A Gabriel Ocasio Mejias el van acomiadar d’un Starbucks a Orlando, Florida, per prendre aigua darrere de la caixa registradora a principis de 2020. Això van dir des de l’empresa, en realitat van buscar treure’s-el de damunt perquè ell i les seves companyes de treball van impulsar una campanya pública per a formar un sindicat al febrer d’aquell any. Gabriel és activista LGBTIQ+, va emigrar de Puerto Rico i estava emocionat d’haver aconseguit aquest treball perquè va sentir que Starbucks era “pro-LGBTQ”.

Després de mesos de reclams va aconseguir ser retornar al seu lloc i que li paguin els sous pendents, ho va resumir en què “va ser una gran victòria” [1]. A més dels atacs antisindicals, va descriure diferents situacions de discriminació: un gerent que li va demanar deixar d’actuar de manera afeminda, que no usés maquillatge ni la seva motxilla amb la bandera de l’arc de Sant Martí. Treballar aquí “em va fer sentir, en certa manera, que tornava a l’armari” va assegurar.

Al desembre de l’any passat, un local de Starbucks a Buffalo (Nova York) es convertia en la primera de les 9 mil botigues que l’empresa posseeix als Estats Units, a votar a favor per a sindicalitzar-se. A partir d’aquí a diferents ciutats i estats, com Nova York, Boston, Arizona i Florida, es va aconseguir conquerir nous sindicats. En empreses emblemàtiques del capitalisme treballadors joves venen posant en peus organitzacions com va succeir fa poques setmanes en Amazon.

A diferència de l’Argentina, on malgrat la creixent precarització hi ha importants sectors de treballadors nucleats en gremis, als Estats Units la taxa de sindicalització del sector privat és de tot just el 6%. El neoliberalisme va atacar a les organitzacions obreres, va buscar deslegitimar-les, limitar la seva capacitat de barallar pels reclams de la classe treballadora. L’anomenada “generació U” (per “union”, sindicat en anglès), mostra un nou panorama d’una joventut precaritzada que busca organitzar-se contra les condicions d’explotació, travessada pel moviment Black Lives Matter i la baralla pels drets de les dones i la diversitat sexual.

Per què lluiten?

Mars Moreno és no binarie i barista a un Starbucks de Cleveland, els paguen 14 dòlars l’hora quan podrien pagar-los 22 [2]. “Un treballador hauria de treballar 40 hores a la setmana a $16,63 l’hora per a poder pagar un apartament de dues habitacions a un preu just” assegura. La pròpia empresa pot assignar-los arbitràriament el temps que treballen setmanalment, mai saben quant cobraran. Una arma que utilitzen contra els qui impulsen la formació de sindicats assignant-los poques hores, a més de les amenaces i els acomiadaments. La seva organització escampa por a les altes esferes empresarials que fan de tot per a posar-los bastons a la roda, temen que posin en qüestionament els seus interessos.

Leo Hernández de Tallahassee (Florida), ve d’una família de classe treballadora i donava per descomptat que anava tenir múltiples treballs per a viure amb el just [3]. Per això a més d’Starbucks, treballa cuidant nens i com a repartidor de menjar d’una app. “No tinc temps per a passar l’estona amb la gent. Francament: treballo, vaig a casa. I després treballo una mica més” descriu, cansat d’estar preocupat pels diners tot el temps.

Aquesta situació s’entrellaça amb els qüestionaments cap a la discriminació racial, la xenofòbia, per sexualitat i gènere. Moltes de les persones que participen dels processos d’organització són part d’una generació que es va mobilitzar contra el racisme i la desigualtat, per a elles no existeix un mur divisori entre luitar contra la discriminació i per condicions laborals justes. Gairebé la meitat de treballadors de l’empresa als Estats Units és negra, d’origen asiàtic o llatí, i set de cada deu són dones [4]. No saben quantes persones són LGBTIQ+ però es venen expressant en els diferents locals on s’organitzen.

La composició de treballadors es reflecteix en els qui es destaquen en aquest procés que travessa locals de tot el país, Angel Krempa té 23 anys i va ser acomiadada fa poc per encapçalar l’organització d’un sindicat a Buffalo: “A les dones i a la comunitat LGBT se’ns ha llevat la veu moltes vegades, som els qui estem realment aixecant-nos per tots, no sols per nosaltres mateixos, sinó per tots”.

Starbucks forma part d’aquestes empreses que cada mes de l’orgull pinta el seu logo de color de l’arc de Sant Martí i ven una imatge gayfriendly. Brinda beneficis de salut per a persones trans com la cobertura d’intervencions quirúrgiques i tractaments hormonals, en un país on la salut és molt costosa i de difícil accés fins per als qui tenen una assegurança. Eitzman, un noi trans que treballa també a Cleveland, denúncia que fa dos anys va intentar accedir a aquest dret i no va poder per les traves que posa la pròpia empresa, ha de complir almenys 20 hores setmanals durant 3 mesos seguits que li permetin qualificar per a una assegurança mèdica. Una cosa de per si mateix complicada i més desde que van començar el procés de sindicalització. Fins i tot amb la millor assegurança de salut li van plantejar que hauria de gastar més de 5 mil dòlars per a accedir a una cirurgia de menys de 9 mil.

Els obstacles de Eitzman per a accedir a una operació contrasten amb la realitat de figures com Caitlyn Jenner, una dona trans milionària i famosa que fa poc va participar de les eleccions per a ser governadora de Califòrnia amb un discurs conservador. La vida d’aquesta majoria jove LGBTIQ+ precaritzada no és la que venen a les publicitats, on sembla que el principal problema és quin servei o mercaderia pintada dels colors de l’orgull consumir. No s’emmotllen a aquest estereotip tan instal·lat de gai o lesbiana amb poder adquisitiu que tan bé li calça al neoliberalisme per a explotar el nínxol de mercat de la diversitat sexual.

No tots els sectors poden accedir en igualtat de condicions als drets que tant reclama l’activisme LGBTIQ+. Per això els reclams contra la discriminació dels treballadors de Starbucks posen en evidència les dues cares d’un neoliberalisme queper una banda difondon el discurs de tolerància -limitat a conquistar alguns drets-, i per una altra aprofundeix a una escala mai vista la desigualtat material. En el propi procés qüestionen aquesta contradicció i apunten contra l’empresa: “No pots ser pro-LGBTQ, pro-Black Lives Matter, pro totes aquestes coses i ser anti-sindicat. No funciona d’aquesta manera” planteja Casey de Buffalo [5].

Leo Hernández reflexiona que organitzar-se els dona un “sentit de comunitat” i després el veuen reflectit en com el van fent altres botigues: “estem connectats entre nosaltres d’una manera que no hem vist abans”. També teixeixen llaços amb treballadors d’Amazon que es troben en un procés similar i amb altres baralles com al costat de treballadors de la salut de l’Hospital Mercy en piquets per a donar suport a la seva vaga [6].

Per això les companyies emblemàtiques busquen boicotejar-los i se senten amenaçats per la seva organització. Aquí veuen una generació que no sols qüestiona la pauperització de la vida, sinó també tot tipus de discriminació per gènere, sexualitat, raça o nacionalitat. Lluny del salvi’s qui pugui, els estereotips que abonen a l’individualisme consumista i els discursos de resignació a viure cada vegada pitjor, plantegen un horitzó de lluita col·lectiva que posa en qüestió les desigualtats que sosté el capitalisme.

Et pot interessar: Sindicalisme des de baix: lliçons de la victòria a Amazon

Notes

[1] Why Orlando Airport food service workers need the PRO Act

[2] Les increíbles lluites dels organitzadors queer que intenten sindicalitzar un Starbucks de Ohio

[3] Més botigues Starbucks volen sindicalitzar-se. Aquestes dones i treballadores no binaries estan liderant l’impuls

[4] Diversitat de la força laboral a Starbucks

[5] Per què s’estan sindicalitzant els treballadors de Starbucks?

[6] Ídem