Curiosament, mentre el periodisme mainstream qüestionava a Shakira per les seves expressions despectives cap al pare dels seus fills i la seva nova parella o se sorprenia de que revelés el seu dolor transmutat en despit, moltes feministes van entronitzar a la cantant com una vindicadora de les dones.
El feminisme de Twitter sembla haver trobat en Shakira i el seu hit, un apoderament femení que s’expressa en burlar-se de l’home que la va abandonar fa ja set mesos, després d’un matrimoni de dotze anys. I que inclou el menyspreu i la ridiculitat.
Un suposat apoderament que es manifesta afirmativament per tot el gènere femení en la frase més repetida per les partidàries d’aquesta peculiar interpretació feminista: "Les dones ja no ploren/ les dones facturen".
Et pot interessar: Shakira: la despechá
Et pot interessar: Shakira: la despechá
Aplaudiments, anàlisis forçades i consum irònic feministes
Shakira, que compongui el que vulgui. Estem per la total llibertat en l’art. Però no forcem les anàlisis i les interpretacions per trobar un combatiu feminisme on no n’hi ha.
Mai la seva producció musical ha estat considerada feminista, senzillament perquè en el seu repertori abunden els tòpics de l’amor romàntic heterosexual que el feminisme es va obstinar en revelar com altres tantes formes enganyoses en què es reprodueix la subordinació de les dones: enlluernament, enamorament, atracció sexual apassionada, nostàlgia en la ruptura, retrets, despit. No necessitem que sigui feminista per ballar al ritme de la seva música, ni tampoc la cancel·laríem per les seves lletres que reafirmen els estereotips dels que volem lliurar-nos en les nostres vides.
El punt no és Shakira, sinó aquesta sobreabundància d’aplaudiments feministes a la milionària artista; aquestes anàlisis forçades perquè el seu últim hit encaixi en conceptes teòrics i polítics que vam saber construir al ritme de les nostres lluites col·lectives.
I, finalment, el punt també és fins a on aquest "consum irònic" que es pretén "de tornada", amb l’acudit acaba legitimant qualsevol cosa sense por al fet que allò barruer esquitxi.
Tal era l’onada que vaig acabar coincidint parcialment amb Marta Dillon i Julia Mengolini, dos periodistes feministes amb les quals, habitualment, no coincideixo pràcticament en res; però que també van expressar el seu cansament en les xarxes socials amb aquest feminisme que sembla haver-se posat de moda. Encara que seria bo preguntar-se per les responsabilitats d’haver arribat a aquest punt.
Quince días desconectada y cuando volves se habla de Shakira y su tema número mil de despecho. Que hemos hecho x dior para que un par de mega millonaries marquen agenda feminista. Por las dudas, me quedo del lado de Clara, claramente
— marta dillon (@martadillon) January 12, 2023
Tot just ha passat un mes des que els aplaudiments, les anàlisis i el consum irònic feminista se’ls emportés la selecció argentina de futbol i les seves "envejables" famílies "com déu mana". Altres mil·lionaris agafats com a models de masculinitat deconstruida, de valorització del treball de cures (?), de parelles amoroses, de dones que es fan respectar, fins i tot fins de noves paternitats. Totes les expressions d’horror sobre la persecució de les persones lgtbi+ i la subordinació de les dones sota el règim de Qatar, es van esfumar en un tres i no res amb el triomf no esportiu de les famílies milionàries, de les quals els membres de bellesa hegemònica -natural o facturada- ens van permetre entreveure les seves vides privades inassequibles, patrocinades per marques franceses de prêt-à-porter.
Tampoc necessitem que algunes, quan ja es van cansar de passar-nos per la cara la nostra falta de sororitat amb l’exdiputada i actual funcionària larretista Silvia Lospenato quan donava suport a l’avortament legal, ara ens expliquin que no tenim per què ser sorores amb totes les dones, per justificar la venjança de Shakira contra Clara Chia. Clarament, ens sembla pitjor robar el futur de diverses generacions amb l’infame deute extern que furtar una mica de melmelada.
Avanços i reculades
Aquest rar feminisme que va irrompre al país que va parir el Ni Una Menys i la marea verda se solaça en els actes individuals de les vides privades de les celebritats. Com es va comportar, com va respondre a la premsa la foto que va pujar a instagram, la cançó que va compondre o el gest amb el qual va festejar un gol... tot és matèria per a l’elogi i l’anàlisi feminista. Semblen aspirar a una societat virtuosa, abans que justa. Una societat on totes som germanes, unides pel desig de venjança.
Però el feminisme que vam saber construir al llarg de la Història no és una germanor, ni una suma de comportaments exemplars individuals, sinó un moviment social i polític que aspira a transformar radicalment les estructures patriarcals que sustenten la discriminació, la desigualtat, la subordinació en la qual viuen milions de dones i no dones de milions.
Una inequitat que, val recordar, no sols existeix a Qatar o l’Iran, sinó també -amb altres manifestacions- en els règims més democràtics del món occidental.
I aquest moviment social està conformat per ales i tendències que opinen que aquest objectiu de liquidar aquesta desigualtat, s’aconseguirà per diferents vies. Encara si poguéssim dir que coincidim en el quin, hi ha moltíssimes diferències entre nosaltres sobre el com. Per això també és un moviment divers, les tendències del qual pugnen per imprimir-li la seva orientació al conjunt mitjançant el debat d’idees, la lluita política, la unitat en l’acció i la separació estratègica.
Lògicament, quan les dones van estar a l’ofensiva, van ocupar els carrers, van reclamar drets i el moviment va aconseguir mobilitzar al voltant de les seves demandes, això va trobar expressió també en la cultura de masses. Circumstancialment, per convicció o oportunisme -no importa-, les lluites del feminisme es van reflectir en les produccions artístiques de diferent índole i en els mitjans de comunicació. Però quan el moviment deixa de moure’s, es replega en cercles més estrets i predominen les tendències polítiques que li imprimeixen una orientació passiva i fragmentària, quan deixa de ser un protagonista de la vida política, llavors, els vells prejudicis, els estereotips i els preconceptes tornen a escena.
Per un món on les dones no plorin i ningú facturi
Potser, per la negativa, és la demostració més palesa que els canvis culturals que s’expressen en l’adopció de noves conductes individuals, estan a mig camí entre la moda i les transformacions estructurals. Encara que, des del punt de vista de les vides individuals (d’alguns sectors de dones d’algunes generacions), les mutacions siguin enormes, aquests canvis culturals no s’assenten definitivament sense una transformació radical d’aquesta societat capitalista patriarcal en la qual vivim.
Una societat en la que la propietat privada d’uns pocs priva a milions de tota propietat; on milions de dones facturen sumes miserables encobrint relacions laborals d’explotació perquè alguns empresaris i empresàries evadeixin imposats. Una societat on les desigualtats no les sofreixen únicament les dones, sinó milions d’éssers humans sotmesos a la fam, la precarització, l’explotació de les seves forces capaces de produir tot el que sosté al món, fins i tot els luxosos Rolex i els Ferraris que només uns pocs gaudeixen o els Casio i els Twingo de la classe mitjana.
Una societat que anhelem donar volta des dels seus fonaments. Transformació per la qual combatem col·lectivament (ara com ara en minoria dins de l’ampli i divers moviment del qual som part), les feministes anticapitalistes, socialistes i revolucionàries.
