“Per als diaris, per a la policia, per als jutges, aquesta gent no té història, té prontuari; no els coneixen els escriptors ni els poetes; la justícia i l’honor que se’ls deu no té cabuda en aquestes línies; algun dia, no obstant això, resplendirà la bellesa dels seus fets, i la de tants altres, ignorats, perseguits i rebels fins a la fi”. - Rodolfo Walsh.

El passat 10 d’agost una explosió arrassava una carpa de premsa, clarament identificada com a tal, situada enfront de l’Hospital Al-Shifa, a Gaza. Allí treballaven i descansaven Anas al-Sharif, reconegut corresponsal d’Al Jazeera, i els seus col·legues Mohammed Qreiqeh, Ibrahim Zaher, Moamen Aliwa, Mohammed Noufal i Mohamed Al Khalidi. Cap va sortir amb vida.

No eren combatents ni “objectius militars”. Només eren testimonis incòmodes per a aquells que intenten esborrar a Gaza de la memòria col·lectiva. Segons Al Jazeera, l’atac va ser deliberat i va apuntar directament a l’equip de premsa. L’Exèrcit israelià va intentar justificar-ho al·legant que Al-Sharif era un “operatiu d’Hamàs” sense brindar cap prova, per la qual cosa el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) ja havia demanat el seu resguard. La recepta és vella: sembrar la sospita perquè un assassinat a sang freda sembli legítim, buscar posar-li draps freds a un crim de guerra.



Gaza: la zona més letal del planeta per a la premsa

Des del 7 d’octubre de 2023 més de 230 periodistes han estat assassinats a Gaza i s’han registrat 380 ferits només fins a gener d’enguany. El CPJ ho defineix com el conflicte més mortífer per a la premsa des que es porten registres, més encara que les dues guerres mundials juntes. Reporters Sense Fronteres coincideix: Gaza és avui el lloc més perillós del món per a exercir l’ofici.



No es tracta d’“errors” ni de danys col·laterals. La xifra sagnant ens parla d’un pla per esborrar del mapa als qui intentin mostrar-li al món el genocidi. Israel manté tancades les portes a corresponsals estrangers, tret que vagin escortats i sota control militar. El que arriba a les nostres pantalles és allò que aconsegueixen transmetre els periodistes palestins, treballant sense oficines, sense electricitat, sense menjar ni aigua, desplaçant-se entre ruïnes.

“El mínim que necessitem per a dur a terme el nostre treball periodístic és electricitat i Internet, però molts no disposen d’això, així que recorrem a botigues comercials que ens proporcionen Internet. Els carrers són ara les nostres oficines”, explciava el periodista Mohammed Abu Namous per al Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.

El seu testimoniatge asolador se suma a les paraules prèvies al bombardeig del propi Anas Al-Sharif, també pare de dos nens: “Ho dic amb un dolor indescriptible: em trontollo de fam, tremolo de cansament i lluito contra el desmai que em persegueix cada moment. Ens estem esfondrant. Gaza està morint i nosaltres estem morint amb ella. Si el món no es mou avui, demà potser ja no queda ningú esperant la seva salvació. Aquest genocidi ha d’acabar”.


Com fabricar una guerra: la narrativa del genocidi en els mitjans

Els grans mitjans occidentals no han pogut més que reconèixer el desastre humanitari a la Franja de Gaza al mateix temps que ho fan cada vegada més líders mundials. Però igual que molts d’aquests últims han estat i continuen sent sustentacions clau per a l’Estat d’Israel, les pàgines dels diaris més importants han triat de manera recurrent parlar de “hostilitats” en lloc de bombardejos, “morts” en comptes d’assassinats o “guerra” per encobrir un genocidi a cel obert.

A Ante el dolor de los demás (2003), Susan Sontag va adverteix que les imatges de guerra no són finestres transparents cap a la realitat. Cada fotografia, cada seqüència de vídeo, és el resultat d’una elecció, d’una manera de narrar. Per a Sontag, les imatges no sols documenten l’horror, sinó que poden insensibilitzar, distorsionar o fins i tot justificar la violència si es presenten fora de context o de manera repetitiva i sense profunditat. L’efecte no depèn només de la cruesa del contingut, sinó de la narrativa que l’acompanya: peu de foto, veu en off, muntatge, titulars. La narrativa i la selecció visual dels grans mitjans sobre el que succeeix a Gaza, han estat sistemàticament modelades per presentar el conflicte com un enfrontament simètric.

Una anàlisi de The Intercept revela que diaris com The New York Times, The Washington Post i Los Angeles Times han esmentat, durant els mesos que van seguir al 7 d’octubre de 2023, les morts israelianes amb una freqüència desproporcionada (fins a 16 vegades més per cada víctima) en comparació amb les palestines, i reserven el llenguatge més emotiu exclusivament per descriure el sofriment israelià. L’efecte és clar: un relat on unes vides importen més que unes altres.

Més a prop en el temps, mitjans com Sky News, The Associated Press o, novament, The New York Times, han triat retratar la massacre desfermada amb l’operatiu militar israelià del 18 de març d’enguany des d’un biaix sistemàticament favorable a la narrativa sionista, parlant d’“atacs a Hamas” per referir-se a l’assassinat de centenars de civils, inclosos nens i nenes.

I no falten casos de distorsió flagrant. Al novembre de 2023, una portaveu de l’Exèrcit sionista va mostrar en viu per CNN un suposat “llistat de guàrdies d’ostatges d’Hamas” trobat en un hospital infantil. El document, àmpliament difós a la cadena i en xarxes, va resultar ser només un calendari amb els dies de la setmana en àrab, com van confirmar verificacions de France 24.



La manipulació també es lliura en l’entorn digital. Algorismes d’Instagram, Facebook i TikTok han bloquejat o limitat contingut que documenta la realitat a Gaza, mentre les versions oficials israelianes circulen sense fre.



Un comitè especial de l’ONU va documentar que les publicacions pro-palestines s’eliminen amb molta més freqüència que les que inciten a la violència contra palestins. A això se suma l’acusació sistemàtica d’antisemitisme per acoquinar a periodistes, activistes i usuaris, equiparant la crítica a Israel amb odi religiós. Tot un advertiment per a qui s’atreveixi a denunciar públicament l’extermini.

El que no es mostra és tan important com el que s’exhibeix. A Gaza, no es tracta només de censurar fotografies o vídeos i de massacrar a la premsa que registra la realitat: és una operació per construir un imaginari en el qual la víctima no sembla víctima i el perpetrador no sembla perpetrador.


Trencar el cèrcol del silenci

Cada periodista assassinat és un testimoni menys per mostrar-li al món l’horror que viu el poble palestí. Com adverteix Amnistia Internacional, “els bombardejos indiscriminats i deliberats d’Israel han destruït gairebé tota la infraestructura mediàtica i comunicativa de la Franja”.

Però la història recent també demostra que el cèrcol pot trencar-se. Malgrat la censura i les operacions d’encobriment, les xarxes també han permès que les veus palestines travessin les fronteres custodiades pel poderós exèrcit israelià i que milions de persones es convoquin en mobilitzacions a tot el món. Moltes d’aquestes imatges de la veritat les devem a periodistes i foto reporters que, com Anas al-Sharif, s’hi han deixat literalment la seva vida.

Ja fa més d’un any, la periodista Arwa Mahdawi va escriure a The Guardian: “Hi haurà els qui intentin reescriure la història perquè sembli que el genocidi que s’està desenvolupant ara mateix és massa complex d’analitzar. El punt està en recordar als qui són massa covards per a alçar la veu que el seu silenci és complicitat”. Defensar la premsa lliure a Gaza és defensar el dret dels pobles a conèixer la veritat i a lluitar per no ser la generació que vegi passar enfront dels seus ulls un genocidi. Aquesta defensa avui implica, també, amplificar cada imatge, cada paraula i cada vídeo que ens convoqui a prendre els carrers fins que Palestina sigui lliure, des del riu fins el mar.