Catalunya tindrà abans un govern d’extrema dreta que la independència

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Les llistes d'espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

Les llistes d’espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d'armes a Ucraïna

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d’armes a Ucraïna