El sector agropecuari, el sector energètic i el citat sector automobilístic es veuran empesos a canvis productius estructurals que tindran una afectació directa en les plantilles de treballadors i treballadores actuals. I ha estat precisament aquest últim el primer a anticipar les conseqüències de la futura reconversió que diferents sectors hauran d’afrontar en els pròxims anys.

SEAT, la marca espanyola de la multinacional alemanya VW, ha fet públic l’impacte que la reconversió al vehicle elèctric podria tenir sobre la seva plantilla. Fonts de l’empresa han assegurat que es podria requerir fins a un 30% menys de la plantilla actual, mentre que des d’Alemanya arriben veus que la retallada de la plantilla en terres germàniques podria ser de fins a un 25%.

Per a donar-li valors més concrets, en el cas de SEAT , un 30% de la plantilla suposa entre 3.500 i 4.000 treballadors i treballadores. Davant l’enrenou generat per aquestes declaracions i recollides en els principals mitjans de comunicació, l’empresa ha matisat que això no implica que hi hagi un “excedent”, com li agrada dir als capitalistes, de plantilla, ja que hi haurà un intent de recol·locacions en noves línies de producció.

La veritat és que això només és l’inici del que serà una de les grans reconversions a les quals s’enfrontarà l’economia espanyola. El sector de l’automòbil suposa fins a un 11% del PIB de l’Estat. Un sector central, que a més durant els últims anys ha comptat amb nombrosos incentius, com el pla RENOVE, quantioses ajudes ajudes públiques directes (la Generalitat de Catalunya va concedir en els últims 15 anys un total de 25 milions d’euros en ajudes públiques a Nissan, avui una fàbrica tancada). Tampoc es van oblidar d’ella durant l’última crisi sanitària, on el Govern “progressista” va destinar 3.750 al rescat d’aquest sector.

Però malgrat aquesta ingent quantitat de diners públics per a afavorir el negoci i el benefici privat dels capitalistes, els Consells Directius de les multinacionals continuen fent i desfent segons els seus interessos, deixant a milers de treballadors i treballadores “excedents” a les cues d’atur.

I no ho fan sols, ni tan sols amb una “mediàtica” oposició de les burocràcies sindicals o les administracions de torn. Ara compten amb un entramat i una bastimentada legislativa a la carta per als seus plans, que bé es pot definir com la de “socialitzar les pèrdues, privatitzar els beneficis”.

La -no- Reforma Laboral de Yolanda Díaz, a més de mantenir els aspectes centrals que estenen la precarietat laboral, va afegir un element nou respecte a les reformes de Zapatero i Rajoy, però amb aire als anys 80: El mecanisme RED.

Amb aquesta nova iniciativa, el Govern “progressista” atorga a la patronal la possibilitat de realitzar ajustos de plantilla quan vinguin mal donades o necessitin reestructuració estratègiques per continuar sent competitius.

Com assenyalava Santiago Lupe en un article anterior “Es tracta d’un mecanisme rodó per la patronal. Si Garamendi llueix somrient amb la ministra de Treball, no és només perquè aquesta hagi deixat intacte el marc laboral fet a mesura de la CEOE, sinó perquè ha aconseguit institucionalitzar com a permanent la màxima de “socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis”. L’Estat assumeix el risc empresarial tant en forma de pèrdues quan vinguin mal donades, com quan sectors sencers es disposin a realitzar reconversions o actualitzacions productives – moltes d’elles ja de per si mateix subvencionades pels Fons Europeus- que veuran desaparèixer dels balanços ni més ni menys que gran part dels costos salarials.”

Una fórmula que amb l’experiència a la mà no es pot catalogar ni com a cosmètica. En els anys 80, davant les reconversions impulsades pel Govern de Felipe Gonzalez, es van llançar les iniciatives de Fons de Promoció d’Ocupació (FPE) i les Zones d’Urgent Industrialització (ZUR).

Fons d’ajuda pública per a ajudar a la recol·locació d’aquest “excedent”, que comptava amb subsidis missers i limitats per als treballadors i treballadores i amb una ventall d’avantatges fiscals per a les empreses.

El flamant Govern socialista va deixar 200 mil aturats (que es van sumar als 600 mil aturats que va deixar l’anterior govern de la UCD). Tan sols un 10% dels treballadors i treballadores que van perdre la seva feina en aquest període, van ser recol·locats. Aquest és l’exemple anterior de l’actual mecanisme RED que la ministra “comunista” ha introduït en la seva Reforma Laboral.

Normal que tan sols les burocràcies sindicals i la CEOE estiguin somrients en les fotos. Perquè a més d’aquesta bastimentada legislativa que converteix en llei la flexibilitat laboral permanent i sobre la base dels interessos de la patronal, aquestes mateixes empreses comptaran amb les ajudes dels Fons europeus.

L’aprovació de la Reforma Laboral, i que aquesta tingués aquestes característiques, era condició indispensable per a la injecció de diners del qual també es beneficiaran les empreses del sector automobilístic.

Els Fons Next Gen permetran destinar fins a 140.000 milions d’euros a empreses espanyoles. Per a l’automoció, el projecte estratègic (PERTE) més assenyalat és el de la mobilitat elèctrica, dotat amb 4.295 milions.

Jugada perfecta. Injecció de diners per a la reconversió i poder continuar generant beneficis per als seus accionistes i una sustentació legal i econòmica de diners públics per a pal·liar les pèrdues.

El sector de l’automòbil visualitza, encara en la seva etapa inicial de reconversió, el mecanisme de protecció que la UE i els governs estatals, com aquest del PSOE i UP, han creat per a garantir els beneficis patronals a força d’injectar diners públics mentre aquestes sumen treballadores i treballadors a la cua de l’atur.