En un recent article titulat Programa de transición, ¿política revolucionaria o reformismo burgués? Rolando Astarita reprén alguns arguments polèmics de la seva Crítica al Programa de Transició [1]. Sobre l’actualitat de la discussió assenyala: “Entre les moltes diferències que tinc amb el FIT, una de les més importants es refereix a l’agitació de les consignes de transició (al socialisme). Donada la rellevància del tema per a l’esquerra, en aquesta entrada presento la concepció de Marx i Engels sobre el programa de transició (amb alguna observació de Lenin); i en contrast, la concepció trotskista”. A partir d’aquí ens anem detenint en alguns punts d’aquest debat, per altre banda, ampli. Primer abordarem sintèticament els seus termes més generals i la contraposició que postula Astarita entre els plantejaments de Marx i Engels i els de Trotsky, després ens concentrarem en un punt que considerem central: és impossible entendre el mètode transicional formulat per Trotsky –inclusivament els seus antecedents en els fundadors del marxisme– separat de l’estratègia.
Coordenades del debat
Amb el Programa de Transició, escrit en 1938 i adoptat per la IV Internacional, Trotsky sistematitza un mètode per a la formulació del programa que té amplis antecedents en el moviment revolucionari i que va començar a esbossar la III Internacional en els seus primers congressos. El propi Trotsky ja havia escrit un altre programa d’aquestes característiques en 1934 per a França, conegut com “Un programa d’acció”. El mètode transicional apunta a acabar amb la vella divisió en compartiments estancs entre allò que en l’argot de la Segona Internacional es denominava “programa mínim” (les consignes que per si mateixes no qüestionen la propietat capitalista, com són l’augment de salaris, drets laborals, demandes democràtiques que fan als drets polítics o civils, etc.) i “programa màxim” referit a la revolució socialista. Aquella divisió és indissociable del propi rumb de la Segona Internacional que acabaria relegant el “programa màxim” a un futur indeterminat, als actes del 1° de Maig i a la propaganda, mentre que la pràctica i l’agitació quotidiana se circumscriuria al “programa mínim” limitat a una sèrie de reformes en els marcs establerts pel règim capitalista [2].
El mètode utilitzat per Trotsky, que podríem dir “transicional”, cerca establir un pont entre la lluita immediata per les demandes mínimes i democràtiques i la lluita pel poder de la classe treballadora. En això les anomenades consignes “transitòries” compleixen un paper fonamental. Són aquelles que plantegen una resposta estructural i de fons per a acabar amb els patiments que imposa el capitalisme, consignes com la d’escala mòbil de salaris i d’hores de treball, control obrer de la producció, administració obrera directa de tota empresa que tanqui, expropiació de grups determinats de capitalistes, nacionalització de la banca i del comerç exterior, etc. L’objectiu és vincular en la lluita política, en l’agitació i, si la situació ho permet, en la pròpia acció, les lluites immediates amb la perspectiva d’un govern del poble treballador i el socialisme. En paraules de Trotsky, aquest programa “partint de les condicions actuals i de la consciència actual d’àmplies capes de la classe obrera ha de portar a una sola i mateixa conclusió: la conquesta del poder pel proletariat”.
Astarita sosté que això és un error. Que agitar consignes transitòries i pretendre que aquestes consignes motoritzin la mobilització seria com posar el carro davant del cavall perquè només es podrien utilitzar per a l’agitació quan les condicions per a prendre el poder estiguin donades, en cas contrari se li estarien exigint a l’Estat capitalista mesures socialistes i es passaria com diu el títol de la seva nota, de la “política revolucionària” al “reformisme burgès”. Dit això, és necessari mantenir-se ferm en la divisió entre el programa “mínim”, per a impulsar la mobilització, i “màxim” per a la propaganda fins que arribi la revolució. Per a fonamentar-ho, Astarita cerca secundar-se en els fundadors del marxisme. Assenyala que:
el programa de transició va ser presentat per primera vegada per Marx i Engels en El Manifest Comunista. Es tracta de mesures per a impulsar a la classe obrera cap a l’abolició de la propietat privada, cap al socialisme. […] Allò fonamental és que aquest programa va ser concebut per a ser aplicat per la classe obrera des del poder: “la primera etapa de la revolució obrera és la constitució de la classe obrera en classe directora, la conquesta del poder públic per la democràcia”. Si en canvi són proposades al marge de la classe social que les pot efectivizar de manera revolucionària, es converteixen en pegats del sistema, confonen a les masses treballadores i indueixen a la conciliació de classes.
Ara bé, és cert que el mètode transicional posa el carro davant del cavall? Es tracta en Trotsky de “propostes al marge de la classe social que les pot efectivitzar de manera revolucionària”? Està el Manifest Comunista contraposat al Programa de Transició? Gran part de les dificultats per a comprendre el mètode transicional plantejat per Trotsky, no només entre els seus crítics com Astarita sinó també entre els qui el reivindiquen, parteix de separar el programa (els objectius a conquistar) i l’estratègia (el com fer-ho). No obstant, aquesta connexió és molt més forta del que Astarita suposa, no sols en Trotsky, sinó des dels propis orígens del marxisme. Vegem.
Marx i Engels, els orígens
Segons Astarita, Engels va discutir el caràcter i les condicions de possibilitat de les consignes transicionals en la seva polèmica amb Karl Heinzen en 1847, un antic liberal alemany que després de fracassar en el seu projecte de construir una oposició legal a Alemanya va passar a proclamar la necessitat d’una revolució immediata. La seva crítica seria aplicable al Programa de Transició. Diu Astarita prenent extractes de Engels:
si aquestes mesures transicionals es relacionen “amb una situació pacífica, burgesa… estan destinades a sucumbir”. […] cal explicar que les mesures transicionals “només són possibles perquè darrere d’elles hi ha tot el proletariat dret, secundant-les amb les armes a la mà” (“Els comunistes i Karl Heinzen”). De faltar aquestes condicions són quimeres de reformadors socials, possiblement benintencionats, però impotents.
Més enllà que en aquell mateix text Engels assenyala en termes similars a Trotsky que la possibilitat d’aquestes mesures depèn de la relació de forces i que les dificultats que es presenten per a portar-les endavant es poden traduir en un avanç en la comprensió de la seva necessitat per part dels treballadors [3], cal ressaltar que és molt diferent afirmar que aquestes mesures no poden conquistar-se en una situació pacífica, que és el plantejament de Engels, que el que està defensant Astarita que és la inviabilitat de fer “agitació” d’aquestes mateixes consignes més enllà dels moments de crisi revolucionària.
Aquell argument de Astarita, suposadament estaria demostrat pel fet que Marx i Engels no van utilitzar consignes incompatibles amb la societat capitalista (“màximes” segons la terminologia del nostre autor) per a l’agitació en moments no revolucionaris, i que les reservaven només per a “manifestos estratègics”. No obstant, contràriament a aquesta afirmació, Marx en 1880 les inclou, per exemple, res més ni ni més ni menys que en un “programa electoral”. Ens referim al “Programa electoral dels treballadors socialistes” redactat per ell i Jules Guesde, amb la col·laboració de Engels i Paul Lafargue per a França. El que semblaria fer-los destinataris de les mateixes crítiques dirigides a Trotsky.
En aquell programa electoral, juntament amb moltes consignes del programa mínim, inclouen consignes transicionals com: “Anul·lació de tots els contractes que han alienat la propietat pública (bancs, ferrocarrils, mines, etc.), i que l’explotació de tots els tallers estatals es confiïn als treballadors que treballen allí” (quelcom així com una estatització sota control obrer); “supressió de tota herència en una línia col·lateral i de tota herència directa de més de 20.000 francs”; “supressió del deute públic”; “abolició de l’exèrcit permanent i armament general del poble”; que “la Comuna passi a ser l’amo de la seva administració i la seva policia” (quelcom així com “govern obrer”). Però hi havia situació revolucionària pre-insurreccional en 1880 a França? No. Era possible o no aquest programa? Evidentment ni Marx ni Engels es postulaven com a “reformadors socials” de l’estil de Heinzen, i aquest fet ens introdueix en una discussió fonamental.
Estat i revolució
Astarita ens diu que per a evitar que les consignes transicionals apareguin com a “quimeres de reformadors socials”, “absurds lògics, insostenibles”, “Marx i Engels van presentar les mesures transicionals –en El Manifest Comunista– subordinades a la ‘elevació del proletariat a classe dominant’”. Però si és així, com justificar, per exemple, la inclusió d’aquestes mesures en un programa electoral per a França en 1880? Ens aventurem a afirmar que allò que per a Astarita és un “principi” (no agitaràs consignes transicionals per fora d’una situació revolucionària pre-insurreccional), per a Marx i Engels no ho era. Però el més interessant no és això, sinó el fet que en aquell programa electoral incloguessin la referència als decrets de la Comuna de París que havia estat derrotada 9 anys abans. La qual cosa ens suggereix una altra pregunta: què havia passat entre febrer de 1848 quan va ser publicat per primera vegada el Manifest Comunista i 1880, tant històricament com en l’evolució de la teoria política de Marx i Engels?
Històricament, ni ni més ni menys que els dos principals fets de la lluita de classes del segle XIX, l’anomenada “primavera dels pobles” de 1848 i la pròpia Comuna de París de 1871. Així el Manifest Comunista, plantejava la fórmula general que cita Astarita en relació al poder dels treballadors, a saber: “la constitució de la classe obrera en classe directora, la conquesta del poder públic per la democràcia” (entesa aquesta última com a reabsorció de l’Estat per la societat; la “democràcia” en tant règim polític ells la referien en termes de “república”), mentre que després veuran en la Comuna de París “un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe apropiadora, la forma política a la fi descoberta per a dur a terme dins d’ella l’emancipació econòmica del treball” [4]. Tanta importància revestia la novetat de la Comuna que Marx i Engels, com sabem, van considerar pertinent “corregir” el Manifest Comunista. Deien en 1872 que: “aquest programa resulta, en alguns passatges, antiquat. Abans de res, la comuna ha aportat una prova que ‘la classe treballadora no pot simplement prendre possessió de la maquinària de l’Estat tal com està, i posar-la en moviment per als seus propis fins’” [5].
Aquests canvis que des del punt de vista d’aproximacions com la de Astarita semblarien secundaris per a pensar el programa, són, no obstant, fonamentals. Impliquen que com a condició necessària per a triomfar la classe treballadora ha d’articular un poder propi capaç de “reemplaçar” a l’aparell estatal burgès. És a dir, no es tracta simplement de “prendre possessió” d’aquest últim per a implementar un “programa de govern socialista” (“programa màxim”). Per això tot programa que es limiti a assenyalar les mesures d’un futur govern obrer “després del triomf de la revolució proletària” mentre que per a la lluita quotidiana (econòmica i política) només recomani consignes “mínimes” és un programa inútil en la pràctica, almenys des del punt de vista revolucionari. Tampoc serveix un programa dedicat merament a “instruir” a l’avantguarda en els objectius de la revolució si aquest no està orientat al mateix temps a interpel·lar d’alguna manera al moviment de masses, és a dir als qui haurien de protagonitzar la revolució i animar els seus propis organismes d’autoorganització.
La gran qüestió relegada per totes les visions que divideixen –implícitament o explícitament- entre programa mínim i màxim és, ni més ni menys, que el fet que per a prendre el poder és necessari superar els marcs del règim burgès i desenvolupar un poder alternatiu que el substitueixi; un poder que no sorgeix ex nihilo.
Esperant l’arribada del doble poder
Astarita és emfàtic a assenyalar que tot es redueix:
a qui té el poder per a aplicar les mesures transicionals. Qüestió que podem veure en la consigna de “control obrer”, que s’agita amb freqüència. La pregunta és: des de quin poder s’aplicarà aquest control? […] Dit per la positiva: el control obrer real (no com a aparença, no com a engany) només podrà aplicar-se per algun lapse curt de temps, en situacions de doble poder –consells, obrers en armes, enfrontament amb l’aparell repressiu– o una vegada pres el poder.
I agrega més endavant que “en tant la classe obrera no s’emancipi del control burocràtic-burgès (dels sindicats, de les organitzacions socials, de les representacions polítiques) el control obrer no pot no ser una forma de col·laboració de classes”.
En tot això, la pregunta central és justament la que Astarita omet. A saber: com sorgeixen aquelles premisses per a l’agitació d’un programa transicional (les “situacions de doble poder”, la “emancipació del control burocràtic-burgès”, etc.) que el nostre autor dóna per fetes per a un futur indeterminat?
Enfront dels qui sostenien plantejaments similars i s’oposaven a la consigna de control obrer de la producció a Alemanya a principis dels anys ’30 per considerar que en aquells dies no estaven donades les “premisses”, Trotsky plantejava el següent: “A partir d’un moment determinat, els treballadors ‘disloquen’ el marc de la llei o la tiren a baix, o simplement la menyspreen íntegrament. Precisament en això consisteix la transició a una situació purament revolucionària. Ara com ara, aquesta transició està encara per davant de nosaltres, no darrere. Ha de ser preparada”. Així, davant l’argument que calia esperar que sorgissin els soviets per a difondre la consigna de “control obrer”, els recordava: “No solament no tenen vostès soviets, ni tan sols tenen un pont cap a ells, ni tan sols una carretera fins al pont, ni tan sols un camí a la carretera”. I agregava irònicament: “‘Com som impotents enfront de la mort, com no podem fer res a les fàbriques, llavors... llavors, com recompensa per això, ens elevem a una altura tal que els soviets cauen del cel per a ajudar-nos’”.
Sense anar més lluny, Astarita escrivia en 1999, que “En aquestes condicions -que són les existents en la majoria dels països capitalistes, almenys des de començaments dels vuitanta- és ‘palpable’ l’abisme que existeix, per cas, entre la lluita per la defensa del salari i la lluita per el ‘control obrer de la producció’” [6]. Dos anys després, enfront de l’enorme crisi que va esclatar a l’Argentina, sorgiria un dels moviments d’ocupació i posada a produir de fàbriques més importants de les últimes dècades on milers d’obrers prenien centenars d’empreses. Segons Astarita, aquest fenomen no va dir res sobre la pertinència del Programa de Transició, ja que: “En termes generals, els obrers no van treure-li les empreses a les patronals, sinó que aquestes van ser abandonades pels seus amos. Essencialment es va tractar d’un moviment que tenia com a fi preservar els llocs de treball, això és, sobreviure”. Aquest tipus de concepció normativista que separa el que seria un programa purament ideològic i les necessitats que motoritzen l’acció de la classe treballadora, sense dubtes està en les antípodes del mètode transicional que justament el que intenta és establir ponts entre ambdues.
En un dels exemples, d’enorme transcendència no sols nacional sinó internacional com la fàbrica Zanón, actual FaSinPat [7], la lluita contra els acomiadaments que va portar a l’ocupació es va desenvolupar en paral·lel al procés de recuperació del sindicat ceramista, que alhora va ser impulsor, per exemple, de la “Coordinadora de El Alto Valle” juntament amb organitzacions de desocupats, comissions internes, agrupacions anti-burocràtiques docents, estatals, de salut i de la construcció, a les quals es van sumar organitzacions estudiantils i de l’esquerra. Després impulsarà nacionalment les “Trobades de Fàbriques Ocupades” juntament amb la tèxtil Brukman i altres fàbriques. Són exemples de com en determinades situacions aquells “ponts” dels quals parla el Programa de Transició es posen en marxa. En 2003 finalment sobrevindrà el repunt econòmic a l’Argentina, motoritzat pel boom de les matèries primeres, que canviarà el signe de la situació. Però tot aquell procés ha assegut una tradició que segueix present a l’Argentina i que es reactualitza enfront de la profunda crisi en curs en l’actualitat.
Al contrari del que sosté Astarita, que veu en les consignes transicionals com el “control obrer”, “propostes al marge de la classe social que les pot efectivitzar de manera revolucionària”, el Programa de Transició té com a preocupació clau l’emergència de la classe treballadora com a subjecte hegemònic. Tant és així que Trotsky assenyala que “tot el programa de transició ha d’omplir els espais entre les condicions actuals i els soviets del futur” [8]. Quan en el Programa de Transició parla d’un pont que “partint de les condicions actuals i de la consciència actual d’àmplies capes de la classe obrera ha de portar a una sola i mateixa conclusió: la conquesta del poder pel proletariat”, Trotsky no està dient que de sobte la classe obrera arriba a la conclusió de la presa del poder i el conquista, sinó que tot el programa està pensant per, a través de l’experiència, col·laborar a generar les condicions –“omplir els espais”– perquè això sigui possible.
En aquest sentit, l’emancipació “del control burocràtic-burgès (dels sindicats, de les organitzacions socials, de les representacions polítiques)” que Astarita posa com a “condició” per a l’agitació d’un programa transicional és justament un dels seus objectius. D’aquí la importància que tenen en el Programa de Transició les consignes que apunten a l’organització independent de la classe obrera, començant per la baralla contra la burocràcia a l’interior dels sindicats, i l’impuls, segons les variades circumstàncies, de comitès de fàbrica, soviets, piquets de vaga, milícies obreres.
En contrast amb això, la separació axiomàtica que proposa Astarita entre el programa mínim i les consignes transicionals, és la via més curta per a l’adaptació a les burocràcies sindicals o direccions reformistes. Més encara, en un escenari com l’actual marcat per la fragmentació del moviment obrer i de masses, on les burocràcies sindicals oficien de garants de la fractura de la classe treballadora (formals, precaris, desocupats, etc.) i s’han desenvolupat àmpliament burocràcies dels “moviments socials”. De la suma de programes mínims no sorgeix l’hegemonia de la classe treballadora.
Tampoc es tracta d’una agitació del programa “en el buit” sinó a l’interior d’un entramat de forces en pugna. D’aquí que l’articulació de consignes en l’agitació està estretament lligada a l’articulació de forces materials. Podem veure aquests diferents nivells, per exemple, en la consigna transicional de “escala mòbil de salaris i hores de treball” (és a dir, que les hores de treball es distribueixin entre tots els treballadors contra la desocupació d’un costat i per a reduir la jornada laboral de l’altre). D’una banda, quant a la “consciència”, el plantejament parteix de les lluites quotidianes per augments de salari o contra els acomiadaments en cada lloc i cerca mostrar que la classe treballadora no està condemnada a la tasca de Sísif de conquistar augments salarials que constantment són liquidats per la inflació o enfrontar els acomiadaments puntuals sense donar compte de la desocupació estructural. Aquesta consigna permet explicar la irracionalitat d’un capitalisme que combina extenses jornades de treball amb àmplia desocupació, quan podrien ser jornades més curtes amb tots treballant, al mateix temps que redirigeix el problema contra els guanys capitalistes que haurien de ser afectades per a aconseguir aquest repartiment sense disminució salarial.
D’altra banda, entra la segona dimensió fonamental (“material”) del problema: la necessitat d’unir ocupats i desocupats. La competència entre tots dos sectors és utilitzada pels capitalistes. La necessitat de treball d’aquests últims, és utilitzada pels capitalistes per a abaixar els salaris dels ocupats, i fomentar la idea que els desocupats (identificats moltes vegades en forma racista) són “mandrosos”. Complementàriament els sindicats són presentats com la representació dels “privilegiats”. Així, opera la desmoralització i el reformisme en general. La unitat entre ocupats i desocupats és clau per a qualsevol lluita seriosa. D’allí que limitar-se al “programa mínim” significa tapar-se els ulls enfront d’aquest tipus problemes estratègics [9].
Al voltant d’aquestes lluites és que una organització revolucionària pot avançar a “educar”, organitzar i agrupar l’avantguarda, sembrar idees en sectors de masses, en forma més o menys “propagandística” o “per a l’acció” segons la situació. Al revés del que sosté Astarita per a qui “la metodologia política [del Programa de Transició] es conforma segons la idea d’un ascens progressiu”, la mateixa busca contribuir a articular “força material” per al combat, per a fer fallida la resistència de les burocràcies sindicals, socials i polítiques, i apuntalar l’emergència de la classes treballadora com a subjecte hegemònic.
Superar el “grau zero” de l’estratègia
Alguna cosa que va caracteritzar els debats del marxisme en la primera meitat del segle XX va ser la profunditat en l’abordatge dels problemes estratègics, per a la qual es van valer de l’apropiació crítica dels clàssics de l’estratègia militar. No obstant, en les discussions posteriors va ser –i és– comuna que conceptes estratègics fonamentals siguin presos a la lleugera com autoevidents per a la reflexió i el debat polític. Astarita no és l’excepció, quan sosté com un dels qüestionaments centrals al Programa de Transició, el ser suposadament un programa per a l’ofensiva proposat per a situacions on només cap la posició defensiva. Però la defensa sense cap principi positiu és una autocontradicció, tant en l’estratègia com en la tàctica [10]. Sense aquesta definició bàsica difícilment pugui entendre’s una paraula del Programa de Transició i de l’obra de Trotsky en general.
El programa transicional tracta, justament, de respondre als problemes del passatge de la defensiva a l’ofensiva en situacions polítiques ambigües, híbrides, que ja no són situacions “normals” però encara no són “la” revolució, o que combinen elements de totes dues en forma desigual, que evolucionen amb temps discordants entre si. D’aquí que, encara que coure especial vigència en situacions pre-revolucionàries, contingui plantejaments transicionals de gran utilitat per a la “agitació propagandística” (és a dir, propaganda no només per a l’avantguarda sinó per a sectors de masses) fins i tot en situacions defensives, en tant entenguem a la defensa no com a “defensa passiva”. Alhora, si bé hi ha una preparació immediata del passatge de la defensiva a l’ofensiva també hi ha una preparació més àmplia que sorgeix de “sembrar” determinades idees, instituir determinades “tradicions” de lluita i organització que poden –i haurien de– desenvolupar-se amb antelació per a l’educació de l’avantguarda i a través d’ella a sectors de masses. En síntesi, el Programa de Transició està fet per a la preparació de la condicions (quant als nivells de consciència i articulació material de forces) per a poder passar a l’ofensiva.
Aquesta és l’actualitat del debat. En els últims anys diversos països de diversos continents van ser i són travessats per amplis processos de mobilització. La pregunta sobre les vies a través de les quals totes aquelles forces desplegades pel moviment de masses poden evitar ser dissipades o canalitzades en els marcs dels Estats capitalistes i donar lloc a noves revolucions és més que actual. És la mateixa pregunta de la qual parteix el Programa de Transició. Moltes dècades han passat des de la seva elaboració, per això no es tracta merament d’indagar sobre la lletra sinó sobre el mètode que l’orienta i dilucidar què és el que pot dir-nos per a pensar les lluites actuals. Però un requisit per a això és tornar a soldar la relació entre programa i estratègia, sense això no hi ha programa ni mínim, ni màxim, ni transicional que ens pugui ajudar.
