S’acosta la Setmana Santa i s’espera un augment del mercat laboral. Els sectors d’hostaleria, transport i diversió es preparen per a un dels moments importants de vendes l’any. S’espera un augment del consum i és un període en el qual el turisme es passeja pel país (sobretot tenint en compte el bon temps que fa).

La patronal es frega les mans esperant fer-se un petit agost. No obstant això, aquest agost el fan sobre la base de la sobre-explotació i el sobre-esforç de milions de treballadors precaris, mal pagats i que a penes treballaran uns dies per a tornar a les cues de l’atur acabada la campanya de vendes.

Atur i precarietat juvenil

Les pitjors condicions laborals, des de fa dècades, les sofreixen els sectors que s’incorporen al mercat laboral, és a dir, els joves. L’atur juvenil va arribar al pic del 55% durant la crisi, ara ha baixat al 33%. La qual cosa no vol dir que hi hagi una millora substancial perquè la temporalitat i la precarietat que sofreixen els joves en la península duplica la mitjana europea.

Segons l’empresa de treball temporal (precari i mal pagat) Randstad en aquesta campanya de Setmana Santa es crearan uns 200.000 treballs. Una mica més del 7% respecte de l’any passat. Els sindicats, per part seva, alerten que els contractes precaris en Setmana Santa representaran 9 de cada 10 que se signin. El que no solen dir els sindicats és que aquesta situació ha estat afavorida per les reformes laborals de Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Reformes que ells no van enfrontar i que el PSOE es va negar a anul·lar, malgrat els seus discursos en aquest sentit.

Un altre aspecte molt important són els sous. Els ingressos anuals dels joves que treballen oscil·len entre 8.000 i 16.000€ anuals. La qual cosa fa gairebé impossible l’emancipació. A l’Estat espanyol un 8% del jovent marxa de casa dels pares entre els 20-24 anys, mentre que a la resta de l’Unió Europea ho fa un 30% de mitjana. Qüestió que també explica que la taxa de natalitat sigui més baixa que a la resta de la Unió.

A més de salaris baixos i un atur encara molt alt, la joventut treballa poques hores i sol tenir contractes temporals. Un còctel explosiu que fa impossible pensar a “planificar” el futur. El futur per a milions de joves és avui i ara. El 37% dels joves tenen contracte temporal i gairebé el 20% a temps parcial. I fins i tot els joves són castigats amb treballs de becaris o com a autònoms. La patronal pot disposar d’ells a gust.

Les dones, especialment sofreixen una enormitat l’accés al mercat laboral. Tres de cada quatre de les ocupacions parcials són ocupats per dones, la qual cosa explica en bona mesura la bretxa salarial ja que aquestes ocupacions tenen un salari menor.

El 14,8% de tota l’ocupació és a jornada parcial, sent més de la meitat del mateix involuntari (1,8 milions de persones que volen treballar més hores però no troben un ús d’aquestes característiques). De fet, prop de cinc milions de dones en edat de treballar es troben en risc de pobresa.

Un altre col·lectiu molt afectat en el mercat laboral és l’immigrant. Les taxes d’atur entre el col·lectiu immigrant està sent del 20,6% contra un 15% dels treballadors natius. I la taxa d’activitat també és desfavorable. Sent aquesta del 58,7% contra el 71% dels treballadors espanyols.

Però les empreses guanyen milionades

Els bancs, les energètiques i les grans empreses espanyoles han augmentat els seus guanys durant aquests anys arribant a nivells pre-crisi. Molts analistes, fins i tot la patronal parlen que és hora que els salaris també recuperin aquests nivells. No obstant això, ningú explica que si les empreses guanyen més diners que el 2007-2008 és precisament perquè els salaris han caigut en picat, entre altres motius.

El gran assoliment de la gran patronal espanyola precisament ha estat l’enorme devaluació salarial. Segons l’Institut Nacional d’Estadística en els 10 anys anteriors l’ingrés salarial mitjà va caure un 7%. De fet la massa salarial ha crescut molt menys que en la resta del continent, segons el Banc d’Espanya.

El que és clar és que per a revertir aquesta situació es necessita una política de xoc i completament oposada a l’aplicada en aquests anys de crisi. Cal augmentar l’SMI molt més que els 900€, tothom sap que no es pot viure i, més encara amb els lloguers pels núvols. Aquests augments han de sortir dels milers de milions d’euros que guanyen les empreses de l’Ibex 35.

Però una mesura mínima tan radical no serà satisfeta pel PSOE, ni per un Govern de progrés com li agrada dir a Pablo Iglesias en un hipotètic govern del PSOE i Podemos. És necessari que els treballadors s’autorganitzin en els sindicats enderrocant la burocràcia sindical i que així s’expressi la base treballadora que demana a crits millorar radicalment la seva situació econòmica.