Han passat més de 5 mesos des que vam abandonar els jutjats penals de Madrid amb les mirades posades en la data del 3 d’octubre. Sembla que aquest serà per fi el dia en què passem al següent capítol d’aquest malson. El malson que significa que vulguin robar-te 6 anys de la teva vida (7 i mig si li afegim l’altra condemna “ad-hoc” que em va imposar l’Audiència Nacional) simplement per estar cobrint una notícia al carrer, simplement per tractar de posar-me al mig per detenir una agressió, simplement per ser agredit i detingut per uns armaris vestits de blau i armats fins a les dents que aquella tarda plujosa a Madrid van decidir que aquest era el seu dia de venjança contra la premsa independent.
Per a mi això és com el dia de la marmota, haver de tornar a passar per això és, sens dubte, una cosa amb el que juguen i que utilitzen per tractar de minar el meu ànim, per tractar que baixi la guàrdia, i sobretot per veure si aquesta vegada sí que és possible que el tema passi desapercebut. I és que l’abril passat, malgrat el fort silenciament imposat pels mass-media (aquests que no consideren notícia que se li demani 6 anys de presó a un periodista agredit i detingut injustament), no van aconseguir silenciar el cas. El veto imposat sobre aquest cas va fer aigües davant els vídeos on es prova com aquestes lesions les van fer ells mateixos mentre agredien periodistes en plena via pública, davant les declaracions de diversos sindicats i organitzacions de periodistes, del Parlament de Navarra… Davant la repercussió que va tenir l’assumpte, una hora abans de celebrar-se el judici, un dels policies acusadors va enviar un fax anunciant la seva “indisposició”, citant-nos de nou per a aquest dia 3 d’octubre.
És la tercera vegada en menys d’un any que passo per això, estar a l’espera d’un judici polític imminent no és quelcom fàcil, més encara quan els seus muntatges amenacen amb portar-me fins a 7 anys i mitjà a presó. Però no van a aconseguir acovardir-me, no aconseguiran que callem.
Moltes coses han passat des d’aquella tarda de març de fa 4 anys i mig, i algunes d’elles han amenaçat amb convertir una situació ja de per si mateix difícil en una cosa insostenible. Però les he encarat amb la mateixa actitud amb la qual vaig a anar a Madrid el dia 3: AMB EL CAP BEN ALT I AMB LA VERITAT PER DAVANT.
Si ja portava anys en la contrainformació, la meva detenció en l’“Escac a la monarquia”, lluny de callar, li va donar un nou impuls al meu treball, posant especial atenció en les víctimes de la repressió. En aquest temps el meu camí s’ha creuat amb moltes altres persones represaliades, a alguns de les quals he entrevistat, amb unes altres he compartit taula en innombrables actes, o he caminat al seu costat en diferents mobilitzacions. I en molts d’aquests casos no hem pogut detenir l’atac repressiu. Avui haig de recordar a companys com Alfredo Remírez, que porta gairebé un any a la presó per twittejar, a Josep Valtonyc, a Anna Gabriel, avui en l’exili davant la persecució judicial espanyola, a Pablo Hasel, condemnat per les seves lletres i les seves opinions i a l’espera d’entrar a la presó, a Jorge del col·lectiu Districte 14, que també espera la seva entrada a la presó per parar un desnonament, a Fran Molero, avui a la presó per un muntatge policial, a Pablo i Jorge, sindicalistes de CNT recentment condemnats per l’enèsim muntatge policial… i a tants altres que no cabrien en aquestes línies…
I paral·lelament, vaig tenir dues detencions més, els casos van anar avançant, vaig rebre les peticions fiscals, els escrits d’acusació… i d’entrevistador vaig passar també a entrevistat. D’explicar casos de repressió vaig passar a sofrir-la en primera persona. I és que volen castigar també als qui expliquem tots aquests casos, totes aquestes injustícies. Volen neutralitzar la solidaritat amb les víctimes de la repressió per així aïllar-les. I volen silenciar qualsevol altra veu que pugui qüestionar el seu missatge.
Així les coses, el proper 3 d’octubre tornaré a Madrid carregat de raons, de proves irrefutables i acompanyat de la millor gent. Gent solidària que ha estat aquí durant aquests anys denunciant el cas, organitzant actes sobre aquest, ajudant amb totes les mobilitzacions o esdeveniments que s’han organitzat, donant suport econòmicament, moralment, donant ànim… Aquest dia, a Madrid, encara que molts no puguin venir, els portaré a tots i totes amb mi, molt presents en el cap, perquè el seu suport i la seva solidaritat han estat un gran pilar per arribar fins a aquí amb aquesta força.
Només em queda per dir que el 29 de març de 2014 el que va ocórrer va ser un ATAC POLICIAL CONTRA LA PREMSA INDEPENDENT. Això és el que va passar, i això és el que anem a demostrar. Les acusacions de la policia solament constitueixen una mentida per tractar de justificar la seva violenta actuació i la seva flagrant vulneració del dret a la llibertat d’informació.
El 3 d’octubre DESMUNTEM EL MUNTATGE.
