La immensa majoria de treballadors, especialment les dones, en circumstàncies normals ens veiem obligades a suportar una immensa càrrega de treball tant per la nostra activitat laboral com per les tasques de cures en les nostres llars. Una de les poques conseqüències bones que està tenint aquest confinament és que a moltes ens està permetent tenir el temps suficient per a reflexionar i adonar-nos del paper que juguem en la societat. Perquè han estat les treballadores sanitàries, dels supermercats, o en general dels anomenats “serveis essencials”, els qui han carregat sobre les seves espatlles tot el pes d’aquesta situació.
Al mateix temps és clarificador veure com la patronal està desitjosa de tornar a l’activitat, perquè precisament la font de la seva riquesa i els seus privilegis és l’explotació a la qual ens sotmeten. D’aquesta manera es trenca en mil trossos el relat que ens intenten inculcar des que naixem, pel qual la societat funciona per aquests supòsits valents emprenedors que pel seu enginy fan funcionar l’economia. Amb això s’intentava justificar la necessitat de deixar als rics i a les empreses rondar al seu aire i que puguin anar degradant les nostres condicions de vida.
No obstant això, a pesar que molts comencem a ser conscients d’aquesta situació, els capitalistes en tot el planeta es preparen per a descarregar tot el pes de la crisi sobre nosaltres. Amb una simple observació objectiva un pot adonar-se de les intencions del govern i empresaris, amb la inestimable ajuda de les burocràcies sindicals, tenen per a nosaltres. Malgrat les petites ajudes amb les quals volen anestesiar-nos, aquestes no són més que banys d’aigua freda.
Mentre milers i milers de treballadors, especialment sectors vulnerables com els immigrants, estem a casa veient com s’acumulen deutes infinits, rebuts que no podem pagar, el gruix dels recursos es destina a bancs i empreses per a garantir els seus beneficis i els seus propis interessos.
Aquest govern que es diu “progressista” està acumulant un deute que tard o d’hora passarà la factura a les classes populars i portarà en si grans crisis que després haurem de pagar les i els treballadors. Com de fet ja es fa amb les retallades en sanitat, educació, pensions.
Llavors malgrat tota la demagògia dels grans mitjans de comunicació i de l’executiu de Sánchez i Iglesias, per què podem afirmar que la classe obrera serà la més afectada per aquesta crisi? Molt fàcil, perquè estan demostrant que no es proposen tocar els interessos dels milionaris i això té com a conseqüències que si no són els capitalistes serem les treballadores i treballadors els que paguem el cost d’aquesta situació.
Si el govern realment estigués disposat al fet que això no fos així, hauria de confiscar-li part dels beneficis multimilionaris que tenen les grans empreses, en lloc d’avalar-los i rescatar-los amb els diners de tots. O també deixar de sustentar a institucions profundament reaccionàries i parasitàries com la Corona o l’Església.
Llastimosament ens veiem novament a un futur incert. I a pesar que la classe obrera està demostrant que és el motor de l’economia a nivell mundial i genera tota la riquesa que després és expropiada pels capitalistes, les nostres condicions de vida es veuen empeses cap a una major precarietat. Per a aquests empresaris els treballadors només som un mal necessari, i amb aquesta crisi pretenen només donar-nos les engrunes del nostre propi treball.
És degut a això que tenim la urgència i la necessitat d’unificar les nostres forces per a la lluita i el combat en contra d’aquest sistema opressor i decadent. No obstant això, per a aquesta perspectiva tant les burocràcies polítiques com sindicals de la classe obrera brillen per la seva absència, deixant als treballadors a la mercè dels monstres capitalistes.
El construir una direcció genuïna i revolucionària de la classe treballadora és un dels grans reptes que tenim per davant si no volem sofrir els patiments que es van veure en el segle XX, o fins i tot a una escala major. Que siguem capaços d’aconseguir-ho probablement dependrà el que li ocorrerà a una generació sencera. Dedicar els esforços per aquest objectiu, mereix àmpliament la pena, no sols perquè ens va la vida en això, sinó perquè lluitar per la fi de l’esclavitud assalariada és una tasca apassionant al qual dedicar les nostres energies en aquests temps tan foscos.
