Cultura

CINEMA

"The Mauritanian", un descens als inferns de la presó nord-americana a Guantánamo

Inspirada en els veritables diaris, els testimoniatges i les cartes recopilades en forma de llibre de Mohamed Ould Shali, “The Mauritanian” és un dinàmic, tibant, virtuós i convincent relat de -habitualment teixidor de documentals i films de compromís- Kevin McDonald.

Eduardo Nabal

Burgos | @eduardonabal

divendres 26 de març| edició del dia

El realitzador es recolza no sols en la denúncia contundent de com arriba la població àrab als budells d’aquest monstre creat pel govern dels EUA que és la presó de la base militar de Guantánamo, sinó que també traça el seu drama psicològic i judicial a partir de tres grans vèrtexs interpretatius: l’advocada defensora (encarnada per una madura i una mica seca (Jodie Foster), el militar que desitja la mort de l’acusat, però comença a tenir dubtes sobre la seva culpabilitat (al qual dóna vida l’actor britànic Benedict Cumberbatch). I finalment, el
jove maurità en què es transforma de manera sorprenent l’actor Tahar Rahim, que obté la part més complexa però també més lúcida d’aquest descens als inferns d’una societat que es proclama “civilitzada”.

Rahim interpreta amb tota sort de recursos i amb el suport d’una càmera febril, enèrgica, i no exempta de moments pròxims al cinema de terror, sense abandonar aquests estranys detalls que posen en relleu la sensibilitat, la capacitat performativa i el sentit de l’humor incombustible del reclús.

“The Mauritanian” no revela res que no se sàpiga ja, a través de tots els testimoniatges gràfics i escrits que s’han publicat sobre les tortures i humiliacions psicològiques duts a terme a la presó de Guantánamo, però s’aconsegueix crear un film dinàmic i fluid amb tres personatges que s’acosten i s’allunyen de forma progressiva, representant diferents punts de vista sobre els drets humans en la societat actual, tres solituds ben dispars.

A l’interior de la presó més inhumana del planeta Mohamed tracta d’entrellucar trets humans o animals rere les escletxes o buits de tanques i filades, empra qualsevol objecte que es posa al seu abast, encara que acaba vençut per uns interrogatoris que van pujant progressivament de to.

Alguns "flashbacks" i recursos audiovisuals empleats per McDonald entren dins d’allò qüestionable, però el conjunt és un film alhora bell i esquinçador capaç d’atrapar-nos, subjugar-nos i portar-nos, a través d’un cas personal a una denuncia explícita del totalitarisme que nia en les forces militars i en la mentalitat nacionalista de qualsevol potència mundial.

Esplèndidament fotografiada, amb un ritme impecable en el desenvolupament corporal de l’actor Tahar Rahim, que tracta d’aprendre altres llengües i sobreviure a l’horror del tancament i la contínua vigilància, el film barreja l’horror, l’humor i l’implacable retrat d’una societat malalta. Un treball d’intèrprets en estat de gràcia on, no obstant, no es descuren els petits detalls de la posada en escena, l’elegant fotografia i una música que va del líric, al sensual i al sinistre.




temes relacionats

Guantanamo   /    Tortures   /    Imperialisme   /    Estats Units   /    Crítica de cinema   /    Cultura

Comentaris

Comentar