El passat 2 de desembre, des d’Esquerra Diari al costat de diferents sectors, vam realitzar la primera assemblea dels Cercles de treballadores i treballadors, amb l’objectiu de posar dempeus un espai d’organització, debat, coordinació i acció de diferents sectors laborals per enfrontar la inflació, la precarietat i la repressió sindical.

Sempre hem deixat clar que Esquerra Diari no és un diari com molts altres: som un diari militant, autofinançat i que pretén donar veu als processos d’organització i lluita de la classe treballadora, així com intervenir en el debat polític de l’esquerra anticapitalista sobre la necessitat de crear una organització dels i les treballadores per acabar amb aquest sistema. Per això, denunciem les dinàmiques i els secrets d’aquest sistema.

Fa uns dies, la Generalitat de Catalunya va sortir amb una campanya contra la sinistralitat laboral. Una campanya que posa, en tots els seus spots i materials, el focus en el treballador i treballadora, com si nosaltres fóssim els responsables de patir aquestes malalties i accidents i fóssim nosaltres qui hauria de posar-ne remei.

Doncs no, aquestes malalties i accidents professionals tenen, en primer lloc, com a responsables a les empreses, per no garantir condicions de seguretat en el treball i exposar-nos a ritmes inaguantables.

Però a més, després de les empreses trobem les mútues i el seu milionari negoci, que invisibilitzen aquestes patologies professionals. I d’això també n’és responsable l’administració y la Generalitat, que legisla en pro de les empreses, sense destinar més recursos a la inspecció dels llocs de treball que permet que les mútues continuïn amb el seu negoci.

Les malalties laborals i la seva gestió per part de les empreses són part del funcionament d’aquest sistema d’explotació de classe, i no és per a res un fenomen nou. El capitalisme necessita mà d’obra constantment per a la seva supervivència, per a seguir generant més riquesa a costa del treball de milions.

A més dels treballadors i les treballadores presents, necessita de la reproducció de la vida, de les futures generacions que seran explotades. Aquesta nova generació és mantinguda gràcies a les tasques de reproducció, que queden reduïdes estrictament a l’àmbit privat de la llar, recaient gairebé exclusivament sobre les dones, i que suposa milions d’estalvi per a les grans empreses que s’estalvien la manutenció dels pròxims treballadors, deixant que aquesta surti del salari de la unitat familiar.

Però, a més, quan els nostres cossos no aguanten més els ritmes de treball esgotadors, les jornades interminables, les condicions insalubres, i cauen malalts i destrossats, deixem de ser útils per al capitalisme i ens rebutja, passant a ser la generació trencada que ha de ser cuidada, mantinguda, de nou, sense que li suposi cap desemborsament a les empreses.

Un negoci rodó, mai més ben dit: aquest sistema ens forma perquè siguem mà d’obra, després ens esprem fins a l’última gota de la nostra salut i joventut per a, després, descartar-nos com a mercaderia defectuosa.

Tota aquesta generació “trencada”, d’un sol ús, no ho va ser un temps enrere. Però les condicions laborals a les quals ens exposen, a poc a poc van fent mossa en el nostre cos. Aquí entren les malalties laborals, aquelles relacionades directament amb el treball realitzat. La gràcia està en el fet que qui determina què és una malaltia laboral són aquelles institucions que formen i sustenten el mateix sistema que ens les provoca.

Per tant, la majoria d’elles, no estan reconegudes com a tal, amb el perjudici per a la classe obrera i els sectors populars. Els moviments repetitius, l’exposició a químics, l’ús d’un membre determinat del nostre cos de manera constant i sense descans, etc., són a causa del treball realitzat, però no es reconeixen com a tal.

A l’Anglaterra del segle XIX ningú entenia com els nens escura-xemeneies no passaven de l’adolescència -si és que arribaven, abans de morir en un accident laboral, per intoxicació, asfíxia o calcinació-. Es va trigar un temps a relacionar el sutge que se’ls quedava dins el cos a causa de les males condicions d’higiene a la qual es veien abocats aquests nens, la majoria orfes, i el càncer testicular que acabava amb molts d’ells. Però es va trigar molt més a abolir el treball d’escura-xemeneies, on treballaven molts nens pobres o captaires, entrenats des de petits per a grimpar xemeneies i netejar-les, perquè sortien més barats.

Però no hem d’anar a l’Anglaterra del segle XIX per veure a les empreses i mútues ignorar de manera constant les denúncies sobre reconeixement de malalties laborals. A les teleoperadores que es passen 8 hores agafant trucades sense descans, no els reconeixen les faringitis ni les otitis. A les netejadors dels hotels no els reconeixen les malalties neurològiques o musculo-esquelètiques. A les administratives, no els reconeixen el desgast de cervicals, lumbars o braços. Els trastorns alimentàris, els problemes estomacals o les infeccions d’orina, són freqüents en els sectors en els quals els ritmes de treball i els horaris dels torns imposats, impedeixen fer descansos per menjar o anar al bany. I així, podríem continuar enumerant múltiples sectors i els efectes que l’explotació laboral tenen sobre ells.

Per això, la campanya que ha llançat la Generalitat sobre prevenció de riscos laborals no deixa de ser cínica, posant part de la responsabilitat d’evitar-los en mans de les treballadores i treballadors. És de sobres conegut la falta de formació que en molts sectors donen en començar el treball, exposant al personal a sofrir greus conseqüències de salut i, fins i tot, la mort. D’altra banda, com assenyalàvem al llarg d’aquest article, les malalties laborals es deuen al treball que desenvolupem i a les condicions en les que el fem.

Quan ens exigeixen més productivitat, netejar més, vendre més, agafar més trucades, fabricar més peces... hi ha al darrere l’amenaça que qui no ho faci sap que pot anar buscant-se un altre treball. Que els ho diguin als joves repartidors de Glovo atropellats per anar a tota velocitat d’un lliurament a una altra per poder complir els contingents de l’empresa. És doblement cínic quan la Generalitat té externalitzats sectors essencials en condicions d’absoluta precarietat, com el lleure educatiu, mentre permet que les empreses privades facin el seu negoci.

Aquest dossier apunta a qüestionar no només la regulació de la salut a la feina, sinó també al mateix treball assalariat sota el capitalisme.

El treball es mostra dia a dia en les nostres carns l’extenuant de mantenir sobre la nostra esquena un sistema econòmic, polític i social que res ha d’oferir-nos més que explotació, opressió, pobresa i mort. Però quedar-nos només en la denúncia de les nostres condicions de treball podria fer que caiguéssim en una visió pessimista i derrotista que res pot fer-se per canviar les nostres vides i la de milers de milions en el món. Organitzar-nos, coordinar-nos i posar nom al veritable enemic de les nostres vides i la nostra salut per poder lluitar en les millors condicions. Que dic lluitar; per a poder vèncer aquesta batalla que porta segles lliurant-se, amb més o menys intensitat, i que té a dues classes antagòniques a totes dues bandes de la barricada: la classe obrera i la burgesia. Des d’Esquerra Diari ho tenim molt clar: el nostre periodisme està al costat de la nostra classe en aquesta lluita per viure una vida que mereixi ser viscuda.

Llegeix totes les entrevistes

Àlex Tisminezsky, del Col·lectiu Ronda: “Les mútues están pels interessos de les empreses”

Joaquín Gil, del Comité de Seguretat i Salut de CGT a TMB: "Reconèixer malalties laborals a un volum alt de treballadors és un problema econòmic per als beneficis de TMB"

Nerea i Lupe, treballadores de Vueling: “Som carn de canó, em de ser-hi sempre, si no, no cobrem”

Pilar Nogués, treballadora del SAD: “Et deixen trencada, però no tens dret a posar-te malalta, ni estar de baixa”

Las Kellys: “On ens hem desgastat si no és a la feina?”