“El repte és que els ciutadans tornin a creure en la política”, sentenciava el cap de l’Executiu en la seva compareixença davant els mitjans. Però l’anunci de Sánchez no és més que una maniobra amb l’objectiu de guanyar la “guerra dels màsters” i mostrar alguna iniciativa després d’una setmana en la qual va quedar a la defensiva per la renúncia de la ministra de Sanitat, Carmen Montón, i les suspicàcies sobre la seva tesi doctoral.
Per a això presenta una mesura contra un dels privilegis més qüestionats de la casta política, l’aforament, que ha impedit que desenes de polítics corruptes siguin jutjats pel Tribunal Supremo, la "creme de la creme" de la casta judicial. Tot i que està per veure’s que la passada d’aquestes causes a jutjats ordinaris canviï quelcom, més quan estem veient que la Judicatura en qüestions d’Estat no treu els peus del plat.
Això sí, l’"aforament plus" que ni Sánchez ni el PSOE es proposen canviar en aquesta reforma "exprés" és el del que gaudeix el Cap de l’Estat, el Rei. La inimputabilitat que fa impossible que Juan Carlos I pugui asseure’s en la banqueta o que és agafada com a excusa pels lletrats del Congrés perquè no es pugui obrir una comissió de recerca, està fora d’agenda. Tampoc ningú, ni tan sols Podemos, o ha demandat.
Una “petita política”, diria el comunista italià Antonio Gramsci. La “política del dia, política parlamentària, de corredors, d’intriga”, aquella que “comprèn les qüestions parcials i quotidianes que es plantegen a l’interior d’una estructura ja establerta, a causa de les lluites de preeminència entre les diverses fraccions d’una mateixa classe política”. En poques paraules, batalles de camarilles per repartir i equilibrar el poder de la casta governant en l’estat capitalista, a esquena del poble treballador.
Però davant la crisi sense fi del Règim del 78, i contra tots aquells que s’obstinen en afegir-hi pegats, allò que fa falta és una “gran política”, una que permeti abastar “les qüestions vinculades amb la fundació de nous Estats, amb la lluita per la destrucció, la defensa, la conservació de determinades estructures orgàniques econòmic-socials”.
Si s’obre el meló de la reforma constitucional que sigui perquè el poble pugui decidir-ho tot. Que tingui plens poders per abordar tots els grans problemes socials i democràtics: la qüestió de la monarquia i la forma de l’estat, el dret d’autodeterminació, el pagament del deute, com acabar amb l’atur, la precarietat, la falta d’habitatge, la crisi de la sanitat i un llarg etcètera de reivindicacions populars insatisfetes.
Això és possible si el que es convoca són assemblees constituents lliures i sobiranes en les quals s’expressi la voluntat popular, en l’Estat i en les nacionalitats històriques. Un procés constituent sense restriccions ni “moderadors” del Senat aristocràtic nascut del pacte de la Transició amb el franquisme, sense la casta judicial amb la seva Audiència Nacional i el seu Tribunal Constitucional escuders del Règim i, sobretot, sense el poder de veto del monarca.
Un procés constituent conformat per un representant cada 20 o 30 mil habitants, que siguin revocables i tinguin el salari d’una docent o un treballador qualificat, perquè decideixi la majoria del poble, no de la “casta” privilegiada de diputats, senadors i jutges, tutelats per una monarquia medieval i reaccionària en decadència.
Des que va arribar a la Moncloa fa poc més de tres mesos, Sánchez ha fet gala d’un excés de retòrica de “canvi d’època” i “reconstrucció de l’Estat del benestar” desmantellat pel PP. Però tant Sánchez i el PSOE, com també Ciudadanos i fins i tot el PP, que s’omplen la boca parlant de democràcia i reformes constitucionals, temen com a la pesta un procés constituent d’aquestes característiques. Li temen perquè no el podrien controlar i una constituent veritablement democràtica afectaria el cor del règim capitalista espanyol. Els partits del règim només senten confiança en els mecanismes de la democràcia tutelada del 78, la qual compta amb tot tipus d’institucions ideades per separar al poble del govern real.
I Unidos Podemos? Ai! Podemos ha rebut “amb alegria l’anunci” de Sánchez, com ha dit aquest dilluns Noelia Vera, portaveu del seu consell d’Organització. La formació lila diu que estudiarà la proposta de Sánchez i anticipa que la seva intenció és que una potencial reforma constitucional no es limiti als aforaments i que “no es canviï una sola línia” de la Constitució sense que els ciutadans votin. Belles paraules. Però, està Podemos a favor de lluitar per una institució de la democràcia representativa perquè s’expressi la voluntat popular, com serien assemblees o corts constituents lliures i sobiranes, amb representants constituents triats cada 20 mil habitants, que siguin revocables en tot moment pels seus electors i cobrin el salari d’una docent?
Fer això, òbviament, va en contra de sostenir al govern de Sánchez i apostar per la “governabilitat democràtica”, com ho vénen fent. Però és l’única política de democràtica digna d’aquest nom.
