El procés ha fet un gir brusc que obre noves possibilitats. Cal lligar la lluita per la independència amb la lluita pel socialisme.
La bombolla del pacifisme del processisme ha petat. Del “ni un paper a terra” a cremar les papereres. Com s’explica? L’estratègia dels dirigents del procés s’ha mostrat inútil. L’1 d’octubre va ser el seu límit i s’hi va arribar a pesar d’ells. El 3 d’octubre no hi havia ningú per dirigir la força del moviment al carrer. L’esquerra independentista va ser fonamental perquè és defenses el referèndum, però el lideratge de la situació amb una estratègia pròpia va estar desaparegut.
Qui són els joves que surten al carrer?
La resposta a la sentència es preveia fluixa, vistos els dos últims anys del Govern Torra. El moviment del #TsunamiDemocràtic tenia l’aval dels partits. Segurament pensant en fer quelcom potent com la convocatòria a l’aeroport, perquè el moviment no es descontrolés per un altre costat. Però això va animar massa a la gent i la cosa de totes maneres es va descontrolar.
Els mateixos que estan a una concentració mobilitzant-se massivament amb pilotes o amb paper de vàter, es defensen de la policia quan aquesta reprimeix brutalment. El dia de la vaga, molts dels que van participar a la multitudinària manifestació de la tarda, van baixar després a Via Laietana i es van enfrontar a la policia com no s’havia vist al les últimes vagues generals en les quals hi va haver aldarulls. Sobretot per la quantitat de gent que donava suport des d’una segona avantguarda als que estaven a la primera “línia de foc”.
Joves de famílies independentistes que es van polititzar amb l’1-O, amb tot el que això significa, però també joves de barris i pobles no típicament independentistes. A les barricades hi havia colze a colze fills de famílies convergents i socialistes.
Però el canvi no només ha sigut al carrer, milers de persones amb un perfil més moderat es sorprenien a si mateixes mostrant-se a favor d’aquest tipus de protestes. És el que té quan la gent va a votar i li obres el cap.
Un elefant groc a les barricades: on està la CUP?
Com no podia ser d’altra manera, tots aquests anys de la política de “mà estesa” al govern han acabat agafant a la CUP en fora de joc. Últimament han tingut una posició més crítica, però aquest canvi ha vingut més pel naufragi total del procés i la seva direcció que no pas per un balanç autocrític. La seva raó d’existir hauria de ser posar-se al capdavant d’un moviment com aquest i liderar-lo. No obstant, després d’una setmana de revolta, van convocar una assemblea de càrrecs electes, convidant a ERC i JxCAT. Sí, els mateixos que han reprimit les protestes.
Llavors... per enèsima vegada: què fer?
Les protestes als carrers s’han deslligat dels partits polítics, no hi han trobat una expressió. Veient quina és la política institucional és un bon senyal. Ara bé, cal un nexe entre l’activisme al carrer i “l’alta política”. Ha de ser el mateix carrer el que aparegui en l’escena de la política a través de l’autoorganització.
Després d’una setmana de protestes per la sentència, en comptes d’una innòcua assemblea de càrrecs electes, la CUP hauria d’haver convocat a tothom el dilluns a les 20h al seu CDR. Aquests s’hagueren omplert i hagués sigut un cop d’efecte que hagués mostrat el potencial de l’autoorganització.
I quin ha de ser el programa que adoptin els CDR? A pesar del seu descrèdit creixent i la seva crisi, la política institucional del Govern, encara que sota mínims, segueix gaudint de la confiança de les masses. Com a mínim, com a “mal menor” sense alternativa.
Per tant, cal lluitar per la forma més democràtica de la democràcia burgesa: la lluita per una assemblea de representants escollits en circumscripció única a tota Catalunya, on hi hagi un representant cada 10.000 votants (uns 500 representants), que cobrin com un mestre d’escola, que siguin revocables i que es pugui votar a partir dels 16 anys.
Aquesta assemblea de representants ha de poder-ho decidir tot sense les traves de la legislació actual, ha de ser autènticament sobirana. Per poder decidir sobre l’autodeterminació de Catalunya, però també sobre els problemes socials com la precarietat laboral, els feminicidis, el racisme institucional o l’habitatge.
Ara bé, és evident que aquesta proposta, que si bé té la virtut de lligar amb el sentit comú d’una democràcia fins al final, per portar-la a la pràctica cal poc menys que una revolució. I aquest és el seu objectiu real. Per aconseguir imposar aquesta assemblea sobirana s’haurà de defensar des de instàncies d’autoorganització com els CDR als barris, els sindicats i les assemblees d’estudiants i als centres de treball. Aquestes instàncies s’haurien de coordinar a través de representants de tot Catalunya.
L’octubre del 2017, tot i que el desafiament democràtic del govern català no era més que un farol, es va veure com per arribar fins al final en la lluita per les demandes democràtiques com el dret a l’autodeterminació s’ha de combatre al capital. L’Estat espanyol va buscar pressionar a través de la fuga d’empreses. Això porta a necessàriament a què per exercir l’autodeterminació cal nacionalitzar a aquelles empreses que vulguin marxar. Aquest és només un exemple de la connexió entre les demandes democràtiques i les socialistes.
Quin ha de ser el paper de l’esquerra anticapitalista?
L’estratègia de “primer la independència i després ja veurem” s’ha mostrat ineficaç. Però no només això, a nivell d’un canvi social seria contraproduent. Si s’arribés a aconseguir la independència de Catalunya sense una transformació del sistema econòmic en un sentit socialista, hi hauria un procés de restauració d’un règim capitalista amb molta legitimitat social. El moment pel canvi social és quan les masses estan mobilitzades i s’està produint una transformació democràtica.
L’obligació de l’esquerra anticapitalista és construir una ala anticapitalista al moviment independentista, que sigui independent políticament d’ERC i JxCAT. Aquest sector ha de lligar la lluita per la independència amb la transformació socialista de l’economia. Proposant demandes transitòries com: nacionalització de les grans empreses, jornada laboral de 30 hores setmanals, salari mínim de 1.500 euros, expropiació als grans propietaris d’habitatge, acabar amb les lleis racistes, la socialització del treball domèstic, etc.
Aquestes demandes atraurien a la lluita a molts sectors de la població que fins ara no s’hi ha afegit. A més permetrien que els treballadors sortissin a lluitar com a classe treballadora. I és que, si bé la classe treballadora ha sigut la immensa majoria dels que han lluitat per la independència, ho han fet com a ciutadans mobilitzats. Cal trencar amb això i que els treballadors surtin al carrer organitzats en sindicats i assemblees de treballadors, i amb les seves pròpies demandes.
L’esquerra sindical i els sectors crítics d’UGT i CCOO tenen el deure d’unir-se sota un sol sindicat que sigui de classe, combatiu, organitzat democràticament i a favor de l’autodeterminació de Catalunya. I l’esquerra independentista ha de pressionar perquè això passi.
La classe treballadora organitzada ha de ser el subjecte que lideri la lluita per la independència i el socialisme. Ha de convertir-se en una força hegemònica fent seves totes les reivindicacions dels col·lectius oprimits: l’emancipació de la dona, la lluita antiracista, per la llibertat sexual, de la diversitat funcional, dels jubilats, etc.
No es tracta d’un fetitxisme obrerista sinó de dos elements clau. El primer és que en la seva immensa majoria els integrants dels altres col·lectius oprimits també formen part de la classe treballadora. Així, la qüestió de la classe és comuna en totes les opressions. El segon és que la classe treballadora ocupa la posició clau en el funcionament de la societat i té la força per parar-la. I també per reorganitzar l’economia de manera socialista.
L’esquerra anticapitalista i sindical té la responsabilitat d’esforçar-se per arribar als sectors que tradicionalment tenen un baix moviment sindical i en els sectors clau de l’economia com: el transport públic, l’electricitat, les telecomunicacions i la recollida d’escombraries. I a la vegada fer que la lluita sindical no es quedi en els marges de les reivindicacions laborals, sinó que prengui com a seves les demandes de l’autodeterminació, el feminisme, l’antiracisme i el socialisme.
I a la resta de l’Estat, prendrà la flama republicana?
Un altre element clau, a banda d’unir la lluita per la independència amb la lluita pel socialisme, és el moviment que es pugui iniciar a la resta de l’estat per obrir també processos constituents des del carrer. No cal dir que Podemos s’oposa a aquesta possibilitat. Convertida en una dèbil pota esquerra del règim, només es veurà revitalitzada davant d’un possible pacte PP-PSOE. Així doncs, és responsabilitat dels partits a l’esquerra de Podemos fer créixer el moviment en solidaritat amb Catalunya. I convertir-lo també en un moviment que impugni el règim del 78 a tot l’Estat. Llavors, la crisi del règim s’obrirà en canal perquè tindrà una resposta al carrer a l’alçada de les circumstàncies.
