Política Estat espanyol

PRESSUPOSTOS

Sánchez i Iglesias aproven els Pressupostos i afermen el seu relat progressista

El suport d'ERC i PDeCAT apuntala la seva tornada a l'autonomisme. Els comptes “socials” deixen intactes els beneficis dels grans capitalistes i el llegat d'ajustos de l'última dècada. Un relat que no passa la prova de la realitat.

dijous 3 de desembre de 2020| edició del dia

Amb 188 vots a favor el govern de coalició ha aconseguit aquest dijous el seu major èxit parlamentari. Els Pressupostos Generals de l’Estat tiren endavant i es consolida així un executiu que per moments semblés que no anava a poder arribar ni a la meitat de la legislatura.

Els socis finals que han donat llum verda als comptes signifiquen al seu torn una altra victòria per a la consolidació del relat de “el govern més progressista de la història” i la desactivació de la principal esquerda que ha amenaçat en els últims anys el Règim del 78, la qüestió catalana.

A més de la resta de l’esquerra reformista, com a Més País i Compromis, i altres forces regionalistes com NC, el PRC o Teruel Existeix, a més del PNB, la clau de l’estabilitat que anuncia aquesta majoria ampliada la hi han donat els altres socis bascos i els catalans.

D’una banda EH-Bildu que fa un salt més en la seva integració en el règim jugant un paper homologable al qual en el seu moment va jugar la IU de Llamazares amb el govern de Zapatero. Per l’altre, la major part de l’independentisme català processista, ERC i el PDeCAT, que amb el seu suport certifiquen la seva intenció de tornar a una normalització autonòmica. Els uns i els altres certifiquen que això del dret a decidir o la lluita per una república basca o catalana quedarà relegat als discursos per a les grans ocasions, els Aberri Eguna i les Diadas.

L’altra gran clau d’aquests comptes és consolidar el relat d’estar davant uns pressupostos històrics, que deixarien enrere la dècada de retallades i caiguda abrupta de les condicions de treball i vida de milions. Un discurs repetit i avalat per totes les plomes de la premsa progre, i reforçat per la campanya ofensiva d’una dreta demagògica que segueix amb el seu reguitzell contra el govern “social-comunista”.

No, no hi ha cap “redistribució de la riquesa” a la vista

No obstant això, el relat no passa la seva particular prova del cotó, la realitat. Els pressupostos aprovats avui són uns comptes clarament expansius, però això no és producte de cap política si més no redistributiva profunda. L’extra d’ingressos ve determinat pels 27 mil milions previstos dels fons europeus, una tímida reforma fiscal – que continua deixant a l’Estat espanyol 7 punts per darrere de la mitjana europea de recaptació- i un augment dels impostos indirectes, especialment sobre els carburants, la mateixa mesura que a França va deslligar la rebel·lió de les armilles grogues contra Macron.

Els guanys de les grans empreses i les grans fortunes -que han continuat creixent malgrat la pandèmia – no sols queden intactes, sinó que a més s’emporten la major part dels nous ingressos. Només les grans constructores rebran 17 mil milions dels fons europeus, i la resta les hi repartiran les grans empreses de telecomunicacions i energia de l’IBEX35.

Un augment de la despesa social molt per darrere del de les greus necessitats

L’altra gran fita del relat és l’augment de la despesa dedicada a partides socials. Les dades presentades en brut poden fer aquesta impressió: 2000 milions per a educació, 1500 més per a habitatge, 250 per a polítiques d’igualtat, 600 per a dependència, 10 mil en sanitat respecte a 2019, quedant igualada a l’exercici 2020... No obstant això, com assenyalen multitud d’entitats socials i els mateixos sindicats d’educació i sanitat, les necessitats generades per la crisi sanitària i econòmica s’han disparat exponencialment.

Només en Educació s’estima que seria necessària la contractació de 80 mil docents per a garantir una educació segura i de qualitat, tancant la bretxa digital. En Sanitat la falta de reforços en atenció primària, recursos hospitalaris o rastrejadors s’ha fet palès malgrat l’augment de 10 mil milions de la partida d’aquest 2020. Les prestacions socials continuen deixant a milions en la més absoluta pobresa, com a mostra l’Ingrés Mínim Vital que només ha arribat per a menys del 10% de les persones previstes -una mica més de 100 mil, del milió anunciat, xifra d’altra banda que ja suposava només el 10% de les persones en situació de pobresa.

Però que el relat no se sosté no és només contrastable amb aquests freds números. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull als menjadors socials, les cues de la fam i la realitat que es viu en els barris obrers, on la desocupació de masses i els desnonaments han generat una catàstrofe social a la qual “el govern més progressista de la història” només ofereix pegats miserables que li serveixen per a forjar el seu relat.

Es consolida un projecte social-liberal que deixa intacte el llegat d’una dècada de retallades i ajustos

Els comptes “progressistes” de l’Estat espanyol són homologables als Pressupostos que estan aprovant altres governs de la dreta europea. Macron, Conte o la mateixa Merkel, aposten per models expansius. De fet moltes de les mesures “socials” d’aquesta dreta queden a l’“esquerra” de les del govern del PSOE i Unidas Podemos.

La UE ha optat en aquesta crisi per un model de rescat al capitalisme europeu que passa per aquesta gran injecció de fons públics i mesures de contenció social que impedeixin o mitiguin l’obertura de noves crisis polítiques i moviments de lluita com les que van travessar el continent de 2011 d’ara endavant.

Aquest pla inclou no desfer el caminat, és a dir deixar intacte i aprofundir en la mesura del possible, els paquets de contrareformes laborals i de pensions que es van imposar en els últims anys per governs conservadors i social-liberals.

Els Pressupostos “més socials de la història” porten de regal la consolidació d’un projecte de govern que inclou deixar intactes les contra-reformes laborals de Zapatero i Rajoy, gràcies a les quals s’han acomiadat en temps rècord a gairebé un milió de treballadors, s’han liquidat milers de convenis col·lectius i milions de treballadors han vist com les seves empreses els reduïen jornades, salari i condicions al seu lliure albir.

Porta amb si també avançar en la privatització del sistema públic de pensions, la que constitueix la principal partida de despesa pública des de fa anys. La contrareforma del neoliberal ministre de Seguretat Social apunta precisament al fet que es liberalitzin els fons de pensions privats i que en el mitjà termini més del 50% dels i les treballadores s’autopaguin la pensió amb aquest model.

Com enfrontar aquest revival del social-liberalisme

La classe treballadora i els sectors populars, lluny dels discursos i celebracions que avui omplen els mitjans “progres”, res podem esperar d’aquesta reedició senil d’un govern social-liberal. Com van ser els del PSOE en anys anteriors, el govern de PSOE-UP significa una continuïtat del central de les polítiques econòmiques de l’“extrem centre” i la base passar aplicar-nos nous atacs històrics en forma de reformes estructurals i ajustos fiscals quan les polítiques expansives de despesa toquin sostre.

Que aquestes receptes les apliqui un govern que s’autodefineix d’“esquerres” té els seus avantatges per a l’establisment. D’una banda a la dreta li suposaria un major desgast als carrers. Per l’altre el recanvi “natural” una vegada cremada aquesta “esquerra”, és el retorn de la dreta per a aprofundir i perfeccionar la seva obra, com passarà amb el trànsit de Zapatero a Rajoy.

Construir una esquerra independent del govern i de tota il·lusió en la gestió amable del capitalisme, que aposti per acabar amb la pau social imposada pels socis del govern en el moviment obrer i els moviments socials, continua sent l’única via per a frenar els peus a aquest revival d’un fals progressisme que actua avui com el millor gestor dels interessos dels grans capitalistes.




Comentaris

Comentar