Saturació en els centres mèdics i alts ràtios a les aules. Aquest seria el resum de la situació que es viu en dos serveis públics essencials. Situacions que impliquen una sèrie de deficiències per als sistemes i de dificultats per als professionals mèdics i personal docent, que ha portat a aquests dos sectors a una situació límit.

Madrid, Catalunya, Andalusia, Extremadura, Comunitat València i Navarra veuran al llarg d’aquesta setmana mobilitzacions del personal sanitari, i en el cas de Catalunya, a més, del sector docent.

En el cas de la Sanitat Pública, com assenyalen des de FADSP (Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública), "la saturació i el maltractament justifiquen les importants mobilitzacions que s’estan donant per tot el país".

El problema de la saturació té una dada reveladora, i és que el Ministeri de Sanitat té com a objectiu que per al 2025 cada metge de família tingui assignats, com a màxim, 1.500 pacients. En l’actualitat més del 40% de professionals tenen un nombre major de pacients. Fins i tot un 3% aconsegueix els 2.000 pacients en cartera, segons dades deFADSP.

És per això que la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (Semfyc) ja avisava a inicis del 2022 que el Sistema Nacional de Salut necessita amb urgència uns 10.000 metges d’aquesta especialitat (de família) per a “garantir el reemplaçament per les jubilacions i reorganitzar l’atenció primària”.

Precisament saturació i falta de reemplaçament són aspectes que van de bracet, com assenyalen des de Semfyc "“Tenim una població assignada, però després hi ha una realitat que és la població que atens, que sol ser la teva, i tots els imponderables, com les baixes, les vacances i les absències de companys. Un metge que té assignades 1.500 targetes sanitàries individuals pot atendre una població de 2.000 o 2.200 pacients”.

No oblidem que a més aquesta situació de saturació succeeix en els centres mèdics després de la pandèmia i de dos any sent la primera línia per a frenar la propagació del virus. Alguna cosa que està impactant en la salut física i psicològica de milers de professionals sanitaris.

Aquest aspecte, que és tan sols el més destacat de les condicions que es viuen els centres sanitaris, té com una de les principals causes l’infrafinançament que sofreix des de fa anys el sistema sanitari públic, una política de retallades duta a terme per partits polítics de tota mena de color i ideologia.

L’organització Mundial de la Salut fixa la inversió en assistència Primària en, com a mínim, un 25% del pressupost sanitari. Segons dades del propi Ministeri de Sanitat, en 2020 estava entorn del 17,7% del total. Amb les dades de la Fadsp, que no recull a totes les comunitats, la mitjana es queda en 2023 en el 15,4%, deu punts per sota de la recomanació de l’OMS. De fet, la despesa global en Sanitat, no ja per àrea, també va caure 2022 vs 2021 un 9,88%.

Aquesta situació límit, amb les seves particularitats pròpies, també es viu a les aules de Catalunya, per això tot el personal docent se sumaran al costat de les i els professionals de Sanitat els pròxims 25 i 26 de gener.

Les pròximes mobilitzacions educatives tenen denúncies i reclamacions clares. Com assenyalen des de la CGT Ensenyament: “"No avancem cap al 6% (d’inversió del PIB), no es deroga el decret de plantilles, la democràcia en els centres brilla per la seva absència, no s’acorden uns currículums que garanteixin l’accés al coneixement per a tots, no es redueixen les ràtios, estem vivint un procés d’estabilització del personal docent i educatiu (concurs de mèrits i oposicions light) insuficient tant en nombre de places com en els criteris que estan utilitzant i que no garanteixen l’estabilitat dels treballadors i treballadores en frau de llei. A més, al llarg de la negociació, no han estat escoltades ni una sola de les reivindicacions del Personal d’Atenció Educativa (PAE): estabilització de totes les treballadores, augment de places i equips PAE, nomenaments transparents, garantir cobrir totes les substitucions, reconeixement de les seves funcions, etc.".

La infrafinanció i l’abandonament de l’educació pública pels diferents Governs, des del pujolisme, passant pel Tripartit fins a l’actual d’ERC. Durant la crisi del 2009 i 2014, la retallada en educació a Catalunya, segons fonts del Ministeri d’Educació i l’Institut Nacional d’Estadística (INE), va anar a Catalunya del 26,3%, mentre que l’augment d’inversió, que es comença a realitzar en el període 2014-2018 és del 18,7%. Per això, encara que en l’últim període els números sense context ens parlen d’augments, la veritat és que es fan sobre unes retallades molt majors.

L’últim informe del Departament de Presidència de la Generalitat conclou que la inversió en educació en 2019, en relació amb el PIB, va aconseguir el 4,2%, molt lluny del 6% que exigeixen des dels sindicats professors i personal educatiu. A més aquestes xifres juguen amb la situació producte de la crisi que va provocar la pandèmia que es resumeixen amb una caiguda del PIB.

És a dir, aquest lleuger augment en la inversió en educació respecte al PIB se secunda també precisament en una caiguda del PIB, fent en termes absoluts que aquest augment sigui totalment insuficient. I és clarament insuficient perquè més enllà que es maquillin els números, la despesa per alumne del Departament d’Educació en el període 2009-2019 va caure un 11,5% segons preus corrents (23,2% segons preus constants), la qual cosa en termes absoluts passar d’una despesa per alumne de 4,490€ a 3.973€, tal com recull l’informe anual de la Fundació Bofill.

Tots dos casos, amb les seves particularitats, responen en definitiva al procés de privatització dels serveis públics que continua avançant en l’Estat espanyol a la calor de tots els governs.

Assistirem així aquesta setmana a unes mobilitzacions de les i els treballadors d’aquests serveis públics essencials, unes mobilitzacions que esperem que serveixin com a primer impuls per a una gran jornada de lluita i coordinació dels serveis públics en tot l’Estat espanyol, amb l’objectiu d’aconseguir una Sanitat i Educació públiques que estiguin al servei de tots i totes i no al servei del negoci d’uns pocs.